Un país aturat per un dia de vent
EL VENT DE D’ALT NO TÉ PIETAT
A les Terres de l’Ebre, el vent no és una excepció. És una manera de ser. Forma part del paisatge, del caràcter, del ritme quotidià. Aquí, el vent no arriba de tant en tant: hi viu. S’hi instal·la. Ens acompanya des de sempre. Com passa al nord del país, a l’Empordà o a tants altres territoris del país, sabem què vol dir llevar-te amb un mestral que sacseja finestres, doblega arbres i t’obliga a caminar una mica inclinat, com si el cos, sense adonar-se’n, hagués après a negociar amb la meteorologia. El vent de dalt no és una anècdota. És un tret estructural d’aquestes terres.
Per això, el dia que es va activar el Ventcat i es van tancar escoles, biblioteques, gimnasos i serveis municipals, es va recomanar el teletreball, es va desaconsellar el transport públic i, en definitiva, es va convidar el país sencer a replegar-se a casa, aquí baix molts vam alçar una cella. No per inconsciència ni per menysteniment del risc, sinó per perplexitat. Amb tot el respecte per la dona que va perdre la vida i per les persones ferides a l’àrea metropolitana més o menys ampliada, amb tota la consideració humana que mereixen sempre aquestes situacions, també és cert que en aquest territori episodis greus vinculats al vent i a les inclemències n’hi ha hagut tota la vida. Molts no van anar precedits de cap alerta, ni van generar dispositius extraordinaris, ni van ocupar titulars durant dies. Van passar, van fer mal, van deixar cicatrius i es van assumir en silenci, com tantes altres coses que passen lluny del centre. No sé si mai algú ha comptat els morts que ha deixat el vent de dalt en aquestes terres.
El dia de l’alerta nacional per vent, en va fer de vent, sí. En alguns indrets, ratxes de noranta quilòmetres per hora. Respectable. Però, per nosaltres, francament, un dia normal. Un d’aquells dies en què el vent xiula una mica més fort, les aigües del Delta s’arrissen, els arbres ballen i, malgrat tot, la vida continua. Ningú pensa seriosament que calgui aturar el país. (Ara mateix, ara, dissabte 14 de febrer a les 12h47, mentre escric, les ràfegues de vent, arriben als 120 kilòmetres per hora. Això a casa. Una mica més al sud, al Montsià, s’han assolit els 140 kilòmetres per hora).
I aleshores apareix la conversa. Perquè davant d’aquests episodis emergeix una sociologia espontània del territori, un mosaic de reaccions, matisos, ironies i ressentiments acumulats. Hi ha qui ho viu com una nova prova de l’abandonament estructural: a Barcelona fa una mica de vent i s’atura tot; aquí, quan bufa de debò, ningú mou un dit. Hi ha qui ho enfoca des de la burla: pixapins, no saben què és el vent, amb quatre bufades ja tanquen el país. Hi ha qui opta per la indiferència escèptica: ja ho fan, això, viuen en un altre món. I hi ha, també, tota una gamma de posicions intermèdies, de silencis resignats, de reflexions inacabades.
Mentrestant, la realitat seguia el seu curs estrany. Nens sense escola, serveis municipals suspesos, carrers mig buits. Gent
caminant amb una certa perplexitat, mirant-se de reüll, com si participés sense assaig en una obra de teatre absurda. Què els ha agafat, avui, als de Barcelona? Podies imaginar perfectament l’escena. Persones creuant-se per la vorera amb el vent pentinant-los els cabells, intercanviant mirades interrogatives, com si el país s’hagués aturat per error. Jo, que vinc de Barcelona i fa anys que visc aquí, vaig sentir vergonya aliena. No orgull territorial, no supremacisme meteorològic. Vergonya aliena. Molta.
Perquè allò que per nosaltres era un dia normal s’havia convertit en una emergència nacional. I, de cop, la distància entre centre i perifèria es feia visible, gairebé física, com si existissin dos països superposats. El país assumit com a real i el país percebut des de l’àrea metropolitana.
