“La Guerra és un afer massa seriós per deixar-la en mans dels militars”
Georges Clemenceau (Metge, periodista i polític francès, 1841-1929)

Igualment “l’Administració Pública i el sector públic empresarial és un afer massa seriós per deixar-lo en mans dels funcionaris”. En l’actualitat, és el que passa. La concepció i el model del que és públic, en part també la mida de l’Administració, estan en mans dels alts funcionaris, dels cossos funcionarials dits d’elit i dels sindicats.

La posició dels polítics front un cos administratiu que té vida pròpia més enllà de la capacitat o voluntat de control d’aquests, és passiva i sovint arnada. En el sector privat predomina la indiferència, la malfiança i en algun cas el menysteniment cap a allò públic, considerant que tot el que pugui ser gestionat privadament i produir benefici -singularment el sector públic empresarial, o bona part del mateix- ha de ser privatitzat.

Descric una vivència que ho il·lustra -la tercera- i dues que aporten evidència del contrari- la primera i la segona-:

Josep Balsega

Dr. Josep Baselga

  1. Fa uns dies, en una entrevista, el Dr. Josep Baselga, President de l’Associació contra el càncer dels EEUU, parlant de recerca i investigadors i de metges i hospitals, deia que als EEUU “el concepte d’investigador funcionari no existeix”. Explicava que, com passa en els hospitals, el sistema “és massa dinàmic”, que els equips s’han de renovar en base a mèrits, deixant entendre que la rigidesa del model burocràtic porta a situacions en el camp de la recerca com és la de l’Estat espanyol caracteritzada segons Baselga per la “indiferència absoluta a la intel·ligència”. Es va referir també als hospitals públics amb plantilles fixes, en termes semblants afirmant quelcom que és extensible a tot el sector públic empresarial: “No apliquem els mateixos criteris d’eficàcia –ni d’eficiència afegiria jo– als hospitals que a altres indústries”.

  2. Al Parc de Salut Mar de Barcelona tenim la sort de disposar d’un Consell Rector amb persones de la vàlua de Jordi Mercader. Els qui maleeixen el que despectivament anomenen fenomen de les “portes giratòries” (que un mateix professional passi del sector públic al privat i/o viceversa), que considerin objectivament el que significa poder aprofitar el valor afegit que aporta al sector públic un empresari que ha aixecat i fet grans organitzacions amb problemes no menyspreables. Mercader ho ha fet a partir de tenir clars uns valors senzills, desenvolupats en els sectors públic i privat, on ha ocupat des de la presidència de l’Empresa Nacional Bazán i l’Instituto Nacional de Industria (INI), fins a la presidència del grup Miquel y Costas, passant per la presidència d’Aigües de Barcelona i la vicepresidència de CaixaBank.

    Fa pocs dies en una conferència al Cercle d’Economia, que inaugurava el cicle “Economia i societat”, titulada “Empresa i projectes empresarials”, Mercader va enriquir-nos amb la seva experiència.

    Mercader

    Jordi Mercader

    Va parlar de projecte empresarial basat en valors per damunt de parlar simplement “d’empresa”. Valors senzills com el treball ben fet, el respecte a les persones, la seguretat financera, la independència vinculada a la visió del projecte a llarg termini per damunt dels interessos personals… Va alertar sobre el risc de tornar als “pecats” que ens han conduït a la crisi actual, donats els baixos tipus d’interès i que la liquiditat inundi de nou els mercats. Va donar la mateixa importància al rigor salarial que a l’austeritat en la compensació dels accionistes per tal d’afavorir la reinversió. En un moment en el que el sector públic -en el que representa un atac clar a l’atracció i retenció d’intel·ligència- vol unificar a la baixa i sense criteris clars els salaris; va parlar de la necessitat que el salari dels directius, quadres i treballadors variï congruentment amb els resultats. Va destacar fins a l’extrem la importància de la transparència, amb l’únic límit de protecció front a la competència. Va animar a cercar obsessivament la ubicació més adequada de tots i cadascun dels empleats, a alinear la possibilitat de ser feliços en el treball amb el desenvolupament del projecte empresarial, a prioritzar el valor del coratge i de l’audàcia per damunt de la gosadia…

