DIES D’HIVERN A LA NEU

La tarda va caient a la vall en un ambient gratificant que proporciona molta pau. Fa fred. De matinada hem arribat a -12 graus. Ara fa -4. Els núvols van guanyant, poc a poc, la partida al sol. Tenen l’aparença de capes superposades de color gris. Varietats de grisos. Gris més fosc a dalt, una franja amb tons rogencs a continuació, seguida d’una de fosca que dona pas a la següent, que deixa entreveure certa claror filtrada del sol ponent. A baix de tot, la muntanya generosament coberta de neu. Tot plegat en un escenari de silenci gratificant.

Trump ja és president dels Estats Units. Escolto explicacions a la ràdio de persones que viuen i/o coneixen els Estats Units que, si bé permeten comprendre una mica més què ha passat, no eliminen la perplexitat general. Em vénen a la ment americans amb els que vaig coincidir fent la Ruta 66. Recordo un barri deprimit de Saint Louis, on un veterà del Vietnam, que no parava de beure Budweiser, em feia comentaris sobre els immigrants i les dones, semblants als que he escoltat fer a Trump. El mateix podria dir d’un camioner amb el que vaig coincidir a un motel de carretera prop de Flagstaff, Arizona. Si viuen i van votar, no m’estranyaria que haguessin votat Trump. Conec una mica New York i bastant Washington, on mentre escric, segons escolto a la ràdio, milers d’americans -més americanes que americans segons sembla- es manifesten contra les polítiques anunciades per Trump. No deixa de ser paradoxal que, en el fons, expressin rebuig pel resultat electoral en un país que sovint es posa com a paradigma de democràcia…

El 30 de novembre de 2015, vaig escriure des de Washington (vegeu el post “Sembla que el món que coneixíem s’ha acabat”), el següent:

“(…) Acabo el dia sopant amb un amic jueu-americà, votant demòcrata, que actualment dirigeix un Think Tank que disposa de 600M de dòlars per realitzar estudis geoestratègics i polítics. Es tracta d’un professional altament qualificat que coneix molt bé la dinàmica política de molts països del món.

Opina que les possibilitats de Hillary Clinton de ser la primera dona que presideixi els Estats Units són elevades si els republicans elegeixen com a candidat un no professional de la política com Ben Carson o Donald Trump (…)”.

Són molts els americans de les elits d’ambdues costes i de l’anomenat establishment de Washington, que van errar les seves previsions, la perplexitat dels quals davant la victòria de Trump, no és menor que la de la majoria d’europeus. Molts van votar amb “una pinça al nas” Hillary i molts es van abstenir. N’hi ha prou repassant articles i editorials de “The New York Times” -i altres-, per veure la distància sideral que separa les “diferents Amèriques”. Alerta, no tots els votants de Trump són de l’Amèrica profunda. Les explicacions simplistes, com gairebé sempre quan es tracta de fenòmens complexos, no funcionen.

Ara a la vall del Pirineu, el cel és rogent. Pluja o vent, diria la meva àvia. Potser serà vent. Si ha de ser pluja, serà neu. Fa molt fred…

En aquest racó de món, allunyat dels Estats Units i també de Xile i de Suècia, la pràctica de l’esquí -que durant anys va ser la raó fonamental per freqüentar-lo- va esdevenint progressivament una excusa per compartir estones agradables amb amics que són d’aquells que fan incrementar el valor de l’amistat. A l’hora d’esquiar, la “carcassa” ja no és la mateixa que fa 20 o 30 anys. I les emocions i els afectes també s’han anat matisant, han madurat… Gaudim molt esquiant. Però -almenys jo gaudeixo- encara més sopant a la vora el foc a casa d’un d’ells que ens acull sempre generosament i ens proporciona un magnífic escenari per mantenir converses enriquidores.

He enviat un missatge al company Miquel Puig pel seu article d’avui al diari “ARA”, “Catalunya líquida”. L’acaba amb un missatge positiu -tot l’article ho és- que diu:

“(…) Malgrat la liquiditat dels temps que ens ha tocat viure, aquí, com arreu, hi ha molta gent que, d’una manera o altra, segueix estant ‘al servei de la causa de la terra’ (parafraseja el lema del Dr. Josep Trueta). Aquesta gent, ben liderada, pot fer d’aquest país un país de primera (…)”.

Coincideixo amb ell: ben liderada…

Llegeixo el llibre del filòsof sudcoreà format a Alemanya, Byung-Chul Han, titulat “La societat de la transparència”. Tema delicat quan es fa la connexió directa -i sense més consideracions- amb el binomi política (i cert establishment econòmic) i corrupció. Ja avanço que, com ell mateix explica, el filòsof va molt més enllà de la política i l’economia:

“Cap altra consigna domina avui tant el discurs públic com la transparència. Aquesta es reclama de manera efusiva, sobretot en relació a la llibertat d’informació. L’omnipresent exigència de transparència, que augmenta fins a convertir-la en un fetitxe i totalitzar-la, es remunta a un canvi de paradigma que no pot reduir-se a l’àmbit de la política i de l’economia (…). Qui relaciona la transparència només amb la corrupció i amb la llibertat d’informació desconeix la seva envergadura. La transparència és una coacció sistemàtica que s’apodera de tots els esdeveniments socials i els sotmet a un profund canvi”.

Un canvi no sempre a millor i que va associat al desmuntatge de la negativitat. “La negativitat d’allò ‘altre’ i d’allò estrany. (…) La transparència estabilitza i accelera el sistema pel fet que elimina allò altre i allò estrany. Aquesta coacció sistemàtica converteix la societat de la transparència en una societat uniformada. En això consisteix el seu signe totalitari: ‘Una nova paraula per a la informació: transparència’”.

