NOMÉS PER A MALALTS DE FUTBOL (ENCARA MÉS APARENTMENT) (3)  

Barcelona, 31 de desembre de 2022.

NOMÉS FUTBOL?

Bé, finalment, aquest tercer post de la sèrie és el que volia escriure. No tenia res més previst, més enllà del que he avançat sobre Leo Messi. La resta, els dos post anteriors, ha sorgit a partir de la fase terminal i la mort de Pelé.

Fa pocs dies, una amiga meva em deia que, sovint, soc molt contundent en les manifestacions que faig en els meus post. Tinc la sensació que hi ha de tot, però segurament te raó aquesta noia. Per si no la tingués, passo a donar-li d’immediat, en referir-me a la hipocresia que, a criteri meu, ha dominat el com s’ha tractat el tema que Qatar fos la seu del Mundial de futbol 2022.

Dies abans de l’inici del Mundial, i al començament de la competició, els Media anaven plens de crítiques, per fer un Mundial en un país en el que la dona és un ésser de segona, tercera o quarta divisió, en el que les condicions infrahumanes dels treballadors que varen construir els estadis de futbol i certes infraestructures, van portar a la mort a 6.500 d’ells (400 o 500 segons les autoritats qatarianes), dirigit per un regim dictatorial… Els primers dies, diferents seleccions i jugadors havien de portar símbols de protesta per la discriminació, per raons de gènere i altres vulneracions de drets fonamentals.

La realitat és que, més enllà del futbolista iranià, Amir Nasr-Azadani, condemnat a mort per donar suport a les manifestacions en favor dels drets de les dones, no ha passat gaire res destacable. I d’aquest futbolista, a banda que durant el Mundial no hi ha hagut cap acte de denúncia per la seva condemna a mort, poc se n’ha sentit a parlar. A mesura que la pilota va començar a rodar, el futbol i tot el que comporta com a esport, espectacle i fenomen social de masses, que mou milers de milions de dollars, euros o el que voleu, ha monopolitzat l’interès i, fins que no ha acabat el Mundial, pràcticament no s’ha escoltat parlar més d’aquests fets rebutjables.

Pel que fa als Media, xarxes socials, periodistes, opinadors, tertulians… la meva sensació és de predominança, tragicòmica, de l’esquinçament de vestidures, per quedar bé. Sento que ha pesat més l’aparença inherent a l’ofici —per no dir l’activitat, compte tingut de la crisi que pateix el periodisme professional rigorós—, que ha pesat més el fariseisme que ha portat a molts a fer grans escarafalls, i mostrar-se indignats i escandalitzats, pel fet de celebrar un Mundial de futbol a Qatar, que no pas la presa de posició meditada i responsable.

Ens agradi o no, vivim en un “món líquid” en el que la màxima marxista (de Groucho Marx) “aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc uns altres”, aplica plenament al gruix de la nostra societat.

L’objectiu final és la crítica, aparentment, per la crítica. Però, realment, és la crítica per facturar. Perquè esbudellar tothom, empastifar els dinars i sopars amb sang i fetge, llençats des de telenotícies i aparells diversos —la majoria amb pantalla, perquè l’aberració visual ven—, dona diners. I davant el diner, els principis s’estiren com un xiclet, es deformen, es malegen i, si cal, es canvien, sense miraments. I a sobre es fa amb justificacions, suposadament, ètiques.

Presentar el futbol com “l’opi del poble” per a descerebrats o “persones amb capacitats diverses” (sobretot, sobretot, les formes, això sí. No ens saltéssim pas les formes! El fons… mira), és oblidar que és el mateix Qatar d’abans, quan poc se’n parlava. El mateix que organitza Grans Premis de Fórmula 1, de MotoGP, diferents Open de tennis i el que calgui, sense que tota la colla de cínics dels Media, “s’exaltin” tant. Per què? Perquè les audiències i la milionada no són comparables a la del Mundial de futbol.

Ben pocs d’aquests s’han escandalitzat de què la monarquia espanyola, corrupta, amagui el Borbó, manifestament degenerat, a Abu Dhabi, emirat cosí germà de Qatar.

