ENRIC VIA I BERTRAN

ENRIC VIA I BERTRAN

El dia 28 d’agost va morir el meu pare. Gràcies a tots els familiars, amics i també lectors d’aquest blog que m’heu acompanyat en aquest moment de dol profund.

La mort del pare ha retardat la represa de moltes de les meves activitats. Entre elles la dedicació a escriure i a divulgar una part del que escric a través d’aquest blog.

Confesso que vaig estar temptat d’escriure al voltant del que, en nom de la família, vaig llegir al final del funeral del meu pare. Però vaig valorar que no era adequat. Pot semblar que la gestió d’un blog personal és un afer que només depèn de l’autor del mateix. Però no és ben bé així. Cal pensar en els lectors i procurar saber trobar la frontera entre l’esfera personal i la col·lectiva.

No és la primera vegada que em trobo amb aquest problema i en algun post anterior m’hi he referit. En aquest cas em permeto dues llicències.

En primer lloc, una vegada més, es posa de manifest allò que és obvi: per més que imaginis com pot ser un esdeveniment, un fet de la vida quotidiana, fins que no l’experimentes personalment, fins que no en tens l’experiència, no tens la mesura de l’impacte que pot arribar a tenir. La mort del pare té un efecte difícil de transmetre però que, a l’hora de comentar-ho i compartir-ho, he acabat sintetitzant-ho expressant que provoca una sensació de buit immens. La realitat, però, és que no es pot expressar amb paraules.

La segona reflexió té a veure amb quelcom que vaig escriure en l’últim post del dia 31 de juliol passat i alhora està relacionada amb el comentari que em va enviar una cosina meva com a reacció a les paraules que vaig llegir en el comiat del pare.

El 31 de juliol vaig escriure: “Citar Jesucrist, Tagore o Mandela no ens fa més bons, ni ha d’induir a pensar que el fet de conèixer el seu pensament equival a estar a l’alçada d’aquests éssers excepcionals i extraordinaris (…). En tot cas, expressar conviccions o desitjos, no s’ha de confondre amb voler exhibir res ni molt menys alliçonar ningú. Defensar uns determinats valors, no ha d’induir la creença de què qui ho fa els compleix a la perfecció i sempre. Dit això, repeteixo una frase de Mandela amb la que m’hi identifico: ‘Un sant és un pecador que continua esforçant-se’. No hi ha dubte que la llibertat d’expressar desitjos i divulgar el que es considera positiu no significa necessàriament que qui ho practica sigui capaç de passar un examen al respecte i aprovar amb nota”.

En el funeral del pare em vaig referir a l’exemple que ell i els seus i nostres avantpassats han suposat per a tots nosaltres, la seva família. I la meva cosina em contestava: “… Nosaltres som testimonis i hereus d’aquesta bondat, generositat i ‘entrega’ dels Via de la generació anterior a la nostra. Sovint sento que això ens situa en la responsabilitat de portar al Món (en el quefer quotidià) aquestes qualitats que hem rebut regalades”.

Com deia, com a pecador que continua esforçant-se, considero que aquest testimoni pot ser un bon missatge per a tots, començant per mi mateix i divulgant-ho no vulnero la intimitat exigible -o que en qualsevol cas m’autoimposo- i alhora em serveix per reprendre la dedicació al blog sense passar per alt un esdeveniment tan dolorós com la mort del pare. Aquesta ha estat sens dubte l’emoció més forta de l’estiu.

Vaig assabentar-me de la mort del pare molt lluny del nostre país. Acabant un viatge interessant i ple d’emocions que algun dia potser trobaré el moment de compartir.

Finalment, les emocions viscudes l’11 de setembre han completat -si no n’hi ha més, que mai se sap- aquest estiu tan estrany i especial. A aquestes hi dedicaré, si res no altera la meva voluntat, el proper post.

Gràcies a tots per la vostra companyia en moments difícils.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “UN ESTIU PLE D’EMOCIONS

  1. Núria ha dit:

    Genial la frase d’en Mandela!!! El secret està en continuar esforçant-nos!!

    Jo visc el procés cap a la millora com a éssers humans com un viatge a pas de puça. De tant en tant, un salt. De tant en tant, un pas enrera. I a vegades, una passa d’aquelles que donen l’aparença de retrocedir però que, en realitat, com diu la metgessa del meu fill, és aquell “prendre impuls” per després fer un bon salt.

    Potser l’important d’aquest procés no és només el camí recorregut, sinó la voluntat ferma i lliure de fer-lo. Amb consciència. Posant atenció en les vivències de cada dia. Observant-nos. I començant cada nou dia amb la intenció de ser millors persones.

    Descansa en PAU, Enric!!!
    I molta FORÇA, Josep Maria!!!

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel teu comentari i l’escalf Núria. Sens dubte aquesta és la batalla: millorar el nostre món i per això cal sumar esforços de millora individuals, com molt bé dius, cada dia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *