TRENCACLOSQUES DE NADAL

Cap a les 8 el cel a l’horitzó es veu rogent sobre el mar. Al cap de pocs minuts el sol apareix triomfant i ho il·lumina tot. El cel és clar, d’un blau preciós. Fa fresca. A la nit fred. A prop del mar la humitat ho penetra tot. Diries que fa més fred dins de casa que fora. No deu ser pas així segurament…

Ha arribat l’hivern. El solstici d’hivern diuen uns, el Nadal diu quasi tothom en les nostres societats. Per a una minoria té un sentit transcendent, religiós. Commemorem el naixement de Jesús. Per a la majoria no. Avui tothom està pendent del sorteig de la loteria de Nadal. Quan era petit era un clar indici de l’inici d’un període màgic. Avui en dia… és diferent.

Pau al món. Presos polítics… I sense sostre, refugiats, amics malalts, crònicament i/o greument malalts i el que voleu!!! Per a ells, el Nadal, de ben segur, serà diferent.

Sona el telèfon…

-Bon Nadal.

-Hola, com estàs? Bon Nadal per a tu també. Com va?

-La veritat és que no em sento gaire bé. Ha de venir la meva filla, però aquest any tot és diferent.

-Sí. El Nadal va canviant. El primer Nadal després de separar-te és diferent. Per a mi ha anat canviant molt en els últims anys. Quan em vaig separar va canviar, quan va morir el meu pare també, el fet que el meu fill gran visqui a Xile i no vingui per Nadal, ho fa tot diferent…

Si segueixo, puc acabar en un terreny que tampoc m’agrada: el dels que destrossen el Nadal. Puc entendre determinades visions. Puc estar d’acord que per als no creients, el Nadal deixi de ser màgic a mesura que et fas gran. Sembla que el Nadal pagà, perd sentit si no hi ha criatures i sigui font de nostàlgies i de tristesa segons com. De trobar a faltar els que ja no hi són, de pena pel que s’ha perdut… Per no entrar en tot el tema comercial i materialista…

Acabo de parlar amb aquest fill meu que viu a Xile. Allà també és Nadal, però acaba de començar l’estiu. Per a ell també serà un Nadal diferent als que vivia aquí. Ja serà el segon…

És clar que m’agradaria passar el Nadal amb ell! Com que ell no ve, l’aniré a veure al gener. Una dosi d’estiu a finals de gener resulta agradable…

Estar amb qui vols estar és important. Evitar qui no et ve de gust veure és una pràctica que va sorgint amb més naturalitat a mesura que et fas gran. Saber trobar la distància adequada quan cal, no sempre és fàcil. Em venen a la ment dues experiències viscudes recentment.

La d’un amic que a partir d’una molt mala experiència familiar ha consolidat la idea que no cal relacionar-se amb la família si es trenquen els lligams sentimentals: “La família no la tries. Els amics sí”, em deia.

L’altra, la d’una persona que vaig conèixer per atzar i amb la que, després d’una impressió inicial de bon feeling, a la que vam començar a parlar més a fons es va fer patent -per a l’altre més ràpidament que per a mi- que no tenia sentit que ens relacionéssim: “No hi ha un punt de trobada en el que em senti còmode amb tu”, em va dir, després d’haver-me explicat que des de ja feia temps només es relacionava amb qui realment en tenia ganes.

Quan se’t moren un seguit de familiars directes en poc temps -fills inclosos- no ha de ser fàcil recuperar la pau i l’equilibri. És la segona persona que conec que després de canvis radicals en la seva vida ha recorregut a mètodes del tipus “constel·lacions familiars” o teràpia Gestalt. Jo no tinc massa bona opinió ni de l’un ni de l’altre i li vaig exposar. La resposta que vaig percebre em va recordar -no sé per què, ja que mai l’he experimentat- una picada d’escorpí. Li vaig preguntar -confesso que una mica sorneguerament- si era Escorpí i hem va dir que no. Vaig provar sort amb Taure i Lleó i tampoc. I a partir d’aquí….

Em va adreçar idees que comparteixo, del tipus “mirem a l’altre i el jutgem sense parar-nos i mirar-nos a nosaltres mateixos” o “som els únics responsables de tot el que ens passa”… i em va acabar enviant la “Llei del Mirall” segons la qual:

• Tot el que em molesta, m’irrita o vull canviar de l’altre, està dins de Mi (amb “M”, no “m”).
• Tot el que l’altre em critica o jutja, si em molesta o em fereix, està reprimit dins Meu i ho he de treballar.
• Tot el que m’agrada de l’altre, el que estimo en ell, també està dintre Meu.
• Tot el que l’altre critica de mi, jutja o vol canviar en mi, sense que m’afecti, li pertany a Ell.

Jo crec que em devia situar en la quarta categoria -potser també en la primera, segur que no en la segona, que intueixo hagués hagut de considerar, i dubto que en la tercera- i va decidir -després d’una conversa i quatre missatges- que conrear l’amistat amb mi, no li interessava. Fins i tot em va dir que creia que a mi tampoc m’interessava aquella amistat, cosa que jo no compartia però… Dos no poden ser amics si un (o els dos, és clar) no vol.

Jo, per la meva banda, he perdut interès per alguns amics que durant anys els vaig sentir com a tals, però que poc a poc, amb el temps he considerat que no es donen les condicions per poder definir-nos com a veritables amics. No he estat, però, tan expeditiu com va ser aquesta persona, en realitat desconeguda, amb mi. Potser ho hauria de ser?… No ho tinc clar. Tampoc sento la necessitat de ser proactiu expulsant aquests amics de la meva vida mitjançant una comunicació formal. Considero que fa temps que no han/hem fet gran cosa per alimentar l’amistat. L’amistat, com l’amor, cal treballar-los… Potser amb el temps recuperarem aquella amistat, potser només “congelada”.