Hauria de revisar quines van ser les reaccions a què l’anterior Mundial es fes a la Rússia de Putin, el del 1982 s’atorgués a Espanya, anys abans, en plena dictadura franquista, el de 1978 el copresidís Videla o que fa un any es celebressin uns JJOO d’hivern a Beijing…

Si hi van haver crítiques, quant temps van durar? Quants dies fa que no heu escoltat cap més crítica sobre el drama humà que amaguen Qatar i països homòlegs?

Tot això dit des de la comprensió i el respecte als que fan la crítica de forma reflexiva i sentida, i el rebuig i condemna a la massa ingent de cínics, practicants del “políticament correcte”.

Més enllà dels Media i —pretesos o reals— generadors i intoxicadors de l’opinió pública, hi ha centenars de milers de persones, milions, que, a tot el món, han trobat escandalós que el Mundial es fes a Qatar. Els entenc perfectament, perquè a mi també m’ho sembla. Com m’ho sembla cada dia, desenes de coses incorporades amb normalitat a la vida quotidiana, que no sembla preocupin gaire les “ments benpensants que ens il·luminen i ens guien per evitar el descarrilament”, com abans feia l’Església. Ara tenim nous “éssers superiors” que dominats per l’estètica progre del llenguatge i les formes, són còmplices -quan no promotors- de les aberracions més grans de la nostra “civilització”.

Tornant però als que ens agrada el futbol, entre aquests, em temo que, excepte dignes excepcions que confirmen la regla, pocs han deixat de veure els partits. Jo he mirat molts partits d’aquest Mundial i he gaudit molt i molt i, tot i que potser no tothom ho entengui, he après moltes coses. Hi ha polítics europeus de països, dits civilitzats —aquests són els que coneixem, per ara, a saber quants més n’hi ha— que s’han endut un munt de paper moneda en bosses d’escombraries —almenys les que sembla que duia el Borbó manifestament corrupte, a Corinna, eren de viatge— per blanquejar la imatge de Qatar! La majoria ens hem limitat a gaudir del futbol, sense ocultar la repulsa a tal “model de societat”.

El cas és que el campionat del món de futbol, de Qatar, ha batut rècords d’audiència televisiva a tot el món.

Al Japó, el partit Japó vs Costa Rica de diumenge 27 de novembre, de la fase de grups (!) va tenir una audiència mitjana de 36,4 milions d’espectadors, un 74% superior a l’audiència mitjana nacional de la fase de grups.

Dijous 24 de novembre, a Corea, l’Uruguai vs Corea el varen veure més d’11,1 milions d’espectadors. Un 97% més en comparació amb la mitjana dels partits de la fase de grups de Brasil 2014 i un 18% més que a Rússia 2018.

A Espanya, diumenge 28 de novembre, atenció, a les quatre de la tarda en el “país de la siesta”, el 65% de ciutadans que varen engegar la televisió, van veure “la Roja” empatar a un gol amb Alemanya. Entre La1 i la televisió de pagament, 12 milions de persones van veure el partit per —o com a mínim fer la migdiada davant de— la televisió!

Però és que als Països Baixos, més de tres quartes parts del total de persones que miraven la televisió, el 76,6%, veien el partit que enfrontava la seva selecció amb Equador. Es tracta de l’audiència televisiva més gran del país durant 2022 i superior a qualsevol partit del Mundial de Rússia 2018, inclosa la final!

No sé quants milions de persones a tot el món vàrem veure la final entre Argentina i França, però segur que la xifra va ser descomunal.

Per més frustrant que resulti, trobo ingenu creure que mentre no es trobi una alternativa al sistema capitalista —si és que abans aquest no acaba amb la espècie humana. Ja sabem que amb el planeta no acabarà. Aquest es defensarà de les agressions dels humans, que l’ataquen i acabarà amb nosaltres, si no reaccionem—, es pugui evitar que un país com Qatar no tingui determinats reconeixements, com celebrar un Mundial. Ara per ara, l’element clau de la producció segueix sent el petroli. Sense els combustibles  fòssils, no es produeix. Sense produir no es consumeix. I sense consumir l’homo economicus, individualista, egoista, més probablement homicida dels descendents que suïcida, del segle XXI, sense acumular bens materials, no coneix la felicitat.

