El futbol, com a esport, m’agrada molt. En aquest bloc hi ha força posts dedicats a aquest esport (poseu futbol, Barça, Cruyff, Messi, Pelé, Maradona o Maracaná, per exemple, al cercador i els trobareu).
La primera vegada que vaig veure el que hi ha darrere de l’escenari del Gran Teatre del Liceu i vaig descobrir un espai tan gran com la platea que hi ha al davant o quasi, no m’ho podia creure. El mateix em va passar quan, entre 2008 i 2010, vaig tenir l’oportunitat de viure el Barça des de dintre. Tinc bons records. Per exemple, el 6 d’agost de 2008 vaig veure al Giants Stadium, a New Jersey, el partit entre el New York Red Bulls i el Barça, durant la gira americana de pretemporada, amb Txiqui Begiristain. Tot un privilegi adonar-me de tot el que ell veia i jo no hagués vist mai si no l’hagués tingut assegut al costat analitzant el joc i compartint amb mi, generosament, el seu coneixement. Entre les coses positives, les converses amb Manel Estiarte: pau, saviesa, força i humilitat. I, com aquestes, moltes altres experiències enriquidores. Però podria parlar també de moltes coses decebedores que no deixen de ser consubstancials a l’univers immens que s’amaga darrere el teló i que el comú dels afeccionats no pot ni imaginar. Com a molt intuir o témer, però rarament.
El 2010 vaig tornar a veure els partits des del meu seient al Camp Nou i vaig decidir oblidar la major part de les coses vistes i viscudes i, simplement, gaudir del millor Barça de la història i d’un dels millors equips de futbol ―si no el millor― de tots els temps.
________________________________________________________________________________________
El meu fill Oriol em va proposar anar a veure el PSG-Barça de vuitens de final de la Champions, el 10 d’abril. La lamentable situació esportiva, econòmica i social del Barça, va contribuir, sens dubte, a què, anant a la web de socis del Barça, ràpidament pogués comprar dues entrades per 70 euros cadascuna. Recordo que, en moltes altres ocasions, havíem hagut d’acudir al sorteig que es feia, restringit als socis, per obtenir-les. El meu fill Pau, a banda de reunir 6 o 7 carnets de soci entre familiars i amics, per cada entrada a la que optàvem, tenia estudiat el moment precís en el que les opcions de sortir ben parat del sorteig eren altes. Això ens va permetre, a diferents membres de la família, assistir en directe a les cinc victòries del Barça en finals de Champions: Wembley 1992 (encara sense necessitat de sorteig), Stade de France-Saint Denis 2006, Estadi Olímpic de Roma 2009, nou estadi de Wembley 2011 i Estadi Olímpic de Berlin 2015. I a d’altres partits. A destacar la victòria in extremis a Stamford Bridge, contra el Chelsea, amb el famós gol d’Iniesta en semifinal el 2009 i la semifinal de 2015, a l’Alliance Arena, on el Barça de Luis Enrique va passar eliminatòria malgrat perdre 3-2 contra el Bayern de Munich de Pep Guardiola.
De tots aquests estadis, el nou Wembley i, sobretot, l’Alliance Arena, espectaculars.
_________________________________________________________________________________________________
El dia del partit, la Romina i jo vàrem sortir cap a les 10:00h de Montparnasse, i la línia 12 del metro ens va deixar a la Place de la Concorde. A les 13:00h havíem quedat a l’hotel Le Méridien Etoile, al 81 Boulevard Gouvion-Saint Cyr, en direcció a la Défense, on l’staff del Barça havia muntat el quarter general per a la recollida d’entrades.
