3250 RIDGEWOOD, MONTREAL
A casa hi havia un termòmetre entre les dues finestres. De fet era una doble finestra corredora que es podia obrir fins la meitat. La de la part interior sempre estava tancada, excepte en el curt període de bon temps. L’exterior sempre estava mig oberta. Aquell termòmetre, mentre vaig viure a Montreal, va marcar 40ºC i -40ºC. La gent gran encara necessitava recórrer als Farenheit. Al final em vaig acostumar a fer servir les dues mesures.
He triat dos moments de solitud intensa i viscuda amb un denominador comú: la sensació profunda de “què hi faig jo aquí? Per què he vingut? Qui em manava allunyar-me tant temps de casa?”.
Aquesta era una pregunta que, inevitablement, em feia de tant en tant, durant els anys d’estada a Montreal. Estic segur que ningú que hagi passat per experiències d’aquest tipus s’ha estalviat aquests interrogants. El temps -almenys en el meu cas- m’acabaria donant la resposta.
“Era un dimecres de juliol de 1987. Diria que segona quinzena. A la Universitat no hi havia ningú. Allà el juliol era com era l’agost al nostre país als anys 80. El ‘jefe’, en Charles, havia anat per feina al Marroc. Els meus companys d’estudis i els de l’equip de recerca, estaven majoritàriament de vacances. Jo vaig decidir no fer-ne per avançar amb la tesi: quan abans l’acabés, abans tornaria cap a casa a iniciar la veritable etapa professional que tot just havia estrenat tímidament poc temps abans de marxar a estudiar al Canadà. A la 5a planta del pavelló Lilian-de-Steward només quedàvem la Suzanne Walsh, que havia d’acabar un informe per a la USAID, i jo. Les secretàries eren també totes de vacances.
Cap a les 3 de la tarda en Giorgos, el conserge grec-canadenc de la tarda, va acostar-se al meu despatx per comunicar-me que les condicions de treball no eren salubres i que havíem d’abandonar l’edifici. A l’exterior feia 40ºC i la humitat era del 80%. Sortint vaig veure els armaris metàl·lics on a l’hivern guardàvem els esquís de fons, guants, gorres, abrics… ‘Com pot ser que fa només uns mesos arribés aquí amb esquís de fons i temperatures de -20ºC i -30ºC?’, vaig pensar. Això mateix, però a l’inrevés, els hi va passar als colons francesos que van arribar a l’estiu, quan els hi va caure damunt l’hivern: al principi, morien literalment de fred. Jo estava a punt de fondre’m de calor.
Al carrer la sensació era de rostir-te i ofegar-te! En aquell moment, donat que les èpoques de calor més o menys intensa, no superaven les tres o quatre setmanes, no hi havia aire condicionat a gaires llocs. Es tractava d’anar a refugiar-se a un lloc amb aire condicionat i confiar que amb la caiguda del sol la cosa, tot i la humitat, fos més suportable…
Vaig agafar el vell Ford Monarch de 1974 -tenia sis cilindres i tot i que només n’anaven cinc, havia aguantat bé els -40ºC i ara, malgrat els 40ºC, seguia funcionant!-, i vaig anar a La Moulerie, al carrer Bernard. Vaig estar-m’hi dues o tres hores mirant els clients i adonant-me que bastants estàvem en la mateixa situació. El cambrer, quan veia que tenies el got buit, de seguida venia a demanar-te una mica ‘inquisitorialment’ si ‘volies prendre alguna cosa més’. Jo crec que en les dues o tres hores que vaig estar allà em vaig preguntar diverses desenes de vegades què ‘cony’ fotia jo en aquell ‘cony’ de maleït país!!!
No sabent ja què més beure i estant tip d’estar allà, vaig anar a la Maison de la Presse al carrer Saint Denis. Quan vaig haver fullejat ‘El País’ (únic diari espanyol que arribava allà. Els dijous arribava ‘La Vanguardia’ del diumenge anterior a La librería española, botiga exòtica regentada per llatinoamericans, en la que hi podia trobar des de colònies Denenes, fins flam Potax que no havia vist des de que era petit), els diaris locals ‘Le Devoir’, ‘La Presse’ i ‘The Gazette’, ‘Le Monde’, ‘The New York Times’ i no sé quantes revistes, vaig anar a sopar a un ‘bistrot’ del mateix carrer, aconseguint arribar a casa cap a les 9 del vespre. Mentre sopava vaig pensar unes quantes vegades més ‘què carai faig jo aquí???’.
Si al carrer feia calor, a dins a casa la situació era insuportable. Aquells edificis folrats per dins amb fusta i amb materials aïllants per impedir que entrés el fred i s’escapés la calor de la calefacció a l’hivern, una vegada la canícula estival havia aconseguit penetrar a dins, eren autèntiques saunes.
Em vaig estirar despullat damunt del llit i el ventilador que tenia davant meu només removia l’escalfor tòrrida. Cansat de donar voltes al llit, vaig emplenar la banyera d’aigua ‘teòricament freda’ i m’hi vaig estar una estona a dintre. Endevineu què pensava, no?… Vaig decidir anar a la platja!
