La carretera cap a Arezzo em torna a demostrar que no hi ha una sola Toscana. Després de dies circulant per les Crete Senesi, amb aquells turons d’una nuesa gairebé mineral, els camps que semblen dibuixats amb una precisió deliberada i els xiprers que, de tant en tant, interrompen la continuïtat de les ondulacions, avui el paisatge ha canviat de fesomia. Circulo per la Strada Statale 705 i em sorprèn la quantitat d’arbres, la manera com el bosc s’acosta a la carretera fins gairebé tancar-la en alguns trams, mentre entre la vegetació apareixen fileres de ceps perfectament aliniades que em recorden les vinyes del Chianti, les que he anat trobant entre Castellina, Radda, Volpaia i Gaiole. Visualment, la comparació em resulta inevitable. A les Crete Senesi, la mirada pot recórrer grans extensions de terreny, seguir el perfil dels turons i perdre’s en un horitzó que sembla allunyar-se a mesura que t’hi acostes. Aquí, en canvi, el bosc interromp les perspectives, les vinyes apareixen entre els arbres i els camps cultivats ocupen espais més petits, com si la vegetació i l’activitat humana s’haguessin anat repartint el territori sense que cap de les dues acabés d’imposar-se. És curiós com una mateixa regió pot modificar tan profundament la seva aparença en tan pocs quilòmetres, i penso que una de les satisfaccions d’aquest viatge és precisament haver tingut temps per descobrir aquestes diferències, que les imatges més conegudes de la Toscana tendeixen a dissimular, com si tota la regió hagués de respondre necessàriament a una mateixa idea de bellesa.
RIGOMAGNO. TOSCANA
Hi ha, tanmateix, un element que es manté amb una constància que no m’hauria imaginat. El mal estat de les carreteres. Algunes vies secundàries toscanes tenen un ferm tan deteriorat que, salvant les distàncies, em recorden el camí que va del Perelló fins a casa, amb sotracs, irregularitats i pedaços que semblen haver estat col·locats amb resignació o de mala gana, més que no pas amb la voluntat de resoldre res. Travesso Rigomagno, un poble que a primera vista no identificaria amb aquelles poblacions medievals encimbellades que he anat visitant aquests dies i que, segons consulto, també té orígens medievals, encara que la impressió inicial sigui una altra. Les cases antigues, quadrades, d’aquella arquitectura rural que per a mi és típicament italiana, alternen amb construccions modernes, en una convivència que no desmereix el conjunt. La vegetació abundant, que envolta les cases i s’estén pels voltants del poble, acaba de donar-li un aspecte agradable, d’una bellesa senzilla que no necessita cap pretensió monumental. No cal una muralla, una torre o una plaça extraordinària perquè un poble sigui bonic, ni tampoc que el seu passat medieval hagi de ser visible a cada cantonada, i després de tants dies recorrent poblacions que han convertit la seva història en un dels principals atractius turístics, m’agrada trobar-ne una que sembla continuar fent la seva vida sense preocupar-se gaire de la impressió que pugui produir a qui hi passa.
Més endavant, la carretera guanya altura o potser simplement ressegueix el llom d’una carena, i s’obre una vall magnífica on, entre una boirina lleugera, distingeixo la torre d’un castell i, al darrere, més enllà de la vall, una altra successió de muntanyes que dibuixa l’horitzó. La composició és d’una qualitat pictòrica sobrehumana, amb els diferents plans del paisatge que es van succeint a mesura que la boirina n’atenua els contorns, fins al punt que em sorprenc pensant que, si algú hagués pintat exactament allò que tinc al davant, probablement admiraríem la seva habilitat per distribuir els elements, graduar la llum i fer emergir aquella torre de la boira. Però aquí no hi ha hagut cap pintor que decidís on havia d’anar cada cosa, o potser sí que n’hi ha hagut molts, anònims, al llarg dels segles, que han plantat, cultivat, construït, obert camins i modificat el territori sense conèixer el resultat final de la seva feina. La natura i l’activitat humana han acabat produint una composició que cap dels seus autors no podia preveure i que ara contemplo des de la carretera, amb aquella satisfacció que em produeixen els paisatges en què l’activitat de l’home no ha destruït la bellesa natural, sinó que ha contribuït a crear-ne una de nova. No em cansaré de dir que viure envoltat de paisatges així és un privilegi, un privilegi enorme que potser només es valora del tot quan un ha conegut prou llocs on la bellesa ha estat destruïda o simplement ignorada.
