El meu fill i jo vàrem fer escala a la península Aràbiga, allà on Àfrica va esdevenint Àsia, o a l’inrevés. A la una de la matinada hora local, la temperatura era de 36 graus centígrads. El vent bufava fort i la sensació era la d’estar sotmès a un ventilador d’aire calent gegantí.
El meu fill em va dir:
-Quina llàstima que tota la riquesa que treuen del petroli només la malgastin en luxe!
Em va fer pensar amb la magnífica encíclica del Papa Francesc “Laudato SI” (en record de Sant Francesc d’Assís), advertint de la urgència de tenir cura del Planeta Terra si volem que ens duri i correlacionant la degradació ambiental amb la degradació humana. Pel lloc on estàvem penso en la relació que Francesc estableix entre el canvi climàtic i l’escalfament global, potenciats especialment “por el patrón de desarrollo basado en el uso intensivo de combustibles fósiles, que afecta al corazón del sistema energético mundial”.
Obro parèntesi per esmentar que he comentat a cinc persones que he llegit l’encíclica esmentada del Papa Francesc. Tres m’han expressat, d’una manera o altra, la seva sorpresa. No els hi deu quadrar que jo em dediqui a les lectures vaticanes. I de fet no és la primera que llegeixo. L’última va ser un treball extraordinari sobre el new age. Els dos restants, no m’han dit res. Són bons amics, creients i practicants que em coneixen bé. Em deuen haver sentit dir el que també he escrit més d’una vegada en aquest blog: em considero un creient descregut que lluita per creure més. Però de fet, això tant li fa.
Aquesta producció del Papa Francesc m’ha fascinat. S’han sorprès!! En qualsevol cas, opino que es tracta d’una lectura recomanable amb independència de les creences i posicionaments envers la religió i l’Església.
Tanco parèntesi i torno a l’episodi aràbic. Això passava mentre el meu fill i jo estàvem a punt d’embarcar amb destí a una illa asiàtica, on ens vàrem reunir amb l’altre fill i la seva núvia, que venien d’una península també asiàtica. Vàrem passar uns dies molt agradables. El millor, estar junts en temps de vacances. Sense negligir els temples budistes, els palaus, la història, la vegetació tropical, cobres i animals salvatges inclosos, el col·lectiu humà i la fúria de l’Oceà Índic que, precisament en un dels llocs més afectats de la illa pel tsunami de 2004, va pràcticament impedir que ens hi banyéssim. Bon record de familia!
La segona part de les vacances, de moment en solitari, s’esdevé en una illa completament diferent, amb l’objectiu de llegir, escriure, fer esport i gaudir del mar i dels paisatges feréstecs que la caracteritzen i que tant m’agraden. La temperatura és ideal i no tinc la sensació de gentada que tens a l’estiu a la costa del nostre país. Avui mateix he fet un parell d’hores de bici i només he trobat tres cotxes i dos ciclistes.
Estic en una casa petita i bonica, al mig del no res, lluny de cap veí. Veig paisatges desèrtics, volcànics i tendrament aspres. Només se sent el soroll del vent i de les fulles que aquest mou en els arbres que en tenen. Molts arbres i plantes no tenen fulles sorolloses. Sóc un desastre pels noms de la flora! Per a mi són cactus i similar, i plantes que em recorden els jardins japonesos que, en aquest cas, criden l’atenció al mig de la superfície volcànica. El contrast de verds, grogs i vermells d’algunes flors, amb la terra negra, és preciós.
Hi ha platges amb poca gent. En alguna no he trobat ningú. El soroll de les onades i el vent, més que un duet, conformaven com una orquestra simfònica. La sensació de pau i tranquil·litat pot arribar a ser estremidora! Si voleu experimentar la solitud agradable, que és la solitud volguda, i gaudir de la força de la natura, us en puc donar raó.
Poques nits he vist gaire estona seguida el cel completament estelat. Els núvols no paren de córrer impulsats per la ventada. Si vols estar una estona a l’exterior t’has d’abrigar una mica.
