![images[7]](http://www.josepmariavia.com/wp-content/uploads/2013/09/images7.jpg)
Fa molt temps que amb els meus amics espanyols, inclosos els catalans que se senten espanyols, no parlo de la relació Catalunya-Espanya. En general és molt difícil poder-ho fer sense que la situació esdevingui excessivament incòmoda o desagradable.
La proximitat de l’11 de setembre, però, convida a intentar plantejar de forma constructiva algunes consideracions a propòsit del problema en qüestió.
És més que probable que la gran majoria de catalans contemporanis -no cal dir els espanyols- desconegui l’essencial de la Guerra de Successió al tron espanyol. Una Guerra que va durar 25 anys i que -pràcticament- va acabar amb el duríssim setge i caiguda de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre de 1714 a mans de Felip V de Borbó. Un setge ferotge que es va allargar 13 mesos en els que 45.000 soldats castellans van llençar 30.000 bombes contra una ciutat que tenia 30.000 habitants. La Guerra de Successió va posar fi a una Catalunya que amb els paràmetres d’avui dia en diríem independent.
La major part d’espanyols que aborden el tema neguen aquest caràcter independent a la Catalunya del segle XVIII donat que, malgrat pugui semblar contradictori, conformava Espanya. Borja de Riquer ho explica bé a l’article “Usos i abusos de la història” (diari “ARA” de dissabte 7 de setembre de 2013), contra argumentant l’article de Francesc de Carreras “Reinventar la història” (diari “La Vanguardia” de 4 de setembre de 2013). De Riquer recorda davant l’afirmació de De Carreras que “la Corona d’Aragó no és un Estat” que “si a alguna cosa s’assemblava la Corona d’Aragó és als actuals estats confederals: cada territori tenia les seves pròpies Corts, les seves institucions polítiques de govern, la pròpia legislació, la fiscalitat, la seva moneda, la seva llengua, etc. L’únic que tenien en comú era el mateix cap de l’Estat, el rei, que havia de jurar respectar les lleis i costums de cada territori”. Això és precisament el que va variar a partir de 1714. Catalunya va ser annexionada militarment i sotmesa per la força a Castella, el que va canviar el propi concepte d’Espanya.
Albert Sánchez Piñol, més enllà de “Victus”, ho transmet molt bé en una entrevista recent. Deia que “el curiós és que tots (catalans i castellans) lluitaven per Espanya, però una Espanya que no té res a veure amb l’actual. L’Onze de Setembre, a part de significar el ‘fin de la nación catalana’ –i aquí afegeixo que no, que precisament malgrat pretendre-ho no es va acabar amb “la nación catalana” i per això encara parlen del “problema catalán”-, també va significar la fi d’Espanya. El que ve després ja no és Espanya, és Castella. Perquè senzillament el règim borbònic el que va fer és enderrocar el sistema jurídic català i imposar el castellà. És clar, es continuarà dient Espanya, però no ho és”. I va més enllà que de Riquer quan diu: “No és que fos una Espanya federal, és que ni tan sols era confederal, eren entitats sobiranes que tenien en comú un rei”.
En la mateixa entrevista Sánchez Piñol recorda que un mapa escolar del segle XIX ensenyava als nens que hi havia una “España Nacional”, formada per Castella, Extremadura i Andalusia i una “España asimilada”, formada per Catalunya, València i Mallorca.
Davant aquests fets, els espanyols argumenten que ens podríem remuntar a l’època del Califat de Còrdova, o dels romans o els celtes o els ibers, i reivindicar el mapa polític d’aleshores, cosa que, evidentment, no tindria cap sentit. La diferència està que des del punt de vista, si no de la memòria històrica -que també-, sí de la consciència nacional i del sentit de pertinença, l’assimilació del 1714 no s’ha culminat mai i el “problema catalán” hores d’ara no està resolt. I això sempre o gairebé sempre, ha estat clar. Des de Quevedo i Unamuno a Ortega y Gasset i des de Valentí Almirall a Cambó, passant per Maura, Azaña i de Madariaga i qualsevol President de Catalunya o d’Espanya, hi ha consciència de l’existència del problema. Han passat tres segles i l’assimilació no ha implicat un bon encaix.
“El problema catalán no se puede resolver, solo se puede conllevar”, va dir José Ortega y Gasset. Jo crec que en l’actualitat -és una sensació- des de Catalunya la predisposició a la “conllevancia” orteganiana, és més que escassa. La desafecció cap a Espanya ha crescut tremendament en els últims anys entre els catalans.