PRADA GROUP INDUSTRIAL HEADQUARTERS. VALVIGNA, A LA PROVINCIA D’AREZZO. TOSCANA
Aquesta mateixa admiració em porta, gairebé sense transició, a un pensament menys agradable, perquè contemplar un paisatge tan bell també em fa preguntar què hem de fer amb tot allò que necessitem construir i que inevitablement l’altera, amb les fàbriques, els polígons industrials, les naus logístiques, les carreteres i les línies elèctriques que exigeix qualsevol societat desenvolupada. El desenvolupament econòmic no es pot produir en un món imaginari, exempt de necessitats materials, i seria absurd pretendre que una regió com la Toscana, pel fet de tenir un paisatge extraordinari, hagués de renunciar a les activitats que permeten viure als seus habitants, però la pregunta continua essent vigent. Quan tot el paisatge és bell, on posem les coses que el desfiguren? I fins a quin punt és raonable exigir a qui inverteix en una fàbrica que destini més diners a fer-la arquitectònicament acceptable o que renunciï a la solució més pràctica per respecte a l’entorn? No tinc una resposta satisfactòria, perquè soc conscient que aquestes decisions tenen conseqüències econòmiques i que no sempre és fàcil trobar alternatives, però em sembla que la necessitat no hauria de convertir-se automàticament en una dispensa del bon gust, ni la funcionalitat en una excusa per prescindir de qualsevol consideració estètica. Hi ha construccions que, sense deixar de complir la seva funció, podrien mostrar una mica més de respecte pel lloc on s’aixequen, i probablement una part important del problema és que massa sovint ningú no es planteja aquesta qüestió fins que el mal ja està fet.
Poc després, l’arribada a Arezzo sembla disposada a oferir-me una demostració brutal del problema, perquè em dirigeixo cap a un supermercat i entro en una successió de zones industrials, comercials i
PALAZZO DELLE LOGGE DE VASARI. PIAZZA GRANDE. AREZZO
d’oficines d’una lletjor que em costa descriure sense perdre les formes. No és que trenquin el paisatge. El polvoritzen, el destrossen, el fan miques. No és una qüestió de rebutjar l’inevitable, perquè hi ha arquitectura contemporània magnífica i edificis industrials resolts amb intel·ligència, sinó de denunciar la indiferència, aquesta manera de construir com si l’entorn no existís, com si cada parcel·la fos una realitat independent i ningú no hagués de respondre de l’efecte que produeix el conjunt. Continuo avançant i la ciutat tampoc no millora gaire, amb edificis antics barrejats amb altres de nous sense que la barreja generi cap interès especial, fins al punt que em fa pensar en una població qualsevol, sense una personalitat urbana prou definida. Arribo a preguntar-me si Arezzo atrauria tants visitants si no tingués els museus i les obres d’art que té i, molt especialment, si no fos la ciutat natal de Giorgio Vasari, un dels grans exponents del Renaixement, entre moltes altres coses arquitecte. En aquella època no es parlava, pròpiament, d’urbanisme, però Vasari, amb la seva arquitectura, ordenava els espais, i unes hores més tard, mentre dinava sota les arcades que va concebre per a la Piazza Grande, tindria ocasió de comprovar fins a quin punt una intervenció arquitectònica pot transformar una plaça medieval extraordinàriament irregular en un conjunt magnífic.
He reservat per a les onze del matí la visita a la Cappella Bacci, a l’església de San Francesco, una de les raons principals per les quals he vingut a Arezzo, juntament amb l’interès per visitar la casa que es va fer Giorgio Vasari. Un cop a la ciutat, també m’he assabentat que Arezzo és el lloc de naixement de
PIERO DELLA FRANCESCA
Petrarca.
Piero della Francesca m’espera amb el seu cicle de La llegenda de la Vera Creu, i me n’hi vaig directament, encara que a l’interior de l’església hi ha un gran crucifix suspès i altres pintures que t’estiren, que et criden, com passa constantment a la Toscana, on a aquestes altures del viatge ja tinc pànic a l’avidesa de voler veure-ho tot i acabar aclaparat i confós. M’acosto als frescos amb una certa expectativa, naturalment, però també amb la prudència que m’han ensenyat els museus, perquè hi ha obres extraordinàriament celebrades que em deixen fred i altres que, sense saber-ne gairebé res, m’impressionen d’una manera difícil d’explicar, i encara que el prestigi d’un artista pugui ajudar-te a mirar, vull intentar mirar per mi mateix i experimentar què em provoca una obra, al marge del que diguin els experts. És una qüestió que aquests dies se m’ha plantejat repetidament, sobretot quan he comprovat que el valor històric o artístic que s’atribueix a una pintura no sempre coincideix amb el que jo hi trobo, cosa que no em sembla cap inconvenient, perquè no he vingut a la Toscana a confirmar els judicis dels historiadors de l’art, sinó a conèixer les obres i descobrir què em suggereixen.