Vàrem caminar, molt relaxadament. Primer, de la Place de la Concorde a l’Arc de Triomf. Era el primer dia de l’estada a París que ens posàvem en un circuit típicament turístic i vàrem decidir gaudir-ne. En quin moment veuríem els primers aficionats del Barça? Serien d’aquells que han agafat un charter a les 6 del matí o han viatjat tota la nit en bus per aparèixer cantant l’himne del Barça? O bé serien “tribuneros” vestits ad hoc per passejar pels Champs Élysées (això sí, amb la bufanda del Barça entre camises, jerseis i caçadores de marca), que ja feia un parell de dies que estaven instal·lats a l’hotel George V, o al de l’expedició del Barça (sempre luxós)? I què? Tant li fa! “Som la gent blaugrana, tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana. Blaugrana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom: Barça, Barça, Barça”.
La caminada pels jardins dels Champs Élysées, fins l’Arc del Triomf, no va ser fàcil. Desenes de jardiners estaven preparant l’avinguda pels Jocs Olímpics de l’estiu vinent, i provocaven talls en el trajecte.. Si per Barcelona, l’any 1992, els JJOO varen ser una mena de “Benvingut, Mr. Marshall”, pel gran París, són una ocasió per transformar en esclatant el que ja tenen, però no per crear una nova ciutat, ni ―per suposat― posar París al mapa. Ha plogut molt des del 1992 fins avui, i Barcelona no es troba a la distància sideral que, aleshores, es trobava de París. Segurament avui, uns altres JJOO a Barcelona no provocarien aquella reacció col·lectiva, fruit de la necessitat de situar Barcelona al món i fer-ho esplendorosament. En qualsevol cas, és diferent sotmetre els jardins dels Champs Élysées a un procés de refinament a la “parisienne” que construir les Rondes de Barcelona o la Vila Olímpica. Vaig valorar la subtilitat amb què el gran París es preparava per “épater les burgeois”, si cap, encara més, sense estridències ni soroll. No hi ha res com passejar pels Champs Élysées de sempre i, sense saber ben bé per què, sentir que tenen un esplendor i un glamur superlatiu. I és que fer la “grandeur” més gran, sense que es noti, però notant-se, només està a l’abast del bon gust de la burgesia parisenca, ja sigui en el format més convencional o en el d’aparença revolucionària. Al cap i a la fi, els “nens de casa bona” que es van barrejar amb alguns obrers per protagonitzar el Maig del 68, mai han abandonat el luxe i el bon gust. Què lluny estaven les “banlieus” llavors i ara, en el temps i en l’espai!
_________________________________________________________________________________________________
A l’Arc de Triomf vàrem veure els primers “culers”. Ens vàrem saludar ―jo portava una bufanda del Barça―, sense massa efusivitat. L’esperança mai és perd i anàvem a jugar contra el PSG intentant confiar que no ens anés fatal. Si ens arriben a dir que guanyaríem 2-3 al Parc dels Prínceps, haguéssim explotat d’alegria. Però, sobretot, si ens haguessin explicat el joc brillant del Barça i com Kundé anul·laria Mbappé, haguéssim pensat que estàvem somiant. Veníem de perdre 4-2 amb el Girona a Montilivi.
Pel camí, entre l’Arc de Triomf i l’Hotel Le Meridien Étoile, vàrem anar veient uns pocs afeccionats per aquí i per allà. Algun grup fent la cervesa en alguna terrassa. Tot molt discret. Res a veure amb, quan plens de confiança en l’equip, a Roma, a Londres, a Berlin, ens saludàvem eufòrics amb els milers d’aficionats desplaçats, mirant de ser prudents, però, en el fur intern, convençuts de la victòria.
No estàvem gaire lluny de Le Meridien i encara faltava gairebé una hora perquè fossin les 13:00h, moment en el que havíem quedat amb l’Oriol. Conscients que, després de quatre dies a París, encara no havíem pres “un croissant et un café au lait, s’il vous plait” i amb ganes d’anar a la toilette, vàrem parar a l’Avenue de la Grande Armée (fixeu-vos bé en el nom, a no confondre amb la “Armada invencible” de Felip II que si no hagués estat devastada al Canal de la Mànega, segur que donaria nom a una gran avinguda a Madrid), més o menys davant de les oficines de Boston Consulting Group.