És difícil establir relacions causa-efecte, però em sembla que la sentència del Tribunal Constitucional, desfavorable a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Generals espanyoles, sancionat pel Rei i ratificat pels catalans, va marcar un abans i un després en relació a l’esperança de ser respectats com a catalans en el marc de les regles de joc espanyoles.
La combinació del dèficit fiscal irracionalment favorable a Espanya amb la crisi econòmica que ens ha portat a patir les retallades en prestacions socials més sagnants de tot l’Estat, alhora que el Govern espanyol, no només no ha intervingut per reequilibrar el dèficit fiscal, sinó que no ha fet front als seus compromisos econòmics amb Catalunya (amb alguna excepció que confirma la regla); aquesta combinació ha fet que l’opció independentista hagi crescut ostensiblement. Una immensa majoria de catalans ha dit prou i em temo que pugui ser tard perquè res que no sigui un acord Madrid-Barcelona per celebrar un referèndum d’autodeterminació, resulti acceptable per una considerable majoria de catalans.
És imaginable aquesta possibilitat a tenor d’algunes notícies aparegudes en els últims dies? Costa de creure. Fins ara la resposta ha estat la Constitució, utilitzada com a arma llancívola contra les aspiracions catalanes.
No oblidem (veure post de 20 de març de 2013 “La identitat espanyola i el patriotisme constitucional (1)”), que la Constitució és el resultat del seu temps, el postfranquisme immediat del Tinent Coronel Tejero!!! Tan important era la flexibilitat interpretativa perquè fos acceptable per tots que quan s’utilitza com ara en funció dels interessos polítics del Govern (el President del Tribunal Constitucional és un exmilitant del PP) esdevé inútil per resoldre, entre altres, “el problema catalán”. Tan esbiaixada i contrària a l’esperit que la va fer possible és la interpretació que en fa el Tribunal Constitucional, que una persona reconeguda per ser assenyada i per la seva ponderació com Miquel Roca, un dels pares de la Constitució, va manifestar fa poc que “el TC no em mereix cap respecte des de la sentència de l’Estatut”.
Deixo de banda els insults i les reiterades referències (incompatibles amb un país democràtic de veritat) al nazisme per part de diferents polítics del PP i del PSOE -i no cal dir de determinats Media espanyols- per qualificar la legítima voluntat dels catalans de poder expressar-nos lliurament en relació a si volem o no continuar formant part d’Espanya. Constitueixen una veritable “fàbrica d’independentistes”.
Aquests són, a la meva manera de veure, els factors determinants del grau de desafecció majúscul que predomina entre els catalans, vers Espanya.
Juan José López-Burniol ho explicava magistralment en l’article “Aquesta Espanya meva…” (“La Vanguardia”, 7 de setembre de 2013). Deia: “Fa dos mil·lennis, el dret romà va deixar clar que no hi pot haver un contracte de societat si no existeix abans una affectio societatis, és a dir, alguna cosa, que és la voluntat d’atorgar-lo: la convicció, la creença que aquella societat és bona, que és útil, que convé als seus socis, que n’extrauran avantatges. I el mateix es pot dir de qualsevol forma de comunitat, inclosa, sens dubte, una comunitat nacional. No pot existir un Estat fort i sòlid si abans no existeix una nació de ciutadans que tenen la voluntat implícita de constituir-lo perquè sentin aquella afectio que, en societats que conviuen en un territori delimitat -com pot ser una península- i que comparteixen des de fa segles una mateixa història, s’ha de manifestar en una volença i en una conveniència. Si falla algun d’aquests components o tots dos, no hi ha nació que valgui, ni Estat que pugui vertebrar-la. Faltarà el sentit de pertinença i serà impossible la solidaritat primària, aquella que veu a l’altre en un mateix. Aquest és el mal d’Espanya: la seva invertebració”.
Opino, i és només una opinió i per tant em puc equivocar del tot, que el camí cap al que l’Espanya de sempre empeny els catalans, és dels que no tenen retorn. Quan el debat és entre legalitat, entesa rígidament, i legitimitat que, per manca de flexibilitat i voluntat política es considera il·legal, el marge per la política és escàs. I la solució s’ha de produir en el terreny polític.
La cadena humana de demà permetrà que Espanya i el món, també Catalunya, és clar, verifiquin que el que està passant a Catalunya no es pot ni banalitzar, ni reprimir de cap de les maneres. Tampoc amb la Constitució. Cal una sortida pactada que no negui als catalans el dret a decidir si volem continuar formant part d’Espanya o no. Cal fer política de la de veritat, amb majúscules, d’aquella que honora als que la fan, ben allunyada de la politiqueria i de les males maneres que ho han empastifat tot.