PRECISIONS AL VOLTANT DE LES LLISTES D’ESPERA HOSPITALÀRIES I ALTRES MALENTESOS

No hi ha cap sistema sanitari lliure de peatges. Els privats exclouen la gent que no té recursos per accedir-hi. Els públics, de cobertura universal i gratuïts (amb copagaments o sense), es caracteritzen per les llistes d’espera. Aquestes són més o menys importants en funció dels recursos que es destinen.

El 23 de maig vaig publicar en aquest blog el següent: “… a Catalunya … la despesa sanitària pública per càpita se situa per sota de la de l’any 2006: 1095,34€ per català el 2014 front 1118,69€ el 2006… (i el) pressupost de salut consolidat en relació al PIB a Catalunya (és del) 3,9%… per sota de tots els països de la UE sense excepció i per sota de molts països en desenvolupament o emergents. En concret, per sota de tots els països llatinoamericans, tret de Perú, Paraguai i Equador”.

Aquesta mateixa setmana, el 17 de juny, explicava en un altre post, que les condicions que van fer possible el naixement de l’Estat del Benestar al final de la II Guerra Mundial, ja no es donen. No es donen les condicions econòmiques, ni les polítiques, ni les socials. I deia que els individus ja no tenim el sentit col·lectiu que va fer que els nostres avis estiguessin disposats a cedir alguna cosa del que era seu, per crear béns col·lectius com la sanitat pública. La “religió” del consum ens domina i quan parlem del sistema sanitari, inconscientment emprem els mateixos patrons de consum que utilitzem per a proveir-nos de qualsevol tipus de bé o servei. L’individualisme, el consumisme i l’exigència del servei amb immediatesa i si pot ser a casa o al costat, ens enterboleixen la ment i ens fan insolidaris.

Parlem clar: les retallades no han estat neutres i han tingut conseqüències. Quan només es destina el 3,9% del PIB a la sanitat no es poden fer miracles. Però siguem també sincers a l’hora de dir que on menys s’han notat les retallades, ha estat en l’accés als serveis sanitaris.

Si penso en la institució que presideixo, el Parc de Salut Mar de Barcelona (PSMar), entre el 2011 i el 2013, el pressupost s’ha vist reduït en gairebé 23 milions d’euros, un 7,13%. Hi ha hagut conseqüències, és clar que hi ha hagut conseqüències!! Les han patit sobretot els professionals amb reducció de plantilla, veient afectats els seus ingressos i havent de racionalitzar el consum de materials i productes per treballar. També les han patit alguns proveïdors havent de suportar retards en el cobrament.

Malgrat això, però, durant l’any 2013 els ingressos hospitalaris han incrementat el 5%, les intervencions quirúrgiques el 7,3% i la productivitat ha crescut un 1,3% als hospitals d’aguts, un 4,9% en l’àmbit de la salut mental i un 17% en el sociosanitari, reduint-se el cost per alta hospitalària en un 17%.

No cal dir que tot això no hagués estat possible sense l’esforç i la col·laboració dels professionals de la institució i sense el realisme demostrat per les parts, signant uns pactes d’empresa en els que tothom va tenir la sensació que anava al límit de les seves possibilitats. Això no ha impedit, però, que les Administracions seguissin dictant normes que han torpedinat els esforços fets per arribar a acords d’empresa, en un clar exercici de tirar-se pedres sobre la pròpia teulada.

Com nosaltres, la majoria de centres han fet els seus esforços. A partir d’aquí, començar a esbombar pels mitjans de comunicació que el sistema sanitari català té un greu problema de llistes d’espera que arriba a posar en risc la vida dels ciutadans, és manipular la població i distorsionar la realitat. No hi ha res més a valorar?

Però ja que es vol parlar de llistes d’espera, parlem-ne. Per començar, el que és noticia fa referència només a 14 procediments entre els que hi ha per exemple l’extracció de les amígdales, la circumcisió o les varices. Es tracta de procediments que es van definir fa més de 10 anys en funció de la pressió assistencial d’aquell moment, en un context ben diferent de l’actual. Aleshores es va determinar per Decret que el temps d’espera màxim seria de 6 mesos. Què passa amb altres patologies i procediments més greus i limitants que aquests, no inclosos en la llista? Doncs que no es va preveure res, i per tant, no és notícia. Ja és hora que comencem a explicar que, per exemple en el cas del PSMar, durant els anys de les retallades, els temps transcorregut entre l’aparició del primer símptoma i el diagnòstic de càncer i el temps d’espera entre el diagnòstic i el tractament per als càncers més freqüents, han disminuït en tots els casos.

Quin és, però, el problema real? Doncs que el clima polític existent impossibilita arribar a acords sobre aspectes cabdals per als ciutadans. El desacord, que es dóna d’ofici, esdevé una arma llancívola que en impactar sobre el Departament de Salut, fa que aquest reaccioni demanant el que és impossible: incrementar l’activitat per assolir el temps màxim d’espera de 6 mesos establert per als 14 procediments esmentats, sense incrementar el pressupost. Què ha de fer davant això el gerent d’un hospital? Deixar de prioritzar altres patologies no incloses entre les 14 en qüestió? Dirigir-se, per exemple, al CAP de Servei d’Urologia per tal que operi tots els casos de fimosi, inclosos els que són per motius religiosos, retardant l’atenció als que s’han de tractar de càncer de pròstata o de càncer de bufeta, ja que aquests no formen part dels 14 procediments de la llista? Evidentment no. Tampoc hi haurà d’altra banda, ni un sol metge que accepti instruccions de com ha de prioritzar l’ordre de tractament dels seus malalts en funció dels recursos que li proporcionin. Ni hauria d’haver ni un sol òrgan de govern ni un sol gerent, que es prestessin a entrar en aquest joc.

Si a partir d’aquí algú té la temptació de dir: “Bé, doncs que es tracti a tothom de tot i sense esperar”, que vagi pensant en alguna fórmula que permeti a la Generalitat incrementar el seu pressupost sanitari. Per cert, si vol comprovar què passa a qualsevol sistema de salut públic del món, veurà que les llistes d’espera raonables, formen part de les característiques del mateix.

La conclusió és clara: després dels ajustos practicats des de 2011, no podem atendre més demanda sense més recursos, ni podem estalviar sense deixar de fer activitat. Qualsevol altra cosa que es pretengui, no és jugar net. Com tampoc ho és, amb les restriccions pressupostàries actuals, obligar-nos, per exemple, a mantenir obert un servei d’urgències com el de l’Hospital de l’Esperança que costa 1 milió d’euros a l’any per atendre un promig de 20 malalts al dia. Malalts que, a més a més, en la mesura que siguin del barri, haurien d’anar a l’Hospital de Sant Pau. O impedir que tanquem llits d’aquell hospital durant el mes d’agost, moment en el que podem atendre perfectament els malalts a l’Hospital del Mar. Tot això l’únic que fa és generar tensions innecessàries.

Aquestes energies s’haurien de gastar en reclamar un pressupost sanitari suficient i en fer veure a les Administracions que conformen del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona que acabin d’una vegada les obres que van aturar l’any 2010 i que fan que les condicions amb que s’atenen els malalts al servei d’urgències de l’Hospital del Mar, aquest sí del tot necessari, tinguin la mínima dignitat que ara no tenen.