La caseta, de parets gruixudes, sostre pla amb claraboies que deixen passar la llum a través i mobles antics, està ben integrada en el paisatge. Concorda amb el que he descrit. Sembla que faci segles que no hi hagi passat ningú… Les portes i les finestres no ajusten bé, i la pols i la fullaraca seca impulsades -una vegada més- pel vent, arriben a l’interior. També alguns insectes. Un lloc ideal per llegir i escriure. I segurament per fer moltes altres coses. Però aquestes dues són les que més m’abelleix practicar aquests dies. Imaginar històries i escriure…
Internet i el telèfon em permeten mantenir contacte amb el món. La TV també. Però no la miro mai. Bé, per dir veritat, veig només els partits del Barça i altres de bon futbol. Però avui no és un bon dia per parlar d’això. Ahir el Barça no va practicar precisament un bon futbol!!
El comentari em fa tornar a l’encíclica del Papa Francesc (per cert, en versió terrenal, gran afeccionat al futbol)…
“(…) Las dinámicas de los medios del mundo digital (…) cuando se convierten en omnipresentes, no favorecen el desarrollo de una capacidad de vivir sabiamente, de pensar en profundidad, de amar con generosidad. Los grandes sabios del pasado, en este contexto, correrían el riesgo de apagar su sabiduría en medio del ruido dispersivo de la información.
(…) La verdadera sabiduría, producto de la reflexión, del diálogo y del encuentro generoso entre personas, no se consigue con una mera acumulación de datos que termina saturando y obnubilando, en una especie de contaminación mental. Al mismo tiempo, tienden a reemplazarse las relaciones reales con los demás, con todos los desafíos que implican, por un tipo de comunicación mediada por internet (…), y así suele generarse un nuevo tipo de emociones artificiales, que tienen que ver más con dispositivos y pantallas que con las persones y la naturaleza (…). Por eso no debería llamar la atención que, junto con la abrumadora oferta de estos productos, se desarrolle una profunda y melancólica insatisfacción en las relaciones interpersonales, o un dañino aislamiento”.
Menys Internet i menys WhatsApp i més intercanvi en persona. Definitivament, sí!
Per què aquell home va tenir l’impuls de contactar amb una dona que feia més de trenta anys que no veia? El fet d’anar a viure a la mateixa ciutat que vivia ella hi va tenir a veure. La proximitat en l’espai va apropar el record en el temps. I la va trucar… Sorpresa agradable, posada al dia de les respectives vides. Però van passar 5 o 6 anys més fins que van tornar a entrar en contacte.
Comunicació entre un home sol i una dona que des de fa un parell d’anys està més sola… Una conversa entre egoistes? Potser. O si voleu de valent a valenta. Del que pensa que més val estar sol que mal acompanyat a… no sap què pensa ella. Ho comenten. Coincideixen en que els valents tenen por. Però la superen o com a mínim miren de conviure amb ella.
– Quina sorpresa després de 30 anys llargs! Ostres, estàs igual! Tu m’haguessis reconegut?
– I tant que t’hagués reconegut!
– Fa 5 o 6 anys, vam parlar per telèfon. Però no va ser possible trobar-nos.
– Era un moment difícil i havia d’estar pel que havia d’estar.
– Sí, ho vaig entendre. Ens hem fet grans. Ja tens néts! Els amics comencen a tenir néts…
No és fàcil connectar explícitament després de 30 anys. Tempteges, no saps ben bé quin terreny trepitges. Amb qui parles. Això, amb qui estàs parlant de fet? Potser amb algú que no coneixes i intercanvies amb un record de fa trenta anys.
Ell la va trobar tan atractiva com sempre, però. I tenia al cap aquelles festes en la que la majoria eren més grans. Amb els anys les diferències d’edat s’escurcen. Però aleshores ell tot just acabava els estudis i en aquell grup hi tenia mestres seus. Amb molta més experiència. I això l’impressionava i l’allunyava d’ella…
Molts records, però especialment un que sense mencionar-lo explícitament apareix en la conversa.
