NOMÉS PER A MALALTS DE FUTBOL (APARENTMENT) (2)

(La informació que apareix en aquest post s’ha extret, pràcticament en la seva totalitat, d’experiències personals, diaris personals, premsa de l’època i comentaris d’amics, coneguts i persones trobades a l’atzar).

Terres de l’Ebre, 29 de desembre de 2022.

O REI PELÉ

Abans d’ahir començava dient que l’anunci que el desenllaç, el final de la vida de Pelé, el teníem a tocar, feia que em sentís volgudament obligat a alterar el que tenia previst escriure.

Bé, acabo de saber que Pelé ha mort, i no soc capaç de passar-ho per alt. Per tant, continuo ajornant el que tenia previst escriure.

Des d’ara mateix i fins que la tirania despòtica de “l’actualitat”, enterri —mai més ben dit—, la notícia de la mort de Pelé, ens veurem sotmesos a un allau del que anomenen “informacions”, que pot arribar a cansar fins i tot als més sensibles al que significa el fet. Sentirem com d’estrany és amb ulls d’avui, que algú que mai va jugar a Europa, fos el millor futbolista del món. Que si va fer-se massa l’orni amb la dictadura brasilera, que si no va defensar prou la causa dels negres, que si va ser un faldiller, que si va ser el primer futbolista-empresa en sí mateix…. I, per suposat, totes les seves virtuts futbolístiques, fites, gols, títols…

El que més em pot interessar de tot això, però, són les manifestacions derivades d’emocions i sentiments, provocats per la màgia del primer dorsal número 10, mític.

El meu vincle emocional amb la selecció brasilera va ser total, i la peça clau d’aquesta història va ser Pelé. El 1974, al Mundial d’Alemanya, es va obrir un parèntesi. El meu equip era els Països Baixos de Cruyff (Pelé va jugar el seu últim Mundial a Mèxic, el 1970) i ho va seguir sent fins el 1978. Es va jugar el Mundial d’Argentina i —malgrat Johann no el va voler jugar per la dictadura de Videla—, jo seguia anant amb Països Baixos. Em sembla important dir que, en ambdós casos, els holandesos van perdre la final amb els amfitrions. Amb Alemanya i Argentina, respectivament. A Espanya 82, Mèxic 86, Itàlia 90, Estats Units 94, França 98, Corea/Japó 2002, el meu equip va ser Brasil, que va guanyar el seu quart Mundial el 94 i el cinquè el 2002.

Des de 2006, fins 2022, Messi ha jugat cinc Mundials amb Argentina, i jo hagués volgut que els guanyés tots. No sé si Leo arribarà a jugar un sisè Mundial. Quan deixi de fer-ho, el meu equip tornarà a ser Brasil.

Molt haurà de fer Mbappé (o algun desconegut, perquè Haaland, per damunt de tot, és un golejador, però no un tòtem del futbol) perquè jo senti que algú ha superat Leo Messi com el millor jugador de futbol de tots els temps. És la meva opinió.

Si m’obliguessin a triar per força entre Pelé i Cruyff, triaria Pelé. Però el millor Barça de tots els temps i la millor Masia de tos els temps, és obra de Johann. Com ho és el retorn del millor futbol mundial a Barcelona, amb la seva arribada el 1973, el drem team de la primera Copa d’Europa el 1992 i també ho és que, Laporta, assumís el risc de posar d’entrenador del Barça Pep Guardiola, avui, probablement, el millor entrenador del món, però aleshores amb escassa experiència i provinent del Barça B.

Tot això per dir que el meu equip és el Barça i la meva selecció és Brasil, que només ha deixat de ser-ho quan el sentiment barcelonista ha

DR. SOCRATES

imperat amb Cruyff i Messi.

El Mundial Espanya 1982 va ser molt especial per a mi (veure “Records associats al futbol en la mort de Maradona (1)” de l’1 de desembre de 2020). Vaig anar a veure tots els partits de Barcelona. Al Camp Nou i a l’Avinguda de Sarrià.