Agosarat avui criticar, matisar o simplement opinar obertament, sobre la paraula transparència! Quan es limita al camp polític i de l’economia, com assenyala Byung-Chul Han, no és gaire més que això: una paraula. Un eslògan, sovint buit de contingut real positiu, que s’utilitza demagògicament, com a arma llancívola per utilitzar contra qui convé segons el moment i la circumstància. Una andròmina estètica amb efectes colaterals devastadors com ara la Llei de transparència que, una vegada aprovada solemnement, divideix els polítics en tres grups: una minoria de convençuts que actuen de bona fe i hi creuen, un majoria de “redemptors de la humanitat” que encara no porten gaire temps en política i està per veure com els hi anirà i una altra majoria de polítics, “els de sempre”, que s’acullen, “si us plau per força”, a la paraula “transparència” -ves quin remei!-  rodejats com estan de casos de corrupció, intentant “rentar-se la cara” i fer semblant a “què això no va amb mi”…

Em vénen al cap altres paraules, que han esdevingut lemes quan no simplement modes, fins i tot “dards” per dirigir contra qui discrepa, per part dels qui pretenen imposar la uniformitat a la que es referia Byung-Chul Han en parlar de transparència. Penso en “progressisme”, “populisme” o “positivitat”.

L’esquerra ha aconseguit assimilar “progrés” a tot allò que s’associa als que s’autodenominen “d’esquerres”. La dreta, en molt menor grau, ha aconseguit assimilar “populisme” a la desqualificació dels “progres d’esquerres”. Ara amb Trump (i altres, no només Marine Le Pen) els ha sorgit un problema. Massa sovint paraules buides de contingut real.

I la positivitat… Em sembla important ser positiu i valoro qui, rigorosament, ho és. L’esmentat article de Miquel Puig n’és tot un bon exemple. Cal ser positiu. Cal tenir confiança. En tots els ordres de la vida. Fins i tot la salut i l’esperança de vida milloren i incrementen amb actituds positives.

Però hi ha un positivisme, una “apologia naïf del ser positiu” que, a la meva manera de veure, ratlla el ridícul. Ser positiu no vol dir amagar el cap sota l’ala davant els problemes o, simplement davant allò que és negatiu i inherent a la condició humana.

Com tampoc ho és practicar “l’exhibicionisme pornogràfic” en nom de la transparència. “La societat positiva està dominada per la ‘transparència i l’obscenitat de la informació en un univers sense esdeveniments’”, diu Byung-Chul Han citant Jean Baudrillard.

Arriba a referir-se a Hegel per relacionar esperit i negativitat: “L’esperit no s’allunya d’allò negatiu, sinó que el suporta i es conserva en ell. La negativitat ‘alimenta la vida de l’esperit’. Allò ‘altre en allò mateix’ que genera una ‘tensió negativa’, manté viu l’esperit”.

En fi, ja és de nit i per la finestra només veig llumetes que brillen en un escenari fosc. La muntanya, els arbres, la neu i els núvols són allà mateix, però no es veuen. El silenci continua dominant-ho tot.

La llenya de la llar de foc ja s’ha transformat en cendra i brases. Les flames ja són història. L’estança està, però, prou caldejada. És moment de preparar-se per la trobada amb els amics. Microcosmos gens uniforme, però tolerant amb la discrepància. Transparent? Fins on cada amic estimat vol. O és que ha existit potser un sol ésser humà que hagi mort sense cap secret? I no té valor el secret i el saber-lo guardar? Quan els secrets es desvetllen, l’uniformisme “clonificador” (“idiotitzador”) empobreix el grup. La societat.

La nostra és una reunió d’ànimes humanes i l’ànima humana “necessita esferes en què pugui ‘estar en sí mateixa’ sense la mirada de l’altre. Du inherent una impermeabilitat. Una il·luminació total la cremaria i provocaria una forma especial de ‘síndrome psíquica de burnout’. Només la màquina és transparent. L’espontaneïtat, el que té el tarannà d’un esdevenir-se, i la llibertat, trets que constitueixen la vida en general, no admeten cap transparència”.

Que la legítima i necessària exigència de transparència en determinats aspectes de la vida -i els pressupostos- públics, no ens porti al reduccionisme i a la pretensió d’estendre al conjunt de la vida social aquesta “paraula impúdicament grapejada per netejar consciències”. No sé quina serà la propera paraula de moda…

Al carrer, és fosc. Negre nit. Ni un sol estel a la vista. La temperatura ha baixat molt i seguirà baixant durant la matinada. Entre piles de neu que s’enfonsen suaument amb cada petjada, apareix de tant en tant alguna clapa de gel que cal abordar amb molt de compte per no tenir cap ensurt.

Al cap de 10 minuts llargs, arribo a casa del meu amic. El gos surt content i feliç a rebre’m i a dins tot és a punt per fer passar el fred i gaudir d’un bon sopar. I, el que és més important, d’un bon intercanvi humà, d’un agradable caliu teixit amb molta cura i certa tendresa. Un aparell de TV va donant notícies: un rosari de desgràcies a quina més tràgica en prime time. I cada dos per tres Trump. La cara estranya de Trump que, allà al mig de la muntanya nevada, física i -deliberada i- mentalment lluny del brogit dels actuals “temps moderns”, esdevé encara més estranya… Un personatge, segurament obscur però amb atacs de transparència amenaçadora i inquietant. Pornografia agressiva legitimada per les urnes mentre no es demostri el contrari…