SENTIMENTS DE TARDOR

Ha començat la tardor. Els senyals s’aprecien lleugerament des de fa uns dies. El sol s’acomiada abans. A estones la llum és clarament tardorenca i passejant he pogut topar-me amb piles de fulles seques. Algú m’ha recordat quan sent infants gaudíem fent-les volar a cop de peu!!

Temps de nostàlgia? Potser… O no especialment. Depèn.

Un bon moment per escriure? Com qualsevol altre. Això de la inspiració…

Se n’han dit moltes coses de la inspiració. Que si té a veure amb la genialitat. Amb la capacitat d’observar i/o imaginar. Si és el fruit de l’esforç, del treball, de la tenacitat, de les ganes d’escriure per damunt de tot.

Toni Morrison va dir de la literatura que és “un refugio, un lugar donde todo puede ocurrir, donde se puede reaccionar con violencia o sublimidad, donde es bueno sentir melancolía o temor, o incluso fracasar, o equivocarse, o amar a alguien, o desear algo profundamente, y no llamarlo por otro nombre, no sentir vergüenza por ello. Es un lugar para sentir profundamente”.

Com a persona que li agrada escriure, puc coincidir amb qualsevol dels esmentats motors de la inspiració. M’aturo, però, ara en el vincle entre escriure i sentir profundament.

Durant el mes d’agost vaig escriure força. Gairebé puc dir que em vaig esforçar, vaig sentir la necessitat de crear les condicions més favorables per sentir i poder escriure a partir de les sensacions.

Aquest mes de setembre són molts els sentiments que s’han manifestat i per contra he escrit poc. Per compartir certes emocions cal trobar el moment oportú. Tot i que l’escriptura i la literatura són unes caixes d’eines farcides d’estris, que permeten trobar la manera d’explicar el que vulguis sense necessitat de caure en l’exhibicionisme personal o la “pornografia”.

Em ve al cap l’últim llibre del meu company i amic Francesc Torralba “Quanta transparència podem digerir?” La confusió entre la transparència i l’exhibicionisme està assolint unes cotes, en especial a les xarxes socials, que fa sentir vergonya aliena. Aquesta confusió, que té repercussions indesitjables tant en l’àmbit públic com en l’esfera privada, porta a un excés d’informació, d’exhibició del més íntim i de l’inconscient, que contribueix a construir una societat tan dura i tan freda que acaba esdevenint insensible a molts fets colpidors.

Tot això per dir que determinats sentiments viscuts aquest estiu, simplement no els he volgut divulgar a través del blog. Ni tant sols m’ha vagat de cercar recursos literaris per fer-ho.

D’altres, intensos sens dubte, esdevenen incòmodes de compartir perquè van íntimament lligats a qüestions que susciten molta controvèrsia. I quan la controvèrsia és forta, el risc de contribuir a la negativitat és alt. Ja hi ha massa negativitat en la nostra societat com per afegir-ne més, no? Malgrat l’escriptura és llibertat per definició, pots escriure el que vulguis, personalment fa temps que em resisteixo tant com puc a compartir sentiments negatius. Però avui, dia 27 de setembre de 2015, 27S, sento la necessitat d’exposar alguns fets i tractaré de fer-ho amb la màxima delicadesa. Però ja avanço que no podré evitar transmetre sentiments, més que negatius, que no, que poden generar energia negativa.

Fa mesos que visc amb contenció tot el que gira entorn la difícil relació Catalunya-Espanya. Aclareixo que parlo de contenció en l’esfera pública. En privat m’he expressat amb tota llibertat i sense embuts.

Però veient ahir la Soraya, l’Arenas, el propi Mariano, entre altres, recorrent desesperadament a produir un vídeo en català en “temps de descompte”, sento que he de trencar el silenci públic autoimposat. Potser satisfaré l’interès d’alguns amics que han manifestat la seva estranyesa pel meu silenci.

Em demano si els del PP i assimilables s’han adonat o no que, malgrat a aquesta situació hi hem arribat per moltes raons i fets esdevinguts al llarg de la història, en el passat recent, el que ha determinat la situació actual ha estat la sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Sentència dictada com a resposta al recurs presentat pels mateixos que ahir, a la desesperada, creien que parlant en català arreglarien alguna cosa. No cal. De veritat que no cal. Us ho creieu o no, entenem el castellà. Us entenem quan parleu i fins i tot quan calleu.

Us heu adonat que passejar-se per les Espanyes recollint signatures contra l’Estatut i sembrant l’odi contra Catalunya i contra els catalans, és el que us ha portat a haver de fer el ridícul a través del vídeo d’ahir, demostrant una vegada més que no heu entès res? De veritat creieu que la vostra imatge casernària i troglodítica millorarà perquè deixeu anar quatre paraules en català? Però més important que això. Heu entès que el que ara passa és la conseqüència directa del que vàreu fer amb el nostre Estatut?

Siguem justos. No van ser els únics. Fa temps que els catalans sabem que no hi ha rés més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. No oblidarem mai el to burleta i insultant d’Alfonso Guerra, acompanyat d’un somriure cínic, vantant-se d’haver passat el ribot per l’Estatut.

No puc evitar, cada vegada que veig i escolto Pablo Iglesias, que m’aparegui la imatge de l’Alfonso Guerra de Suresnes ressuscitat.

