Enguany he anat de vacances de Nadal a Barcelona. A la tornada, m’he trobat unes Terres de l’Ebre més alpines que mediterrànies. Fred, intensificat alguns dies pel mestral, neu gairebé arran de mar, i gruixos considerables en el camí del mar a la Terra Alta i al Parc Natural dels Ports. He vist els cims dels Ports nevats des de la costa del Delta. Els flamencs, però, continuaven al seu lloc, impertorbables, conversant animadament entre ells. Una bella estampa. Cansament. Fatiga COVID-19. La pandèmia ha afectat la salut mental dels professionals sanitaris. Tot sembla indicar que afectarà la de molts. Tots o molts ho intuïm. Molts ho comentem. Altres callen. Alguns fan un esforç per mantenir el discurs positiu i, a una part d’aquests, els hi surt espontàniament, sense esforç. Sembla que els flamencs han passat el Nadal aquí, aliens a les penes i les alegries dels humans. Mentre els observo, penso que ja només falta que la COVID-19 ens deixi més tarats del que ja estem. Molta gent està més irritada del que ja és habitual. Normalment no veig ningú. Teletreballo, i les poques relacions socials que mantinc són telemàtiques. A alguns, noto que els trec de polleguera. N’hi ha que em volen censurar. No n’acostumo a fer cas. Bé, a vegades sí. Depèn. No tinc cap mètode ni instrument de planificació en aquest sentit. Els amics del Barça que van a la candidatura de Víctor Font o que li donen suport, s’enfaden perquè els hi dic que el seu projecte és per a un Barça de Matrix. No per al Barça. No el coneixen. Es pensen que és una empresa. Ahir, en un restaurant, vaig veure vuit o deu joves al voltant d’una taula que no n’havia d’admetre més de quatre. Anaven borratxos i cantaven sense mascareta. Si algun d’ells estava infectat, correm-hi tots. Li vaig fer notar al propietari. Però ell necessitava facturar. Vaig dubtar si aconsellar-los que no anessin a veure les seves àvies. No ho vaig fer. Vaig marxar. Al poble és Festa Major. Sant Antoni. Estan emprenyats perquè no poden fer celebracions col·lectives. Però els joves ho celebren als bars i restaurants. Alguns adults, també. Els amics que tenen restaurants, com els coneguts dels restaurants que freqüento, estan entre enfadats i al llindar de la desesperació. Durant la pandèmia, em vaig cansar de passar noranta dies seguits fent-me l’esmorzar, el dinar i el sopar. Sobretot, d’haver-me de menjar el que jo mateix cuinava. Fent 270 àpats sol, vaig batre el meu propi rècord. Els que després de l’1-O diuen que creuen que el millor és aparcar tot allò i mirar de negociar amb Espanya, quan abans de l’1-O deien el contrari, s’enfaden quan els hi dic que no veig cap negociació satisfactòria possible amb Espanya. Igual que els que creuen que, si som més, ens acabaran fent cas. Espanya no dialoga. Imposa. Hi ha països que, amb el 50% de la població a favor, han esdevingut independents. Com Finlàndia. Però no només. Els crancs blaus cada dia són més nombrosos al Delta. Aquests sí que cada dia en són més. Les notícies continuen sent una allau de desgràcies i esdeveniments preocupants. És tan difícil escoltar una bona notícia, que hi ha noticiaris que han creat un espai per a la bona notícia del dia. Com cada hivern, a Lleida, molts dies la boira és espessa. A dins del cap de molts bípedes, la boira és més espessa que a Lleida. Els tertulians continuen opinant sobre qualsevol cosa que els hi pregunten. Els economistes, per una vegada, coincideixen tots en què cal fer més dèficit públic. Els liberals, també. Molts “progres” estan contents. Els economistes, quan fan de tertulians, també parlen de tot. Els advocats, també. I els filòlegs, també. La Carlota Pi s’ha fet sòcia del Barça. Però no pot anar amb els seus, els que confonen el Barça amb una empresa, perquè no té prou antiguitat. Això, segons diuen les notícies. Les notícies també diuen que el Grup Balañá va finançar les campanyes de Ciutadans contra el català. El preu de l’electricitat es