Vaig estar nou anys estiuejant fora de Catalunya. L’estiu passat vaig decidir tornar al tipus d’estiueig que havia fet tota la meva vida, la major part d’anys a Calella de Palafrugell. L’any passat vaig dedicar-lo a cercar un lloc nou i diferent, i vaig optar per les Terres de l’Ebre.
Tot i que el canvi climàtic ha trencat moltes constants (o almenys això em sembla), el meu record del mes de setembre a la Costa Brava l’associo a sensació d’estiu acabat. Recordo algun any haver-me banyat al mar fins per Tots Sants, però fins i tot més enllà del clima, al setembre l’estiu acabava. També més enllà del fet que la tardor comenci oficialment al setembre.
Aquesta sensació també l’he tingut a les platges del sud de Catalunya. Mai les he trobat tan plenes com les de la Costa Brava, però s’han buidat de la poca gent que hi havia. El dia s’escurça i malgrat la temperatura benigna aguanta més que a la costa nord del país, la tardor ja s’intueix. Les figues de casa ja fa dies que han començat a madurar, és temps de verema. Definitivament, l’estiu queda enrere…
Un article de Silvia Soler i una entrevista a Sergi Pàmies em tornen a posar damunt la taula un tema tractat en l’últim post (vegeu “Històries lleugeres d’estius calorosos” del 2 de setembre del 2018). El de les fonts d’inspiració, el de l’elecció del tema sobre el que es vol escriure, el de si aquest sorgeix d’experiències reals -pròpies o alienes- o de la imaginació.
En Sergi Pàmies -que acaba de publicar un llibre autobiogràfic en el que Déu n’hi do el que s’arriba a despullar- dona una resposta amb la que m’hi identifico plenament. Diu:
“Sempre he treballat amb tres proveïdors: la realitat, la imaginació i la memòria. En els primers llibres hi havia molta imaginació, que de vegades era realitat encoberta i menyspreava la memòria per raons freudianes. A mesura que he anat escrivint aquestes proporcions han canviat, però els elements han estat sempre els mateixos”.
Personalment tiro d’imaginació, de memòria -evitant per ara determinats fets i períodes de la meva vida per raons de seguretat personal, sabent que arribarà el dia que seré lliure d’explicar moltes coses que ara no puc explicar- i de realitats fidels, modificades i/o barrejades pel que fa als personatges, als llocs o a les èpoques.
“Ja sóc a la zona d’arribades de l’aeroport. Afortunadament ‘Flors Navarro’ obre les 24 hores del dia els 365 (o 366) dies de l’any. Fa massa anys que no t’he vist. Després de repassar les fotos que m’has enviat no tinc cap dubte, però, de què t’hagués reconegut. Les he mirat molt, les he ampliat i les arrugues de la pell per un moment m’han fet pensar que m’hagués agradat tenir accés a la mateixa quan aquesta era encara jove, com ho érem tu i jo. La meva pell està també envellida. Tant que alguna pell jove a la que he tingut accés, no ha estat capaç de passar per alt la meva pell decrèpita, no ha sabut apreciar la maduresa de la meva ànima i m’ha aparcat per vell. Penso que jo no et faré això i que sabré apreciar el teu valor més enllà de les teves marques cutànies. Has tingut la valentia de renunciar al bisturí dels meus col·legues plàstics i al ‘botox’ que podria transformar-te en un monstre artificial i que hauries de reinjectar tan freqüentment que l’únic que faries seria engruixir el compte bancari d’aquella companya meva de carrera que es dedica a inflar les cares i els cossos dels vells com jo amb la merda del ‘botox’. Vas triomfar com artista pel teu cos escultural, la turgència dels teus pits i la teva bellesa. Però vas acabar aprenent l’ofici i excel·lint sense necessitat de renunciar al que la natura i l’envelliment t’han deparat.
Les portes d’arribades es van obrint i tancant, i surt gent de tot tipus, classe i condició. Pells blanques, negres, groguenques, marronoses, lletoses i de tota mena. Rebregades o llises. Que dins seu hostatgen àngels o dimonis, bondat o maldat, intel·ligència o estupidesa, generositat o garreperia i mesquinesa. És independent. El teu vol ha arribat, però no surts. L’espera se’m fa eterna. Qui espera desespera. És millor no esperar res més enllà del que la vida et regala...”.
