LA QUALITAT DEMOCRÀTICA I EL PAPER DE LES ELITS

L’Àngel Castiñeira (director de la Càtedra de Lideratge ESADE-URL) reflexionava fa uns dies sobre la relació entre elits i democràcia, amb l’agudesa que el caracteritza. El tema m’interessa i no només en el sentit estrictament polític. La democràcia és una forma de convivència social i les elits, òbviament no són exclusivament -ni avui en dia, principalment- de naturalesa política.

Però en la mesura que la democràcia (el “govern del poble” de l’antiga Grècia), pretén garantir al màxim que el poder estigui en mans de la totalitat dels membres de la col·lectivitat, el paper de les elits hi té un encaix complex. Complexitat que esdevé creixent per com hem “evolucionat” els humans, com ens organitzem, com vivim.

Com assenyala Castiñeira, el principi de confiar l’evolució social a minories creatives, cercant la màxima qualitat democràtica, ha fet fallida. El principi de la meritocràcia aplicat al lideratge, en el sentit que els escollits per ser referents socials -també els escollits per governar- ho siguin per les seves virtuts i els seus mèrits, massa sovint no ha donat el resultat esperat i les elits s’han acabat especialitzant en l’intercanvi de favors, la captació de rendes, el blindatge de privilegis i l’auto perpetuació en les posicions d’influència.

Malgrat aquesta constatació empírica, però, es continua parlant molt de la manca de lideratges potents, en sentit clàssic, de la manca de lideratges exemplars i forts que serveixin de referent. La qüestió, però, és controvertida. Al mateix temps que encara es pot escoltar aquesta reivindicació, la desconfiança en els lideratges massa personals és creixent i no es renuncia a pensar que les noves tecnologies poden ser decisives per aproximar el poder a la totalitat de la col·lectivitat (almenys al terç de la població mundial connectada per Internet), alhora que creixen els moviments assemblearis de protesta com a reacció a formes de govern caducades o massa deteriorades per fenòmens com el de la corrupció.

No hi ha dubte que estem en un moment de transició social d’ampli abast, però en desconeixem encara el resultat. Tenim més clar el que no serveix que no pas les alternatives i no renunciem, socialment parlant, a progressar mitjançant la fórmula de l’assaig-error.

De forma simplista, s’explica que ha acabat l’època dels lideratges forts, clàssics i que els nous lideratges seran diferents i hauran de tenir més en compte l’ideari, el contingut i la massa crítica que envolta als líders per fer prosperar un determinat projecte social, empresarial, polític, amb alta qualitat democràtica. Sigui com sigui, es percep un sentiment d’orfandat davant la manca de lideratges forts.

La qüestió no és senzilla. En primer lloc el plantejament no és nou. Recordo una vegada, fa anys, que aquesta proposta de líder/missatge/massa crítica d’adeptes va ser fortament criticada pel fet de, entre d’altres, poder definir perfectament el concepte de secta. En un altre sentit fixem-nos el que està passant ara amb l’independentisme català. Hi ha una determinada oficialitat espanyola que necessita absolutament identificar el projecte amb Artur Mas, ignorant completament el contingut i el moviment social que hi ha al darrere!! És a dir, sí, els lideratges forts estan en crisi i cal evolucionar en el sentit esmentat. Probablement. Però el demos continua necessitant líders. Què representa sinó Beppe Grillo en el context italià? És aquest el camí per millorar la qualitat democràtica?

Sigui com sigui, i per molt que avanci la tecnologia i ens aproximi a la democràcia directa, el govern de la totalitat de ciutadans constituïts en assemblea, no és possible. I les elits sempre hi seran i els interessos no seran coincidents. Per aquest motiu, Robert Dahl es referia a la democràcia com una poliarquia, una combinació de lideratges amb control dels grups d’interès sobre els líders polítics, el que justificaria un cert (inevitable) elitisme democràtic, malgrat aquest concepte, com diu Castiñeira, sembli oxímoron, és a dir, antitètic o fins i tot absurd.

A risc d’enervar algun marxista, anarquista o els antisistema, em temo que aquest concepte aparentment antagònic de “elitisme democràtic”, és inevitable. Els grans grups de comunicació, l’Església, la banca i les grans corporacions financeres, l’exèrcit, les patronals i els sindicats, les multinacionals… sempre ens proporcionaran un Pedro J., un Rouco Varela, un Botín, o un Carlos Slim, un Bill Gates o un Amancio Ortega, que manaran bastant, governi qui governi, es digui Aznar, Zapatero o Rajoy, o Obama, Merkel o Hollande.

Aquesta no és la qüestió. La qualitat democràtica no s’assolirà intentant negar aquesta realitat. No crec que calgui recordar com han actuat les “noves elits” que en el segle XX han intentat instar a la lluita de classes i dur a la pràctica el comunisme. En aquest cas no és que no es pugui parlar de qualitat democràtica. És que no es pot parlar, simplement, de democràcia.

La democràcia, per ser de qualitat acceptable, implica treballar perquè els líders d’aquestes elits i els que en formen part, siguin íntegres, actuïn en base a un sistema de valors sòlid i es caracteritzin per la virtut, el sentit comunitari i la consciència que el que tenen li deuen a la societat i que li han de retornar amb recursos i/o amb aportacions creatives, però sempre amb integritat  i honestedat.

Quan un país es governa des de la llotja del Real Madrid, per exemple, hi ha molta feina a fer per tal que un dia la democràcia assoleixi un nivell de qualitat acceptable. I s’ha de fer amb intel·ligència, amb sentit ponderat de la justícia, sí, però no amb ànim de revenja i, sobretot, sobretot, amb formació, molta formació i canvi del sistema de valors dominant a la nostra societat. Quan les elits no són exemplars, el cercle viciós està servit: “Si els poderosos no paguen impostos,  jo per què he de pagar el bitllet del metro?”. D’aquí al tot s’hi val, hi ha un pas.