calcula amb una fórmula que els que defineixen la normalitat, és a dir, la majoria, no entenen. Holaluz ja no és tan barat. A la Monumental, ja no hi fan curses de braus. El Grup Balañá n’és el propietari. No està content amb la llei antitaurina del Parlament de Catalunya. A les Terres de l’Ebre, però, fan correbous. No els maten. A Matrix, el Barça no és més que un club. Segons les notícies, la María José Balañá vol ser directiva del Barça. No sabem si, ara mateix, ja hem entrat en la “nova normalitat”. La majoria, que és qui defineix el que és normal i el que no ho és, encara no s’ha pronunciat. Però si fa temps que la salut mental de la mitjana d’habitants del planeta no superaria un examen psiquiàtric objectiu, després de la pandèmia, menys. Molts psiquiatres tampoc passarien el test i Trump, tampoc. Per inhabilitar-los, caldria una nova “nova normalitat”. L’Alfons Quintà va formar part de la normalitat característica del planeta, fins que es va suïcidar després de matar la Victòria. Vaig anar a dinar amb l’Alfons Quintà quan encara era viu. La seva mirada era normal. Era de boig. També vaig conèixer la María José Balañá. Quan la vaig conèixer, li deien Teté. El Borbó que va coix, ha passat el Nadal a l’Orient (sembla). Els Reis Mags de l’Orient, per Nadal, no s’estan a l’Orient. El Borbó que no va coix fa discursos i dissimula. Tot és normal. Els nostres impostos també serveixen per pagar el servei del Borbó que va coix. Normal. Avui, l’home del temps ha dit que fins la setmana passada era hivern, però que avui el temps ja és primaveral. Segons Descartes, pensar demostra existència. Existir, però, no implica pensar. No tots els ecologistes accepten els molins de vent. Però sí l’energia eòlica marina. Però no tots. No sé si, mentre escric, el preu de l’electricitat puja o baixa. Tampoc sé què fa la Carlota Pi. Ni Woody Allen. Fins aquí tot continua sent normal. Corina Larsen va dir que el CNI la va terroritzar. El director del CNI corresponent va dir que no. El comissari Villarejo va dir que sí que ho va fer. El “pequeño Nicolás”, en principi, no s’ha pronunciat. Felipe González i José María Aznar semblen companys de partit. Tot segueix tenint una aparença normal. A ningú li poden escoltar el telèfon sense una ordre judicial. Els policies ens peguen. La Guardia Civil, també. Daniel de Alfonso li va dir a Fernández Díaz que s’havien carregat la sanitat catalana. Ara imparteix justícia a Santander. Al Pol Nord, encara fa fred. Però el gel es desfà. La Fiscalia afina les coses. Normal. Per Nadal, vaig muntar l’arbre de Nadal i vaig posar llums de Nadal al balcó. Contemplar relaxadament com s’encenen i s’apaguen els llums de Nadal m’assossega. Les notícies del món normal m’inquieten. Setanta milions d’americans van votar Trump. Alguns porten banyes. No sé quants russos han votat Putin, però mana a Rússia. A Xi Jinping no l’ha votat mai ningú, però també mana. Com li passava a Franco. Però Franco no manava a la Xina. Erdogan mana a Turquia, Viktor Orbán a Hongria i Andrzej Duda (cognom impropi de polític) a Polònia. Al Polònia, la realitat supera la ficció. Perquè el Polònia és normal. A Kim Jong-un tampoc l’ha votat mai ningú, però mana a Corea del Nord. Normal. Al seu pare no el va votar mai ningú i també manava. Als Borbons, tampoc, i a Jesulín de Ubrique, tampoc. Als palestinencs dels territoris ocupats d’Israel no els vacunen contra la COVID-19. La premsa internacional ha titllat d’escàndol de l’Estat del benestar allò que ha provocat la dimissió en bloc del govern holandès. “Le Monde” ho ha fet. La premsa espanyola i la catalana ho ha titllat d’escàndol racista. Potser perquè els afectats “són moros”? Tot segueix sent normal. A Holanda, com als Estats Units, els ciutadans poden votar si volen. A Holanda, van en bicicleta. A Catalunya, segons com, cal demanar permís per votar. Normal. Rajoy ja va dir que “los catalanes hacen cosas”. Puigdemont no pot anar a Amer. El
