CINQUENA DÈCADA


 

Diumenge 14 de novembre de 1999

És el capvespre. Estic cansat. La jornada s’ha acabat. Ha parat de ploure. Em poso l’americana. Surto a la plaça. Començo a caminar. “Vaig a sopar?”. No ho sé. No en tinc ni idea. El terra està moll. Em veig en el vidre d’un aparador. Estic més prim. Els ulls d’aparença melancòlica, delaten el meu cansament. És un cansament que ve de lluny…

Ep! Ulls cansats que semblen melancòlics, sí, però brillants, vius, joiosos! Estic content de viure i de sentir-me viu. No està malament. En tinc 41 i, malgrat estar sotmès a un “altíssim voltatge”, encara em sento viu!

És un sentir-se viu diferent d’aquell de la revetlla de Sant Joan de 1969, o d’aquell dia de mitjans de desembre de 1976 al campus de Bellaterra o del 13 de desembre de 1987 a Montreal, o…

Passejo sense rumb. No sé quin és el meu destí. “Si vaig cap a casa, posaré jazz i…”. El dia és gris i fresc. “Escoltar jazz melós des de la butaca del ‘corner’. Potser sí. Però… Ben mirat… Ja tindré temps… Suposo!”.

Continuo caminant. Camino a prop del port. Sento la humitat.

Caminar. Caminar per Westmount, passejar per Georgetown, passejar per Sausalito, caminar per Venice, per Carmel, per la riba del Mississippí, per Ciudad Juárez, per Albuquerque, pel Soho, per Mèxic DF, per Caracas, per Carrasco, per Valdivia, per…

Però no. Ara camino per Barcelona. Ja no tinc aquell sentiment de menjar-me el món d’aquell dia gris i boirós del mes de desembre de 1976 al campus de Bellaterra. Però em sento viu, estic viu i intueixo que em queden moltes coses per fer.

Vaig un xic escabellat, m’he afluixat la corbata i em sento alliberat d’alguna cosa. Fa estona que veig l’estàtua de Colom aproximar-se. Camino abstret. Em sento flotar. El temps s’ha aturat. Camino i vaig sentint-me progressivament descansat. No sento el cos i cada vegada estic més relaxat. Tinc els ulls clavats a l’estàtua de Colom, que no para d’aproximar-se. Em sento serenament feliç i voldria transmetre-ho a algú.

Em poso la gavardina de forma mecànica, inconscient, i tiro el coll de la mateixa cap amunt. El contacte del coll de la roba amb el meu propi coll, les barres i les orelles, em provoca un pessigolleig agradable. “Ah! La política no ha acabat amb mi!!!”. Encara crec que moltes coses són possibles.

Per un instant tinc la sensació que cal poca cosa per ser feliç. Una mirada, unes paraules, un ambient, una silueta, un perfum, un trosset de cel, una lluna plena, el somriure d’un estrany o la pluja del mes de maig… Moltes coses gratuïtes o molt barates, poden fer feliç!

Sento massa gent presonera de les seves circumstàncies, incapaços de viure en llibertat. Activament ocupats en encadenar-se, en ni veure ni voler veure més enllà: TENEN PÀNIC DE LA LLIBERTAT!!! Jo tinc pànic a perdre-la. Aquesta solitud flotant, em fa sentir lliure. Els meus ulls cansats no són aquells de fa 20 anys. Però encara brillen! Encara són ulls il·lusionats i esperançats!!!

Finalment arribo a casa. M’assec al sofà del corner, tiro la corbata per terra. Encenc un cigar, mentre aboco dins un got sense gel rom nicaragüenc, Flor de Caña. Escolto jazz. El piano d’en Tete Montoliu em trasllada lluny, al festival de jazz de Newport. Ahhh! Aquell negre que va transformar el Main Street en un òrgan de percussió… Continuo veient-lo picant i repicant fanals, taules i cadires de bars, ampolles d’aquests bars, tot el que trobava…

Ei! Tu, sí, sí, tu, vols acompanyar-me? On? On dius? Tant li fa, no? No sé què dir-te. Perdó? N-o s-a-p-s q-u-è d-i-r-m-e-e-e?…. És clar! No saps què dir-me!!! (Ahahahaha). Diu que no sap què dir-me… Pregunta on? Quines coses!

