Ultima posta de sol 2018. Puertecillo (Xile)

Aquest any, a diferència d’altres, alguns missatges rebuts per Cap d’Any m’han cridat l’atenció i suscitat tot un seguit de sensacions positives. La diferència segur que rau en mi mateix i no en la naturalesa dels missatges. Però, en qualsevol cas, l’experiència l’he valorat més positivament del que ho acostumava a fer.

De fet m’agradaria que em consideris del grup que t’escriu perquè ho sent”, em diu un apreciat amic. Després d’afirmar que “vull seguir cultivant i gaudint de la nostra amistat tot i que, darrerament, no coincidim gaire”.

Algú m’envia una contra dedicada fa pocs dies a l’escultor Jaume Plensa, subratllant unes frases que, diu, l’han fet pensar en mi pel que fa a la solitud i la seva relació amb el pas dels anys, amb l’envelliment:

El millor que m’ha passat és que he envellit. Envellir és un alliberament lent de moltes coses, i això dona valentia (…). Més que solitari soc molt individual. Jo només veig una manera de millorar la societat i és individu per individu, però tinc passió per la comunitat, pel que ens uneix”.

Encuriosit cerco l’entrevista completa i certament sintonitzo -tot i no coincidir mimèticament- amb Plensa:

No soc religiós, però crec molt en l’espiritualitat, en una memòria col·lectiva, en alguna cosa que ens uneix a tots. Crec que el més important de la nostra vida és invisible”. Dic que no hi coincideixo mimèticament, simplement perquè a això que ell defineix com “el més important” i que és “invisible”, jo simplement ho denomino amb la paraula “Déu”.

Afegeix:

Quan estava instal·lant a la platja de Rio de Janeiro ‘Mirar en els meus somnis’, estàtues de 12 metres de resina i pols de marbre, un home em va preguntar: ‘Per què té els ulls tancats enmig de tanta bellesa? Miri-la com un mirall i observi tota la bellesa que té vostè al seu interior i que per pudor o educació no expressa mai”.

Per pudor o educació, o vergonya, o por al ridícul o el que sigui, hi ha massa coses que no expressem prou sovint. Sens dubte, en els missatges de Nadal i Cap d’Any, crescuts exponencialment amb l’explosió del món de les xarxes socials, pot ser difícil separar el gra de la palla. Per això el meu amic al que he al·ludit al principi assenyalava: “M’agradaria que em consideris del grup que t’escriu perquè ho sent”. Donem per fet que la majoria d’expressions no són sentides.

I segurament és compressible que sigui així. Probablement hi ha molt de mimètic, de “social”, de quedar bé… De tota manera, segueixo creient en la bondat de l’home i en aquest individu solitari que, més enllà de “la guerra del dia a dia”, en el seu petit radi d’acció humà suma i aporta el seu granet a la col·lectivitat. Ningú és perfectament bo, ni perversament dolent. El bé i el mal conviuen en l’ésser humà, això sí, en proporcions diferents segons les persones, els moments i les circumstàncies. Com deia el poeta Ievgueni Ievtuixenko:

Cadascú té un món secret, molt seu, on s’hi amaga el millor instant, on s’hi amaga l’hora més terrible, però nosaltres no en sabem res”…

Però em resisteixo a creure que aquesta necessitat d’expressar bons desitjos en dies assenyalats, no tingui cap valor i hagi de ser menystinguda i devaluada.

Aquest matí he telefonat a un dels meus millors i estimats amics per desitjar-li de tot cor un feliç 2019. No sé com, la conversa ha derivat cap a l’Església catòlica i jo li expressava la meva sorpresa al voltant d’un determinat tipus de crítica -per part de molts, ferotge- a aquesta Institució, en el sentit que com que se li pressuposa una exemplaritat molt superior a la que estem acostumats, això la fa menyspreable i no mereixedora de respecte. Jo li deia que no entenia com persones intel·ligents podien dir això. Per més que l’Església simbolitzi el que simbolitza, no deixa de ser una realitat humana, una organització d’éssers humans i, per tant, per definició, imperfecta i plena de contradiccions.

Una coneguda, fa poc em rebutjava, en part, per la seva militància radical en favor de no jutjar. Jo li vaig dir que l’entenia, però que em veia incapaç de no emetre judicis i valoracions sobre persones, organitzacions, esdeveniments i que, entenent des de la seva posició fins la de Jesucrist -ella no era creient-, del “no jutgeu i no sereu jutjats”, no em podia comprometre a no emetre judicis.

Veig tot el que té relació amb els humans com el resultat d’un equilibri entre virtuts i defectes, valors positius i negatius, practicar el bé i fer mal. I que el que compta és el resultat final, el balanç, deixant de banda la utopia d’aconseguir la perfecció. Està bé perseguir-la per obtenir un bon resultat global, però sense creure realment que s’assolirà. I això em val per a l’Església i per a qualsevol organització o persona humana. Entenc, doncs, que fins i tot els més “malvats” tinguin el seu moment de necessitat de ser bons i aprofitin certes ocasions per intentar-ho, tot i que, per als que els jutgin o els jutgem, no resultin creïbles.