ANIMAL RACIONAL NORMAL
comissari Villarejo té moltes gravacions de converses telefòniques. Els jutges no fan hores extres. Cebrián diu que és d’esquerres. Normal. José Bono, també. I Alfonso Guerra, també. Els jutges i l’Exèrcit formen part del sistema constitucional i democràtic del règim del 78. La monarquia, també. Molts militars escriuen cartes al Borbó que no va coix. El fill del Borbó que va coix no en diu res. Normal. El principi de transparència caracteritza les societats modernes. Així, quan parles amb altres bípedes o parles sol amb el telèfon a prop, pot ser que rebis ofertes relacionades amb el que necessites. A Espanya, no es pot intervenir un telèfon sense ordre judicial. La Fundació Francisco Franco va recordar al Borbó que no va coix, que és rei gràcies al cabdill que, a la seva vegada, ho era per la gràcia de Déu. La Viquipèdia diu que la línia entre règims dictatorials i no dictatorials és molt fina. No diu res del règim del 78. A l’Espanyol l’ha eliminat de la Copa del Rei d’Espanya l’Osasuna. El Bilbao va eliminar el Real Madrid de la Supercopa d’Espanya. És l’excepció que confirma la regla de la normalitat. També ha eliminat al Barça. Normal. Diuen que tots els Estats tenen clavegueres. Altres excepcions que confirmen la regla són els humans que encara consideren humans els altres humans. Són els que detecten els sentiments dels altres, expressen els seus i són empàtics. Sembla que hi ha, però, una mutació en marxa. Els mecanismes de relació dels mutants són algoritmes matemàtics que aporten molta informació de com són les vides humanes i els comportaments dels bípedes. Els poden predir. Tampoc calen ordres judicials en aquests casos. Estem molt controlats perquè és el normal. Fins i tot, ho estan els que conserven la llibertat interior. Però, a aquests, els afecta poc perquè no acaben de ser normals. La llibertat, si no és interior, és una paraula buida de contingut. La normalitat actual, encara no sabem si és la nova, o bé la nova “nova normalitat”. És normal que Pedro Sánchez impedeixi que s’investigui el Borbó que va coix i que López Obrador sigui president de Mèxic. Hi ha alcaldes que han de plegar perquè van borratxos. La majoria, però, no hi van. Però fan moltíssimes altres coses normals. El de la cua fa molts escarafalls quan denuncia el Borbó que va coix. Però segueix donant suport al que dona suport al Borbó que va coix i també al que no va coix. El de la cua viu en un xalet a la Navata. S’hi està més bé que acampat a la Puerta del Sol. Els camarades del 15-M no diuen gaire cosa. La resta dels antisistema, tampoc. També és normal. Com ho és eixamplar la base, mentre es dona suport al que protegeix el Borbó que va coix. És normal que la gent que és normal, es queixi de què res és normal, sense deixar de contribuir a la normalitat. El Papa Francesc és un antisistema no prou valorat per la resta dels antisistema. No tots els antisistema han llegit l’encíclica “Laudato si’”. És un homenatge a Sant Francesc d’Assís, que no era “sub-normal”, però sí anormal, d’acord amb la normalitat vigent. El Papa Francesc diu que és urgent tenir cura del planeta si volem que ens duri. Però el mar està ple de plàstics, i la gent s’afarta de carn. El Papa Francesc correlaciona la degradació ambiental amb la degradació humana. La degradació ambiental és normal, perquè la degradació humana forma part de la normalitat. La carn porta antibiòtics i hormones. El peix del mar, mercuri, i els de piscifactoria, pinso de composició no sempre atòxica, però sempre normal. Les fruites, llegums i verdures, porten pesticides, i les de cultiu biològic es remullen amb pluja àcida. No obstant, és el que menja la gent normal. La majoria d’anormals tampoc tenen alternativa. Els metges diuen que s’ha de menjar una mica de tot. Els jutges són afeccionats a les curses de braus. Les cançons d’Albert Pla no li agraden a Abascal. Tampoc les d’Antònia Font. Però sí que li agraden les