Terres de l’Ebre, 3 de gener de 2023.

La reacció de milions d’argentins, abans, durant i després de guanyar el Mundial, en alguns casos, ha estat criticada, a partir de la idea de “com pot ser que tenint el país que tenen, sobrat de problemes preocupants i greus, es dediquin a fer el brètol pels carrers d’aquesta manera?”. En general de forma subtil i, en aquest cas, siguem justos, la “palma d’or” no se l’han endut els Media.

Personalment, no em puc sostreure als bons records i els vincles que tinc amb aquest país. Tinc bons amics argentins allà, aquí i a altres parts del món. I encertadament o no, justa o injustament, aquest és un factor de pes a l’hora d’analitzar fets que s’hi esdevenen. Ep! Molts d’aquests amics són tremendament autocrítics amb el seu país, i m’expressen —sense renunciar a l’orgull de ser argentins— com, en ocasions, passen vergonya aliena.

Sovint he expressat el meu pesar pel que passa a Argentina. A mi, em sap molt greu, de tot cor, algunes de les coses que passen allà. En més d’una ocasió ho he expressat, més des de la preocupació empàtica, que no pas des del coneixement (no soc un estudiós de l’economia, la sociologia, la història… de la República Argentina). Valgui com exemple (veure “Tardor-hivern austral” del 30 de juny de 2016) el que vaig escriure durant un viatge a Buenos Aires:

“Em domina el malestar. És una llàstima —per no dir una aberració— que amb la riquesa natural d’aquest país —i malgrat l’enorme evasió de capitals—, la desigualtat sigui tant colpidora. Es palpa en un ambient de corrupció generalitzada. No recordo ni una sola conversa en la que no es parlés del tema, amb resignació —sincera o no—, amb queixa, però donant per fet amb pessimisme, que la corrupció és estructural i generalitzada. Per més que sembli estrany, el que passa a Espanya sembla d’aficionats, si es compara amb el que aquí s’explica i es respira”.

En acabar el viatge, vaig escriure a un bon amic argentí que fa molts anys que viu a Washington i, de la seva resposta, als efectes, del que

NOMÉS FUTBOL?

pretenc, destaco el següent:

“Lo de los contrastes y desigualdades daría para conversar bastante, resultado de lo que por aquellas latitudes llaman capitalismo salvaje, pero también de políticas y estilos de ejercicio del poder que utilizaron a los pobres como materia prima, y sin olvidarnos de la forma como se dilapidaron y/o robaron recursos públicos en cantidades astronómicas. Pero Buenos Aires sigue siendo una gran ciudad, y a mí como porteño me da una gran satisfacción que los visitantes la disfruten (…)”.

Durant els dies del Mundial, vaig conversar molt amb amics argentins diversos. De Boca Juniors (fenomen sociològic interclassista complexíssim, i alhora interessant) i de River Plate. Sobretot de futbol, però també d’aquesta relació indestriable entre país, gent i selecció.

Recordo Joan Patsy —que si no viu a l’Argentina, gairebé, degut a la feina que fa pel Manchester City—, en una entrevista amb Jordi Basté, l’endemà que Argentina guanyés el Mundial que, interpel·lat —no puc transcriure la pregunta exacte, però sí el sentit— per la relació selecció-país-gent, per com s’havia d’entendre que cinc milions d’argentins emplenessin el centre de Buenos Aires (i altres tants, els carrers de la resta de pobles i ciutats), va balbotejar quelcom, a continuació va venir a dir que si no ets d’allà és impossible explicar-ho i finalment, crec que alguna cosa va dir. La que pot dir algú que coneixent el món del futbol, el sentiment culer i l’Argentina, pot intuir, sentir d’alguna manera, però no explicar. No es pot explicar perquè no és racional. No forma part del terreny de la raó. S’ubica en el camp de les emocions, dels sentiments.

Amb això molts en tindreu prou, per fer notar el risc de no filtrar les emocions, a través de la raó. Jo dic, sí. Però alerta, que potser vivim en un món que ens sobra racionalitat i ens manca molta capacitat de sentir i d’expressar els sentiments.

M’endinsaré en un terreny pantanós i demanaré als meus amics argentins que destrossin, si cal, la meva interpretació.