-Sempre et vaig trobar molt atractiva. Fins i tot abans de que ens coneguéssim ja m’havia fixat en tu. Eres molt interessant i decidida. Erets dels del maig del 68 i això em feia molta gràcia. No m’identifico amb el protagonista de “Últimas Tardes con Teresa”. Però a tu et veia com a la Teresa de la novel·la d’en Marsé, jajaja.
-Quina cara!! I tu erets un crio repel·lent i conservador!
-Ja saps que t’ho dic amb estima i tendresa, però em donaves el perfil dels “nens de papà” que jugaven a fer la revolució amb grups obrers i sindicalistes a la clandestinitat. Ara, la teva personalitat em fascinava… Mai vaig saber què pensaves en realitat de mi i això m’intrigava. Potser vaig preferir ni pensar-ho per por, ja que alguna aproximació teva em va semblar força explícita. Recordes aquella festa?… Em vas fer pujar a aquella habitació i… al final de la nit, feia fresca i tapats sota aquella manta… Tu seguies casada, però ja mantenies una altra relació i jo per allà al mig! De fet allà hi érem tots!!! Ara ho sé. Però aquell dia ni podia imaginar el que estaves vivint!
-Ufff… calla, calla.
-Però em deia a mi mateix: “No pot ser, no pot ser. Em confonc”. I potser no em confonia. Tenia molta por. Tu estaves casada amb… L’altre no ho sabia jo.
-Sí… Confusió, sentiments confrontats… Jo crec que hi havia una atracció que mai es va poder manifestar… Tu no estaves casat, però tenies núvia, per cert.
-Sí. I m’hi vaig acabar casant amb aquella novia. És cert que tu i jo mai vàrem poder tenir grans espais. O potser vàrem tenir por de crear-los. Sempre he tingut moltes pors. I ara descobreixo, perquè m’ho dius, que tu també. Mai ho hagués dit. T’ho juro!
-Doncs sí. Jo també he tingut i tinc encara moltes pors. Però en aquell moment, a banda de les pors, la teva por i la meva, hi havia… Hi havia moltes barreres. Les teves i les meves. Les pors actuen de barrera. Però sobretot hi havia la barrera que suposava tots els que ens envoltàven… Estàvem marcadíssims. Tot era molt complicat.
-Tens raó. Hi havia moltíssimes barreres. A mi em va frustrar molt. L’atracció va arribar a ser punyent però… Ostres! Merda d’entorn!!
I després, de cop, tant tu com jo vàrem fer canvis importants en les nostres vides, vàrem desaparèixer d’aquell espai comú -de fet potser es va desfer el grup per tot el que va passar- i el cas és que no ens vàrem veure mai més!! No estic segur si vàrem anar a prendre un cafè per posar aigua al vi i constatar que tot allò no podia ser… No ho sé segur. Potser són imaginacions meves o amb els anys persones i situacions es creuen i provoquen confusions
Bé, almenys ens hem retrobat i em fa il·lusió…
-Sí… Tu sempre has anat molt al teu rotllo i a més a més no t’implicaves. Guardaves una gran distància de… seguretat? Jo també sóc molt gelosa del meu espai. Em protegeixo dels sentiments. No vull compromisos. No vull dependre de ningú…
-Bé, doncs… potser seguim amb les barreres posades com fa 30 anys!!! De tota manera, com dèiem, és normal que costi reconnectar. Són molts anys. I som com som. Jo ja fa temps, però, que deixo que les coses facin el camí que han de fer…
Avui fa un sol brillant que reflectit en la paret de color de neu provoca una claror meravellosa. A la nit el cel serà un mar d’estels. Els miraré i pensaré en la conversa. De fet des de que l’hem tingut la tinc molt present. I per més que diguis que la vida és lineal, jo sento que dona moltes voltes. I si em quedo en aquestes muntanyes i no torno mai més?.
No sé com devia ser la muntanya del personatge de la conversa. Sí que puc dir que aquesta illa en la que em trobo és preciosa. Ja ho he dit, oi? Pau i tranquil·litat. Més enllà de les converses telefòniques, no he parlat amb ningú d’aquí (el Papa Francesc em renyaria!).
La vida dona voltes. Ens sorprèn…