Els hi agraden les majories absolutes. Però encara els hi agraden més les majories silencioses. Que la gent no parli. Que no s’expressi.
El concepte de democràcia, tant pel Govern espanyol com amb diferent mesura per a l’oposició socialista pel que fa referència a alguns temes, respon més a una posició formal que a una plena assumpció del que significa: a data d’avui els uns i els altres s’oposen a què els catalans diguem si volem continuar formant part d’Espanya o no volem.
En la meva opinió el que hi ha a Espanya és una pseudodemocràcia, una democràcia de molt baixa qualitat. Formalment és una democràcia però massa imperfecta. Els protagonistes polítics són demòcrates però fins a cert punt. Hi ha socialdemòcrates i democratacristians de pedra picada a l’oposició i al govern, homologables als de les velles democràcies europees. Però -sobretot al PP- també hi ha hereus del règim anterior insuficientment reconvertits i a ambdues bandes, PP i PSOE, impera una visió centralista de l’Estat, jacobina, que acaba limitant aspectes tan paradigmàtics d’una democràcia com és permetre que els ciutadans s’expressin i votin lliurement.
Que Soraya Sáenz de Santamaría, per valorar el que va passar l’11 de setembre, atregui l’atenció sobre la gent que es va quedar a casa demostra que no ha entès res de res. No ha dit que els catalans que el dia 11 de setembre es van quedar a casa són contraris a la independència de Catalunya. Però tots, allà i aquí, absolutament tots, l’hem entès. Seguint la mateixa lògica, si pensem en la gent que no es va manifestar amb motiu del cruel assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d’ ETA o no ho van fer quan l’horrible matança d’Atocha perpetrada (si m’ho permeten els senyors Acebes, Aznar i algun altre) per islamistes radicals; si pensem en els que aleshores es van quedar a casa, hem de donar a entendre que la majoria d’espanyols estava a favor d’aquests grups terroristes?
Posar l’èmfasi en la majoria silenciosa li permet ignorar la reivindicació catalana i defugir el que es desprèn d’aplicar el sentit comú -i la pràctica democràtica- que no és altra cosa que estendre amb convicció i sinceritat la mà al diàleg
Sáenz de Santamaría deu creure que accedir al diàleg amb una entitat perifèrica subordinada, com consideren que és Catalunya, és signe de debilitat. Ni ha entès ni vol entendre que sense diàleg, el problema esdevindrà insostenible per a ambdues parts i algú, des d’àmbits democràtics menys imperfectes, li acabarà indicant al Govern que vicepresideix que ha de dialogar. Soraya sap el que pensem la major part de catalans i no li agrada. Sap que som majoria els que volem celebrar una consulta per tal de poder decidir si desitgem seguir formant part d’Espanya o no. I la resposta li fa pànic. No la pot escoltar. Mantenir-nos en silenci li proporciona tranquil·litat. El seu mal, “no vol soroll”.
En què s’empara per tapar-nos la boca? En la Constitució. Sra Vicepresidenta, el problema no és legal i vostè ho sap!! És polític, de voluntat política. Mantenir l’actual conflicte entre una manera -restrictiva i polititzada- d’interpretar la legalitat espanyola i la legitimitat democràtica d’un poble que vol decidir el seu futur, és molt arriscat i tremendament poc intel·ligent.
Siguem clars, la Constitució, segons com la vulgui interpretar, permet des d’enviar-nos l’exèrcit una vegada més (recordin el pensament de Gregorio Peces Barba [qepd] i tants altres sobre la conveniència de bombardejar Barcelona periòdicament), a reprimir-nos per atemptar contra la integritat territorial d’Espanya; com permet igualment -la Constitució, entre altres els articles 92 i 150.2- delegar la capacitat d’organitzar una consulta legal al Govern de la Generalitat i permetre’ns decidir el nostre futur.
La reacció del Ministre Fernández Díaz la nit de l’11 de setembre va ser també de negació de la realitat. Va intentar una línia d’anàlisi quantitativa que, aquesta vegada, no ha seguit ningú. Les imatges transformen en grotesc aquest intent.
La preocupació de fons, era la mateixa: la majoria silenciosa. Rebaixar en 400.000 el nombre de participants, incrementa en 400.000 el nombre de components de la majoria silenciosa que sembla que hem d’entendre que està massivament contra la independència de Catalunya i potser fins i tot contra el dret a decidir. Quina llàstima que no tingui res més a dir!