Posaré un exemple que, probablement a algun d’ells, els hi semblarà el que em podria semblar a mi, que ells analitzessin comportaments nostres, a partir d’una cantada d’havaneres, per exemple.

Diria que abans de conèixer l’Argentina, escoltar un tango no m’havia provocat res especial. Ara tampoc, si no em concentro i no ho associo a un record, a unes emocions viscudes.

Quan anava per feina a Buenos Aires, si no tenia compromisos per sopar, freqüentava un restaurant tranquil, cèntric —no gaire llunyà de l’Obelisco, que tant hem vist aquests dies en les celebracions— que, crec recordar, es deia “Los Teatritos”. Mentre sopava, entrava cada dia un home gran —jo el recordo com un home de vuitanta i molts o de noranta anys— amb vestit i corbata, arrossegant els peus lentament fins el fons. Pujava a una mena de petit escenari, en el que hi havia un piano, i començava a tocar tangos. Allà, en aquest ambient, amb aquell home d’aspecte venerable, jo em fusionava amb el que aquella música em transmetia. I quan s’hi sumava un bandoneonista que també cantava…

Recordo un dia que el bon home va començar a cantar Caminito. Per si no ho sabeu, diu coses del tipus:

“Caminito que el tiempo ha borrado, que juntos un día nos viste pasar. He venido por última vez, He venido a contarte mi mal…

Desde que se fue, triste vivo yo. Caminito amigo, yo también me voy…”.

Bé, aquest tango pren el nom d’un carreró que hi ha al barri de la Boca, no gaire lluny de la Bombonera. Jo vaig conèixer el barri de la Boca, abans que fos tan turístic com és ara. Ho era. Però res a veure. Es tracta d’un barri del que sí que en conec la història i me l’havia caminat moltes vegades, conscient d’algun dels perills inherents. Em van ensenyar la casa de Juan de Dios Filiberto, el compositor de Caminito, situada a deu minuts escassos, a peu, de la Bombonera, que potser encara no us he dit que és l’estadi de Boca Juniors, una de les catedrals de Diego Armando Maradona, Nàpols a banda. Filiberto era d’una família d’origen italià i vivia en el barri de la Boca, en una comunitat amb molts descendents de genovesos…

Me’n vaig molt lluny em direu, no? Potser penseu que m’he perdut? No! No m’he perdut!

Em sembla impossible connectar amb l’essència d’Argentina si havent anat a veure un partit a la Bombonera, contra River Plate o al Monumental de Buenos Aires, a veure River, contra Boca, no s’ha experimentat alguna emoció positiva, més enllà del joc. Ja no dic si has vist un Argentina vs Brasil, alguna vegada. Jo el vaig poder veure el 1982 al camp del RCD Espanyol, amb un estadi ple d’argentins i brasilers. Igual dic d’Uruguai, si no has vist un Peñarol vs Nacional a l’Estadio Centenario. En el cas de Brasil, ja no ho tinc tan clar, pel que fa al futbol de clubs. Sí pel que fa a la selecció. He vist dues vegades el Flamengo a Maracaná. Una contra el Palmeiras i l’altra contra, justament, el Santos, l’equip de Pelé. Potser em vaig deixar dominar per l’esperit del “maracanazo”, que el vaig sentir planar tota l’estona —coses meves—, però sabent que el futbol, sent molt central al Brasil, no gosaria dir, com dic d’Argentina i Uruguai, que aquests països no es poden entendre sense el futbol (Veure “Uruguai no es pot explicar sense el futbol”, de l’11 de febrer de 2018).

I no és fàcil. Entendre què hi ha darrere del River i la seva afició, no és fàcil per a un estranger —ni tan sols per a un culer que mai ha tallat, des que va néixer, el seu cordó umbilical amb el Barça—. Pel que fa a la complexitat sociològica de Boca, ja m’hi he referit.