curses de braus. I muntar a cavall. No sabem a qui li agrada Raphael, però milers de persones desafien el virus de la corona per anar-lo a veure. És normal. Perquè els rics puguin ser més rics, i els pobres més pobres, cal consumir molt combustible fòssil. També és normal. Brufau és de Mollerussa però no és per això que és aficionat al fracking. Els formatges de gruyère no són típics de Mollerussa. El Papa Francesc adverteix que el big data satura i obnubila. És una mena de contaminant mental. Mark Zuckerberg no és catòlic. Tampoc de Mollerussa. La Caixa té la seu a València. El Banc de Sabadell, també. El de Santander, no. Tots són normals, però. Viure sàviament està fora de la “nova normalitat” i també de la nova “nova normalitat”. Al Delta, no hi ha gaire soroll. El bombardeig informatiu es caracteritza per ser molt sorollós, però és normal. Com ho és que la Colau sigui alcaldessa gràcies a un francès del barri d’Horta. És normal que els telèfons d’atenció a l’usuari et deixin hores escoltant música. L’usuari és un consumidor normal. No només de pa viu l’home. Viu del consumisme. En nom del consum, els plàtans poden tenir gust de ColaCao. El consum compulsiu també és normal. El més important per a l’home és allò que és material i que ajuda a no pensar. La producció genera riquesa i contamina. Els programes electorals no els llegeix ningú. Sense Amazon, la vida no seria normal. No tindria sentit viure. És normal queixar-se de tot i també queixar-se dels que es queixen. És normal que els Estats Units provoquin cops d’Estat. Ara, també, autocops d’Estat. És normal que Bartomeu hagi destrossat el Barça i ningú li reclami res. És normal que els presos polítics segueixin a la presó, i serà normal que els hi tornin a denegar el tercer grau. Per ara, segons sembla, la Terra continua essent rodona. El sol i la lluna, també. A Madrid, parlen castellà. Alguns dels que parlen castellà a Madrid volen posar a la presó als funcionaris de Justícia que proposen el tercer grau als represaliats polítics. Alguns d’aquests funcionaris també parlen castellà. Parlar idiomes enriqueix. És normal que la Colau pinti ratlles grogues, verdes, liles, roses i fúcsia als carrers i a les voreres. Als arbres, encara no. Com ho és -de normal- que instal·li tot tipus d’obstacles urbans. Afortunadament, els motoristes porten casc. És normal que els avis morin a les residències, i que els militars que acompanyen Fernando Simón portin medalles. En Josep Maria Argimon no porta medalles. Valtònyc s’ha d’estar a Bèlgica. És normal. Va dir que el Borbó que va coix, roba. És normal que les grans fortunes no paguin impostos. Les fakes són normals, i que les relacions amoroses, sexuals, violentes, dolces, agressives, patològiques, perverses, mercantils, comercials, veïnals i de tota mena, tinguin lloc a les xarxes. La pandèmia hi ajuda. Potser en la “nova normalitat” es normalitzaran les pandèmies. Hi ha molts xinesos i també molts animals normals als mercats xinesos. Sergio Ramos no sap resoldre equacions de segon grau, i Belén Esteban no sap com pensa Tocqueville. El ministre Illa només té una sola expressió del rostre per a qualsevol emoció. És una expressió de normalitat. Ayuso també és normal. Cayetana, també. Rajoy camina ràpid. És normal que ningú conegui ningú que li hagi tocat el “cuponazo de la ONCE”. Els cecs no hi veuen. Tot això és tan normal com que els gossos facin pipí als fanals, els arbres encara tinguin fulles, que el 
51,6% de les notícies sobre els joves siguin negatives o que les aranyes es reprodueixin, i els cargols i els cargols poma, també. Afortunadament, cada dia tot és més normal. Fa temps que ens van fer notar que començava a ser normal prendre Prozac i no llegir Plató. Ara ja és completament normal. Malgrat Jesucrist va ressuscitar, Lola Flores, per ara, no. Normal. I la besàvia fuma i l’àvia fuma porros. Tot és normal. Podem estar ben tranquils. Creieu-me, tot és normal del tot.