En Pàmies diu que la seva realitat “és més mental que d’acció”.
“La meva també, penso”. Ja n’he pres de decisions a la vida, ja. Ja he estat home d’acció a més a més de mental. Probablement en la vida laboral més que en no pas cap altra dimensió de la meva existència. No és en va que m’he cansat d’explicar a amics i persones amb les que he mantingut o mantinc certa confiança, que fins els 49 anys no vaig viure. Només –entengui’s el punt d’hipèrbole- vaig treballar. M’escapava de viure i de sentir i manifestar els meus sentiments. Vaig crear un personatge absolutament dominat per la dimensió laboral. Miro enrere i em veig grotesc!!! I ja en vaig prendre, de decisions, treballant. Però el que em va aportar més reconeixement professional varen ser les idees, la capacitat mental d’analitzar i de conceptualitzar, més que no pas la presa de decisions. De tota manera, quan vaig treballar com a gestor vaig prendre moltes decisions dures que em van crear un nombre raonable d’enemics, alguns dels quals encara mantinc en actiu i rabiosos. Perquè jo sóc com sóc, directe i poc donat a l’excés de floritures. Massa políticament incorrecte durant massa anys. Massa burro de no fer el mateix amb més mà esquerra, o si ho preferiu amb més falsedat, cinisme i/o sadisme refinat. Anava de cara i el xoc era frontal, i d’aquí molts dels problemes que he tingut, molts d’ells d’ombra allargada i tan perdurable que encara m’amenacen a dia d’avui. El dia que acabin -perquè acabaran a menys que Déu se m’emporti abans- els explicaré de la forma més constructiva possible. Al cap i a la fi, crec que alguna cosa he après en quant a formes i, el que és més important, en quant a expressar els meus sentiments. Una gran part ja està escrita i no publicada protegida temporalment -ja sortirà- dels ulls de la humanitat en llocs llunyans i inimaginables…
En l’àmbit personal també n’he pres, de decisions rellevants. Les que més en els últims anys i la més important de totes la de recuperar el temps perdut que vaig robar als meus fills petits i adolescents. Un temps que els hi pertanyia i que els hi he procurat retornar i els hi continuo retornant tant com sé i puc.
“Mentre espero a l’aeroport i tornant a les arrugues, en una TV que no para de repetir les mateixes notícies veig un personatge bastant més jove que jo que no sé si és intrínsecament una mala persona o el rol que li ha assignat el destí fa que ho sembli. Sigui com sigui, el veig més rebregat que jo. Fa cara de pomes agres o si es vol ‘de mes d’octubre’. Em pregunto si les joves que m’han rebutjat per vell es deixarien engalipar per aquest dimoni execrable, passant per alt la seva maldat. De vegades penso que potser les mateixes libidos que es panseixen davant la senectut per saviesa que aporti, gaudirien perversament escalfant-li la bragueta a un cràpula com aquest. Les imagino disposades a ressuscitar i viure en un orgasme permanent jugant a seduir deixalles humanes com la que veig a la TV, asseguda amb cara de mala llet, mentre escolta el discurs ‘rococó’ d’un individu suposadament honorable… I no estic parlant de Trump, ni de la Melanie…”.
De veritat que no pretenc en absolut comparar-me amb Sergi Pàmies. No només no li arribo a les soles de les sabates, sinó que ni tan sols estic a l’alçada del terra que les mateixes trepitgen, literàriament parlant, és clar. Però explica que va escriure un conte d’un home que anava al súper de “El Corte Inglés” i es trobava Virginia Woolf. Trobo fantàstica la que imagino és una barreja de realitat -deu haver anat alguna vegada al súper de “El Corte Inglés”- imaginació i projecció ves a saber cap a quina galàxia de desitjos insatisfets o fantàstics mons onírics. Modestament he de dir que jo em vaig trobar Pablo Neruda a casa seva, a “La Chascona” i vaig escriure un conte publicat en aquest blog (veure el post “De ‘El Tarter’ a ‘La Chascona’ i tornada” del 9 d’abril del 2018). Conte que em va permetre guanyar un petit premi en un concurs de contes per afeccionats, convenientment manipulat per la guanyadora, que era l’organitzadora principal del certamen. Vaig tenir la sensació que es va creure la seva pròpia mentida i que està convençuda que va ser la millor quan el que va escriure era d’una mediocritat remarcable… Veieu? No tinc remei: quina manca de mà esquerra!!!