Afortunadament, amb els frescos de Piero della Francesca la connexió és immediata i aquí m’identifico amb el que diuen els que hi entenen, perquè abans de començar a identificar episodis, personatges o recursos tècnics noto que hi ha alguna cosa en aquella pintura que em commou. Quan després intento entendre-la, l’emoció ja s’ha avançat al raonament, malgrat que aquests dies he anat aprenent coses gràcies als meus amics Joan Oliveras i Xavier Ranera, amb els quals mantinc un xat que es titula «Pintura». A ells i a Joan Colomer, pintor i consogre meu, els dec el poc que he après de pintura. Aquests dies, en Joan i en Xavier, a través del xat, m’han acompanyat i instruït en els aspectes més artístics del viatge. M’han explicat autors, escoles, tècniques i èpoques, i he anat entenent millor la perspectiva, el volum, el color i la manera
AMB XAVIER RANERA, JOAN OLIVERAS I JOAN COLOMER
com la pintura medieval va deixant pas a la manera de mirar del Renaixement. Però davant de Piero la primera reacció no és racional ni intel·lectual, perquè no penso que m’hagi d’agradar pel fet de ser un dels grans pintors del Quattrocento, sinó que m’agrada abans de saber per què m’agrada.
És una qüestió de connexió, d’una emoció que després intentaré explicar-me amb els coneixements que tinc, però que ha aparegut espontàniament i que, com passa amb determinades obres d’art, no necessita que ningú m’expliqui prèviament per què l’hauria de sentir.
M’aturo davant d’El somni de Constantí, on l’emperador dorm dins la tenda mentre dos homes fan guàrdia, un a l’esquerra, més cap a mi, i un altre a la dreta, situat més cap a la profunditat del mur sobre el qual està pintat, i al peu del llit hi ha un jove servidor amb una expressió que oscil·la entre l’avorriment i la son. Un detall que m’agrada especialment, perquè mentre la història sagrada prepara un episodi transcendental, algú sembla limitar-se a suportar una guàrdia nocturna massa llarga. El miracle que anuncia l’àngel conviu amb una escena profundament humana, amb un emperador que dorm, uns homes que vetllen i un servent vençut pel cansament. I és precisament aquesta naturalitat, aquesta absència de gestos grandiloqüents davant d’un esdeveniment extraordinari, la que em fa percebre una de les qualitats
EL SOMNI DE CONSTANTÍ. LA LLEGENDA DE LA VERA CREU. PIERO DE LA FRANCESCA.
que més m’impressionen del fresc, el silenci. És una sensació física que conec bé, perquè tinc la sort de viure moltes hores en silenci, sense soroll, i encara que no sé pas com es pinta el silenci, aquí hi és, en la quietud de Constantí que dorm, dels homes que vetllen i del jove que sembla cansat. Flota en l’ambient alguna cosa de transcendent, el respecte es palpa i ningú no necessita gesticular. La quietud és absoluta i, precisament per això, conté una tensió estranya, perquè està a punt de passar alguna cosa que encara no ha passat, i Piero aconsegueix que aquesta espera resulti perfectament perceptible sense necessitat de representar cap moviment espectacular.
Miro la tenda on passa tot i primer em fixo en aquella mena de columna central que, en realitat, és el pal que la sosté, fins que començo a adonar-me que el que m’està atrapant no és només la història, sinó l’espai, perquè el llit entra cap endins de la paret de la capella, com el guardià situat més al fons, i el cos de Constantí ocupa realment aquell llit, mentre el cobrellit cau i les arrugues del cobrellit i del llençol tenen volum. Les teles de la tenda se succeeixen, unes davant de les altres, i es van allunyant, de manera que hi ha un davant, un darrere, un damunt i un sota, una profunditat que fa que la paret deixi de semblar una paret. Quan anava a l’escola, naturalment, em van explicar què era la perspectiva i segurament també vaig aprendre, a les classes d’història de l’art, quan es va incorporar a la pintura occidental, quin paper va tenir en el Renaixement i quina va ser la contribució de pintors com Piero della Francesca a la representació de l’espai. Suposo que tot això ja m’ho havien ensenyat, però el temps n’havia esborrat el record i ara, davant d’aquests frescos, tinc la sensació de descobrir-ho per primera vegada. L’àngel arriba des de dalt i la llum entra dins d’aquest espai, transformant la nit sense destruir la quietud, perquè el miracle apareix sense necessitat d’esclatar i el silenci continua allà, mentre jo vaig descobrint que la
DE PROSPECTIVA PINGENDI. PIERO DELLA FRANCESCA
capacitat de Piero per representar un espai en tres dimensions és probablement una de les coses que més m’impressionen de la seva pintura.