Un exercici d’escriptura automàtica excel·lent.
Moltes gràcies per llegir-lo i pel teu comentari. Gràcies!
Molt ben escrit: d’una tirada, inspirada i sentida. Amb ritme i solida percussió. Un magnific Rap sobre l’actual normalitat exenta de valors, siguin morals (del cor) o ètics (esperit). Realment, la pluja d’injusticies manifestes i diaries, sense temps ni recursos per combatre-les, ens està reduint la vida a la mera supervivencia.
No li posis musica ni la cantis, ad cautelam
Felicitats per la qualitat del teu comentari, Xavier. I moltes gràcies!
Tanta normalitat és anormalment normal?
És trist pensar que si i costa tenir fe en que sapiguem recuperar el nostre costat anormal!
En aquest món cada vegada ens estimem menys i som més indiferents als altres. En el fons, sovint sense saber-ho, ni ens estimem a nosaltres mateixos. El
Nostre estil de vida egoista és autodestructiu i destructiu del planeta.
Els teus escrits i en general la teva manera de ser m’han ajudat sempre, sobretot e pensar, compartir la carrera de medicina amb tu va ser un privilegi, encara que no fessim el mateix curs. El pare Batllori sj. (epd) diria que vas aprofitar el batxillerat, quanta raó tindria, Ets un home complet i sempre ets motiu de sorpresa; per exemple el present escrit titolat ” Allò que és normal “, un fantastic exercici de lo que es pot donar i alhora no donar-se, i hi han moltes coses que haurien de ser diferents , jo un segarreta de naixement com sempre es va considerar el meu pare (acs), per nosaltres persones se secà, lo que era normal, ho tenia clar fins un noi de 10 anys, normal era fer l’amistat als padrins quan sortiem del col.legi, perquè els pares eren al tros, lo normal era berenar pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, no teniem res més, la xocolata va arribar molt més tard, lo normal era anar a peu d’un poble a l’altre o ja un luxe anar amb bicileta que ben mirat molt poca gent en tenia, lo normal era els diumenges al sortir de missa anar a la serra (bosc) a fullar nius, lo normal era posar-se els ous dins la camisa perquè no es trenquessin i puiguessis luïr amb els amics , que al baixar del pi els pantalons s’anissin carrgant de resina i que anessins sortin alguns sets, lo normal era que a l’arribar a casa et caigués una admonició de la mare : quina entremeliadura has fet ?, lo normal era caminar pels carrers del poble que servien de park temàtic per a infinitats de jocs tots manuals i preparats per nosaltres, si hom trobava una oreneta al terra o un moixó era posar-lo en una capsa amb draps vells i al costat de la llar de foc fins que s’aixiribia. Si la mare no tenia el dinar a punt lo normal era anar a esvalotar les gallines al corral, sempre em va cridar l’atenció els ponedors a mitja alçada del tera i tinguent la entrada mig tapada, lo normal era que les gallines tinguessin intimitat per a pondre els ous, també per les tardes dels diumenges, perquè els dissabtes teniem escola, lo normal era anar als trossos a robar els pressecs, les prunes claudies, les pomes reineta, els raïms de moscatell, fins deixar els horts sense fruita, lo normal era escoltar els renecs en castellà, lo normal quan acabava un partir de butbol d’un poble contra l’altre poble veí, era apedregar al perdedor i acompanyar-lo fins a les portes del seu a cops de pedra, lo normal era anar a fer el mes de Maria a la parròquia acompanyats per la senyoreta, lo normal era cantar el cara al sol abans de començar l’estudi, lo normal era anar els dijous amb el sinyor mestre a una era del poble a llegir història sagrada, lo