ASCIANO
Aquest matí he sortit de Rapolano per endinsar-me a les Crete Senesi. Potser avui, per primera vegada des que vaig arribar, he tingut la sensació d’entrar en aquella Toscana que tots portem prèviament dibuixada a la imaginació. Però abans que aparegués el paisatge m’he trobat un poble, Asciano, i abans d’entrar al poble m’he trobat una cosa que no esperava. He deixat el cotxe fora del casc antic i, gairebé immediatament, m’he quedat mirant una construcció enorme, de formigó, que semblava haver aterrat allà des d’un altre món. Era una sitja de gra del Consorzio Agrario, construïda als anys trenta, en plena època feixista. Vaig preguntar a un home que hi havia per allà què era exactament i ens vam posar a parlar. Aquestes converses improvisades m’interessen cada vegada més. També em permeten comprovar l’estat del meu italià, que continua essent una barreja bastant temerària d’intuïció, paraules apreses sobre la marxa i algun desastre memorable. Ja he aconseguit confondre lenzuolo amb tovaglia i he incorporat cocomero al meu vocabulari, progressos modestos però, en el meu cas, no menyspreables. Abans d’acomiadar-nos, l’home m’ha explicat que al poble l’anomenen il grattacielo. El nom té gràcia i revela una certa ironia italiana davant d’una construcció impossible d’ignorar. Si aquell mastodont havia de formar part del perfil d’Asciano, almenys se la podia batejar amb humor.
A pocs metres de la sitja hi ha la Casa del Fascio. Havia vingut a veure un poble medieval i em vaig 
trobar entre dues construccions dels anys trenta que em van retenir molta més estona de la prevista. La Casa del Fascio em feia imaginar la gent que devia haver entrat i sortit d’aquell edifici durant aquells anys, els uniformes, les jerarquies, les conviccions, les pors, els oportunismes. Mussolini havia convertit aquella Itàlia rural en escenari d’una representació política colossal i terrible i, de sobte, aquell edifici provincial d’Asciano deixava de ser només una fotografia en blanc i negre. Em pot passar, com és el cas, que una sitja o un edifici administratiu m’entretinguin més que un monument que figura amb tres estrelles a totes les guies. No perquè siguin més importants, evidentment, sinó perquè alguna cosa m’hi enganxa. I quan això em passa necessito saber-ne més i busco informació. Viatjar així em permet, almenys en teoria, concedir-me aquest temps.
Quan finalment he entrat al nucli medieval d’Asciano, hi he trobat pedra, carrers estrets, esglésies i aquella estructura urbana que reconec en tants pobles antics. En una paret m’he trobat tres esqueles, ben visibles, anunciant la mort de tres veïns del poble. Moreno Valentini, conegut com Picchio, Maria Chirra i Graziella Zamperini. M’hi he quedat mirant. Sempre m’ha sorprès aquesta manera tan pública d’anunciar la mort, els noms dels difunts exposats al carrer i incorporats durant uns dies a la vida quotidiana del poble. Hi ha alguna cosa que em desconcerta, amb un punt fins i tot còmic que no té res a veure amb riure’s dels morts, i alhora alguna cosa que impressiona. Aquells tres noms m’han portat molts anys enrere, a principis dels vuitanta, quan anava i venia sovint de Valladolid i m’aturava en un bar de carretera de Sòria que recordo perfectament. Hi penjaven els anuncis dels funcionaris que havien mort aquells dies a la ciutat. A mi, que venia d’una Catalunya on ser funcionari no tenia precisament el prestigi que semblava tenir en aquella Espanya, aquella solemnitat administrativa de la mort em sorprenia molt. La imatge se’m va quedar gravada. Tants anys després, en una paret d’Asciano, m’ha tornat sencera.