En fi, no són consideracions que contribueixin gaire a l’esperit nadalenc! Mentre escric, no paro de rebre felicitacions de persones que gairebé no conec, i d’institucions i organitzacions més o menys pròximes o llunyanes però que a mi no se m’hagués acudit felicitar.

Alguna em genera dubtes reals sobre els sentiments de veritat que mouen a qui l’ha escrit. Algú que conec, però relativament i que no el considero pas amic. Diu així:

“Se acerca la Navidad y como estás entre las personas que quiero y aprecio, no quiero dejar de expresar mis mejores deseos, para ti y tu familia en estas Fiestas y próximo año. Que Dios os bendiga. Un gran abrazo”.

Soc totalment sincer quan dic que, tot i que és evident que el text ha estat escrit per enviar, no sé si massivament, però sí de forma relativament generalitzada a una llista de contactes, tinc dubtes sobre la intenció final de qui ho escriu. En positiu. Vull dir que penso que potser sí que és una persona amb força capacitat d’estimar al proïsme. Però no ho sé… No cal que us digui què em diria el de la “Llei del Mirall” abans esmentada!!!

Ahir es va celebrar un Consell de Ministres a Barcelona -i què? Per a què?- però els presos polítics segueixen a la presó i els altres a l’exili. I és Nadal. La bona notícia és que els primers han posat fi a la vaga de fam.

Si a aquestes alçades us explico que em fan feliç les estufes de pellets i de parafina que he instal·lat a casa, una casa en la que no era fàcil trobar una solució per combatre el fred de forma eficient… potser m’engegareu a dida!

Però és cert!  Han estat una gran descoberta. Permeten mantenir tota la casa calenta i tenen un encant especial. La biomassa no desprèn CO2, la parafina sí, ja ho sé, però és la millor combinació que he trobat…

Em recorden a quan era petit. La primera a les estufes d’esclofa d’ametlla que teníem a l’escola i la segona a les estufes de petroli que hi havia a algunes cases…

No sé si és el moment de debatre sobre si aquest escrit és d’aquells que transmeten emocions o… no! Jo crec -ja, ja ho sé, malament quan has d’explicar el que hauria de ser obvi- que de forma tímida, sí que en transmet. En qualsevol cas valgui el recurs per posar-les de relleu: nostàlgia d’un Nadal infantil màgic que ja no existeix, tristesa per les amistats que s’esvaeixen poc a poc, pel fet -posat en boca d’un amic meu- que en aquestes festes tan “familiars” siguis conscient que la família… segons com sí, però segons com… ai, ai, ai!!! Sí, segons com està clar que sí! Ja m’agradaria que el meu fill en lloc de celebrar el solstici d’estiu al desembre i a quasi 12.000 km, celebrés el Nadal a casa. Però segons com…

Desig real que la Pau, la Fraternitat i l’Amor predominessin de veritat al món. Però força dominat -malauradament, m’agradaria que fos diferent- per l’escepticisme. No pel conformisme ni per la passivitat. Des del meu petit racó, molt modestament, a banda de fugir de determinat enrenou reconeixent que segurament no em sento amb la força necessària per fer-hi front, gaudeixo de la simpatia, l’empatia i l’amabilitat de la gent del poble proper a casa, que vaig coneixent. Tot i que em provoca una certa angúnia no sé per què, utilitzaré la frase “Carpe Diem”.

Valorar dia a dia, per no dir minut a minut, aquest regal que és per a mi la convivència amb persones que viuen en un món molt diferent al que jo he viscut la major part de la meva vida i que, en general, els veig més “connectats a sí mateixos” que la gent de ciutat, els dels grans despatxos emmoquetats i oficines de disseny farcides d’art abstracte.

Gaudeixo també de la natura, del paisatge, del mar, del sol, del cel blau preciós i del vermut amb olives al bar del poble. De la conversa amb en Josep de la ferreria, amb la Maite de la fleca, amb la Maria de la cooperativa o amb en Martí de la bodega. Persones amb molts valors i amb un que em crida molt l’atenció: són uns enamorats dels seus oficis, alguns dels quals, després de generacions familiars dedicant-s’hi, malauradament, estan en vies d’extinció i substitució per solucions típiques de la globalització.

Són tafaners de mena, això sí -al poble no hi ha massa distraccions- i  intenten esbrinar què carai fa aquest de “can fanga, tot lo dia per aquí, perdut allí dalt a les muntanyes”. Però què voleu? Res ni ningú és perfecte. Al final el que compta és que pesi més el plat de la balança lligat a fets, valors i vivències positius, que no pas el que sospesa els negatius…

Això li deia reiteradament a una persona que m’estimo molt i que va haver de baixar als inferns per veure que era millor retornar a la persona estimada -i al cercle dels bons amics- posant en valor les virtuts de la mateixa per damunt dels defectes…

El Nadal va canviant a mesura que passen els anys i aquest és el puzle que surt de dintre meu, amb motiu o coincidint amb el Nadal. Una vegada més, el format d’aquest post és “marca de la casa”, per tant, aparentment “caòtic” com anomenen alguns lectors a la meva dèria de relligar fenòmens que poden semblar independents, però que us asseguro que no ho són.

Ja m’he definit en més d’una ocasió en aquest bloc i altres àmbits com “un creient descregut al qui li agradaria creure més”. El Nadal, que per a mi mai ha perdut la dimensió cristiana, és un bon moment per renovar el compromís amb l’esforç per millorar el món des del petit àmbit d’acció de cadascú.