niormal es que quan es radiava un partit de futbol al cafè tothom callés, la tele va tardar molt en arribar, lo normal es que fins i tot les partides de l’escambrilla s’aturessin fins a saber qui havia guanyat, al veure els homes que de Maldà pujava un cel amb núvuls espessos, negre i de lluny se sentia la tronada, lo normal era que els homes que guaitaven el cel discutissin si seria o no seria una calamarçada i molts pagesos feien el senyal de la creu tot dient ( Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu, lo normal era que que al moment de cop un tro i un llampec i unes gotes com cigrons, lo normal es que tothom corregués cap a l’era per si de càs, tots sabien que era una tempesta d’istiu i lo normal es que baixés rovina i baiixava, era normal que si el sinyor rector, el sinyor metge, el sinyor mestre et renyaven o be et clavaven un clatellot, a casa donaven dos més, sens preguntar, no era normal demanar explicacions a la canalla, era normal guaitar al cementiri com els homes cavaven la fossa del difunt, també era normal fer companyia al forense mentre feia l’autopsia, era normal vigilar als nuvis en el dia dia del seuy noviatge, era normal acompanyar el pregoner pels carrers, sempre es feien per ordre del sinyor alcalde, també era normal que la canalla veiés matar els bens (xais), era normal escoltar als homes grans als vespres mentre prenien la fresca els mesos del segar i batre, i era normal estrenar el pernill quan berenavem a l’era, era normal sentir el galls com es comunicaven d’un corral a l’altre abans d’ajorcar-se, si volies ser algú entre les noies era normal que llegissis ” Cien años de soledad “, El lobo estepario de Herman Hesse, Salvador Espriu, era normal anar a les 6 hores de canço de Canet de Mar, a les trobades de joves de Santa Cecilia a Montserrat, era normal els diumenges dels primers del setanta anar a escoltar els sermons del Pare Jordi Llimona al caputxins de Sarrià, ho deixo, Fins i tot era normal capgirar la manera de pensar dels militars fent la mili, que s’enteressin que el voluntariat i la objecciója era una opció entre els soldats i s’acabava anar a passar les tardes en locals de dones de moral distreta, tot estava canviant , amics meus van fer objecció de conciencia en no fer el servei militar acceptant una llarga presó. Era normal començar a estudiar català en la clandestinitat i era normal que molta gent preparada deixes les empreses privades per anar a pujar la Generalitat de Catalunya que tot just treia el nas, normal anar a cobrar menys, però orgullosos de formar part de la Generalitat. També orgullosos de papa Juan XXIII i le seves encicliques tant fraternals i plenes de tendresa, com les del papa Francisco que menciona en Josep Maria Via, Laudato si, es normal fer nostra i cuidar la terra comú que tots em crescut, ja per nota llegir Fratel.li Tutii, ben segur que ens canviarà la vida. A pesar tantes coses anormals que vivim, fem el possible i capgirem la nostra manera de viure i siguem fraternals pels pobres, sense sostre, els més vulnerables, en una paraula els invissibles, que sigui normal escoltar-.los i acompanyar-los , i que si tenim la sort de menjar tres cops al dia, de tenir els fills amb els estudis acabats, i treballant i que no tinguem cap hipoteca, pensem una mica amb tots ells, Poc és molt !!!! Interessant article doctor. Gràcies per fer-nos pensar i adonar que no anem pel bon camí. Deixo a part lo del Barça perquè en la meva vida no he tingut temps d’afecionar-me al futbol, la medicina s’ho ha endut tot que potser no es normal. Una abraçada.
