En el post anterior, ens referíem al fet que en ocasions l’afany per presentar el sistema sanitari com una caixa negra, com caracteritzat per una manca total de transparència, porta a ignorar que el Departament de Salut ha fet pública una gran quantitat d’informació.
Fa unes setmanes la Generalitat ha difós, també públicament, “l’Informe de la Comissió d’Experts per a la Reforma de l’Administració Pública i el seu Sector Públic”. Es tracta d’un magnífic informe que conté mesures modernitzadores de l’Administració, delimitant perfectament l’espai de col·laboració públic-privat. La imatge que es va transmetre a través dels Media d’aquest informe el reduïa a “un document de caire neoliberal per ‘laboralitzar’ els funcionaris”. Una descripció manifestament incompleta i tremendament esbiaixada del que en realitat és una magnífica proposta. Malauradament, al Govern li va faltar temps per distanciar-se d’aspectes modernitzadors recomanats (i recomanables) per l’informe, cedint a la pressió mediàtica almenys pel que fa a les declaracions inicials. Confiem que el gruix de les recomanacions, pel bé del país, s’implanti.
No cal dir que per emetre un judici objectiu cal llegir l’informe en la seva totalitat, cosa que dubto que hagin fet molts dels que sobre ell han opinat en els Media.
En aquest post em centro en les consideracions relacionades amb la col·laboració públic-privat i destaco el següent:
“L’Administració de la Generalitat ha impulsat des de ja fa bastant temps la gestió d’una part dels seus serveis públics a través del mercat o mitjançant diferents formes de col·laboració públic-privat. Però en canvi, no ha modificat prou la seva organització interna per adaptar-se a aquest model d’Administració relacional (rol de principal amb les funcions de planificació, direcció, tutela i avaluació de les xarxes privades prestadores de serveis públics). Aquesta situació ha generat dubtes sobre el control de processos en el sistema i una injustificada desconfiança en aquesta estratègia de gestió, fet que dificulta ara el seu aprofundiment”.
Aquesta desconfiança ve motivada, en gran part, per la preocupació per conservar els actuals llocs de treball públics, entenent-los com una finalitat en sí mateixos, o bé per qüestions ideològiques, creant-se un clima que fa impossible el debat intel·ligent i serè sobre la imprescindible col·laboració entre els sectors públic i privat. Ara bé, el següent paràgraf de l’informe proporciona algun element que fa pensar i entendre que una part de la desconfiança generada es derivi de la incapacitat i/o manca de voluntat de crear una Administració relacional. Diu així:
“L’Administració que tenim es troba més orientada a fer coses directament que no pas a liderar processos socials i garantir l’interès general en processos d’implementació de polítiques i de producció de serveis públics on intervenen diversos actors. Això fa que les competències instal·lades en l’aparell administratiu siguin més fortes en múscul que en intel·ligència rectora, i que determinades capacitats, com ara comprar, concertar, gestionar xarxes, calcular i distribuir riscs, monitoratge o avaluació, s’hagin desenvolupat molt menys que aquelles relacionades amb la pura producció i execució directa d’activitats. En els escenaris actuals de governança, aquest biaix representa una feblesa destacada”.
