En la meva opinió, el debat públic al voltant del sistema sanitari i del model sanitari català, en els últims 3 o 4 anys, coincidint més o menys amb la crisi, s’ha centrat en temes totalment secundaris oblidant el que és essencial. Tot plegat soroll, especulació, populisme i molta manca de rigor i poca anàlisi en profunditat.
En propers posts aportaré dades que demostren que des de molt abans de la crisi, la despesa sanitària pública creix per damunt del que creix el PIB. No caldria anar gaire més enllà per prendre consciència de què si no s’afronta aquesta realitat, el sistema a mig termini serà inviable. En bona lògica, o s’incrementen els recursos o es disminueix la despesa sanitària o ambdós. Tenint en compte que a Catalunya hem arribat a una despesa sanitària pública equivalent al 3,9% del PIB (per sota de la major part de CCAA, per sota de tots els països de la UE i fins i tot per sota de països en vies de desenvolupament: per sota de tots els països llatinoamericans, excepte Perú, Paraguai i Equador), sembla evident que l’única via és incrementar els recursos. A partir d’aquí pretendre que aquest augment només pot procedir del pressupost públic i crear, com s’ha creat, un ambient propici a demonitzar qualsevol aportació privada al finançament sanitari, és estar fora de la realitat.
En aquest mateix blog m’he referit a la necessitat de madurar socialment i plantejar sense seguir amagant el cap sota l’ala, la qüestió de quin benestar volem i quin, col·lectivament, decidim que ens podem i/o volem pagar.
Recordava fa poc que l’Estat del Benestar i els sistemes sanitaris públics van néixer en un moment diferent de l’actual. El sistema de valors, la qualitat moral de la societat, eren uns altres. També ho era l’entorn econòmic (l’auge de l’Estat de Benestar a Europa va coincidir amb els 25 anys de més creixement econòmic de la història). El valor i la qualitat de la democràcia també superiors als actuals.
Avui en dia ja fa temps que la democràcia ha xocat frontalment amb un tipus de capitalisme que dicta als governs el que han de fer. Capitalisme global -en el que l’economia financera ha substituït a l’economia productiva- contra democràcies locals encarregades, entre altres, de mantenir sistemes de prestacions públiques molt cars, com el sanitari.
Quan -com passa a Espanya i, tot i que menys, també a Catalunya- la qualitat de la democràcia és baixa, es fa difícil conduir civilitzadament aquest tipus de debats.
Fa temps que tinc ganes d’aprofundir -i espero fer-ho aviat- en la relació entre els models educatius, els valors i la qualitat de la democràcia. Quan la idea de democràcia i prosperitat s’associa exclusivament a creixement econòmic sense més anàlisi de com es distribueix la riquesa, s’arriba a la situació de crisi que estem vivint: una crisi moral que a partir d’un particular concepte de creixement econòmic globalitzat ha acabat provocant una degradació democràtica preocupant.
Aquest escenari comporta ignorància creixent -demagògicament promoguda per alguns i alhora real per a la majoria- al voltant de principis bàsics per a la convivència com que la democràcia es construeix sobre el respecte a l’individu, no només al conjunt i encara menys al servei de grups i grupuscles d’interès particular que basen la seva acció en intentar fer creure que defensen l’interès general.
El desprestigi curosament aplicat contra el Model Sanitari Català, ha estat promogut per organitzacions i grups d’aquest tipus caracteritzats, entre altres, per:
- La manca de capacitat tècnica i de reflexió lliure sobre dilemes i opcions polítiques.
- El menysteniment a la diferència i molt particularment al pensament discrepant.
- La manca de generositat per pensar en el bé comú i en lloc d’això defensar només els interessos d’alguns, ignorant les conseqüències de les polítiques sobre les oportunitats del conjunt.
- La incapacitat de pensar abastant tota la complexitat del moment.
- La perversió consistent en confondre i promoure la confusió entre crítica barroera i judici crític informat de polítics i líders en general.
Alguns partits d’esquerra, algun sindicat molt minoritari autoanomenat de classe, alguns mitjans de comunicació electrònics i molt particularment un diari i algun grupuscle social, han promogut el pensament únic destinat a proporcionar una imatge decadent del Model Sanitari Català.
Aquests agents a base d’abocar informacions parcials i/o manipulades o directament mentir, no han tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’explotar les dificultats i el patiment de la gent en benefici d’interessos tant evidents com poc confessables d’aquestes minories. El soroll que han arribat a fer i l’empastifada indiscriminada que han protagonitzat, han fet que per moments semblés que eren multitud. Alguns polítics de dretes (com el Ministre Montoro) i alguns alts funcionaris i òrgans de control (elements de la Justícia i parajudicials inclosos), cadascun des de la defensa d’interessos diferents, han acabat convergint amb els elements abans esmentats per qüestionar i indirecta o directament atacar, entre altres, el Model Sanitari Català.