POLITTICO DI BADIA A ROFENO, AMBROGIO LORENZETTI. SEGLE XIV
He entrat a la basílica de Sant’Agata i m’he aturat davant d’un quadre que m’ha agradat. No hi havia anat a buscar-lo, ni sabia que hi fos, ni sabia qui l’havia pintat. Primer m’ha agradat. Després he llegit la placa que hi havia a sota i he descobert que era la Madonna con Bambino in trono con San Bernardino da Siena e Sant’Agata, de Francesco Vanni. Al Palazzo Corboli m’ha passat una cosa semblant davant del Polittico di Badia a Rofeno, d’Ambrogio Lorenzetti. M’ha agradat i, precisament perquè m’ha agradat, he volgut saber què era i qui l’havia pintada. La meva relació amb la pintura, i probablement amb l’art en general, funciona bastant així. No tinc els coneixements d’un historiador de l’art i, per tant, no puc veure tot el que veu un expert. Però això no m’impedeix saber quan una obra em reté. Després ja vindran el nom, l’època, l’autor i les explicacions. La primera mirada, afortunadament, encara no reclama pedigrí.
El Museo Cassioli era tancat. Mentre rondava per allà he sentit un violoncel. La música venia de la Società Filarmonica Giuseppe Verdi. M’he quedat una estona escoltant-la des de fora i apostaria que serà una de les coses que més recordaré del poble. No estic segur de retenir el nom d’Asciano gaire temps. Però aquesta escena no la oblidaré.
M’hauria aturat igual al Perelló, a Barcelona o en qualsevol altre lloc, sempre que hagués disposat de la mateixa calma i del mateix temps. En altres èpoques de la meva vida, treballant com un boig i corrent d’una reunió a l’altra, probablement hauria sentit el violoncel i hauria continuat caminant sense escoltar-lo. Però també és cert que la Toscana hi ajuda. Aquella imatge de calma que forma part del seu atractiu, i que abans de venir podia semblar en part una construcció idíl·lica, té alguna cosa de real. I ajuda a no tenir pressa i aturar-se quan val la pena fer-ho.
Hi ha una altra petita descoberta quotidiana que m’acompanya gairebé des que vaig arribar i sobre la qual encara no havia escrit. El cafè. He estat força vegades a Itàlia i m’agrada molt el cafè i el meu record és el d’un cafè bo. Sabia, és clar, que els italians en fan una qüestió d’estat. Però no sé com explicar que hagi hagut de trigar tant a descobrir de debò el ristretto i el lungo. Els trobo extraordinaris. Per la raó que sigui, ara, la percepció ha estat més afinada. Potser no és casual que els hagi descobert precisament coincidint amb aquesta manera diferent de viatjar, amb més temps, menys presses i amb altres objectius. La calma també ajuda a degustar un bon cafè.
Una altra cosa és el bar. De moment, a Rapolano, encara no n’he trobat cap on em vingui de gust asseure’m
MONTE OLIVETO MAGGIORE
una estona sense cap altre propòsit que estar-m’hi. Un bar també forma part de viure en un lloc. S’hi pot parlar amb algú que coneixes o acabar conversant inesperadament amb un desconegut, però també s’hi pot estar sol, mirant des d’una taula com passa la vida pel carrer o per la plaça. És una manera discreta de formar part d’un lloc sense necessitat de fer-hi res. Els bars que he vist fins ara a Rapolano em resulten freds, sense gaire caliu. Continuaré buscant.
Durant el matí m’han anat arribant notícies dels aiguats a les Terres de l’Ebre. Notícies que mai agraden, però que a 1.400 quilòmetres de casa són encara més inoportunes. El telèfon et porta el problema fins al mig d’un carrer d’Asciano i desafia la teva capacitat de viure l’”ara i aquí”. Fas un esforç, respires a fons, aixeques els ulls al cel i tornes a ser aquí. No hi ha gaire filosofia a extreure’n. Són simplement dues realitats que durant unes hores conviuen dins del teu cap. Formen part de l’ara, però no de l’aquí. Que difícil és viure el present com cal!
