Font: Pinteres
Era un gran plaer arribar a casa quan la llum s’apaivagava donant pas a la penombra, escoltant el silenci i sentint el perfum immaculat de la netedat. El sol fet d’obrir rítmicament els tres panys de la porta de seguretat del palauet, ja transportava amb en Gabriel a una dimensió sobrenatural.
El ritual mai deixava de ser emocionant. Quatre voltes al pany superior, a continuació tres voltes al pany intermedi i, finalment, tres voltes més de clau al pany inferior permetien passar a formar part del paradís.
L’espectacle, malgrat ser diari, cada dia semblava diferent. La bellesa dels mobles antics, majestuosament immòbils, combinats perfectament amb uns pocs, però ben triats, de moderns, majoritàriament, però no només, d’estil art decó, li permetien experimentar cada capvespre sensacions novadores. Tot era dinàmic, malgrat la quietud. Els quadres, les escultures, les obres d’art, completàven un tot estèticament harmònic, que li inspirava un ventall d’emocions indescriptibles, variades, diferents, infinites… La seva sensibilitat extrema l’havia portat a viure obsedit i supeditat al seu gust ultrarrefinat.
L’ordre simètric i la mania per la netedat feien que, en aquell palau del modernisme, la pols no hi tingués cabuda. La Rufina ho impedia, sempre amatent a eradicar qualsevol mota de pols i evitar qualsevol pertorbació.
En Gabriel no hagués pogut acceptar una eventual dimissió de la Rufina. S’havia passat anys educant-la, refinant-li el gust, explicant-li els secrets per aconseguir la pau celestial i l’ordre infinit en aquell habitacle diví que el seu avi havia tingut a bé deixar-li en herència.
Això el va portar a anar incrementant progressivament els emoluments d’aquella noia, primària i de bellesa exòtica, fins equiparar-los als de James Quincey, CEO de la Coca-Cola tot i que, al contrari que aquest executiu, ella no havia estudiat a la King Edward’s School, ni accedit a cap formació universitària.
No obstant això, la Rufina va acabar entenent que allò no eren simples parets, que no es tractava de mers objectes materials. Eren obres d’art que mantenien un diàleg poètic entre elles.
Al cap dels anys, la Rufina era com una sacerdotessa en un temple sagrat. No era fàcil aconseguir que les vint-i-tres coberteries estiguessin perfectament ordenades. Cadascuna al seu calaix. Cada ganivet inclinat en angle de trenta-cinc graus sobre el de sota, i sota el de sobre. Cadascuna de les tres o quatre puntes de cada forquilla, perfectament alineada amb la de sota i amb la de sobre, de manera que, mesurat amb peu de rei, no sobresortís ni un tros de mil·límetre.
Calia que totes les peces de roba del senyor estiguessin en armaris separats per camises, pantalons, americanes, abrics, capells… prioritzades d’esquerra a dreta per colors, anant de més clars a més foscos. Tot perfectament planxat. La lluita contra el rebrec formava part de l’activitat habitual de manteniment de l’orde i la perfecció.
El despatx que havia estat del seu avi, en aquella casa habilitada per a la seva “querida”, la tieta Rigoberta (perfectament integrada a la família), conservava el piano Bösendorfer que l’amant va comprar a Viena i que li va regalar. La catifa feta amb la pell d’una zebra caçada pel seu ancestre a l’Àfrica equatorial i la col·lecció de dibuixos amb què Picasso el va obsequiar durant els anys que varen coincidir a Barcelona, arrodonien una estança plena de llibres ordenats per autors, temàtiques, idiomes i característiques de les tapes. Tot estava al lloc que ho va deixar l’avi. Fins i tot, l’angle d’inclinació de les lames dels porticons per mantenir la penombra de sempre, sense la qual aquell despatx no seria el mateix.
En Gabriel havia optat per viure sol, per tal de no córrer el risc que qualsevol ésser pretesament humà, en principi una dona, donades les seves inclinacions, pogués malmetre l’equilibri assolit en aquella catedral. “Potser un homosexual podria ser l’alternativa”, va pensar, tot i ser heterosexual.
Pensant en les seves prioritats -el sexe no ho era- considerava que els homosexuals eren homes refinats, delicats i de bon gust. Ara que la seva solitud desitjada anava sent-ho menys -l’artrosi i la senectut incipient hi feien molt- es va plantejar explorar què podia donar de sí un company jove, distingit, amant de l’art i la cultura, i sensible, per recórrer en companyia l’últim tram del seu pas per aquest món. El cas és, però, que, inesperadament, mentre
Fuente: Investigard
seguia ocupat en aquestes cabòries, la Viviane, una editora francesa, tan bella com desordenada, i capaç de viure en el que, per a ell, era la brutícia i el caos, el va enamorar.
La primera nit d’amor es va desfermar a casa d’ella, a Niça. Tot i que haguessin estat a Barcelona, però, tampoc haurien anat a casa d’en Gabriel. Mai l’hagués deixat entrar sense conèixer millor els seus gustos i la seva sensibilitat. El cert és que no va poder entendre com d’aquell estudi brut i desordenat en podia sortir una bellesa tan endreçada, neta i exuberant com la de la Viviane.