Bé, no t’amoïnis. Jo, ben bé, tampoc sé on. Però saps? No cal que diguis res més. Només et proposo que passegis una mica amb mi… Tens por? De què? Sí, clar, és cert que és un passeig per la llibertat. I això et fa por, es clar! I si no parles i simplement sents? De fet no cal dir gaire cosa, no? Només sentir. Estar relaxat, sentir-se lliure, ser feliç, passejar, mirar-se, somriure, sentir, estimar, acaronar-se les puntes dels dits, seguir passejant, almenys creure que ets lliure, transmetre sense parlar, no trencar el silenci… Què? Ah!… Sí… Ja… És clar, és clar. Bé, bé, ja entenc. És tard, clar. Et fan mal els peus, clar. Has d’anar a comprar unes píndoles. Tens una llaga al duodè. El teu amant és gelós. El teu fill que viu a New York, ha vingut a visitar-te. I, a més a més, has de dur la salamandra al veterinari. Entenc…

Noooo!!! I ara! No t’amoïnis gens! Aniré a passejar sol. En Tete és cec i toca el piano. Jo estic mutilat per la teva absència, però puc seguir passejant sol per tot el món. No passa res. No passa res. No pateixis. Què dius? Que m’estimes? Potser sí… Sí. És bonic… Jo també t’estimo a tu, i a la vida, i a l’estàtua de Colom, i a la boira, i a la humitat, i al piano d’en Montoliu, i a la humanitat i al cosmos. Però ara no es tracta d’això. No vull saber si m’estimes o no. En certa manera, m’és igual. Només vull passejar amb tu. Sense haver de dir res ni que m’hagis de dir res. M’agradaria sentir la teva llibertat des de la meva. Compartir sentiments una estona. Sense explicar-los, que no vol dir sense explicitar-los. No cal que els intentem explicar mai…. O sí. Però és igual. És que és molt més senzill que tot això. És… És…. És, senzillament, viure. Fa vint anys ho fèiem. Recordes? El temps no existia. No hi havia gaires preguntes. Ni grans demandes ni requeriments. Ni cap obligació. Simplement era el gaudi de sentir-se lliure i ser feliç. Sí, sí, ja ho entenc… Ara tot és més difícil. I, a més a més, el teu cosí s’ha suïcidat amb arsènic… Una llàstima…”.

Tot d’una sento fred. El saló s’ha emplenat de silenci. La petita llum de l’extrem oposat al corner en el que estic assegut, agredeix els meus ulls. Tinc regust de nicotina i el rom m’ha fet maldecap i cremor d’estómac. Tinc pipí. Estic cansat. Els ulls semblen un xic més tristos. Continuo gaudint de la soledat i la llibertat, però ara em sento més esclau del meu cos i de les seves misèries. M’adono que són dos quarts de quatre de la matinada i seria bo continuar somiant, però al llit.

És el moment de demanar a l’Omnipotència que m’ajudi a seguir sent un home lliure durant molts anys!!!

____________________________________

Divendres 28 d’agost de 2020

Aquesta és la segona vegada que reprodueixo en aquest bloc un escrit de fa molts anys. Per què i per què avui? Sincerament, no ho sé. M’ha atret el seu caire oníric, potser…

Avui fa sis anys que va morir el meu pare, Enric Via Bertrán, i 22 que va morir el meu cosí Josep Via Boada. Però no crec que hi tingui res a veure. Potser mínimament, si penso en com va morir el meu cosí…

Gairebé mai rellegeixo les coses que he escrit i conservo escrits des dels 14 anys. No sé què opinareu vosaltres, però trobo que l’estil és molt diferent a l’actual. Reconec perfectament el personatge de l’escrit, però em costa reconèixer més l’escriptor.

Es tracta d’un escrit fet mentre vaig ser secretari del Govern i de Relacions amb el Parlament de la Generalitat de Catalunya i es refereix a una passejada primer i posterior espai de descans a casa, sortint del meu despatx del Palau de la Generalitat. Al cap de 47 dies exactes d’haver-lo escrit -com ja intuïa el dia que vaig escriure aquestes ratlles- deixaria per sempre la política institucional i la política de qualsevol tipus amb comptades

SETENA DÈCADA

excepcions, que cada vegada em contrariaven més. Avui en dia, la política m’entristeix més que mai i no m’ajuda en el meu esforç per confiar en els humans.

M’ha sorprès no trobar redactat el moment en el que quan m’aproximava a l’estàtua de Colom, el colonitzador va desaparèixer completament a causa de la boira. Recordo perfectament la sensació de què l’estàtua cada vegada estava més a prop i, a l’hora que es feia més visible la silueta del navegant, es difuminava, fins a desaparèixer. Estava segur d’haver-ho escrit, però no. No ho vaig escriure. Quines coses!

Ah sí! Heu de saber que al final no em vaig menjar el món, ni vaig morir en l’intent. Però se’m va acabar indigestant…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.