CADA CASA ÉS UNA PÀTRIA

El vent bufa amb força. El cel està ple de núvols de diferents tonalitats amb clar predomini del gris. Ha plogut. Res comparat amb el “diluvi” de la setmana passada.

“(…) Però si això no fos felicitat -qui ho pot saber?- un dia pensaré que aquest ha estat un dia feliç. I aquest estat d’ànim que anomenem malenconia ja no serà negre ni obscur cap altre dia” (Edward Thomas).

Entretant jo segueixo amb les meves cabòries quotidianes…: “A veure si amb una mica de sort, aquesta ventada asseca les humitats que han infiltrat alguns murs de casa que més valdria que estiguessin secs”. Mentre penso aquesta i altres coses, m’adono que els meteoròlegs aquesta vegada han encertat i sento en l’ambient com la temperatura baixa per moments, mentre continuo pensant en tot tipus de banalitats: “No sé per què no vaig canviar aquestes velles finestres de fusta quan vaig reformar la casa”. “Sí que ho sé” -em dic a mi mateix- “perquè tenen el seu encant”. Però la realitat s’imposa i les hauré de canviar ara, amb tot l’enrenou que suposa…

Tot d’una sento la presència d’un dimoni que perversament em diu:

-Ves fent cas als que et diuen que els béns materials no fan la felicitat!!! (només li falta afegir “burro!”, però deu témer que em reboti amb ell i no caigui en la temptació…).

I jo li replico:

-És que no la proporcionen, maleït diable! Au, torna a l’infern, que aquí no et sortiràs amb la teva.

“Acostumava a agafar aquest camí,

però ara sembla que no podria ser a cap altre lloc que no fos aquí;

era casa meva; només teníem una pàtria,

tant jo com els ocells que cantaven,

un record a retenir (…)” (Edward Thomas).

“Perquè en el fons cada casa és una pàtria…” (Marcel Riera).

Tens raó, Marcel, més enllà del fet material cada ànima necessita trobar la seva llar… I alguns humans sensibles contribuïu decisivament a fer-ho fàcil. Saps? He decidit que a partir d’ara, cada vegada que vingui un amic a casa li demanaré que em regali un llibre. Com vas poder comprovar, tot i que la casa és petita, té moltes prestatgeries buides, esperant acollir-hi llibres…

Fins a data d’ahir no sabia que havia existit Edward Thomas, el que no deixa de ser una prova més de les meves limitacions en el camp cultural, que assumeixo plenament. Em temo, però, que no dec ser l’únic que no sabia de Thomas. Gràcies a la teva feina de traducció de la seva obra completa -i adaptació i…- al català, durant nits d’insomni, si us plau per força o de bon grat, segurament aviat serà més conegut a casa nostra.

Aquest és un llibre que cal llegir des del principi. En cas contrari et perds la meravellosa il·lustració que fa Pere Ballart sobre la poesia d’Edward Thomas i les teves magnífiques “Notes a una edició sense notes” que precedeixen la poesia del britànic. Ja sé que sou legió els que doneu aquesta afirmació per òbvia, però no tots som tan disciplinats!

“Hi va haver un temps llunyà, molt abans dels videojocs, del manga i dels superherois, en què els nens de la vella Europa descobrien el poder de la imaginació sota l’estímul d’històries molt menys convulses i crispades (…).

(…) No és freqüent, en efecte, que l’obra sencera d’un poeta es lligui tan íntimament a un paisatge concret (tot i que a casa nostra podríem pensar en un estricte coetani com Guerau de Liost, també nascut el 1878 i devotament unit al Montseny); però el cert és que el vincle de Thomas amb les terres gal·leses i del sud d’Anglaterra data de molt més enrere que cap de les seves composicions. Nascut a Londres i amb un règim de vida perfectament urbà fins al final del segle, van ser primer, durant la infància, les vacances d’estiu a Gal·les i més tard una passió creixent pel món rural allò que el va empènyer a freqüentar cada cop més els camins, els hostals i la gent d’unes contrades respecte a les quals els suburbis de la ‘City’, amb la seva rutina i grisor, les seves obligacions i estretors, quedaven força lluny (…)” (Pere Ballart).

Fugir del soroll de ciutat per desvetllar la capacitat de creació poètica…

Tinc ganes, Marcel, de què em passis els teus poemes sobre el Delta. Jo, per ara, no em sento satisfet del que he estat capaç d’expressar en relació a tot el que em desvetlla aquest paratge peculiar. Vàrem parlar molt de com pot ser que en un parc natural de tan extraordinària bellesa, permetin construir magatzems agrícoles i altres -per a mi- estranyes edificacions, tan horribles, com ho són la major part d’edificis antics i moderns de la totalitat de poblacions i bona part de camps del Delta. L’atac que suposen al sentit de l’estètica unit a altres signes de deixadesa propis dels humans que hi viuen o que corren per aquí, configura un estrany conjunt en el que, oh, sorpresa!, he de confessar que m’hi trobo a gust. Potser gràcies a això -almenys en part- molta gent no s’interessa per aquesta terra com ho fan per altres que objectivament -parlo de les construccions humanes, no de la natura- són d’una bellesa incomparable a aquest guirigall urbanístic. No saps com aprecio la combinació d’aus, camps d’arròs, riu, mar i cels preciosos amb la poca presència humana -que pot arribar a ser estremidora- que caracteritza aquesta terra. I en aquest conjunt ja hi he integrat perfectament les horribles edificacions!

