RAPOLANO TERME
Aquest viatge tenia des del començament una pretensió una mica diferent de la d’anar acumulant visites. Volia fer una experiència de vida en un lloc, instal·lar-m’hi prou dies perquè la quotidianitat hi adquirís algun pes i perquè el viatge no quedés reduït a sortir cada matí, visitar, tornar i recomençar l’endemà. Naturalment, hi ha hagut dies sencers dedicats a Florència, Siena, Arezzo, San Gimignano o altres llocs que volia conèixer, però també n’hi ha hagut d’altres en què no he anat enlloc o gairebé enlloc i m’he quedat al poble, he caminat, he escrit, he llegit, he comprat, he cuinat o simplement he deixat passar les hores sense la sensació d’estar desaprofitant-les. Alguns dies això ha ocupat tota la jornada, d’altres només la tarda, després d’una excursió curta o d’haver tornat abans de dinar. Aquesta alternança entre sortir i quedar-me no ha estat una pausa entre visites, sinó una part essencial del viatge. Necessitava un lloc des del qual moure’m, però sobretot un lloc al qual tornar, una mena de llar provisional on durant unes setmanes pogués fer vida.
L’elecció de Rapolano Terme va ser anterior, al seu coneixement. No hi havia estat mai. Abans de venir em vaig mirar el mapa de la Toscana, les distàncies, les carreteres i les possibilitats de desplaçament. Buscava un poble petit, tranquil, relativament ben comunicat i prou ben situat per poder conèixer una part important de la regió sense haver de canviar contínuament d’allotjament. Hi havia encara una exigència més, potser menys fàcil de posar sobre el mapa, però per a mi decisiva. Necessitava sentir-me a prop de la natura, veure-la des de casa, sortir i trobar-la de seguida, tenir la sensació que el paisatge no començava després d’un trajecte en cotxe, sinó gairebé a la porta. No buscava només un poble ben situat per visitar la Toscana, sinó un lloc des d’on pogués viure-la també en silenci, amb els camps, les oliveres, els turons i aquesta proximitat física a la terra que modifica la manera de passar els dies.
LA FORNACE, UNA LLAR MÉS QUE UN ALLOTJAMENT
La Toscana és prou extensa i variada perquè pretendre veure-la tota en poc menys d’un mes no em semblés una bona idea. Calia triar i, inevitablement, calia renunciar. A mesura que preparava el viatge s’acumulaven noms de ciutats, pobles, esglésies, museus, paisatges i obres d’art que semblaven imprescindibles, fins que vaig tenir clar que, si no posava algun límit a tot allò, podia acabar convertint l’estada en una gimcana de consum de bellesa, història i paisatge. Anar, veure, fotografiar, tornar al cotxe i sortir disparat cap al següent lloc. Justament el contrari del que buscava. Ja avanço que no me n’acabo de sortir.
Rapolano semblava oferir un bon compromís. Siena és a prop, les Crete Senesi comencen pràcticament aquí mateix, la Val d’Orcia queda a una distància raonable, el Chianti permet excursions d’un dia i Florència és prou a prop per anar-hi i tornar-ne sense haver de canviar d’allotjament. Lucca i Pietrasanta quedaven significativament més lluny i sabia que, si finalment hi anava, seria una de les excursions llargues del viatge. La idea, en qualsevol cas, no era convertir Rapolano en el centre geomètric d’una operació militar per conquerir la Toscana, sinó trobar un lloc des del qual pogués sortir quan em vingués de gust i on també pogués quedar-me sense sentir que perdia el temps. I, per damunt de tot, trobar-m’hi bé.