A les 5 de la matinada vaig posar quatre coses dins la motxilla, vaig agafar el vell Ford Monarch, Ridgewwod avall fins a Côte des Neiges, Queen Mary a l’esquerra, Boulevard Decarie cap al sud, la 10, el pont Champlain i cap a l’est i cap al sud fins a la frontera amb els Estats Units a Philispburg -el numeret habitual amb la immigració americana-, la
FORD MONARCH
Interstate 89 sud, després la 93 est fins la 95 nord, Vermont (on anava a esquiar a l’hivern), New Hampshire i finalment, Maine. Ja era dijous.
Unes cinc hores llargues per recórrer una mica més de 300 milles (uns 480 km), per paisatges ben coneguts.
Al principi, amb les finestres del cotxe obertes (per les mateixes raons ja exposades, els cotxes de 1974 tampoc tenien aire condicionat!) vaig sentir una lleugera milloria. Al cap d’una estona, però, les vaig haver d’acabar tancant: entrava foc!!!
Quan estava a uns 15 minuts de la costa vaig divisar una grisor a l’horitzó. A mesura que em vaig anar acostant vaig veure que era boira! Tot d’una el sol va desaparèixer i vaig entrar en una boira espessa. Vaig obrir la finestra i la sensació va ser de sauna humida!!! No es veia res. Res de res. Vaig fer els últims kilòmetres a pas de tortuga i a les palpentes vaig arribar a Ogunquit i com vaig poder a l’hotelet estil ‘New England’ que havia reservat per telèfon -amb ‘credit card i yellow pages’, Internet devia existir però no estava estès- en una parada per fer benzina prop de Burlington (Vermont), ciutat a la que anava sovint els caps de setmana (està a unes dues hores escasses de Montreal). Menys mal que l’hotel tenia aire condicionat perquè la calor de Montreal era la mateixa a Ogunquit i durant tot el trajecte. La humitat també, ja que si bé estava a l’Atlàntic, l’efecte del riu Saint Laurent a Montreal és similar.
Damunt del llit hi havia una tovallola de platja. La vaig enretirar i em vaig estirar. Malgrat era la primera vegada en hores que estava a temperatura agradable, no vaig poder evitar demanar-me ‘qui carai m’ha manat anar a estudiar a Montreal?!!!’.
Vaig menjar alguna cosa al costat de l’hotel i, malgrat la boira, em vaig dir a mi mateix que ‘jo havia anat a la platja i que aniria a banyar-me al mar, sí o sí’. Vaig pujar a l’habitació a agafar la tovallola i canviar bermudes per banyador i… en arribar a la platja vaig adonar-me que no veia la gent estirada damunt la sorra fins que pràcticament topava amb ells! Vaig arribar a l’aigua de l’Atlàntic com vaig poder -normalment massa freda pel meu gust, però aquell dia balsàmica-, em vaig refrescar sense pressa malgrat no veure res, i tal com vaig sortir de l’aigua vaig tornar a l’hotel, em vaig dutxar i em vaig tornar a estirar al llit per gaudir de l’aire condicionat.
Vaig anar a sopar a un restaurant amb aire condicionat i vaig provar per primera vegada a la meva vida el vi anomenat White Zinfandel, que malgrat el nom és un rosat clar de Califòrnia que el feien pagar a un preu poc assequible per a un estudiant becat! Però què carai!!! Què menys en aquella situació! Perquè, ja em direu… ‘què cony feia jo allà!’.
Tots els dies varen ser similars. El divendres vaig intentar provar d’anar a la platja de nou amb resultat semblant al del dia anterior… El dissabte ja no hi vaig anar. Vaig arribar-me a Kennebunkport -uns 20 km al nord d’Ogunquit, per tafanejar -òbviament de lluny, o tan a prop com els serveis de seguretat permetien- la mansió d’estiueig de l’aleshores vicepresident dels Estats Units i la seva família, George Bush pare, situada en un cap, un petit istme de la costa.
El temps fins diumenge va passar molt lentament. Després d’haver visitat totes les botigues i locals amb aire condicionat d’Ogunquit, vaig emprendre el camí de tornada, confiant que a Montreal fes menys calor. Als Estats Units, en aquella època pre-Internet i pre-Smartphone, era impossible saber quin temps feia a Montreal. Per als americans, els veïns del nord -com gairebé la resta del món- són una anècdota sense massa importància.
Em sentia sol i abatut. La tornada va ser calcada a l’anada, però a l’inrevés. Al cap d’uns 15 minuts de deixar Ogunquit cap a l’interior i desaparegut ‘l’efecte mar’, la boira va desaparèixer, reapareixent com
CASA DE GEORGE BUSH A KENNEBUNKPORT, MAINE
una terrible bola de foc el sol! L’única il·lusió que tenia era arribar a Burlington (Vermont), a uns 350 km, per anar a sopar al Penny Cluse Cafe freqüentat per l’aleshores alcalde de Burlington, l’actual senador Bernie Sanders, amb el que amb altres companys europeus, en diferents ocasions, havíem tingut converses agradables i enriquidores. Aquell dia no hi era…
Vaig recórrer els 160 km que em quedaven fins a Montreal i… res havia canviat. La mateixa calor i humitat que es preveia durarien tres o quatre dies més!
Vaig anar a (intentar sense èxit) dormir, sol i trist, demanant-me per enèsima vegada ‘qui cony m’havia manat anar a estudiar a Montreal. Per què?!!’”. (Continuarà).