La tamborinada de la setmana passada ha donat pas a uns dies assolellats, brillants, plens de llum. El blau clar del cel i el blau menys clar del mar, però igualment claríssim, completen una visió encisadora. La calor dels mesos de juliol i agost queda enrere. La meva sensació és de setembre de veritat, dels setembres d’abans, imagino que d’abans dels efectes del canvi climàtic.

El dia s’escurça, com si tingués pressa per portar-nos a la tardor. Els colors són preciosos. Els verds, els blaus del cel i del mar. Els dies són ventats, alguns més que altres i, fora de les hores centrals, la fresca es deixa sentir. A la nit, al porxo de casa, gairebé es fa necessari un jersei prim i, per primera vegada en dies, he hagut de tancar la finestra de l’habitació per poder dormir sense sentir una fresca encara tímida, però prou incòmoda. La vista del cel clar i ple d’estels durant la nit, sense contaminació lumínica ni de cap classe que l’enterboleixi, és preciosa. En aquest moment la lluna està creixent…

Aquest no és el primer escrit de final d’estiu. Ni molt menys. Em ronda pel cap haver escrit en més d’una ocasió -probablement també en aquest bloc- sensacions de final d’estiu. Aparentment són episodis semblants però, alhora, diferents. El que és segur és que la manera de viure’ls va canviant… Potser els verds i els blaus els hem vist i descrit mantes vegades, però el record dels finals d’estiu, per exemple a l’Empordà, fa anys, amb els fills petits, en circumstàncies diferents, fa que les vivències canviïn.

Avui l’aigua del mar estava molt fresca pel que és habitual en l’època, al sud de Catalunya. M’ha recordat la de fa anys, a finals de setembre, a la Costa Brava. Freda, però clara i transparent, encalmada malgrat el vent. Amb corrents visibles, però sense onades. Com un llac amb petites corrents provocades pel bufar del vent. Gairebé ningú. Certament, ni al pic de l’estiu hi ha gaire gent en aquestes platges, però ara es poden comptar amb els dits d’una mà i  mitja!

Una senyora llegia molt concentradament un llibre, mentre el seu acompanyant gaudia ostensiblement de l’aigua fresca. Ha nedat, s’ha relaxat flotant estona sobre l’aigua salada… Ha trigat en sortir i en acabar el bany semblava satisfet. Una mare jove pendent del seu fill petit, no aconseguia prendre el sol de forma relaxada, mentre una mica més enllà, dues noies joves el prenien tranquil·lament compartint una conversa animada. A la guingueta hi havia un grup de quatre homes fent l’aperitiu i dues senyores entrades en anys dinant a horari molt europeu.

Jo he iniciat el quart llibre d’aquest estiu, després de viure una experiència inèdita: he deixat els tres anteriors en estats de lectura més o menys avançats. Bé, un -una novel·la històrica o un capítol de la història novel·lada de 935 pàgines- ja l’acabaré. Diguem que aquest, en lloc de llegir-lo de forma exclusiva i continuada, ja l’aniré llegint. Però els altres dos no els reprendré. En algun moment m’he preguntat si estic tenint problemes d’atenció, de concentració. Potser sí… En qualsevol cas, no he pogut amb ells.

Ja fa uns quants estius que -només ho faig durant les vacances- llegeixo un tipus de llibres, almenys un que, per a mi, més aparentment que realment, podrien semblar soft, “lleugerets” vaja. Però hi ha alguns escriptors que m’agrada com tracten els aspectes humans més primaris, de forma fresca, amb recursos literaris interessants per als que ens agrada aprendre a escriure alguna cosa amb cap i peus i, també la feina de documentació que hi ha al darrere d’aquestes novel·les, com deia aparentment, superficials. Bé, avui he trobat aquest llibre quan les vacances, tardanes aquest any, ja s’acaben! El primer i el segon capítol… “Ai, ai, ai…”, he pensat. Però el tercer…!!! El tercer m’ha enganxat i, malgrat em sentia la pell cremant per l’efecte del sol i necessitava fer una capbussada, fins que no l’he acabat no he sortit disparat -ja molt acalorat- cap a l’aigua fresca!!!

He anat a dinar, satisfet per la troballa, a la guingueta. Els quatre homes que feien l’aperitiu estaven enllestint, allargassant la conversa fins que un ha decidit anar a pagar. Les dues senyores -parlaven francès- gaudien lentament del cafè sense semblar tenir cap pressa. I és que hi havia motius per no tenir pressa. La guingueta està situada a escassos metres del mar, pràcticament davant d’un petit cap que entra al mar i separa la badia/cala en dues cales no gaire grans, maques i agradables. A l’hora de dinar el sol donava un to ocre a les roques del petit cap, platejat a les pedretes de la platja, i al fons el mar canviava de verd-blau transparent, cristal·lí, a blau cel per acabar sent blau marí fins a l’horitzó. He dinat tranquil·lament, sense cap pressa, embadalit amb el paisatge. Coincidint amb el que en diem primera hora de la tarda, a quarts de quatre, les quatre, ha vingut, d’una banda, un grup de tres noies que m’han semblat d’edat universitària i, d’una altra, un home sol, un home gran, atlètic, amb la pell morena del sol, d’un color bonic, que ha desplegat una cadira, s’hi ha assegut i, amb la mirada perduda a l’horitzó, ha acabat de fumar un petit puret que duia encès. A continuació s’ha submergit al mar i ha començat a nedar fins que costava veure-li el cap a la llunyania. Ha trigat en tornar però ha tornat, s’ha tornat a asseure a la cadira i ha encès un altre puret. Eren els banyistes de la tarda.