Però hi havia alguna cosa més en aquella elecció, una raó menys pràctica i probablement més important, que no havia acabat de formular-me. Quan mesos abans imaginava aquest viatge no pensava en Rapolano, ni en cap altre poble concret. Pensava en la Toscana. I la Toscana no és només una regió italiana, ni una successió de paisatges extraordinaris, pobles medievals, esglésies i ciutats carregades d’història. És també una determinada idea de la bellesa, de la cultura, de la vida i de la civilització europea, inseparable d’aquell fenomen excepcional que va ser el Renaixement. Naturalment, els pobles emmurallats, les cases de pedra i bona part de l’arquitectura que avui admirem tenen orígens anteriors, sovint medievals, però tot plegat forma part d’un territori on, durant segles, van confluir unes circumstàncies econòmiques, polítiques, socials i intel·lectuals excepcionals que van fer possible una de les transformacions més extraordinàries de
SANTA MARIA ASSUNTA. MADONNA DEL LATTE. PAOLO DI GIOVANNI FEI, 1370. RAPOLANO TERME
la història de la humanitat. Encara em pregunto si, posant en relació els coneixements i els mitjans disponibles en cada època, aquell esclat no va representar una revolució comparable, en alguns aspectes, a grans transformacions tecnològiques que han vingut després, com la revolució industrial. Ja tindré ocasió de parlar-ne més endavant, perquè hi ha experiències d’aquest viatge que m’han impressionat profundament i que mereixen una reflexió pròpia. El que m’interessava aleshores era una altra cosa. Quan vaig decidir venir a la Toscana buscava també una connexió sensible amb tot aquest món, alguna cosa que anés més enllà del plaer de contemplar, viure, sentir la bellesa. Volia passar unes setmanes aquí, llevar-me aquí, sortir a comprar el pa, caminar pels carrers, tornar a casa, cuinar, llegir, escriure i mirar el paisatge des de la terrassa. Volia que la Toscana fos, durant uns dies, el lloc on transcorregués la meva vida.
Rapolano participa d’aquesta Toscana sense haver de competir amb pols d’atracció turística com San Gimignano, San Quirico d’Orcia o Pienza. Posat al costat d’aquests noms és fàcil que passi desapercebut. Posat en qualsevol altre paisatge, probablement ens hi aturaríem a mirar-lo. El nucli antic és petit, emmurallat, construït sobre una elevació del terreny, amb carrers irregulars, pujades i baixades, cases de pedra molt ben arreglades al costat d’altres que acusen més el pas del temps. La volta s’acaba aviat, però el poble té indiscutiblement aquella fesomia toscana que havia imaginat abans de venir i té, a més, l’avantatge de no ser un dels noms que els grans itineraris converteixen en destinació obligatòria. Aquí la gent encara hi viu sense haver de compartir cada metre de carrer amb una processó de visitants. Jo estic encantat d’anar a San Gimignano, San Quirico, Arezzo, Buonconvento o Pietrasanta i admirar tot el que hi ha per veure-hi. Una altra cosa seria haver-hi de viure cada dia. Hi ha llocs que admires, que et deixen bocabadat, però, afortunadament, encara en queden d’altres on pots respirar. Els primers els recordes tota la vida. Als segons, hi vius. Rapolano no em reclamava atenció constant, em deixava estar-hi tranquil·lament, i aquella calma, en una Toscana tan admirada que en alguns indrets corre el risc de convertir-se en escenari, era un privilegi.
RAPOLANO TERME
Ho he experimentat en un altre lloc que conec molt millor. Durant anys vaig viure feliçment a l’Eixample de Barcelona i vaig sentir que aquell era simplement el meu barri, el lloc on transcorria la vida quotidiana i on em trobava bé. Avui hi ha zones de Barcelona, l’Eixample entre elles, on la pressió turística ha corcat de manera virulenta i sense gaire mirament aquella sensació. La ciutat continua sent monumental i meravellosa, però és molt menys agradable per viure-hi i, encara pitjor, comença a veure’s malmesa la convivència. A Rapolano puc anar a buscar la bellesa de la natura i de l’art quan vull i tornar després a un poble que, formant part d’aquesta mateixa bellesa, no ha provocat l’atracció de la massa turística empastifadora. I, tanmateix, si en algun moment oblides on ets, només cal mirar una façana de pedra, una olivera, la roba estesa entre dues finestres o, senzillament, més enllà de les últimes cases. El paisatge s’encarrega de recordar-m’ho.
