PAPERS PRIVATS (2)

PAPERS PRIVATS (2)

EL RÈGIM DEL 78 EN ESTAT PUR
Foto: El Confidencial

Les institucions, en la mesura que estan formades per persones, no poden ser perfectes. Tot sovint quan analitzem una institució oblidem les limitacions dels humans que les representen i en són responsables. El fet que, eventualment, hi puguem tenir, per activa o per passiva, com a membres de la comunitat, alguna responsabilitat, per llunyana i petita que pugui ser, no evita la crítica crua i despietada.

En un món ideal -aquest que diem que no és possible atesa com és la naturalesa humana- abans de destrossar una institució o una persona, hauríem de fer balanç. Sempre trobaríem -quan ho fem acostumem a trobar- coses positives i coses reprovables, denunciables i, en ocasions, abominables.

L’Església catòlica, per exemple, formada per humans, no s’escapa de qualsevol problema que pugui associar-se a l’home. La Inquisició va existir, la pederàstia dins l’Església és un problema d’una dimensió esfereïdora -per a mi no desvinculable del celibat-, el vot de pobresa no sempre és clar si tenim en compte la imatge que projecten bisbes, cardenals o la cúria vaticana, i és evident que la dona està discriminada i la desigualtat entre els homes i dones que han fet vots dins l’Església catòlica, és molt més gran que la que ens trobem a la societat en general. Però Sant Francesc d’Assís, l’Abad Escarré, el pare Miquel Batllori, el monjo Lluís Duch, la mare Teresa de Calcuta o Pere Casaldàliga també han existit. I el Papa Francesc és tot un exemple, malgrat el que comporta la vida papal al Vaticà.

David Fernández (exdiputat de la CUP), acabava un article d’opinió a “El Periódico” -crec que del 15 d’agost- amb aquestes paraules:

“Avui, paradoxalment, molts no creients seguim creient en ells -en tant noms revisitats i concrets- perquè ens fan continuar creient en la condició humana. I si és cert que sovint debatem sobre el paradís del cel, el més important és que caminem junts i ens impliquem plegats contra els inferns de la terra (…)”.

Entre els “ells” que menciona a l’article, cita, entre d’altres, el teòleg i ex-franciscà, brasiler, Leonardo Boff, el jesuïta Ignacio Ellacuría, assassinat a El Salvador, a l’arquebisbe d’El Salvador, Óscar Romero, també assassinat en aquell país vuit anys abans, a Pere Casaldàliga i al propi Papa Francesc. Posa en valor també la teologia de l’alliberament.

Malgrat no mencionar l’Església, el seu reconeixement és a persones i moviments -socials, sí, però- d’Església. Em sap molt greu quan es destrossa aquesta institució -i d’altres- a partir de ressaltar tendenciosament els aspectes més obscurs de la mateixa, inevitables com deia, per la condició humana dels seus components i responsables, i s’oblida el paper positiu de la institució globalment considerada.

Ressalto que l’Església és, doncs, una institució plural, formada per milers de persones, entre els quals sants i diables. Hi ha diversitat, hi ha pluralitat i hi ha contrapesos.

La monarquia, al contrari que la major part d’institucions, -reprenent el tema del post anterior (veure “Papers privats (1)” del 16 d’agost de 2020)-, és una institució unipersonal. Admetent que tots tenim coses bones i coses dolentes, quan te la jugues només a un número i l’elecció pot ser de molt llarga durada, l’opció està acotada, “el menú només té un plat” i la possibilitat que molts dels riscos potencials, com ara el de corrupció, augmentin i es facin reals -mai més ben dit-, és més gran. No hi ha contrapesos i, en el cas espanyol, per les raons descrites en el post anterior, al contrari del que passa amb les monarquies europees, no hi ha rendició de comptes formal i l’abast de la inviolabilitat ha comportat manca de transparència sostinguda anys i anys i, fins ara almenys, impunitat. El pas de “la temptació al pecat”, és directament proporcional als anys de poder sense control.

