UNA VISIÓ DE L’HOME I DEL MÓN ACTUAL. UNA DE TANTES…

El que em mou a escriure aquest post és la naturalesa, l’essència humana, no la política. Ho faig a partir de la lectura de tres articles -que reprodueixo en part- el passat cap de setmana. Dos d’ells es situen en el món polític però a la meva manera de veure, reflecteixen bé aspectes essencials de la condició humana. Els tres, de forma diferent, permeten pintar un tros del món en el que vivim, ara i aquí.

El professor de filosofia José Luis Pardo, en una conferència pronunciada a l’Escola Europea d’Humanitats, el passat mes de novembre, concloïa després d’una extensa exposició:

“El hombre subsiste al modo de ese residuo sólido, como lo que está de más en un mundo que sobrepasa ampliamente sus capacidades de sentir, imaginar y comprender y, por tanto, sus capacidades de experimentar ese mundo salvo como un espectáculo fascinante en el cual no desempeña ningún papel relevante. El hombre que muere, que enferma, que sufre, que ama, que canta, que recita, que vota o que escribe es un anacronismo persistente en un mundo que cambia a una velocidad que no es la suya. Se diría que, si hay algo universalmente humano, ese algo es hoy la incapacidad o la dificultad para tener justamente una experiencia, para convertir lo que nos ocurre en conocimiento comunicable, lo cual es tanto más paradójico cuando se nos asegura por todas partes que vivimos en la Sociedad del conocimiento o en la Sociedad de la comunicación. Puede que haya una gran circulación de “información” –habría que medir, de todos modos, cuánta de esa presunta información es simplemente redundancia, basura o hipertrofia de la identidad-, pero para que haya conocimiento es preciso que sea conocimiento de algo, y no simplemente conocimiento en abstracto, pues éste no da nada a conocer ni nos enseña nada acerca del mundo, puede que haya una profusión gigantesca de dispositivos de comunicación, pero eso no nos asegura que sus contenidos –que deben ser forzosamente ligeros para poder vaciarse y rellenarse con cada clic- sean otra cosa que “contenidos de relleno”. Y las “humanidades” que han de dar cuenta de esa experiencia difícil se enfrentan a la tarea que siempre ha sido la suya: la de conferir sentido a una existencia precaria y finita que no puede nunca satisfacerse con la mera racionalidad instrumental.”

Coincideixo amb Pardo en que vivim inundats d’informació que és -subjectivament i sent generós, pel cap baix diria que almenys en un 60% o més- porqueria fastigosa destinada a empastifar l’ambient, la vida social i denigrar les persones.

M’incomoda que –tot i intuir un cert sentit d’hipèrbole- qualifiqui l’home de mer residu sòlid que subsisteix com pot en un context dominat per la racionalitat instrumental. Estic d’acord que en el nostre món predomina la racionalitat instrumental, que s’ha sacralitzat la ciència. Precisament un efecte colateral –per a mi devastador- de la sublimació del mètode científic, és la marginació de les humanitats en els programes educatius i de la religió, en les societats. Com si com pretenia Max Weber, el progrés científic i tecnològic hagués acabant ocupant l’espai de la religió, cosa que ha succeït només en part.

Però si fos universalment cert que “el hombre subsiste al modo de residuo sólido”, tendiria a relacionar-ho amb aquest arraconament: la mitificació de la racionalitat científica i l’arrogància de creure que l’eliminació de les humanitats i les referències a la religió o a l’espiritualitat és el peatge que cal pagar per foragitar la superstició. Com si la racionalitat científica, a més a més d’explicar-nos el món, pogués donar sentit a la nostra vida en aquest món i aportar-nos la felicitat…

En el diari ARA de dissabte 12 de març de 2016, Marina Subirats en l’article titulat “Una societat escindida”, afirmava que avui en dia el consens polític és impossible a Espanya. Associava el consens aconseguit durant la transició, que s’ha allargat fins la darrera crisi, a una operació destinada a “fer desaparèixer el vincle entre els interessos de classe i les opcions polítiques”.