    No reproduiré la conferència -la poden trobar penjada a la web del Parc de Salut Mar-, acabaré la síntesi assenyalant que va proclamar davant un auditori de primeres espases del món empresarial i financer. “Jo crec en el sector públic!”, afegint que “sóc conscient que aquesta és una posició poc compartida en el món empresarial”. I tenia raó i es va poder comprovar en el torn obert de paraules al final de la conferència, la tercera vivència de les esmentades que descriuré a continuació.

  3. M’he referit moltes vegades a la paradoxa que partits com la CUP o IC -Verds (fins i tot Esquerra i puntualment Convergència), sindicats anomenats de classe i alguns mitjans vinculats a “l’esquerra”, coincideixin amb el Ministre Montoro en la necessitat d’establir “un tallafocs o mur de Berlin”, entre allò públic i allò privat. Tots aquests actors poden tenir concepcions diferents d’allò públic, però coincideixen en eliminar tots els beneficis de les fórmules mixtes públic-privades. El resultat és demolidor per al model sanitari català i per al sector públic empresarial en general. Suposa, a més, una amenaça per al futur immediat en el que els recursos necessaris per mantenir les infraestructures públiques i crear-ne de noves, poden venir més fàcilment del sector privat que del públic.

    Les intervencions de quasi tots els assistents a la conferència de Mercader, empresaris i professionals de grans corporacions empresarials de l’IBEX i destacades empreses, van coincidir en dos aspectes. A la vegada que van mostrar la seva admiració pel valor professional del ponent, van discrepar -com el propi Mercader ja preveia- de la seva visió del sector públic, al que consideren una rèmora necessària amb el que cal conviure. Però al igual que Montoro, opinaven que el que cal és privatitzar tot el que sigui rentable i, allò que no ho sigui… que ho portin els funcionaris i buròcrates a la seva manera.

Opino que el retrat representa fidelment el país que tenim. Els mateixos empresaris que es queixen que la pressió fiscal és exagerada per la insuficiència i la qualitat deficient dels serveis públics, no semblen gaire interessats en aportar la seva experiència per millorar-los. Els ortodoxes del que és públic, model revolució cubana/maig del 68, prefereixen renunciar al valor afegit professional que pot aportar el sector privat al públic i fomentar l’apartheid i el caràcter vitalici dels llocs de treball públics. El Govern és presoner de les elits funcionarials que, més per raons corporatives que no pas per convicció -amb les corresponents excepcions que confirmen la regla-, segueixen defensant mètodes tant anacrònics com estèrils. Privilegiar el control dels procediments sobre el dels resultats, suposa reivindicar la seva manera de fer i d’entendre el món. La mateixa que els porta a voler resoldre-ho tot -des de la ineficiència fins a la corrupció-, a base de normes, normes i més normes i de crear òrgans i estructures carregoses de control que s’afegeixen a les ja existents, incrementant la dimensió i la ineficiència del sistema.

Què lluny del model perfilat per Mercader defensant un sector públic “empresarialitzat”, transparent, eficient i modern, que compleixi amb la seva funció social, assenyalant la necessitat de disposar d’un regulador seriós i potent. Tot plegat és factible segons la seva experiència personal i senyal inequívoc de la modernitat i el progrés que caracteritza els països més respectats. Què lluny estem d’aquest model!!!… Quina llàstima!!!

Si Catalunya ha de ser independent, seria desitjable disposar d’un model d’Administració i sector públic empresarial modern. I si per ara hem de seguir sent espanyols, també. El que tenim ara és inservible i avergonyeix.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.