Moltes gràcies estimat Pep. Ja saps que sempre he pensat que ets un home bo i savi. Els virtuosos viviu i lluiteu al mig de la selva que és avui en dia la societat. Ara et cuides dels mes desafavorits a Càritas. Abans et cuidaves de tothom fent aquella medicina que el Dr. Ciril Rozman sintetitzava dient que només un bon home pot ser un bon metge. La medicina d’abans dels protocols clínics. Aquella en la que al malalt se’l mirava als ulls (ara has de mirar el teclat de l’ordinador i la pantalla)i se li tocava la panxa (ara li prescrius 300 exploracions i anàlisis) Els que no som tan valents ni virtuosos, amaguem el cap sota l’ala. Jo he decidit marxar al Delta, on hi ha poca gent i la majoria viuen amb més pau que a ciutat. La decisió humana de practicar el suïcidi col.lectiu i destruir el planeta (aquests dies es parla de la possibilitat que el Delta no existeixi abans que acabi aquest segle), allà també hi és present. Però esmorteida i la convivència encara no és tan tòxica com a ciutat. La malaltia mental es més fàcil encara de contrarrestar.
Josep Maria,
No arribo, però sobretot no vull analitzar l’estil del teu escrit. Potser seria “normal” fer-ho: esterilitzar-lo per contemplar-lo vençut. Simplement m’atreu, m’agrada, m’inquieta…. En tinc més que prou. No puc destriar el fons de la forma. És un conjunt harmònic. Simplemente em percuteix el missatge amb una barreja encissadora de joia i tristor, de sentiments i reflexió. Felicitats!
Moltes gràcies Guillermo! Fons i forma són indestriables. Per reflectir una societat psicopàtica, cal un estil “demencial”.
Reprodueixo alguns fragments d’un article que acabo de llegir fa 10 minuts (“El fin de la inteligencia” de Juan Villoro a “Reforma”) i facilment es poden relacionar amb el missatge del post:
“ En 2018, Peter Dockrill informó en Science Alert que un estudio de 730 mil tests de IQ, realizado en Noruega, reveló que la humanidad alcanzó su pináculo intelectual a mediados de los años setenta. A partir de entonces vamos cuesta abajo. Otra investigación, citada por David Robson en BBC Future, señala que desde los noventa el IQ desciende 0.2 puntos al año en Finlandia, Noruega y Dinamarca, siete puntos por generación.
¿A qué se debe esto? La hipótesis de Robson, autor de The Intelligence Trap: Why Smart People Make Dumb Mistakes, es que la inteligencia humana depende de condicionantes sociales que han cambiado en forma radical. En tiempos remotos, ponerse de acuerdo para ir de cacería era un asunto de supervivencia. Desde entonces los sentimientos jugaban un papel fundamental en una especie donde unos se ofenden, otros se desesperan y otros desconfían. Hoy en día, llegar a acuerdos es un reto para cualquier equipo de trabajo. Ante un mamut, eso era de vida o muerte. La socialización salva a la manada y justifica al think tank”
“ Antes de la revolución digital, ir de un lugar a otro requería de orientarse en el espacio y retener informaciones. Ahora el GPS hace la tarea y la telefonía celular elimina destrezas memoriosas. Hace décadas, una persona podía tener diez números de teléfonos en la cabeza. Sin representar un gran virtuosismo, eso ejercitaba la retentiva. La dependencia de las máquinas ha rebajado ciertas facultades.