A partir d’aquell moment, en Gabriel volava cada cap de setmana amb el seu jet privat a Niça, on s’instal·lava amb l’editora a la suite presidencial de l’Hotel Negresco, per evitar la incomoditat extrema que li provocava haver d’entrar al loft petit, desendreçat, humit, fosc i poc confiable de la Viviane.
Però un divendres a la tarda del mes d’octubre, mentre en Gabriel passava -en el que era un gest mecànic habitual en ell- el plomall per damunt d’una chaise longue adquirida en una subhasta a Sotheby’s, va comprendre que ni el seu somni era malviure al Negresco, ni la Viviane complia els requisits necessaris per entrar, ni a aquella casa, ni a la seva ordenada vida. Hagués estat una profanació. Ben mirat, la Rufina li proporcionava quasi tot el que li calia. I si feia falta quelcom més, amb un petit sobresou obtindria el servei… Al cap i a la fi, només ella havia tingut l’oportunitat d’integrar-se de forma natural en aquell espai museístic-diví, modernista-angelical, sense que la seva presència fos disruptiva.
El pilot d’en Gabriel, en Marcus, va lliurar personalment una missiva a la Viviane, excusant l’absència -definitiva- del propietari del jet. El pilot era un home sensible que no va poder resistir el plor desconsolat en què va esclatar la Viviane al cap d’uns segons de començar a llegir la carta. La dona necessitava esbravar-se i en Marcus la va acompanyar gustós a passejar per la “Promenade des anglais”. Al cap d’un any es van casar pel ritual jueu, després que el Marcus, disciplinadament, es convertís al judaisme. Va acceptar la Ketubah, llegint-la en veu alta en hebreu, en presència de dos testimonis aportats per la Viviane. Es varen instal·lar a Antibes i, gràcies al regal de noces del Gabriel, el jet, en Marcus va poder satisfer les necessitats de molts clients de Mònaco, sobretot, i la Viviane va destacar en el món editorial. Malgrat els diners gastats en assajos de fecundacions in vitro, no varen aconseguir descendència per aquesta via, però van adoptar uns bessons de l’Uzbekistan.
Entretant, en Gabriel envellia sol a Barcelona i, malgrat hi pensava sovint, mai va acabar de decidir de vendre tot el que tenia, per tal d’afegir a la seva fortuna congènita aquests ingressos, i repartir-ho tot entre els més desafavorits de la societat. “Tot, realment tot, tot?”, es preguntava, honestament amoïnat. I, és clar, es va obsedir amb aquests pensaments, no pas nous, però sí intensament sobrevinguts amb la senectut i la proximitat al pas a una… “millor vida?”.
Els clàssics li eren tan familiars com la tieta Rigoberta o les peces de Gauguin o de Bernini que tenia -entre moltes altres de grans artistes- al palauet on vivia. I, és clar, Aristòtil ja va dir que la virtut moral és el just mitjà entre dos extrems.
A parir d’aquí, amb l’ajut de la Rufina, va acabar determinant exactament quin era el terme mig de la seva fortuna, sense haver de vendre patrimoni. I és que, en el fons, estant d’acord que la felicitat no rau en la materialitat, quan es situava en la dimensió espiritual i de connexió amb el més enllà, no es veia capaç d’aconseguir-ho sense el que es desprenia del contingut artístic, estètic, harmònic, impol·lut, ordenat, simètric, polièdric i matricial del temple en el que vivia.
Afortunadament, conservar la propietat d’aquests béns de caràcter instrumental per mantenir la connexió amb el “més enllà”, alhora que poder vestir de forma ad-hoc per les mateixes raons i menjar de forma frugal però sana, poca cosa més, li va permetre donar tres quartes parts de la seva fortuna a una sèrie d’ONG i organitzacions benefactores que, juntament amb la Rufina, va analitzar a fons i seleccionar, després de setmanes de dialogar amb els responsables i examinar -obsessivament, és clar- tota la documentació disponible sobre les mateixes.
Va continuar volant cada mes amb el seu nou jet, pilotat per l’Alexandra, sobretot a Londres, Nova York, París i Milà, per seguir comprant obres d’art i apropar encara més el seu temple modernista a la divinitat.
Al cap de quinze anys i dos dies d’haver enviat en Marcus a tenir cura de la Viviane, la Rufina el va enterrar al mateix panteó familiar que la tieta Rigoberta havia enterrat al seu avi. A partir del moment que va haver de precisar bolquers a causa de la incontinència urinària, la incomoditat que li provocaven, unida a la sensació de brutícia vexatòria, descontrol i la intolerància a la pudor dels orins, va decidir posar fi a la seva vida: alea iacta est.
HOTEL NEGRESCO
La Rufina es va ocupar dels detalls.
A partir d’aquell moment, la dona va dedicar la resta de la seva existència a tenir cura del tresor ubicat al palauet modernista que va heretar, amb la mateixa delicadesa i amor que ho havia fet la seva predecessora, la tieta postissa i, és clar, el difunt Gabriel fins que va precisar bolquers i va decidir desconnectar d’aquest món.