Va sonar el telèfon. Trucava un amic estimat, molt involucrat amb els “budells” del Barça actual.
―Estàs a Paris? ―va preguntar.
―Sí!
―T’apuntes a dinar? Anem amb el Xavier i la Sara.
―Ara he quedat amb el meu fill a l’hotel per recollir les entrades. Estic amb la Romina i no sé si l’Oriol pensava dinar amb nosaltres. Crec que no, perquè em penso que haurà de tornar ràpid al despatx.
―Va, veniu. Et passo ubicació.
―Ok. A quina hora?
―13:30h al restaurant l’Avenue. 41 Avenue Montaigne. Ja tens la ubicació.
Vàrem arribar a Le Meridien Étoile. La seguretat era important. Control policial uns metres abans de l’entrada a l’hotel. Controls de seguretat privada a l’entrada i, arribant al subsol, abans d’entrar a la sala on es recollien les entrades. Tot va ser arribar a baix i l’Oriol, que aprofitant la seva hora de dinar es va desplaçar en moto elèctrica de lloguer, trucava dient que era a dalt. “Baixa, t’esperem aquí”. Ens vàrem identificar amb el DNI i a mi em van donar l’entrada i, a l’Oriol també, després de qüestionar, breument, si la seva cara era la de la foto del DNI (!). Un cas clar d’edadisme invers d’algú de, posem 40 anys, en posició de domini, contra l’Oriol, un jove pacífic de 30 anys que era el que hi tenia alguna cosa a perdre (l’entrada pel PSG-Barça). Tot plegat, no res.
Quan sortíem, l’Oriol ―que ja coneix molt bé París― ens va mostrar el restaurant l’Entrecôte. L’autèntic, l’original! Ens va explicar que, fruit d’una disputa familiar, un membre de la família s’havia quedat el restaurant ―que teníem davant els nassos i que, cas de no haver quedat, de ben segur ens hi haguéssim quedat― i els germans havien comercialitzat el succedani, en forma de cadena, que a Barcelona està ―o estava― al costat de casa, a Pau Claris, entre València i Aragó, baixant a mà esquerra, a tocar de la llibreria Documenta, que si no coneixeu, heu de visitar.
__________________________________________________________________________________________________
A les 13:30h en punt érem davant del cantoner restaurant l’Avenue. Lamborghinis, Ferraris i Porsches aparcats just davant d’una munió de gent “guapa” asseguda a la terrassa. “Belleza y poder” en la seva màxima expressió. Tot d’una, em vaig adonar que no era el lloc adequat per anar amb la bufanda del Barça i la motxilla a l’esquena, però, em podeu ben creure, se me’n refotia!
Em vaig adreçar al faristol situat davant un parell de noies joves que ―”colauites” del món i feministes de disseny, dispenseu-me― per l’aspecte i l’abillament, em van fer pensar més en un meublé que en un restaurant. Vaig demanar per la reserva del meu amic i no els hi constava. Em vaig explicar i, finalment vam aclarir que la taula estava reservada a nom d’un individu ―que no reproduiré― madrileny i CEO d’una empresa dedicada als dret d’imatge d’esportistes d’elit.
No val la pena que m’esplaï gaire en mirar de fer entenedor pels mortals comuns i corrents, el perfil d’aquest “professional”. Estem parlant d’una “dimensió desconeguda” que, més val que continuï sent desconeguda pel gran públic, si no vol acabar odiant el món de l’esport professional d’alt nivell. Es digui NBA, Fórmula 1, Premier League, Liga Santander, Major League Baseball o ATP. Deixem-ho en què és un món que queda lluny del món dels mortals.
El nostre CEO en qüestió, bon coneixedor de les frites del restaurant i de les “soi-disant” cambreres amb minifaldilles de centímetres de llargada i escots amb vèrtex proper al melic, em va evocar un personatge d’una versió actualitzada de “La escopeta nacional”.