Quan em centro en L’adoració del sagrat fust i la trobada de Salomó amb la reina de Saba, torno a trobar-me amb el mateix fenomen, ara d’una altra manera, perquè aquí ja no hi ha la intimitat nocturna d’una tenda, sinó arquitectura, columnes, sostres, personatges i vestits, amb la reina que s’inclina davant de Salomó i les dones que s’agrupen al seu voltant, totes amb una solemnitat gairebé escultòrica, però ocupant cadascuna un lloc perfectament identificable dins de l’escena. El resultat de l’arquitectura no és un simple espai, un mer escenari, sinó que proporciona els punts de referència que permeten entendre on es troba cada personatge, què té al davant, què hi ha al darrere i quina distància el separa dels altres, mentre els cossos tenen gruix, les robes semblen pesades i l’espai continua més enllà de les figures. Vaig mirant els altres episodis i em trobo amb les batalles, que són tot el contrari del silenci de Constantí, amb cavalls, soldats, llances, estendards i cossos que es creuen enmig del moviment, formant una superfície aparentment atapeïda en la qual, tanmateix, sembla que Piero hagués previst un lloc per a cada personatge. Al final tot l’espai queda ple i és un espai en tres dimensions el que queda ple. Aquesta és la meva manera d’explicar la perspectiva, segurament molt burda, però fidel a allò que veig i a la impressió que em produeix.
Si em preguntessin per què m’han agradat tant aquests frescos, aquesta explicació tampoc no em serviria, perquè la resposta no és racional i hi ha obres que admires i obres amb les quals connectes, de la mateixa manera que pots reconèixer que una cosa és extraordinària i sortir-ne gairebé igual que hi has entrat, mentre que n’hi ha d’altres que, sense saber ben bé per què, et porten cap a alguna cosa que ja existia dins teu. Amb Piero m’ha passat això i, mentre miro aquells frescos, alguna cosa em porta molt enrere, encara que no sé exactament on, a un món d’imatges i de símbols que em resulta familiar abans fins i tot de pensar-hi, relacionat amb l’imaginari infantil, la història sagrada, les esglésies i el meu pare, una persona creient amb qui havia entrat a moltes esglésies. Tot això apareix barrejat amb reis, emperadors, àngels, creus, batalles, somnis i miracles, formant una associació una mica onírica que no em remet a cap record
ADORACIÓ DEL SAGRAT FUST I TROBADA DE SALOMÓ AMB LA REINA DE SABA. LA LLEGENDA DE LA VERA CREU. PIERO DE LA FRANCESCA.
concret, sinó a una manera de veure el món que vaig conèixer de petit i que, malgrat els anys transcorreguts, continua amagada en algun racó dintre meu.
Durant segles aquestes imatges van explicar el món a milions de persones, però jo no les estic mirant només com un home del segle XXI que visita una obra del segle XV, perquè també les mira aquella criatura que havia vist esglésies abans d’escoltar la paraula «arquitectura», que havia sentit gairebé por veient crucifixos arreu i que l’últim que hauria pensat és que allò era art! Jesucrist, els sants, els àngels i les verges, els miracles, per no dir el pecat, la mort i la resurrecció, formaven part de la meva realitat sense que tingués cap eina per dilucidar què significava tot allò, de manera que les imatges arribaven abans que la comprensió i s’hi quedaven.
Potser per això avui he sentit que Piero és com un avantpassat que em recorda aquell món a través d’uns frescos que probablement havia vist a les magnífiques classes de la senyoreta Laruy, la professora d’història de l’art que els meus companys i jo recordem amb admiració i gratitud. Però aleshores no podia contemplar aquelles pintures amb la mirada d’avui. Els meus coneixements, la meva experiència i la meva relació amb aquelles imatges eren molt diferents dels que tinc ara.
El que m’ha impressionat de Piero della Francesca és que, cinc segles després, la seva pintura conserva intacta la capacitat de sorprendre algú que s’hi acosta sense més pretensió que mirar i entendre una mica millor allò que té al davant. He vingut a Arezzo sabent que trobaria una de les grans obres del Renaixement i en surto amb una experiència que no havia previst, perquè la contemplació dels frescos m’ha fet descobrir
LA SENYORETA ISABEL LARUY, LA NOSTRA PROFESORA D’HISTÒRIA DE L’ART (1973-1974)
coses que ignorava de la pintura i recordar-ne d’altres que havia oblidat de mi mateix. Em sembla extraordinari que unes imatges concebudes en un món tan allunyat del nostre puguin continuar provocant una emoció tan personal. Hi ha una desproporció admirable entre la brevetat d’una vida i la capacitat d’algunes creacions humanes de sobreviure al pas del temps. Piero fa cinc segles que és mort i encara aconsegueix que un desconegut s’aturi davant d’una paret i s’oblidi, per una estona, de tot el que hi ha fora.