Iniciativa per Catalunya, va salvar-se de la clatellada municipal amagant-se darrera Ada Colau. Però Rabell no és Colau i per assolir la dosi de populisme de l’alcaldessa ha hagut de recórrer dia sí i dia també a Iglesias. Una mena d’Alejandro Lerroux del segle XXI.

I el noi de Vallecas, des de la visceralitat que li és pròpia i des de la gosadia que  proporciona el desconeixement de la nostra realitat social, va espifiar-la greument dividint els catalans segons el nostre origen. Si Paco Candel l’arriba a escoltar!!

En aquell míting celebrat en el que ell anomena “extraradi” de Barcelona, imagino com es devien sentir aquells membres de la candidatura que l’utilitza de Sant Cristo Gros, que encara tenen l’honor d’haver contribuït a que el PSUC de López Raimundo, del Guti i de tants altres, fes la contribució que va fer en matèria d’integració social. Iglesias va destrossar sense miraments una de les grans contribucions del PSUC: “Catalunya un sol poble”. I “Els altres catalans”, els primers que van arribar al nostre país i que han fet possible amb els que ja hi eren la Catalunya actual, la majoria vellets o morts, devien remoure’s en les seves tombes.

Molts i massa han estat els sentiments desagradables viscuts aquests dies. Darrera el que els motiva hi trobo un denominador força comú. Massa. L’odi. I per més que es pensi que hi pot haver motius, el resultat sempre és nefast. No es pot construir res que sigui digne des de l’odi.

Sentiments provocats per Morenés i els tancs, pels banquers i pel propi Governador del Banc d’Espanya intentant manipular el vot dels ciutadans a base de mentir i de fer xantatge. Per empresaris que nostàlgics del segle XIX, han amenaçat als seus treballadors amb les 10 plagues d’Egipte que els hi podrien caure al damunt en cas de fer possible amb el seu vot la independència. Certes patronals igual. CCOO i UGT d’Espanya dient que les classes populars es poden veure afectades per la independència.

La diplomàcia espanyola internacionalitzant el conflicte amb Merkel, Cameron i Obama i el Rei que paguem entre tots, en lloc de mirar d’entendre el que passa a Catalunya, d’esprémer les possibilitats d’exercir de cap de tot l’Estat, no només d’una part, va preferir visitar i fer-se una foto amb el president dels Estats Units.

Juncker, president de la Comissió Europea i d’un paradís fiscal, negant-se a investigar el que va ser una greu manipulació a l’hora de transcriure de l’anglès a l’espanyol una resolució sobre la posició de l’organisme que presideix en relació al conflicte Catalunya-Espanya. Felipe González i tants altres de dretes i d’esquerres comparant-nos amb els nazis i Jorge Fernández Díaz amb ETA. I, és clar, l’Església carpetovetònica situant la unitat d’Espanya com a principi moral inviolable. Espantar amb mentides als pensionistes o insultar els esportistes que malgrat haver donat moments de glòria a Espanya ara opten per la independència de Catalunya, deu formar part del que consideren normal.

La llista no és exhaustiva. Patetisme d’en Rajoy a banda i menysteniment cap en Margallo per acceptar debatre políticament amb un independentista entre parèntesi, he sentit parlar de metrallar catalans, de suspendre l’autonomia, d’inhabilitar Mas i fins i tot d’afusellar-lo com es va fer amb Companys.

Amenaces totes i més. Propostes en positiu cap ni una. Comprendreu que a aquestes alçades del partit parlar de reformes inconcretes de la Constitució mentre qui les fa no reconeix que Catalunya és una nació…

Jo no sé què passarà avui. Formalment hi ha eleccions autonòmiques. Realment a tot el món se sap que el que celebrem avui és un referèndum per decidir si volem seguir formant part d’Espanya o bé iniciar un procés d’independència. Votar Junts pel Sí o la CUP és votar SÍ a iniciar la separació d’Espanya. Votar qualsevol altre partit dels que es presenten s’interpretarà com votar NO. Això malgrat hi  ha independentistes que votaran Catalunya Sí que es Pot o fins i tot Unió Democràtica. Però tant li fa, els potencials diputats d’aquestes formacions no secundaran el full de ruta cap a la independència de Catalunya.

Si la victòria del SÍ és clara, el procés, per fer efectiva la independencia, serà més o menys farragós però imparable. Si guanya el NO, no imagino cap victòria que s’allunyi gaire de l’empat tècnic. En aquest cas la situació seguirà, no igual, pitjor. Les represàlies dels poders espanyols, tots, formals i informals, sense excepció, no tindran aturador. En tal cas, serà una altra generació la que veurà néixer la Catalunya independent.

Malauradament, en aquest moment, no veig espai per a cap solució que permeti mantenir Catalunya dins d’Espanya a gust de les dues parts. Marxarem o ens mantindrem dins com en una olla a pressió permanentment a punt d’explotar.

Tant de bo no torni a escriure sobre aquest tema en bastant de temps. Admeto que ho faig tip de la situació, fastiguejat i descontent per l’energia negativa que afegeixen els sentiments derivats de la reacció espanyola a aquest procés a un món necessitat de tot el contrari. Però és el que sento que hi ha. Honestament. No m’agrada gens.