Josep Ramoneda, deia a l’“ARA” de diumenge 9 d’agost, que “és difícil separar les institucions de les persones (quan) estan predeterminades per herència i tenen estatus d’inviolables”. La reflexió concorda amb la de García Abad que vaig emprar per tancar el post anterior: “La institució monàrquica és personal i el rei és cap d’Estat les 24 hores del dia”. “La seva obligació de tenir un comportament exemplar no ha sigut gens exemplar”.

En el mateix article citat, Ramoneda contraposava monarquia i democràcia en la mesura que la primera “neix de la legitimitat aristocràtica” i la segona “no coneix privilegis de llinatge”.

Don Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón y Dos Sicilias, ni va néixer a Lavapiés, ni ha guanyat mai unes eleccions democràtiques. És un aristòcrata posat a dit per un dictador que, com qualsevol humà i institució humana, pot cometre errors, i tot sembla indicar que els ha comés i no pas menors.

Per això mateix penso que en una veritable democràcia no hi hauria de tenir cabuda la monarquia i si algú em vol posar l’exemple de la Gran Bretanya o d’alguna monarquia escandinava o centre-europea, que tingui en compte que, en general, aquestes famílies reials han entès que el mínim minimorum “era portar-se d’allò més bé” i no ser motiu de la més mínima polèmica. I, tot i així, no sempre ho han aconseguit. Perquè la perfecció no és una característica de l’ésser humà. Cada vida humana és una història de llums i ombres. Per això, les regles del joc, la transparència i els mecanismes de control sobre la monarquia, com a part del pressupost i de la cosa pública, haurien de ser clars i no ho són gens.

Personalment, opino que la monarquia es va reinstaurar a Espanya, precisament per la baixíssima qualitat de la democràcia espanyola i això va fer possible no revocar una decisió executada per la dictadura. Al final, el poder de debò a Espanya està en mans d’unes poques famílies des de fa segles i no ha canviat més que en petites coses. La idea que va intentar obrir-se pas tímidament al segle XVIII de “el mérito por encima de la cuna”, doncs a l’inrevés: l’aristocràcia per sobre de la democràcia, la monarquia més enllà de la democràcia, protegida per unes institucions polítiques caduques, començant pels partits polítics, paradoxalment unes de les organitzacions menys democràtiques i transparents que existeixen.

Daron Acemoglu (MIT) i James A. Robinson (Harvard), autors d’un assaig titulat “Por qué fracasan los países, los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza”, varen crear el concepte d’elit extractiva (veure “La meva visió d’Espanya i de les elits espanyoles” del 2 de març

LA ESCOPETA NACIONAL, ANY 78

de 2014).

A la pregunta de per què uns països són més pròspers que no pas altres, els autors conclouen que la resposta no està ni en el clima, ni en la geografia, ni en la demografia, ni en la psicologia col·lectiva. El seu antideterminisme històric els permet afirmar que ni tan sols la història és absolutament determinant en el present d’una societat. El més important és la qualitat de les seves institucions polítiques.

De manera que aquells països que han pogut desenvolupar institucions inclusives, sotmeses a un fort i eficaç control social, han prosperat. Allà on han prevalgut les institucions tancades, en mans d’unes elits egoistes, és on els fracassos econòmics han estat més grans. Comparen la gestió del comerç amb Amèrica, des de l’època colonial, entre Espanya i Anglaterra. El monopoli real va portar al fracàs a Espanya mentre que a Anglaterra, l’emergència d’una classe mercantil burgesa, capaç d’acotar i condicionar la monarquia, va portar prosperitat. Al mateix temps que el lliure comerç s’estenia per Europa, a Espanya i fins el 1717, només el monopoli d’un sol gremi de comerciants de Sevilla controlava tot el comerç amb Amèrica, a canvi de lliurar una part dels beneficis a la monarquia.