Per tant, subtilment o no tant, acabava treien valor al consens i, suposo –cosa meva-, a la tolerància que implica envers posicions divergents. D’entrada, la meva reacció és de recomanar prudència abans d’afeblir la tolerància sota l’argument implícit que una cosa és ser tolerant i l’altra acceptar estúpidament la pròpia eliminació a mans d’una “part contrària” intolerant.

En la base del discurs hi ha l’exaltació de la lluita de classes. Exposa el següent:

“(…) A partir del segle XXI (…), les desigualtats tornen a créixer (…). El descontentament augmenta, no ja perquè la majoria de les persones hagin deixat de progressar, sinó perquè moltíssimes han perdut les condicions mínimes que els permetien viure amb dignitat”

I amb unes altres paraules entenc que avala la hipòtesi relativa a que en aquestes condicions no hi ha d’haver espai per a la tolerància afirmant “No és que ningú no vulgui cedir: és que les forces són totalment desiguals i des dels poderosos no hi ha cap concessió, que van a totes.”

I celebra l’aparició de moviments i partits representants de la “nova política”: “Però malgrat el domini ideològic que han aconseguit (els poderosos), el malestar ja no es pot amagar, i cal agrair que estiguin apareixent noves formacions polítiques per expressar-ho.”

A partir d’aquí, no crec que aposti, però quan de menys considera que: “En aquestes condicions, un acord polític sòlid, que pugui refer el consens, és, simplement, impossible. I és que el que veiem, el que probablement s’anirà accentuant, és la distància entre les posicions i els objectius, de caràcter econòmic o territorial, com estem vivint ja en aquest moment”.

Continua amb un advertiment sobre una sèrie de perills, preocupants, que comparteixo (com a advertiment, no com a amenaça amb finalitat manipuladora si fos el cas): “Quan el Parlament ja no pot fer pactes, se suspèn la democràcia; fins i tot allò que hi succeeix directament és una mostra d’aquest desacord profund, de la impossibilitat d’entesa: crits, insults, bronques, el Parlament es converteix en una mena de mercat incapaç de guardar les formes.”

I acaba assenyalant els perills d’arribar a considerar impossible el consens, en el fons per intolerància mútua i -ella no ho cita, però jo parlaria- d’odi. Crec que la discrepància ha donat pas a l’odi i també, recuperant un fragment de la conferència de Pardo, a la premsa escombraria que basa el seu negoci en multiplicar aquest odi i empastifar l’ambient.

I al final arriba la “solució miraculosa” i única que si no s’adopta ens pot “portar a la catàstrofe”. Ben travat però em temo que interessat… No parla de la Guerra Civil, però afirma: “En el passat aquestes situacions es resolien imposant un règim d’excepció; eren els cops militars. Ara que formem part de la UE, el cop militar està descartat, però no altres formes de l’estat d’excepció: un govern tecnocràtic, imposat des de d’alt i al marge del Parlament,  és una forma d’estat d’excepció, una manera de doblegar els partits i els interessos que representen. És una via que deixa les mans molt més lliures als poderosos per imposar els seus interessos (…) És cap aquí cap on caminem? Tot fa pensar que sí, davant la incapacitat del PSOE per assumir una posició d’esquerres i intentar un govern alternatiu que iniciï una autèntica regeneració democràtica que permeti retrobar el camí de la cohesió”. Una mica tendenciós potser….?

Bé, malgrat l’article sembla construït per acabar concloent aquesta fórmula concreta de “govern alternatiu” s’entén que impregnat de la “nova política”, tot i acceptar-la com a possibilitat democràtica, no tinc gens clar que aquesta conclusió comporti haver de demonitzar necessàriament el consens en nom de la lluita de classes. No estem al 1936, però hi ha moltes formes de provocar la guerra, sense bales ni bombes, però salvatge i inhumana.

Personalment recomanaria no menystenir la conveniència de preservar un espai per a les humanitats –sense les quals no puc concebre la democràcia-, l’espiritualitat i la religió.