El poble antic semblava força tranquil. Dic semblava perquè encara estava observant i no voldria convertir unes impressions de pocs dies en sociologia de butxaca. Fora de la muralla hi havia una altra vida que encara coneixia poc i el creixement del poble s’havia produït, com en tants altres llocs de la Toscana, cap a les zones baixes i més accessibles. M’interessava aquesta relació entre el nucli antic i el poble que havia anat creixent al seu voltant, perquè probablement explicava més coses de Rapolano que una descripció monumental. També hi havia una relació amb el camp que es percebia sense necessitat d’anar-la a buscar. Havia vist tractors, maquinària agrícola, oliveres, camps treballats. Els propietaris de la casa on m’estava tenien un tros molt petit d’oliveres, en collien les olives i les portaven a la cooperativa per fer oli. Conec aquesta continuïtat perquè visc en terra d’oliveres. L’agricultura pot haver deixat de ser la forma principal de vida de moltes famílies, però en queda un tros, unes oliveres, unes hores del cap de setmana, una collita que no es deixa perdre. No és només producció. És una manera, potser modesta però persistent, de no trencar del tot el fil amb el que hi havia abans.
Cap al migdia vaig anar a dinar a l’Osteria Il Granaio. El restaurant em va interessar per una certa contradicció. El local, la decoració, la carta, l’elaboració dels plats i els preus dibuixaven un establiment d’un cert nivell —no luxós ni caríssim, però tampoc barat— que, almenys a primera vista, no acabava de correspondre’s amb la imatge que jo m’estava fent del poble. Potser una part de la resposta era evident.
L’OSTERIA GRANAIO Il RAPOLANO TERME
Rapolano és a les Crete Senesi i forma part d’un territori recorregut per gent que ve expressament a buscar aquesta Toscana. Molts potser no hi dormen ni el tenen assenyalat com una destinació principal, però hi passen, s’hi aturen a dinar o hi tornen perquè ja coneixen algun lloc que els agrada. Un restaurant així no s’instal·la i manté una oferta d’aquestes característiques sense esperar una clientela capaç d’apreciar-la i pagar-la. És una hipòtesi, no en sé prou encara per anar més enllà. Aquell dilluns al migdia, en qualsevol cas, la clientela era escassa i difícil de classificar. Hi havia un home italià sol, amb l’aspecte de qui havia anat allà amb ganes de menjar bé. En una altra taula, una parella que semblava compartir un dinar de celebració. I després una tercera taula amb gent que em va fer pensar que tenien alguna relació amb els propietaris. A mesura que s’acostava l’hora de tancar i disminuïa la feina, el propietari s’hi acostava, s’asseia amb ells i la conversa anava prenent una familiaritat que no tenia res a veure amb el servei d’un restaurant. Fins i tot em va semblar que començaven una partida de cartes, com si esperessin que marxéssim els quatre gats que quedàvem per recuperar el local per a ells. I aquella barreja em va agradar. Una cuina amb certes pretensions que en una ciutat convidaria a una certa formalitat acabava recordant aquell cafè de poble on, després de dinar, apareixien el cigaló, les cartes i, quan encara es podia fumar a tot arreu, el puro o la cigarreta. Dues coses aparentment incompatibles convivint amb absoluta naturalitat.
Aquella mateixa naturalitat reapareixia després pels carrers. En una façana de pedra perfectament restaurada hi havia roba estesa i, en qualsevol altre lloc, potser hauria pensat que espatllava l’harmonia. Aquí semblava formar-ne part. Costa imaginar un poble italià sense llençols, camises o roba interior assecant-se al sol entre dues finestres. També vaig veure una fleca molt petita, tancada a aquella hora, amb l’aspecte dels establiments que han passat per diverses generacions sense que ningú hagi sentit la necessitat de transformar-los en una experiència gastronòmica. Era vella, no pas degradada, i em va produir aquella intuïció indemostrable que allà devien fer bon pa. Pa de massa mare, ben cuit, dels que deixes a casa i l’endemà continuen sent pa. No ho havia pogut comprovar perquè, les vegades que hi havia passat, sempre l’havia trobada tancada. M’agradaven aquests fragments precisament perquè no semblaven
RAPOLANO TERME
preparats perquè ningú els mirés. No hi havia cap esforç per compondre una postal, cap necessitat que el poble es presentés a si mateix. Les coses simplement hi eren.