A Espanya, les coses continuen funcionant igual. En el mateix post em referia a què Manuel Azaña, encara descrivia en el primer terç del segle XX les “castes extractives de Madrid”, com aquelles que “llevan siglos acampadas sobre el Estado”. Es tracta d’unes famílies aristocràtiques que durant segles han mantingut el control ferri de l’Estat i la societat. Primer “extreien” de les colònies americanes, i després de les peninsulars. Catalunya, per suposat. Però no només. També han espoliat les classes mitjanes perifèriques i en major o menor grau en funció de les èpoques, tots els espanyols, castellans i madrilenys inclosos, que no formen part d’aquesta horrible oligarquia educada pel que fa a les formes, però que no ha canviat pel que fa al fons més íntim. Es troben com el peix a l’aigua a la llotja del Real Madrid i els llocs destacats de Las Ventas o de La Maestranza. Aquesta és la veritable “Marca España”, que mentre no canviï, necessita encara mantenir la monarquia i el règim del 78 amb tots els elements que els hi proporciona el control per mantenir el “atado y bien atado”.

De tant en tant, precisen rentar-se la cara. D’aquí neix precisament la “Marca España”, un altre invent fracassat. Un dels presidents de la mateixa va ser Carlos Espinosa de los Monteros y Bernardo de Quirós, Marqués de Valtierra. Fill de Javier Espinosa de los Monteros y Herreros de Tejada i de Galinda Bernaldo de Quirós y Alcalá-Galiano i besnét del Capità General de la VI Regió Militar Carlos Espinosa de los Monteros Sagaseta de Ilurdoz. El seu oncle-avi, Eugenio Espinosa de los Monteros y Bermejillo, militar i diplomàtic franquista, va ser ambaixador espanyol a l’Alemanya nazi per les seves simpaties pro-nazis. I el seu fill Iván Espinosa de los Monteros y de Simón, diputat de VOX al Congrés, es defineix en el seu compte de Twitter com “hombre, español, cristiano, hetero, casado, padre de familia numerosa, patriota, capitalista, conservador, taurino, madridista y de Vox”.

Juan José López Burniol aporta valor afegit a l’hora d’entendre aquesta España de famílies, d’elits extractives, determinants per a la baixa qualitat democràtica espanyola i per mantenir una societat no inclusiva. En un article de 2012, a aquestes elits extractives les definia com una característica de la història d’Espanya, parlant de “un núcleo social que ha conservado en sus manos el control del país, utilizando el poder en su beneficio exclusivo y prescindiendo de un auténtico proyecto nacional, integrador por abierto y eficaz por liberal”. I afegia  que aquest grup “ha contado desde siempre con una intendencia de calidad, integrada por profesionales distinguidos y por los cuerpos de élite de la Administración del Estado, que han sido el vivero de la política y que, al constituir una meritocracia reclutada en buena medida por oposición, fueron un limitado pero eficaz ascensor social, que en ocasiones inyectó savia nueva –vía matrimonio- en el grupo social originario. Sin olvidar a los altos oficiales del Ejército, siempre precisos para mantener el statu quo en tiempos de crisis, y a los dueños de los Media, decisivos para orientar la opinión pública en una sociedad de masas”.

Que en els últims dies hagin coincidit Carlos Espinosa de los Monteros i -entre d’altres- Alfonso Guerra en la defensa de Juan Carlos I, no és aliè al fet que a Espanya continuen manant els mateixos que van matar la gallina dels ous d’or del comerç amb les colònies. Com deia López Burniol, aquests han precisat una “intendència”, entre la qual els partits polítics guardians i garants del règim del 78. La fórmula triada per aquestes “elits extractives” per maquillar el franquisme fins fer creure, al principi, que la democràcia a Espanya era possible. L’emèrit, era peça clau de l’invent.