El pensament únic és poc desitjable. Però no és equivalent -com ens han volgut fer creure- al consens social i polític al voltant de pilars bàsics de la societat, com és el cas del sistema sanitari. Aquest consens que s’ha volgut presentar com una conxorxa destinada a afavorir la corrupció i encobrir els corruptes, ha tingut i té un gran valor.
Hem hagut de contemplar assetjats com un sistema sanitari format per més de 150.000 treballadors esforçats i respectables, s’ha posat en qüestió per la denúncia de 10, 20, 30 casos de suposada corrupció sense que, per cert, avui en dia encara hagi estat possible provar la culpabilitat de ningú.
La crítica destructiva no ha deixat espai a la sana autocrítica. Així, quan s’han qüestionat els mecanismes de control administratius per inoperants, costosos i afavoridors de la ineficiència, s’ha acusat als qui ho hem fet de voler evitar el control. De res ha servit dir i repetir que control tot el que calgui, però amb mecanismes adequats, eficients i intel·ligents.
En un país amb el 26% d’atur i un 50% d’atur entre la població juvenil, determinats sindicats, lluny de promoure l’ocupació s’han dedicat a defensar els llocs de treball ja existents en el sector públic i a promoure un concepte interessat del que és públic, destinat exclusivament a garantir aquests llocs de treball de per vida als qui ja els tenen, encara que això fos a costa de repartir la misèria en forma de sous indignes i de perjudicar l’interès general.
Aquest peculiar concepte d’allò que és públic -el mateix que propugna que qualsevol mecanisme de control i avaluació que no sigui de tipus administratiu i executat per funcionaris no és de fiar!!- s’ha contraposat al de gestió empresarial, promovent perversament la confusió entre aquest tipus de gestió i la privatització, ignorant cínicament que l’administrativització del sistema és el camí segur de portar-lo a la ruïna.
Opino que malgrat tot cal continuar aportant dades que demostren que quan més s’aproxima el model al de l’Administració Pública -cas de l’ICS- més car i ineficient és el sistema. Ho farem i insistirem en què pretendre que tota la sanitat catalana evolucioni cap al model administratiu l’encarirà fins el punt de fer-la inviable. Curiosament, pot acabar passant que la defensa del model administratiu d’allò que és públic acabi accelerant la privatització més salvatge del sistema que es pugui imaginar. Seguir per aquest camí és abocar al sistema a anar a cercar recursos on n’hi ha, és a dir, al sector privat. I aquest els hi posarà amb molt de gust. Però imposant les seves condicions que, aquestes sí, poden acabar amb la bondat d’allò que és públic.
L’evidència és sobrada per reforçar la conveniència de recuperar el consens al voltant del Model Sanitari Català i plasmar-lo en una nova Llei que substitueixi la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Salvant les distàncies, a la LOSC li passa com a la Constitució espanyola: és bona o no tant depenent de la interpretació i de l’amplitud dels consens al voltant de la mateixa.
El que ha passat en aquests últims anys i que acabo de descriure, fa molt recomanable posar negre sobre blanc i descriure amb tota claredat les característiques del Model Sanitari Català en format legal, no prolongant més l’actual situació “interpretativa”.
Si malgrat tot el sistema sanitari ha aguantat fins ara els efectes de la crisi, ha estat gràcies a forçar -no sense risc polític, social i judicial- la interpretació de la LOSC fins a extrems irracionals. No podem seguir forçant la interpretació de la norma, cal adaptar-la a les necessitats urgents del moment.
Josep Maria: com sempre dones en el clau. Ahir llegia en un mitjà digital el “nou discurs” d’una diputada de les CUP i d’un metge del Sindicat Metges de Catalunya, que sembla que tots dos,suposo que a títol individual, han decidit fer campanya contra la “privatització de la sanitat catalana” ???
El seu argument és digne d’análisi psicològic. Diu:
“El govern es dedica a deixar que els centres públics tinguin dificultats per fer la seva feina; no invierteix en teconlogia, redueix els llocs de treball, i al final quan el centre cau en pèrdues, llavors el mal ven a la iniciativa privada per que aquests facin el negoci”
Jo em demano, si davant de totes aquestes mentides el fiscal no hauria d’intervenr d’ofici; estem arribant a uns límits gairebé intolerables. Però què podem fer davant de tot això?
Estic d’acord amb tu Josep Maria que caldria fer una nova LOSC que respongués a la realitat del nostre país però crec que malauradament no crec que hi hagi prou consens per fer-ho.
La revisió és urgent però hi trobo a faltar generositat, amplitud de mires i lideratge polític i tècnic entre els agents implicats. Crec que en aquests moments pesen més els “interessos” que “l’interés” i això m’entristeix profundament.