És cert que tots pensem inevitablement en València, en les tragèdies recents, en la fragilitat de la natura. És comprensible que les administracions optin per la prudència extrema. A posteriori, sempre és fàcil opinar. Ningú vol ser responsable d’haver infravalorat un risc. Però aquí apareix un segon nivell del debat, més profund i més incòmode.
La decisió la pren un govern que fa bandera de la gestió, que contraposa la bona administració al conflicte polític per estalviar-se el debat sobre la independència. Un govern que presumeix de fer funcionar el país. El govern dels trens de rodalies que no funcionen, dels AVEs que s’aturen, de les autopistes col·lapsades i creixentment deteriorades, de serveis saturats, de mestres i pagesos en vaga, de llistes d’espera sanitàries inacabables i de gent gran que mor en llista d’espera per ser avaluat del grau de dependència i/o per accedir a una plaça residencial. El govern que es vanta de la bona gestió. El govern que ens amorra a la dependència d’Espanya. I és aquest mateix govern qui paralitza el país per un dia de vent relativament ordinari. La paradoxa és gairebé literària.
Tot plegat condueix a una pregunta de fons, als que veuen el país des de l’Eixample, des de les rondes, des dels despatxos, des d’un entorn on el vent és una anomalia i no una condició estructural, on qualsevol alteració del confort es percep com una crisi. Des de la perifèria, el dubte persisteix: coneixen realment el país que governen? Han trepitjat prou el territori? Han sentit mai el mestral a la cara durant dies?
Davant d’aquest dubte, reapareix el record d’una altra manera de governar, d’una altra relació amb el territori. Agradi més o menys el personatge, ningú com Jordi Pujol va conèixer aquest país pam a pam, no només la meteorologia, sinó sobretot la gent, les maneres de ser, de pensar, de sentir, de mirar Barcelona des de fora. Aquella cartografia humana minuciosa contrasta amb la gestió actual, més abstracta, més virtual, més desconnectada del terreny, com si Catalunya fos sobretot un conjunt de dades, gràfics i titulars. Un Powerpoint.
Tot plegat neix d’una mirada metropolitana, d’uns mapes mentals del confort urbà, d’un lloc on el vent fa por perquè no s’hi conviu. Aquest episodi, aparentment menor, és revelador. Parla de centralisme mental, de desconeixement territorial, d’una fragilitat projectada sobre la resta del país. No és una qüestió d’emocions, sinó de competència, de coneixement i d’una ignorància manifesta aplicada sense rubor.
I encara hi ha el detall final, gairebé de novel·la. Tot això passa mentre el president és a casa, malalt, una circumstància que mereix tot el respecte, però que, envoltada d’una estranya no-comunicació, genera perplexitat. Un país aturat, una tempesta 
que no acaba d’arribar, carrers mig deserts, una sensació difusa de provisionalitat. I un no sap ben bé si el que veu és una escena tràgica, absurda o, simplement, una imatge precisa del moment que vivim.
Un dia de vent ha estat suficient per mostrar, un cop més, les fractures invisibles. I nosaltres, aquí baix, hem continuat caminant una mica inclinats, com sempre, sabent que el vent passarà i que, probablement, el país continuarà governant-se des d’un lloc on, encara avui, el vent fa por.
___________________________________________________________________________________
Viure en un altre món
Dies abans que el país quedés paralitzat per l’alerta de vent, en un xat d’amics i companys, un dels membres, catedràtic, molt representatiu de l’oficialitat, em va deixar anar, amb una naturalitat aparentment impecable: “vius en un altre món”. Ho va dir sense estridències, sense agressivitat, gairebé com qui formula una evidència. Amb aquella seguretat tranquil·la pròpia de qui se sent plenament instal·lat en el lloc correcte. Una frase dita amb condescendència amable, com si fos un comentari menor, però carregada d’una jerarquia implícita.