Una mica més enllà vaig veure una perruqueria pràcticament enganxada a la muralla. Les perruqueries, no sé ben bé per què, mai no m’han resultat llocs neutres. Puc passar per davant d’una botiga sense mirar-la, però em costa passar per davant d’una perruqueria o d’una barberia sense observar-ne l’interior. M’hi he de trobar bé. Tant pot ser una perruqueria antiga, amb aquelles butaques que es reclinen, el reposacaps metàl·lic i els estris d’afaitar d’un altre temps, com un local contemporani ben pensat, net i amb gust. Sempre he associat l’afaitat tradicional a una forma particular de relaxació i gairebé de plaer. La brotxa estenent lentament l’escuma tèbia per la cara, l’olor dels sabons i les locions, la navalla ben esmolada avançant per la pell sense pressa. La perruqueria de Rapolano em va fer recordar altres barberies on havia entrat viatjant, una a la Ruta 66, fa molts anys, a Albuquerque, New Mexico, i una altra, molt més recent, a París. I també em va fer pensar en l’Anna, la meva perruquera del Perelló. Hi vaig arribar una mica per casualitat després que tanqués la perruqueria on anava abans i, amb els anys, aquella relació estrictament funcional ha donat pas a una familiaritat feta de converses que al començament eren banals i que, a força de repetir-se, van deixant sediment. L’Anna és molt aficionada al ciclisme, és amable, atenta i rigorosa fent la seva feina. Durant anys vam parlar poc. Després, una pregunta, una anècdota, alguna qüestió mèdica perquè sap que soc metge, una cosa porta a l’altra i la conversa acaba convertint-se en una mena de música que acompanya el tall de cabells o l’afaitat. Potser per això, quan viatjo, entrar en una barberia desconeguda té per a mi alguna cosa més que resoldre la necessitat de tallar-me els cabells. Encara no havia entrat a la de Rapolano, però no descartava fer-ho.
El que anava coneixent del poble no eren monuments ni grans revelacions, sinó escenes petites que encara no sabia interpretar del tot. En un altre carrer, davant d’una casa de pedra molt ben restaurada i plena de flors, va sortir una dona gran que s’entretenia arreglant els testos de la façana. Devia acostar-se a aquella edat que avui hem anat allargant amb denominacions successives —tercera edat, quarta edat— com si canviar el nom modifiqués gaire la substància de les coses. La quarta és, en realitat, aquella en què l’autonomia comença a extingir-se i la dependència va ocupant el seu lloc. Aquella dona encara no hi havia arribat. Va sortir decidida a ocupar-se de les plantes i el seu aspecte em va fer pensar que potser no era italiana. Podia ser europea, americana, una jubilada instal·lada aquí… No ho sé. En tot cas, no em va fer l’efecte d’una rapolana de soca-rel. En un altre carrer vaig passar per davant d’un edifici que em va semblar una escola i on em va cridar l’atenció una imatge molt gran de sant Joan Bosco. No vaig acabar d’entendre 
què era aquell lloc ni si continuava funcionant plenament. Hi havia gent fent alguna obra i en va sortir una noia jove que va pujar a un cotxe. Vaig estar a punt de preguntar-li què era exactament l’edifici, però no ho vaig fer. Ja ho esbrinaria. Tampoc no calia saber-ho tot de seguida. Feia pocs dies que era a Rapolano i començava a agradar-me aquella familiaritat encara incompleta, feta també de coses que veia cada dia sense saber ben bé què eren ni qui hi havia al darrere. Quan arribes a un lloc tens la temptació d’interrogar-lo constantment, com si haguessis d’obtenir-ne una explicació abans de marxar. Però jo no havia vingut a Rapolano amb la pretensió d’entendre’l del tot en pocs dies. Tenia temps al davant. Podia tornar a passar per aquell carrer, tornar a veure aquella porta, potser trobar-la oberta, potser continuar sense saber què hi havia a dins. I no passava res. Començava a descobrir que una de les formes més agradables d’estar en un lloc és concedir-li temps perquè deixi de ser estrany sense exigir-li que arribi a ser del tot conegut.