A esto se agrega la menor frecuentación de los demás. El sujeto contemporáneo se relaciona con el entorno a través de las pantallas. Aunque desempeña numerosas tareas en línea, puede llegar a padecer una suerte de asperger electrónico que lo aísla de los otros y reduce al máximo sus intereses.
Durante milenios el cerebro se perfeccionó gracias a la necesidad de poner de acuerdo a personas complicadas. Si el Australopithecus incrementó su habilidad cognitiva gracias a la vida social, nosotros la perdemos por su ausencia.
En el artículo “La tecnología aumenta mientras el IQ declina”, publicado en Forbes, Will Conaway señala que los nuevos aparatos “están cambiando nuestro uso del tiempo”. El usuario exige satisfacción instantánea y no se asigna un plazo para superar obstáculos por su cuenta: si no halla una respuesta exprés, busca otra aplicación.
El panorama empeora al hacer otra comparación: el IQ decae al tiempo que la Inteligencia Artificial mejora. Conaway informa que en un lapso de 45 a 120 años los robots se harán cargo de la mayor parte de las tareas humanas. Un electrodoméstico será más sabio que mi vecino.”
Certament inteligència i salut mental no són el mateix, però variables com la socialització, l’impacte de la tecnologia, penso que contribueixen -a banda de a l’imbecilitat- a la deshumanització i a la psicopatia
La pandèmia, obviament, no ens ajuda gens…
Josep Maria, luego de habernos encontrado recientemente en Barcelona, lo que celebro, este escrito tuyo parece una continuación de lo que conversamos. Tiene un eco del tono de ese par de ocaciones en la que afinamos puntos de vista que, finalmente, eran convergentes. Has logrado expresar tus pareceres y sentimientos de una manera puntillosa. Me recuerda a los ironistas ingleses, Swift, sobre todo. El catálogo de los normalidades que expones tiene rasgos manifiestos de la disfunción que caracteriza ésta época y con un acento aun mayor asociado con la pandemia y sus consecuencias. Y nada de esto es intrascendente, sino que está dejando una huella en todos y que cada uno procesa a su manera, pero que en conjunto está definiendo algo que aun no entendemos. ni asimilamos. Procesarlo cada noche exige un esfuerzo al que en ocasiones renunciamos para simplemente ocupar algunas horas en un sueño denso y poco reparador. Encontrar un lugar en la normalidad, sea a escala local, nacional o mundial es toda una batalla cotidiana. Dices bien estar cansado de comer lo que nos preparamos solos día tras día, he ahí una pincelada muy afortunada en tu escrito. Hay algunos refugios (o trampas) para engañar lo normal, pequeños placeres que ahora experimentamos en soledad. Algo ineludible es seguir aprendiendo hasta el último aliento. Huyo de las tonterías como de la pandemia misma. Este me parece , sin duda, uno de los mejores blogs que te he leído. Te envío un abrazo y mucho afecto desde la Gran Tenochtitlán.
Muchas gracias por tu comentario Leon. Me quedo con lo ineludible de seguir aprendiendo hasta el último aliento. También con evitar la elusión de la realidad. Con la necesidad de afrontarla por duro que resulte y a pesar de los pesares, evitando decaer o, por lo menos, guardando una reserva de fuerza mínima para volver a empezar desde muy abajo, cuando todo resulta demasiado agobiante.
Al final, este mundo de locos, es el nuestro y el de nuestros hijos y nietos aunque actuemos como si nos fueran indiferentes cuando son lo más importante que tenemos.
Por cierto, mejor la Gran Tenochtitlán que la capital del Virreinato de la Nueva España. No sé si mejor o peor que la capital de los Estados Unidos Mexicanos. Ese dilema, te lo dejo para ti, amigo.
Sí que sembla un rap! Divertit però una mica depriment. T’has ficat inclús amb els Borbons…!
Saps? el Pau Riba en lloc de fer cançons ha fet un llibre sobre l’Univers. Normal.
Tots els comentaris són per nota. Normal.
Moltes gràcies Helena pel comentari.