En aquell moment, la frase va quedar flotant en l’ambient. Em va provocar un somriure interior i poca cosa més. Però l’episodi del vent, el contrast brutal entre la solemnitat dels protocols decretats des de la metròpoli i la normalitat amb què el fenomen era viscut a les Terres de l’Ebre, li va donar, de sobte, una densitat inesperada. Aquell “vius en un altre món” adquiria un sentit nou. Ja no era només una observació informal. Es convertia en una clau per entendre una manera de mirar el país, la realitat i el poder.
Tot el país aturat per uns protocols sacralitzats des del centre, mentre aquí el vent formava part, un cop més, de la quotidianitat. No era tant una discussió sobre l’alerta en si mateixa, sinó sobre el seu abast indiscriminat, sobre aquesta tendència a convertir qualsevol alteració del confort metropolità en emergència nacional. El món oficial i la vida real, el centre i la perifèria, els despatxos i el carrer, els models i l’experiència.
Aquell “vius en un altre món” venia d’aquest món oficial, d’aquest espai que es reserva el dret de definir què és raonable, solvent, homologable, i què queda fora dels marges del que mereix ser pres seriosament. Es formula des d’una posició d’autoritat assumida, sense necessitat de proclamar-la, per dictaminar què és el “món correcte” i què és una desviació. Per entendre’ns, si en el món correcte fa vent, fa vent, i no se’n parla més. Tanquem el país i passem pàgina.
Aquest mecanisme és conegut. No cal discutir gaire. No cal entrar en arguments. N’hi ha prou amb suggerir que l’altre no entén com funcionen les coses. Així, el desacord deixa de ser una posició legítima i es transforma en una anomalia. La discrepància es llegeix com una sortida de to, com una transgressió implícita dels límits no escrits. Des d’aquesta posició d’autoritat s’opera un gest discret de reubicació simbòlica, una manera subtil de restar credibilitat sense haver de confrontar. Una forma elegant, pulcra, pretesament objectiva, d’expulsar algú del camp del que és legítim.
Comptat i debatut, arribo a la conclusió que sí. Que, en part i de forma esbiaixada, el catedràtic infal·lible, tenia raó. Sí, visc en un altre món. Però no perquè desconegui aquest. Al contrari. Hi visc perquè el conec massa bé. Perquè hi he estat dins. Perquè n’he format part. Perquè he assumit responsabilitats. Perquè he pres decisions amb conseqüències. Perquè he hagut d’afrontar errors, pressions, conflictes i costos. Perquè he participat en espais on no només es parla, sinó on el que es decideix impacta directament sobre les vides de persones concretes.
He vist com funciona tot això des de dins. He vist com es fabriquen consensos, com es construeixen relats, com es delimiten els marges del que és acceptable, com es decideix, sovint sense dir-ho explícitament, qui és seriós i qui és problemàtic, qui suma i qui molesta, qui entra al circuit i qui en queda fora. He vist com es construeix la respectabilitat i com es penalitza, sense gaire soroll, la incomoditat. He vist, en definitiva, com es pontifica sobre quin és el món correcte per viure.
El meu interlocutor saberut, parla des d’un món molt concret: el de l’acadèmia consolidada, els fòrums prestigiosos, les tribunes d’opinió, els consells assessors, els reconeixements institucionals. Un món ordenat, estable, relativament protegit. He après molt d’aquest món, i no en nego ni el rigor, ni la utilitat, ni el paper imprescindible que té en una societat complexa. També en conec els mecanismes exigents d’avaluació, acreditació i validació entre iguals. Tot això és real i cal reconèixer-ho.
La diferència no és, doncs, l’absència de rigor. És la naturalesa de l’experiència. No és el mateix analitzar un sistema que haver-lo de sostenir. No és el mateix opinar sobre eficiència que assumir-ne els costos. No és el mateix parlar de sostenibilitat
que gestionar-ne les contradiccions. No és el mateix teoritzar sobre productivitat que respondre pels seus efectes. No és el mateix descriure el poder que haver-ne de suportar les tensions, les pressions i els límits. Hi ha una diferència profunda entre decidir pensant en indicadors i decidir pensant en persones. Quan no t’has hagut de posar mai el mono de feina, has de ser caut abans de sentenciar en base a estudis, informes i, sobretot, dependència de l’establishment.