Des d’Asciano he continuat cap a Monte Oliveto Maggiore i aleshores ha començat el que, per mi, acabaria essent el més important del dia. El paisatge. Primer ha aparegut la Toscana que esperava trobar, els turons verds, les oliveres, els xiprers, les cases escampades i aquella ondulació del terreny que fa que la mirada no acabi d’arribar mai a un horitzó definitiu. M’he anat aturant. Uns quilòmetres més enllà, però, la terra de les Crete Senesi s’ha anat despullant fins a tornar-se nua, mineral, gairebé lunar. Els verds han desaparegut i han quedat els plecs de la terra, els grisos, els ocres. En una d’aquestes aturades he coincidit amb uns americans de Nova York que contemplaven el paisatge amb un entusiasme molt semblant al meu. Hem parlat una estona i m’ha fet gràcia comprovar fins a quin punt coincidíem en el que estàvem veient. Érem persones vingudes de llocs diferents que probablement no ens hauríem dit res en cap altra circumstància i que, durant uns minuts, teníem una cosa molt concreta en comú. Estàvem fascinats pel mateix paisatge.
COM SANT BENET REPARA EL SEDÀS TRENCAT. IL SODOMA (GIOVANNI ANTONIO BAZZI). SEGLE XVI
He continuat camí i el verd ha anat reapareixent. A la llunyania es veien algun poble, camps, cases escampades i els xiprers que ja començava a reconèixer com una de les constants d’aquella terra. Enmig de tot això he distingit un petit cementiri i m’hi he fixat precisament pels xiprers. A casa nostra, moltes vegades, els veus sobresortir al costat d’un poble i ja saps què hi ha allà abans de distingir-ne els murs. La vegetació del voltant és una altra i el xiprer acaba funcionant gairebé com un senyal de la mort. Aquí era diferent. Els arbres del cementiri eren els mateixos que havia estat veient durant quilòmetres, escampats pels turons, al costat de les cases i resseguint els camins. El cementiri continuava essent un cementiri, és clar, però els xiprers no introduïen cap anomalia en el paisatge. Aquell petit recinte dels morts formava part de la mateixa terra que l’envoltava. M’ha semblat bell i m’ha fet pensar fins a quin punt un arbre pot canviar de significat segons el paisatge que l’acull.
Monte Oliveto Maggiore, en canvi, m’ha produït una certa decepció. I aquí apareix un problema meu, no del monestir. El maó vist em costa. Em costa associar-lo a aquella idea de monestir o de catedral que estèticament em commou. Necessito pedra. Al claustre hi ha els frescos sobre la vida de sant Benet, pintats per Luca Signorelli i per Il Sodoma. En aquest cas, a diferència del que m’havia passat amb Vanni i Lorenzetti a Asciano, sí que he anat a buscar expressament una de les pintures més conegudes, aquella en què Il Sodoma es va autoretratar. La raó era bastant menys reverencial del que pot semblar. Volia veure si, sabent que aquell era un dels frescos que tothom considera extraordinaris, jo era capaç de descobrir què el feia tan extraordinari. Una mena de prova privada. A veure. Aquest és tan collonut? Doncs mirem-lo bé. Il Sodoma va incloure el seu autoretrat en un dels frescos del claustre, el que es titula Com sant Benet repara el sedàs trencat.
L’he trobat, m’hi he estat una estona, he mirat els altres i no he sabut veure aquella diferència abismal que
BUONCONVENTO
potser hauria hagut de veure. No passa res. Segurament el problema és meu i no d’Il Sodoma. Una cosa és reconèixer el judici dels qui en saben, el valor d’una obra, i una altra sentir-lo.
Els frescos de Monte Oliveto no m’han arribat gaire. En canvi, si penso en el claustre de Poblet, la pedra, el silenci i el record de caminar-hi lentament amb els monjos, també benedictins, la comparació, estrictament personal, no té color. Poblet m’arriba molt endins sense necessitat que ningú m’expliqui les raons per les quals m’hauria d’emocionar.