Anant al Sistema Sanitari (podríem fer-ho extensiu a altres àmbits), l’autoritat, més que no pas exercir la capacitat rectora, tendeix vers el comandament jeràrquic d’una xarxa de proveïdors propis (ICS), tot intentant equiparar a aquests “propis” les Empreses Públiques i Consorcis Sanitaris a través de promoure l’administrativització de la xarxa. No es pot parlar amb rigor de separació de funcions de compra i provisió. El teòric comprador cada dia és més present en els òrgans de govern dels proveïdors. No es confia en el contracte com element central de regulació del sistema i els esforços es destinen a executar un pressupost administratiu. La responsabilitat política, l’autoritat sanitària, acaba renunciant a programes electorals i mandats del Parlament per transformar-se en executora d’actuacions administratives mancades de valor afegit. Els veritables mecanismes d’avaluació i control de resultats han estat substituïts pel control administratiu de la Intervenció General de la Generalitat que, juntament amb la Funció Pública, acaben limitant l’autonomia de gestió dels centres, qüestionant amb els seus informes la capacitat rectora dels òrgans de govern de les institucions sanitàries i, en un context econòmic ja difícil de per sí, dificultant el funcionament ordinari d’organitzacions tant complexes com un hospital, al pretendre imposar, sí o sí, criteris mancats de tota lògica empresarial i assistencial. La capacitat de compra minva i es veu substituïda per l’assignació de pressupostos administratius. Si a tot això li afegim una escassa capacitat de calcular i distribuir riscos entre sector públic i sector privat, cal admetre que la col·laboració amb el sector privat pot acabar resultant perillosa per a l’interès públic i per tant, més enllà dels arguments corporatius i ideològics, que hi hagi aquestes dificultats objectives. Ara bé, la solució no està en condemnar el sector privat, estigmatitzar la col·laboració amb ell i deixar-lo de cantó. La solució passa per governar, per recuperar el poder polític que de facto han assumit certs estaments funcionarials, i apostar decididament per modernitzar l’Administració en la línea que proposa l’informe.
Amb aquest panorama no ens ha d’estranyar que es digui que (continuo amb l’informe):
“… a Catalunya, el recurs a la col·laboració públic-privat per a la producció de serveis públics i la realització d’activitats d’interès general es troba per sota de la mitjana europea. Aquest fet suposa un desaprofitament de recursos de coneixement, desenvolupament tecnològic, ampliació de la base financera, eficiència i flexibilitat, situats més enllà de les fronteres estrictes de l’Administració, amb perjudici de la qualitat i de la sostenibilitat dels nostres serveis públics. Alhora, el recurs a l’externalització de serveis -que constitueix la fórmula més estesa de recurs al sector privat- es practica sovint de forma reactiva, per defugir de les restriccions d’un marc administratiu excessivament rígid, amb criteris poc clars i sovint sense que quedi clar que els seus beneficis superen els potencials perills o inconvenients”.
Només el coneixement i la capacitat tecnològica i financera disponibles al sector privat haurien de ser suficients per aturar la demagògia actual que ha aconseguit fer prevaldre la idea que aproximar-se al sector privat d’entrada ja és privatitzar, quan en realitat fent-ho bé pot permetre aprofitar el valor afegit de la gestió empresarial mantenint completament el caràcter públic del sistema. Simplement per sentit comú, s’hauria d’acceptar que no estem en condicions de desaprofitar cap recurs, sigui públic o privat, per executar bones polítiques públiques.
El propi document dels experts explicita els requisits a tenir en compte. Parla de criteris d’elecció del sistema de gestió, diferenciant entre provisió (finançament i responsabilitat front als ciutadans) i producció (subministrament concret de l’activitat o servei), res diferent de la famosa separació de funcions de compra i provisió de serveis que va caracteritzar el sistema sanitari català i que, com hem dit, s’està malmetent a passes de gegant. En fi, apunta la conveniència de limitar la producció pública a serveis que es presten en mercats inestables, amb costos de transacció elevats i actius específics de primer grau. Apunta la necessitat d’especificar els requisits d’acreditació i l’exigència de garanties per a la incorporació de forces de mercat a la provisió de serveis públics. I evidentment, assenyala la necessitat d’establir mecanismes que garanteixin la bona governança de la col·laboració públic-privat.
Aquest hauria de ser el camí i acabarà sent-ho per la força dels fets. Catalunya tal com és, i sobretot si pretén esdevenir un nou Estat de la Unió Europea, ni pot mantenir els dèficits de formació i professionalització que caracteritzen la seva Administració Pública, ni pot renunciar, en especial en un moment de recursos públics escassos, a col·laborar intel·ligentment amb el sector privat. El que està succeint a l’Administració catalana, que he il·lustrat amb el cas del model sanitari català, cal corregir-ho. El Govern de la Generalitat ha d’apostar per la modernitat. Una vegada més, aplicar les recomanacions d’aquest Informe seria sens dubte un gran pas.