Entre els fundadors de River i de Boca hi trobem argentins d’origen britànic, com Bard, i d’origen italià, com Baglietto, respectivament. Ells, com l’autor de Caminito, són exponents d’una barreja migratòria, envoltada d’unes circumstàncies molt determinades, semblants a ambdues bandes del Río de la Plata. D’allà surten Argentina i Uruguai, actuals, i es sedimenta el substrat emocional de cada país, tan semblants en els orígens, però diferents en com han evolucionat. La manera de viure i entendre el significat del futbol, per a mi és indestriable. La necessitat de reivindicar l’orgull nacional des d’un cim del món, el del futbol en aquest cas, és enorme. Per al petit Uruguai, sobreviure entre dos gegants com Brasil i Argentina… Per Argentina, sortir de la seva desgràcia, quasi endèmica, almenys des de fa anys…

Reprenem ara les estrofes i la música de Caminito o de qualsevol tango. Ambdues expressen nostàlgia, tristesa, patiment, dificultats, desgràcies…

Em ve al cap una frase que em va dir un amic argentí: “Nosotros somos un país bajado de los barcos”. Espanyols, italians, britànics, ucraïnesos i molts d’altres, pobres i desgraciats, que van arribar amb una mà al davant i l’altra al darrere, a la cerca d’una vida millor, i que molts no la van trobar. O que, tot i trobant-la, després de generacions, en l’ADN familiar i col·lectiu, van quedar gravades cicatrius emocionals que han acabat emergint a través dels tangos.

L’anàlisi de com han viscut els argentins la consecució de la Copa del Món, no em sembla aliena a la capacitat de sintonitzar amb ells i, si no comprendre en profunditat, almenys intuir el perquè de la seva idiosincràsia. També es pot pensar que una alegria com aquesta, quan comença l’estiu i al carrer s’està bé, pot ser un pal·liatiu per a molta bona gent que pateix les conseqüències dels que, dins i fora del país, impedeixin que Argentina ocupi el lloc que li correspondria al món.

Els meus amics argentins s’acabaran enfadant amb mi per barrejar tant Uruguai a l’hora d’explicar quelcom que, legítimament, senten tan seu. Però crec que molts amics argentins estaran d’acord amb mi, si esmento una explicació d’un amic uruguaià. Sé que els hi costarà d’empassar, pel fet que vingui d’Uruguai. Però bastants argentins m’ho han explicat igual. Reprodueixo:

“Nos alegramos de que Argentina salga campeón. Entre otras cosas, porque, al menos en estos momentos, los uruguayos no estamos sufriendo lo que están sufriendo en Argentina, con esta sarta de delincuentes que, desde hace tantos años, gobiernan un país riquísimo, que tendría que estar en otra situación.

A los buenos argentinos, su país les duele. Contextualizados por un pasado de opulencia y riquezas, que los ubicaba entre las diez naciones más ricas y prósperas del mundo, hoy la realidad los golpea.

Vargas Llosa dijo en un momento: ‘La Argentina tiene un cáncer que la enferma, pero no la mata, que se llama peronismo’.

Como vecinos a los que también nos afecta la situación de Argentina, estamos deseando, porque estamos viendo el sufrimiento de muchos de ellos que han venido a vivir a Uruguay, que Argentina, de una buena vez, solucione su tema. Y este triunfo deportivo, que ayude a mitigar las penas que están sufriendo los del otro lado del Río de la Plata.

En cualquier caso, de corazón y pensando que en su mayoría los argentinos son honestos, trabajadores y aman a su país, deseamos y queremos que de una buena vez encuentren el camino de la recuperación, sobre todo moral de sus conductores sociales. Puede y debe ser un gran país”.

En resum, per sobre de les tensions clàssiques entre Argentina i Uruguai, un sentiment —que comparteixo— d’estima per l’Argentina, el desig que se’n surtin i la comprensió del que ha significat per a una part important d’argentins aquesta victòria, més enllà del futbol.

Limitar el futbol al que passa en el terreny de joc, al vestuari, a la llotja, als headquaters dels patrocinadors, si es vol, és defugir una realitat,

NOMÉS FUTBOL?

que no és altra que l’impacte social, econòmic, polític, emocional… del futbol. A l’Argentina és més indestriable que enlloc i, no seré jo qui qüestioni ni un sol argentí per celebrar aquesta victòria, com el que és, en tota la seva dimensió.

Per cert, a la França d’un Macron que sembla el terapeuta personal de Mbappé, l’equip d’aquest, el PSG, és propietat d’un fons d’inversió sobirà de Qatar…