Mentre dinàvem apareixien alts directius de Nike que estaven negociant, o havien de negociar, o acabaven de negociar, el contracte amb el Barça (estaven dinant en una taula a la planta baixa. Nosaltres, al primer pis) i a l’hora del cafè, va aparèixer, ni més ni menys que André Cury, un dels representants de grans ―i no tan grans― figures del futbol mundial, més coneguts. La seva relació amb el Barça ―molt rentable per a ell i no tant per al club dels meus amors― és “intricada”. L’últim favor que ens ha fet, ha estat portar-nos el “tigrinho” Vitor Roque per, segons sembla, 40 milions d’euros. Segons ell, molts menys… Ves a saber.
Em va agradar molt en Xavier quan li va dir: “Oye, pero este Vitor Roque, sabe jugar a fútbol?”. I l’inefable André va dir: “El problema és que Xavi no le da minutos”.
I aquí paro. Paro, perquè quan un ha decidit viure amb el cap amagat sota l’ala (alguns m’acusen d’això) en un racó de món, que de sobte es trobi a París per veure el PSG-Barça amb el seu fill i acabi dinant amb un parell de personatges que es forren amb els drets d’imatge dels jugadors i amb el negoci de la intermediació, el millor és passar d’aquests habitants de la dimensió desconeguda i pensar que a les 21:00 hores estarà al Parc dels Prínceps amb el seu fill veient el duel Kundé-Mbappé. La resta….
________________________________________________________________________________________________
A les 19:30h del dimecres 10 d’abril de 2024, el meu fill Oriol em va recollir amb una moto elèctrica davant del numero 55 del Boulevard Montparnasse i a les 20:00h ja érem als voltants del Parc dels Prínceps.
Vam accedir a l’estadi envoltats d’una multitud inimaginable d’antiavalots de la gendarmerie française (a banda que hi havia una amenaça dels radicals islamistes a tots els partits de la Champions, imagino que els polis francesos es preparen pels JJOO), vam comprar una hamburguesa i una cervesa i vàrem anar a les nostres localitats.
L’estadi em va semblar del nivell de Montjuïc, com a molt. Els prolegòmens distrets. Mai he vist Star Wars i no puc ser precís. Però sembla que hi ha uns dolents associats a una música. Quan el Barça va saltar al camp, va sonar aquesta música dels dolents. I la dels bons, la van reservar pel PSG.
Em va fer il·lusió coincidir amb en Marc, CEO regional d’una gran multinacional alemanya del sector salut, que aprecio. Veure’l amb la samarreta del Barça, amb el seu fill i menjant una hamburguesa… Quina lliçó de naturalitat, sencillesa i austeritat, pensant amb els vividors que ens van acompanyar dinant. Valga’m Déu!
Vaig ser feliç amb l’Oriol veient el Barça doblegar els mercenaris del qatarià Nasser Al-Khelaïfi, propietari del PSG. Un equip fet a cop de talonari que ―i per aquest motiu això em satisfà― no ha guanyat mai una Champions! Ni tan sols serien capaços d’eliminar al Borussia de Dormund en semifinals, el que, segurament, aplanarà encara més el camí al Real Madrid cap a la probable enèsima coronació europea, cosa que, cas de consumar-se, ja no em satisfarà tant.
Acabat el partit, vàrem tornar cap a Montparnasse, una mica cansats, però contents i satisfets. No era impossible ―com així va ser― que, malgrat el bon resultat i el bon joc del Barça, el PSG ens eliminés a la tornada. Però el capítol futbolístic d’aquesta visita a París, va estar a l’altura d’un viatge que, pel sol fet de veure l’Oriol i l’Adriana, ja va valdre la pena.
Vaig pujar un moment a casa de l’Oriol i em vaig acomiadar d’ell amb una forta abraçada. Quan ja era a baix al carrer vaig escoltar la veu de l’Oriol cridant, des de la finestra de casa seva: “Papà!”. Vaig mirar cap amunt i vam refermar l’acomiadament braç enlaire, movent la mà i amb un somriure càlid…