Em va agradar mostrar-te la vella masia deltaica en runes, rodejada de camps d’arròs i propera a una platja de dunes que havia de ser casa meva. Malauradament, al final, el propietari es va fer enrere i no n’he pogut gaudir. Et mirava mentre voltaves pel sequer d’arròs que delimitava el que hagués estat la finca que hagués acabat barrant al voltant de la caseta, per separar-la dels arrossars. L’amo m’havia explicat com antigament es procedia al procés d’assecat diari de l’arròs, solcant-lo amb els peus, en aquella era exposada de ple al calor del sol, que evaporava l’aigua dipositada durant la nit damunt els grans d’arròs.

Em vas interrogar sobre si m’havia plantejat l’aïllament que suposava viure al bell mig d’un munt d’hectàrees d’arròs. Però em va semblar que no se t’escapava la bellesa de l’efecte mirall que feia l’aigua que ja inundava bona part dels arrossars, combinat amb la varietat d’aus que es veien per totes bandes, ara a terra, ara volant. I això que no era època de flamencs!

No sé si algun dels estímuls d’ahir t’inspiraran algun poema. Potser la idea de vacuïtat que em vas mencionar en diverses ocasions… És curiós com la buidor pot emplenar i pacificar l’ànima. I també entristir i dur a la depressió que s’intueix per moments en la poesia d’Edwards…

“Devia ser cap a finals dels anys vuitanta, una època en què solia fer un parell de viatges l’any a Londres, en una llibreria de vell dels voltants de Russell Square on m’agradava entretenir-me sota l’efecte d’aquella olor, barreja de pols, fusta i humitat, pròpia de les capelles on els cada vegada més escassos practicants d’una antiga religió van a la recerca d’exemplars de boniques i sovint desconegudes edicions antigues, que vaig palpar -segurament enfilat a una vella escala de fusta envernissada o ajupit a tocar d’un sòcol vinclat pel pes- un exemplar prim, entre blanquinós i esgrogueït, amb lletres blaves carrinclones i sanefes vegetals verdoses a la portada, i amb el títol ‘Selected Poems of Edward Thomas’, que, a sota, reblava: ‘Edited by R.S. Thomas’.

(…) L’arravatament que els lletraferits feligresos experimentem en aquests foscos temples, em va dur a la conclusió que el llibre m’havia estat esperant i de seguida el vaig posar a la pila d’adquisicions líriques on, probablement, exemplars de diverses edicions d’Auden devien predominar.

Sense embuts: si això no hagués passat si fa o no fa així, ara jo no escriuria aquestes ratlles, ni vosaltres les llegiríeu, ni tindríem la ‘Poesia completa’ d’Edward Thomas traduïda al català, si més no a càrrec meu” (Marcel Riera).

Què bé que escrius, amic, i com et surt de dintre la poesia encara que aparentment o formalment sembli prosa!

Mentre escrivia s’ha anat fent fosc i he vist desaparèixer des de la “meva pàtria” el far de la punta del Fangar. Torna a ploure, la temperatura no para de baixar i el dia és òptim per a la lectura. L’ambient, la grisor i la vacuïtat a la que al·ludies rimaven amb la tristor dels poemes que he llegit de Thomas. Poemes que parlen de natura i de paisatges i gairebé gens de persones, però que permeten entreveure una ànima turmentada i esgarrinxada…

No conec la (teva) “pàtria” des de la que escrius i treballes. Però m’has explicat que malgrat viure en un habitacle urbà, el despatx, la taula de treball, la tens en una zona especialment tranquil·la. I sé que sovint t’hi poses tard i t’hi estàs fins a altes hores de la nit. M’imagino per un moment en el teu lloc i, a banda de l’esforç que suposa un treball que va molt més enllà de la simple traducció, crec que la negror i el silenci de la nit no m’impedirien apreciar la bellesa de fragments com ara “They met inside the gateway that gives the view, a hollow land as vast as heaven” que has traduït escrivint: “Es van trobar passat el cancell des d’on s’admira la vista, una terra buida immensa com el cel...”. Ara bé, intueixo que en algun moment, a altes hores de la nit, la connexió amb l’aparentment desconegut autor d’aquests versos, però per força esdevingut per moments una mena d’ànima bessona, m’acabarien sumint en 
laberints emocionals de tota mena i, crec que, en aquest cas sí, els moments de buidor per empatia podrien resultar esgarrifosos…

Hagués estat bé compartir ahir les ortigues, les navalles i l’arròs amb galeres amb en Thomas, al cap i a la fi eren fruit de la natura que tant va inspirar la seva obra. No sé si el lloc que, com el Delta en el seu conjunt, era d’una estètica espantosa, directament proporcional a l’exquisidesa dels productes tan ben elaborats que ens van servir; li hagués servit com a material d’inspiració. Però no ho descarto… Tu que el coneixes perquè t’has passat nits senceres amb ell, potser m’ho podràs dir.

Estimat amic, gràcies per la visita a la “meva pàtria”, pel llibre, que és una forma d’agrair la teva feina i la teva obra, i per la dedicatòria que, vulguis o no, sempre és un aliment per a la maleïda vanitat de la que pequem tant -uns més que altres- els humans. Una dedicatòria que m’ha servit, a més a més, per posar títol a aquesta entrada del bloc.