Aquesta distància respecte de la responsabilitat executiva es projecta també en l’àmbit públic. Es manifesta en una presència constant en el debat col·lectiu: articles, columnes, tribunes, informes, propostes, diagnòstics, recomanacions. Tot és analitzat, prescrit i ordenat des del marc conceptual. I això, també és legítim. Forma part del funcionament d’una societat complexa. Però només en forma part. No és el tot.
El problema apareix quan aquesta presència esdevé estructural, quan es consolida com a veu autoritzada recurrent als mitjans, fins al punt que els mateixos esquemes interpretatius, repetits en múltiples suports, deixen de semblar opinions i passen a funcionar com a evidències. Els mitjans, en aquest sentit, no són simples canals d’expressió ni espais neutrals. Formen part d’un engranatge que selecciona, ordena i legitima determinades mirades sobre la realitat, fins a convertir-les en sentit comú, en normalitat assumida, en horitzó indiscutible. Inventen la realitat. I la reinventen cada vegada que el guió ho exigeix.
En aquest marc, la presència constant de veus acadèmiques, expertes i autoritzades no és accidental, sinó funcional. Contribueix a dotar de racionalitat, prestigi i aparença de necessitat un sistema que, sense aquest suport discursiu, mostraria massa clarament les seves fractures. La informació, així administrada, no incomoda ni desperta sospites en primera instància. Ordena, tranquil·litza, orienta. Evita les preguntes, ofereix explicacions. No desestabilitza, harmonitza. I acaba convertint-se en una forma subtil de govern del pensament, més eficaç que qualsevol imposició directa.
És així com es construeix un relat que presenta com a inevitables dinàmiques que, en realitat, són opcionals. Un relat que no només descriu el món, sinó que el consolida. Que acaba legitimant com a natural una manera de viure marcada per l’acceleració permanent, el rendiment infinit, la competència constant i l’autoexplotació interioritzada. La bogeria que és viure en els estertors de la degeneració del capitalisme.
El discurs aparentment tècnic i neutral no és aliè a aquest procés. El que es presenta com a eficiència, modernització o adaptació no és altra cosa que l’exacerbació d’un model que converteix l’existència en projecte, el temps en recurs i la persona en capital productiu i de consum. Aquest discurs no crea aquest món, però el fa acceptable i, finalment, inevitable. El cansament esdevé mèrit. La precarietat, flexibilitat. L’autoexplotació, responsabilitat personal. I tot plegat s’imposa com si no hi hagués alternativa.
Aquest món no es manté sol. Necessita legitimació constant. Necessita veus autoritzades que transformin una realitat sovint coneguda només de manera indirecta en dades, indicadors i models gestionables. A canvi, ofereix prestigi, visibilitat i centralitat. Tot plegat configura un mecanisme discret, però extraordinàriament eficaç, d’autoreproducció.
Jo he intentat anar sortint d’aquí lentament. No per ressentiment, ni per necessitat de diferenciar-me, sinó per salut mental i per intentar tendir a ser honest amb mi mateix. Amb els anys he mirat de portar una vida més connectada al territori, al temps real, al silenci. He reduït les dependències que he pogut, he abaixat el volum, he preservat espais de realitat. I puc dir, descriptivament i no per cofoisme, que he aconseguit deixar de confondre el reconeixement amb el sentit, el prestigi amb la dignitat, l’admiració amb l’estima.
No es tracta d’ocupar cap posició moralment superior. Es tracta, simplement, de no deixar-se absorbir del tot per una forma
VIURE EN MONS DIFERENTS
de vida que tendeix a la deshumanització i que es presentar com a inevitable.
Quan algú em diu que visc “en un altre món”, ja fa temps que no ho interpreto com una anècdota. Ho llegeixo com un reflex. El reflex d’un sistema que, quan se sent qüestionat, no respon amb arguments, sinó amb etiquetes. Que no dialoga, sinó que classifica.
I sí. És cert. Visc en un altre món. Hi visc perquè conec massa bé aquest. I no hi vull tornar.