Fa pocs dies, Carlos Espinosa de los Monteros es preguntava, (retòricament): “¿Dónde están los políticos de la transición, los intelectuales, los empresarios, los nobles de España ante el ‘linchamiento’ al emérito?”. És evident que segueixen sent-hi i intentant encara conservar “en formol” el règim del 78 com a fórmula de control de tota una societat. Quan Alfonso Guerra i Esperanza Aguirre coincideixen amb una setantena d’exministres i ex-alts càrrecs en -evident per altra banda, sempre que s’apliqui a tothom i no només al rei emèrit- demanar respecte per la presumpció d’innocència de Juan Carlos, és del tot clar que el nucli ancestral de poder que ha fet d’Espanya un país ben retratat a “La escopeta nacional”, perviu.

Em sap greu haver d’afegir que al igual que la Generalitat va perdre fa anys l’oportunitat de crear una administració moderna i modèlica, limitant-se a copiar el pèssim model espanyol -llàstima no haver mirat cap a New Zealand o Canada, per posar dos exemples- a Catalunya estem perdent, si no hem perdut ja, tot el que va aportar la revolució industrial, la societat civil conscienciada i l’emergència d’una burgesia filantròpica i compromesa que va contrarestar el totalitarisme espanyol. Per entendre’ns, la llotja del Barça, intenta semblar la del Real Madrid a escala catalana i, al damunt -per sort!- no se’n surt!!!

Acabo reproduint -sense afegir cap comentari- declaracions de José García Abad:

“El núcleo central de franquismo no era la Falange, era el nacionalcatolicismo, con la Asociación de Propagandistas y después con el Opus Dei. Los falangistas cantaban aquello de que no querían ‘reyes idiotas’ y proclamaban el Estado sindical, una república fascista, pero con ese toque ‘sindical’, lo social siempre está presente en toda ultraderecha. Sin embargo, el resto de los franquistas decían que no, que continuase como fuera el régimen del 18 de julio, con un rey elegido por Franco y que le debía todo a Franco que, obviamente, continuaría todo lo andando por Franco. El matiz es que el rey se dio cuenta de que Franco se había muerto y de que por ese camino iba a durar cuatro días. Tonto no era. Y creo que reaccionó más por él y la monarquía que por convicciones firmes. De todas formas, su obligación era mantener la institución que representa”.

“Suárez en un viaje a Irán había visto que el sah tenía esculturas de oro macizo. Al contárselo a Juan Carlos cuando regresó, al rey se le ocurrió escribirle una carta al sah pidiéndole mil millones de pesetas, unos diez millones de dólares, para poder hacer frente a la amenaza del PSOE, que como hemos visto de radical no tenía gran cosa. El jefe de gabinete del sah les hizo notar que fuesen más discretos, pero sí que se lo envía y ese dinero se lo embolsa don Juan Carlos (…). Juan Carlos lo había pasado mal en el exilio y en cuanto pudo se puso a acumular dinero como un poseso”.

“Ya en la propia boda de Juan Carlos, que era Juan pero Franco decidió que se llamase Juan Carlos para que fuese primero, los banqueros pasaron la gorrilla para un regalo del orden de cien millones de pesetas de la época, en plan como dicen ahora los hijos: no me compres un regalo, dame el dinero”.

“Para llevar el país a una democracia normal, homologable, hacía falta valor, incluso valor físico, y Suárez lo tuvo. La gente del entorno del

NOUS GARANTS DEL RÈGIM DEL 78
Foto: Moncloa, política, poder, pasión

rey, Fernández-Miranda, Fraga o Areilza, todavía esperaba una transformación paulatina del régimen. Una Constitución nueva, con todos los partidos políticos, eso Suárez lo hizo a contrapelo, a veces del propio rey, que siempre le decía: ‘Oye, a ver si nos equivocamos y nos pasamos’”.

“Él (Juan Carlos) provocó, alimentó y cortó el golpe (23F). Como en la historia lo que cuentan son los hechos, pues ha quedado que lo abortó. Pero el papel fundamental fue de Sabino (Fernández Campos), que fue quien llamó uno por uno a los militares, en el orden que era preciso, para pararlo. Y mientras lo hacía, Juan Carlos le decía: ‘Sabino, a ver si nos estamos equivocando’. Dudaba qué hacer”.