Però l’home necessita perseguir la bondat i fer el bé, encara que sembli tot el contrari. Deixem -dic jo, eh!- que encara que sigui ocasionalment la gent expressi bons sentiments. I si podem no jutgem tot i que, com deia, personalment no m’hi obsessiono i per això estic jutjant -en aquest cas positivament- la pràctica de felicitar les Festes amb els millors desitjos…

Entre els missatges rebuts, destaco un vídeo de Pepe Mujica, personatge controvertit i peculiar que jo -gran amant i coneixedor del seu país, Uruguai- admiro a partir d’aquesta pràctica de posar el que conec d’ell que no m’agrada en un plat de la balança i el que m’agrada a l’altre, i obtenir un resultat extraordinàriament positiu. Agricultor, guerriller tupamaro, va passar 15 anys a la presó i va ser també president d’Uruguai. Conegut com el president “més pobre del món”, va seguir vivint a la seva humil casa i circulant amb el seu vell “escarabat”, conduit per ell mateix.

Poc deu tenir a veure amb l’escultor Plensa. Però tot sembla indicar que l’envelliment ha incrementat també la seva saviesa. Que creu en l’individu i en estimular la capacitat individual de fer el bé, pensant en la col·lectivitat. I com Plensa, és ateu. Deia en una entrevista: “Yo le tengo admiración política a la Iglesia católica. Y yo soy ateo”.

Algunes frases del vídeo rebut mereixen, però, ésser destacades. Per a mi no cal jutjar gaire la bondat o no de ser creient o ateu, perquè és evident que en el cor de l’home hi ha una bondat innata que, cert, com hem dit, no sempre s’expressa. La manera de posar-la en pràctica des de l’ateisme, les religions, determinades militàncies polítiques -per desgràcia en decadència excessiva- o d’altres tipus, no deixen de ser mètodes per, potencialment, fer o almenys promoure el bé.

Diu Mujica:

El hombre es un animal utópico y aparte de la razón necesita tener fe, creer en algo”.

Las revoluciones no están afuera, están adentro”. (“Observi tota la bellesa que té vostè en el seu interior i que per pudor o educació no expressa mai”, deia Plensa).

El hombre necesita fe y esperanza, porque de la otra manera lo único que le queda es el refugio del egoísmo”.

La esperanza no es llegar, es caminar”. Caure i tornar-se a aixecar. Perdonar i perdonar-se. Penedir-se sincerament, encara que es reincideixi…

Vivir no es igual a tener. Vivir es ser”.

No hay necesidad de vivir tan desesperado, que si es difícil cambiar el mundo, es posible controlar nuestra cabeza (…). No podemos cambiar el mundo así como así, pero podemos manejar nuestra conducta para ganarnos un pedazo de libertad”. L’apel·lació a la responsabilitat individual, la que només s’exerceix des de dintre d’un mateix, des de la solitud, encara que s’estigui rodejat de gent i que sigui per contribuir a aquella cosa “que ens uneix a tots” en el llenguatge de Plensa.

Acabo aquest resum de missatges i desitjos que m’han aportat valor afegit i felicitat amb el que diu: “Viure no és estar vius. Viure és l’actitud d’omplir la vida”.

El valor de l’amistat, la saviesa producte de l’envelliment, l’acció individual com a contribució al bé comú, la solitud positiva -per tant, la desitjada-, la dimensió espiritual de l’home, la convivència del bé i el mal en tot el que és humà, el perdó, el penediment, el jutjar o no jutjar, el balanç individual de les vides humanes, la fe, la confiança, el ser més que no pas el tenir, l’actitud davant la vida, el guanyar-se la llibertat…

Res de nou, em direu. Cert, res de nou. Però com que el pudor, l’educació mal entesa, la vergonya, el sense sentit que arriba a ser l’estil de vida en la quotidianitat de les nostres societats materialistes, les pròpies contradiccions que tenim tots, la manca de “militància activa” (no tothom actua com Mujica, o com Casaldàliga, per afegir un activista més); tot plegat ens porta a viure massa temps massa allunyats d’aquests valors que tant expressem en aquestes dates. Les “classes de repàs” no són sobreres. Al contrari!

Primera sortida del sol 2019 . Torre Montgó (Catalunya)

En aquest cas, jutjo positivament aquest tipus de missatges rebuts aquests dies. Ja ho esmentava en l’últim post a propòsit d’una felicitació de Nadal rebuda i que vaig reproduir (veure “Trencaclosques de Nadal” del  24 de desembre del 2018). Respecto a qui li pesi més la contradicció -real o aparent- que pot suposar el “bonisme nadalenc” respecte a la vida quotidiana. Però, personalment, prefereixo conservar-lo. Al cap i a la fi si la lliçó de vida rebuda en forma de felicitació o missatge ens reforça, poc importa la intencionalitat real de l’emissor. Pensem en allò que, en el fons, ens uneix a tots en la nostra humanitat dual i contradictòria.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.