Sr. Ministre, per cert, puc arribar a acceptar que enviï la Guàrdia Civil a la zona límit Catalunya/País Valencià, si m’he de creure que la seva preocupació era mantenir la mobilitat normal de la gent en un dia (allà) laborable. Em costa més d’entendre que no preveiés que la manifestació pacífica i civilitzada dels catalans, podia provocar que membres vinculats a organitzacions feixistes (que en països inqüestionablement democràtics són il·legals), actuessin com ho van fer a la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid.
Sempre he trobat curiós que un dels Ministres més dedicats a impedir que els catalans ens puguem sentir confortables amb un passaport espanyol, sigui el Ministre d’Afers Estrangers. Com ho hem d’interpretar? Ja ens considera un “afer estranger”? Potser la Sra. Vicepresidenta, capaç d’interpretar silencis, també podria interpretar aquest fet.
L’endemà de la Via Catalana, Margallo va trobar un instant per deixar de pressionar governants i diplomàtics estrangers per tal que no reconeguin mai un eventual Estat català, per mostrar-se preocupat per la “desafecció” d’alguns catalans. Però com pot ser que s’estranyi tant? Quina comprensió de la realitat té aquest home?
Després d’apostar pel diàleg, es va afanyar a dir que s’havia d’emmarcar en la Constitució, que ja sabem com la interpreta (com Soraya) i que opina que no s’ha de reformar. A continuació va reconèixer que la Via havia estat “un èxit de convocatòria, organització, logística i comunicació”. Ens va recordar que hem d’agrair tenir una Constitució que permet “la llibertat d’expressió”. Bé, en tot cas la llibertat de manifestació sí que la permet (només faltaria!), però la llibertat d’expressió… depèn: Podem fer la consulta? Tenim o no tenim llibertat d’expressió? I ràpidament va convergir amb Sáenz de Santamaría i Fernández Díaz, en cridar l’atenció sobre la majoria silenciosa dient una obvietat: “El mismo respeto que merecen esos manifestantes, lo merecen los que no se manifestaron o mobilizaron”. Algú no ha respectat als que no es van manifestar? Potser pensa en els que deixen entendre que els hi saben interpretar el pensament o creuen que no cal que pensin ja que el Govern ja pensa per (en lloc de) ells.
La reacció del President Rajoy la desconeixem. Don Mariano deu formar part de la “majoria silenciosa”. No sé si en aquest cas, la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría, sabria interpretar aquest silenci…
I en el rerefons d’aquest esperpent, d’aquesta fotografia patètica de la realitat política de Madrid, una qüestió que consideren primordial: “frenar a Mas”. És el que va transcendir ahir i evidencia que no han comprès que la mobilització de la Diada, és com una onada immensa que ha passat per damunt del President Mas i dels partits polítics, inclòs Esquerra Republicana i Oriol Junqueras.
Més fàcil d’entendre resulta que diguin que per fer-ho, “para frenar a Mas”, el Govern d’Espanya “confia en el Tribunal Constitucional”. Govern que ja s’ha encarregat de demanar a un militant del PP que deixés formalment el carnet per poder exercir la presidència d’aquest Tribunal cada dia més desprestigiat. Ni tant sols Miquel Roca, ni Miguel Herrero, ambdós pares de la Constitució, l’avalen avui en dia.
Definitivament no volen o no poden entendre res de res del que està passant a Catalunya. Opino que si aquest Tribunal Constitucional polititzat, no hagués fet en el seu moment l’esparracada que va fer amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, si aquests pocs magistrats no haguessin revocat en un exercici més polític que jurídic l’Estatut que vam aprovar els catalans en referèndum, personalment penso que ni el 2012 haguéssim tingut la manifestació que vam tenir, ni abans d’ahir una cadena humana hagués unit els dos extrems del país.
Si l’estratègia és simular voluntat de diàleg, però només en el marc d’una Constitució que la utilitzen més com aquell que mostra el crucifix a un endimoniat, que com un instrument que admet interpretacions que permetin conciliar les parts; el que faran serà ampliar la “fàbrica d’independentistes”. Si de veritat creuen que “frenant” al President Mas amb togats “filopopulars” (o “filosocialistes” que en aquest punt sempre s’han posat d’acord: “antes roja que rota”), revertiran la majoria de catalans que estan pel dret a decidir, el que aconseguiran és el contrari del que pretenen: en paraules d’ells “trencar Espanya”.
I pel que fa a la majoria silenciosa, no oblidin que “som gent pacífica i no ens agrada cridar”. Però no es confonguin, ni juguin a voler confondre’ns. Ni vostès ni nosaltres hi guanyarem res. Al revés, tots hi perdrem. No perdin més el temps, estem al cap del carrer. És l’hora de la política en majúscules. Dialoguin.