El fet que visquem en un món en el que 62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat, en una UE tant indiferent als milions de pobres que hi viuen com al drama dels refugiats sirians, crec que lluny d’excloure del diàleg i dels consensos bàsics ningú, el que cal és tot el contrari. Integrar-hi tothom sense excepció, evitant classificar els implicats maniqueament entre “bons i dolents”. Evidentment no per perpetuar o empitjorar la situació. Per revertir-la.

Si al final el resultat és el que pronostica Marina Subirats, és a dir, que sigui impossible un acord polític sòlid que pugui refer el consens, el que haurà fallat serà el sistema de valors bàsic que ens defineix com humans. Això malgrat Pardo ens recordi en la mateixa conferència citada, que Sartre va propugnar que l’home no té essència i que com a molt es pot parlar de “condició humana”, tot plegat per preguntar-se, el propi Pardo –citant Foucault i el seu anunci de “la mort de l’home” i el antihumanisme d’Althuser com a vacuna contra el liberalisme “burgés-, si l’esmentat concepte de “condició humana”, 70 anys després no ha caducat també… Donat que no es tracta de cap veritat científica, sinó de posicionaments opinables, tot i comprendre els fonaments de l’existencialisme i del marxisme, el meu desacord és absolut.

El que he escrit fins ara, sense pretendre trobar un lligam de tipus causa efecte entre gairebé res del que he citat i el relativisme, per alguna raó m’hi fa pensar. I com bé diu el Papa Francesc “la cultura del relativisme és la mateixa patologia que empeny una persona a aprofitar-se d’una altra i a tractar-la com un mer objecte, obligant-la a realitzar treballs forçats, o convertint-la en esclava a causa d’un deute. És la mateixa lògica que porta a l’explotació sexual dels nens, o a l’abandonament de la gent gran que no serveix als propis interessos. És també la lògica interna de qui diu: ‘Deixem que les forces invisibles del mercat regulin l’economia, perquè els seus impactes sobre la societat i sobre la natura són danys inevitables’”.

Afegeix Francesc: “Si no hi ha veritats objectives ni principis sòlids, fora de la satisfacció dels propis projectes i de les necessitats immediates, quins límits pot tenir el tràfic d’éssers humans, el crim organitzat, el narcotràfic, el comerç de diamants ensangonats i de pells d’animals en vies d’extinció? (La lògica del relativisme) és la mateixa lògica del ‘usar i llençar’, que genera tants residus pel sol desig desordenat de consumir més del que realment es precisa”.

Les reflexions teològiques i filosòfiques sobre la situació de la humanitat, com apunta Pardo, poden sonar a la “cantarella de sempre”, ser percebudes com un missatge abstracte en un món dominat per la racionalitat científica. Crec que n’hi ha prou amb confrontar-les amb el context actual i amb el que té d’inèdit per a la història de la humanitat, per ser més caut a l’hora de fer aquest tipus d’afirmacions. Però cal fer aquest exercici i apel·lar a l’essència humana –en la que, al contrari que Sartre i altres, sí que crec- i al sentit de transcendència que ens connecti amb la idea  que “més enllà i ha alguna cosa bona”.

D’aquesta manera és possible posar en valor el consens basat en la tolerància i el diàleg. Practicar la virtut aportant arguments i acceptant que l’altre també en té, encara que no ens agradin i que el desacord sigui gran. Evitar anar a la negociació amb l’objectiu de dominar i derrotar l’interlocutor, tenint confiança que fent l’esforç de sumar es pot assolir un resultat, potser no òptim, però sí el millor possible o el menys dolent si es consideren les alternatives com ara “un govern tecnocràtic imposat pels poderosos”. Impossible? Ningú ha dit que sigui fàcil però… quina és l’alternativa?

De fàcil no en te rés. Juan José López Burniol escrivia dissabte 12 de març de 2016 un article a “La Vanguardia” titulat “El demagog”. Per als escèptics amb les humanitats, la filosofia o la teologia, per als que les situen en el terreny de l’abstracció o de la superstició, he de dir que està basat en la història i en l’empirisme. El que no treu que es fonamenti en un sistema de valors clar i que gràcies a això aporti molta llum al nucli del problema polític, fidel reflex de la nostra societat. Els polítics no venen de Mart. Són una mostra representativa de l’univers social que els escull.