De Monte Oliveto he continuat cap a Buonconvento i, caminant pel nucli antic, m’ha tornat una sensació que m’havia inquietat molt pocs mesos abans, l’abril d’aquest mateix any, a Avinyó. Jo en conservava un record sensacional d’altres visites i, en canvi, aquesta última vegada m’havia trobat una ciutat gairebé fantasma. No hi havia pràcticament ningú pels carrers. Quatre magrebins i poca cosa més. A Buonconvento, salvant totes les distàncies, m’ha tornat aquella inquietud. Caminava per uns carrers medievals preciosos i em preguntava on era la gent. És fàcil imaginar què pot passar amb aquestes cases antigues quan no s’han renovat. Escales, cap ascensor, incomoditats que una casa nova extramurs resol sense gaire heroisme. Si pots triar, potser te’n vas. I aleshores jo miro aquestes muralles, aquestes façanes, aquests carrers que han sobreviscut durant segles i em pregunto què passarà amb tot això si la gent se’n va. Què serà d’aquestes meravelles medievals si deixen de ser pobles per convertir-se, lentament, en closques buides? Perquè el procés té una lògica bastant elemental. El que es buida es deteriora, i el que es deteriora encara convida menys a quedar-s’hi. Caminant per Buonconvento, més que trobar una resposta, m’ha quedat aquesta pregunta. Com acabarà tot això?
SAN PIETRO IN VILLORE. SEGLE XII.
SAN GIOVANNI D’ASSO
He dinat en un restaurant gairebé buit. Poc abans d’entrar jo havia arribat una dona sola. Quan li han preguntat quants eren ha respost”una”. Al cap d’un moment m’han fet la mateixa pregunta. La meva resposta ha estat “un”. M’ha fet gràcia aquella coincidència mínima. A ella l’han asseguda a fora i a mi a dins, amb una porta oberta entre les dues taules. La veia de tant en tant mentre dinava i he sentit curiositat per aquella desconeguda. Potser perquè aquests dies estic comprovant una cosa que abans de venir no sabia. La solitud la conec bé. El que no havia experimentat mai era això que estic fent ara, instal·lar-me durant unes setmanes en un lloc que vull conèixer i viure-hi sense haver de compartir amb ningú el govern dels dies. Sortir quan em ve de gust, canviar de plans, aturar-me una hora davant d’una cosa que m’interessa o tornar a casa perquè ja en tinc prou. I he descobert que aquesta llibertat em va extraordinàriament bé. Potser per això aquella dona m’intrigava. No sabia si també viatjava sola ni si ho havia triat, però m’hauria agradat saber-ho. Ens separaven quatre o cinc metres i una porta oberta. Vaig pensar a acostar-m’hi, però no vaig trobar una manera de fer-ho que no pogués ser mal interpretada. Al final ella va continuar dinant a fora i jo a dins. No ens vam dir res.
La jornada encara havia de continuar cap a San Giovanni d’Asso. Després de Buonconvento, San Giovanni m’ha retornat a una escala més petita, amb el castell dominant el nucli i els carrers agrupats al seu voltant. He passejat pel Borghetto i he entrat a San Pietro in Villore, una església romànica del segle XII, d’aparença molt més modesta que els grans conjunts que havia anat veient durant el dia. A sota hi ha una petita cripta de tres naus, diminuta, amb un altar igualment petit. He baixat i m’hi he quedat una estona. No hi havia res que reclamés especialment l’atenció i, en aquell moment, al final del dia, ho he agraït. Després de tanta obra important, de tants noms il·lustres i de tantes coses que calia saber mirar, aquella cripta era radicalment austera i sòbria. Era petita, antiga, silenciosa. M’hi trobava bé. Pacificava l’esperit.
La tornada cap a Rapolano m’ha tornat a posar davant les Crete. Ja era una altra hora i una altra llum. Els turons continuaven allà, indiferents a tot el que havia anat fent durant el dia, i m’hi he aturat, m’hi he tornat a quedar mirant-los i la conclusió ha estat clara. Com la natura i el paisatge, res. Com la natura i el paisatge, res. Sens dubte la natura és la millor obra d’art.
CRETE SINESI