Em sabia greu posar fi a aquella estona, però finalment he tornat a la platja i he continuat llegint el llibre en qüestió. El sol ja no tenia la força del migdia, el ventet era fresc i s’estava bé llegint. Abans, però, he recordat un dinar que vàrem compartir una colla d’amics en aquesta mateixa guingueta els primers dies de vacances. Tots -excepte una amiga incorporada aquest any- formem part d’una entitat social barcelonina i tenim en comú el fet de passar les vacances per les Terres de l’Ebre o de compartir la vida entre Barcelona i aquestes terres al llarg de l’any. Tenim més coses en comú que ara no vénen al cas. D’edats compreses entre quaranta i pocs i seixanta i els que sigui, tots i totes -excepte una parella que aquest any no han pogut venir- estem separats. Una altra parella casats de nou en segones núpcies, i els altres mirant de  refer amb més o menys sort i/o encert, les vides respectives…

No hi ha dubte que la dimensió parella dels humans és molt important. Però, tot veient mentalment la imatge d’aquella colla dinant allà mateix fa poques setmanes, pensava en el valor de l’amistat. Per què? A l’home que fuma purets el veig sovint sol a la platja i dinant sol a la guingueta… No em pregunteu per què però l’imagino amb poques interaccions amb altres persones… Potser sí que la soledat en la gent gran, com diuen alguns, ha esdevingut un tema de moda. Però és real i no solament en la gent gran. Feia anys que parlàvem d’una societat individualista. Ara es parla de l’epidèmia de soledat, d’aïllament social. Potser és el mateix, potser una cosa és conseqüència de l’altra o potser són tonalitats del mateix mal.

A banda de l’home que fuma purets, al matí havia llegit un article -l’enèsim sobre el tema perquè, apart de l’interès, per feina l’he d’abordar- sobre la soledat, que m’havia enviat una amiga. L’article parlava de la soledat com una nova malaltia i, conseqüentment, ja que és epidèmica, un greu problema de salut pública. Què estranys aquests humans, no? No en tenim prou amb carregar-nos el planeta, que volem accelerar l’autodestrucció amb “novetats” com l’epidèmia de soledat!

En fi… que pensava en el valor de l’amistat, deia, també per prevenir la soledat.

Precisament el llibre que estic llegint gira al voltant d’un grup de parelles, d’amics, que van a passar uns dies fora i decideixen córrer el risc de jugar al “joc de la veritat”. Es desvetllen secrets, infidelitats, s’intueix que entre les parelles hi ha relacions creuades. Tendresa, nostàlgia, rutina, ironia, allò que va ser i ja no és, amor i recerca de la felicitat malgrat tot. Tema suat, em direu. Però ben escrit i amb capacitat de captar l’atenció i fer connectar amb els sentiments més primaris que tots tenim. En aquest relat ningú sembla afectat per la malaltia de la soledat. Però els hi costa molt ser feliços… Com diu la cançó, “si no saps ser feliç, ningú pot ensenyar-te’n”, que no és el mateix que “qui no es conforma és perquè no vol”!

El sol ha anat caient, els colors han seguit canviant i a la platja ja no hi queda gairebé ningú. L’amo de la guingueta descansa assegut sol en una taula. Els únics clients són uns nois joves que prenen cervesa. Faig l’últim bany, em dutxo en una de les dutxes que hi ha a la platja per treure’m la sal i agafo el cotxe per endinsar-me al Delta. Al darrere hi porto la bicicleta.

Tot ha estat creuar la línia imaginaria que “enganxa” el Delta a la terra més ferma, i els camps d’arròs han començat a succeir-se quasi sense interrupció a banda i banda d’estretes carreteres. Camps verds farcits d’arròs esperant ser recollit. En aquesta època, especialment en els dies xafogosos, quan la humitat és alta, abaixar totes les finestres del cotxe proporciona una experiència molt agradable: la d’olorar l’aroma de l’arròs en el seu hàbitat natural. Recorda l’olor que sents quan bulls arròs, però no ben bé. És molt més agradable. La combinació del que veus, catifes extensíssimes d’arròs, verdes, canals d’aigua, aus per aquí i per allà, amb aquest aroma, paguen la pena!

Arribo a la Casa de Fusta, i em sembla haver-me traslladat al Canadà. Un rètol allà situat explica als visitants que va ser construïda el 1926 per tres senyors de Barcelona atrets i interessats per les aus aquàtiques. Per caçar-les! Tots els components de la casa, gairebé tots de fusta, varen ser portats des del Canadà i varen pagar per ells 350.000 ptes.

Pedalo durant una hora i mitja, el temps que trigo en donar la volta a la llacuna de l’Encanyissada. Veig com el sol s’aproxima als ports per amagar-s’hi al darrere, entremig d’aus que volen en totes direccions.

Quan arribo a casa, encara és de dia. M’enfilo a la part més alta per contemplar la punta i el far del Fangar. Fosqueja. El dia s’acaba, les vacances també, l’estiu… aviat… Un estiu més, sensacions semblants a les dels altres estius. Però, com deia abans, alhora diferents!!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.