Per a mi encerta de ple en la diana. Cosa que a la meva manera de veure no fan ni Pardo, ni Subirats. Fa palès que l’ésser humà té essència i que si aquesta no es forma a partir de principis humanistes bàsics i valors humans elementals, el resultat pot ser tan grotesc com el que descrivia Marina Subirats o Pardo amb el seu home definit a mode de “residuo solido”.

La consideració que fa López-Burniol, per bàsica, és prèvia a propugnar la revolució o la lluita de classes o no sé quina coalició concreta de tendències, per atacar l’actual conflicte social des de l’arrel. I ho és, entre altres coses, perquè afecta a tots –o quasi- els líders de la “vella” i els de la “nova” política. López-Burniol deia el següent a partir d’una referència històrica:

“(…) És la història la que ens ensenya que estem davant un demagog quan un polític manipula una classe social o un grup, als quals no pertany necessàriament per origen, amb projectes impossibles o afalacs sense sentit. Quan es posa al capdavant d’una reivindicació justa que ha sorgit espontàniament, lliscant a sobre de l’onada de protesta com si d’un surfista es tractés. Quan defensa amb entossudiment sectari la seva posició, menyspreant la de l’adversari que tracta com a enemic. Quan desqualifica personalment els seus contendents, sense defugir el greuge, el menyspreu i el sarcasme. Quan defuig sempre el pacte i la transacció, buscant la confrontació i practicant el rebuig. Quan, abans o després i de manera més o menys esbiaixada, amenaça. Quan retorça els arguments, distorsiona la veritat i tergiversa les raons. Quan gesticula amb insolència, emfatitza sense pudor i desafia amb avantatge. Quan s’omple la boca amb grans paraules, que sonen als seus llavis buides i gairebé com un reclam erm. I quan a sota de tota aquesta faramalla sense mesura s’amaga un ego desmesurat, una ambició sense fre i una ànsia de poder descarnada. Per totes aquestes raons, el demagog només té dues sortides: el triomf amb forma de tirania, que exercirà sense miraments, o el fracàs que el portarà, en el millor dels casos, a l’ostracisme. 

No és difícil detectar un demagog. El simple to que fa servir el delata. Sí que és difícil, en canvi, que la massa no sucumbeixi a la seva seducció, especialment en temps de crisi. Per això, quan un demagog consolida la seva posició i marca la pauta –encara que sigui parcialment- en l’esdevenir d’un país, el risc de conflicte civil passa a ser molt greu, ja que el demagog no és, a la fi, més que un amoral que tot ho fa a l’exclusiu servei d’un projecte personal. Que és, naturalment el seu.”

Des de la perspectiva personal, en un món dominat pel materialisme, el consum i la manca d’escrúpols -que molts demagogs despietats de la vella política, de la nova i des de mil àmbits aliens a la política, moltes vegades molt anònims i aparentment inofensius, utilitzen per manipular-nos-, accepto la validesa del mètode científic però desitjo es preservi un espai imprescindible per a les humanitats, la filosofia, l’espiritualitat i la religió.

Hi ha molts antídots per combatre l’existencialisme pessimista i la lluita de classes entesa com a guerra al diàleg i el consens. Per exemple –un entre tants possibles de textos religiosos o no- Gènesis 4,9-11:

“Si descuido l’empeny en cultivar i mantenir una relació adequada amb el veí, envers el que tinc el deure de tenir-ne cura i de custòdia, destrueixo la relació interior amb mi mateix, amb els altres, amb Déu i amb la terra”.

En aquests relats tan antics, carregats de profund simbolisme, ja hi havia una convicció actual: que tot està relacionat i que el tenir cura de la pròpia vida i de les relacions amb els altres i amb la natura és inseparable de la fraternitat, la justícia, la fidelitat i el respecte a tot allò que ha de permetre viure amb dignitat.