Seguim amb Pàmies -abans que me n’oblidi, permeteu que us recomani el llibre esmentat: “L’art de portar gavardina”- que diu: “La novetat d’aquest últim llibre és que, a més de mental, sóc emocional (…). El 100% dels ingredients d’aquest conte són reals. En canvi, l’efecte que produeix és de ficció pura. M’agrada jugar a construir una convenció de ficció només amb elements reals, i al revés (…). L’autoficció no existeix, hi ha una mirada cap a un mateix des de la ficció i prou (…)”.
Em sento tan identificat que, confesso que en ocasions, conscient o inconscientment, he provocat situacions -per tant, reals- que si les expliqués semblarien més que fictícies. Moltes d’elles les he viscut sol, que és com acostumo a viure des de fa onze anys. Però en moltes he estat acompanyat d’una o diverses persones que, sortint dels seus rols més convencionals, han esdevingut co-protagonistes d’aquestes històries que potser quan les recorden fins i tot creuen que les han somniat, però que varen ser reals. I mai he consumit drogues ni productes al·lucinògens. Com a molt alguna copa de vi o un parell de gin tonics. I he observat que molta gent agraeix que la treguis de la quotidianitat i la situïs en un somni. El somni de per uns instants ser ells mateixos, sense gaires cuirasses…
“El temps t’ajuda a matar prejudicis i et torna temerari. Escriure és terapèutic. M’he estalviat moltes hores de psicòleg. Cobro en lloc de pagar”, diu Pàmies. Certament, expressar el que un sent en aquest món pot resultar temerari. I terapèutic… Avui és 11 de setembre i… anava a dir: “Y ahí lo dejo”. Però no. Reproduiré un tweet de “El Oso ingeni”. Diu:
“-Señor: tenemos que rebajar la tensión como sea. Se nos va de las manos y Europa se impacienta.
-Muy bien. Mantén los cargos por rebelión, pide 25 años, añade a Trapero, saca a la ultraderecha, lleva 600 policías a la Diada. Ofrece un Estatut y tráeme tila”.
Mentre escric això l’helicòpter de la policia que no ens va deixar viure durant mesos, molestant-nos sense cap respecte amb el seu soroll, ha reaparegut amb la mateixa falta de respecte pels que l’hem de suportar estoicament y força -sensació subjectiva- prepotència. Sembla que s’hagin posat d’acord amb Albert Rivera per crispar una jornada assolellada, festiva malgrat la indignació de milions de catalans -molts d’ells simplement demòcrates i civilitzats i no necessàriament independentistes- i en la que es palpa en l’ambient el desig d’aparèixer davant del món com un poble pacífic que només pretén que el deixin viure i expressar-se lliurament…
Bé… el post ja està molt avançat i malgrat ho he anunciat, no he esmentat la Silvia Soler, escriptora que m’aporta pau, em fa sentir la bellesa de la vida i em reconcilia amb el món. En alguna ocasió m’hi dedicaré més a fons. Subratllo la defensa que fa de les “converses que no van enlloc”, que poden acabar sent molt banals, “sense aprofundir amb res”, i d’escriure sobre elles.
I recomana “La vida material” de Marguerite Duras, llibre de converses entre ella i el seu amic Jérôme Beaujour en la que Duras parla “amb sinceritat i naturalitat de les coses de la vida”.
M’agrada escriure sobre coses de la vida quotidiana i espero anar millorant, admetent que, com amb qualsevol activitat, hi ha dies en el que les coses -el que escrius en aquest cas- et surten millor o pitjor. Jo crec que la clau està en transmetre sensacions que arribin a l’essència més humana, a la sensibilitat del lector, amb independència de què el que es transmet sigui banal o transcendent i profund. Sigui realitat o ficció o barreja, o el que sigui, és el de menys…