Al partit inaugural, al Camp Nou, l’Argentina d’un jove Maradona, que acabava de fitxar pel Barça, va perdre 1-0, sorprenentment, contra Bèlgica. Aquella selecció, per a mi, era millor que l’Argentina del 78 que va guanyar la final contra Holanda al Monumental de Buenos Aires. El migcampista argentí Ardiles, ho va expressar dient que mentre el 78 es “menjaven l’herba” si calia, el 82 no corrien prou quan la pilota s’acabava perdent per la banda.

Però aquell partit, per a mi va estar marcat per dos fets, fins a cert punt relacionats, que demostren que voler circumscriure el futbol exclusivament a  l’esport, agradi més o menys, no és realista.

La Guerra de les Malvines estava a punt d’acabar. Les seleccions d’ambdós països, Argentina i Anglaterra, no es van creuar en aquell Mundial. No em vull ni imaginar què haurien dit els que opinen que el futbol només és futbol, amb el que s’hagués pogut generar dins i fora del camp. El cas és que poc més de dos mesos després d’aquell partit inaugural, jo havia d’anar a fer el servei militar obligatori. I pensava en els joves argentins que, com jo, —i al contrari que els militars britànics, que eren professionals— anant a fer la mili obligats, es van trobar anant a una guerra amb un material, per altra banda, que una vegada vist el que teníem nosaltres i pensant que probablement era pitjor el que tenien els argentins, ni em volia imaginar la massacre que van viure.

De fet, la diferència de temps entre la inauguració del Mundial, diumenge 13 de juny de 1982, i la cruenta batalla final de las Malvinas, qualificada d’atrocitat, va ser d’hores. Recordo les declaracions d’un soldat argentí de 19 anys, referint-se a què, malgrat ser de nit, semblava de dia per la lluminària constant de les explosions. Parlava de barreja d’olor de carnisseria amb pólvora, en una nit glacial, a l’hivern de l’Atlàntic Sud.

Per altra banda, els militants de la Joventut Nacionalista de Catalunya, vàrem introduir a l’estadi pancartes amb la inscripció “Freedom for Catalonia”, partides a trossos per poder amagar-les embolicades al cos, sota la roba, sortejant els controls policials. En l’esmentat post de desembre de 2020, explicava:

“Els companys Enric Llorach —que va entrar la pancarta enrotllada al cos— i Jordi Oliveras, varen ser detinguts i traslladats a la comissaria de Via Laietana. Érem diferents grups, repartits pel Camp Nou. Els companys Toni Rovira, que anys després formaria part de la Junta Directiva de Jan Laporta i un dels actuals presos polítics, Quim Forn, varen ser apallissats a les grades de l’estadi per la policia espanyola i detinguts i portats a la comissaria de Sants, al carrer Creu Coberta. Vàrem abandonar l’estadi a la cerca del diputat Jaume Camps, l’advocat encarregat de resoldre aquests tipus de detencions, al que vàrem acompanyar a la comissaria de Via Laietana. Fruit de les gestions de Jaume Camps, els detinguts a Via Laietana varen ser traslladats, en primer lloc, a la comissaria de les Corts, i la mateixa nit varen ser alliberats. Els advocats Magda Oronich i qui aleshores era el seu marit, Marc Palmés, van aconseguir que alliberessin Toni Rovira i Quim Forn, a altes hores de la nit. Per més que no agradi a tothom, el futbol va molt més enllà de l’esport i, en molts països, és indestriable de la seva història”.

El millor que em podia passar a dos mesos d’anar a la mili, encara dominats per l’ambient del “tejerazo”, era no ser detingut com, per sort, va ser.

Afortunadament, des de pocs dies després de Sant Joan fins el 5 de juliol, tenia lloc a Barcelona la segona fase de grups del Mundial, en la que es varen enfrontar entre sí Brasil, Argentina i Itàlia, a l’antic estadi del RCD Espanyol, a l’Avinguda de Sarrià. D’aquell grup havia de sortir un semifinalista. Increïblement —o no— al Camp Nou hi jugaven Bèlgica, la URSS i Polònia, que si bé acabaria sent quarta, què voleu que us digui…

DIEGO ARMANDO MARADONA

Els carrers de Barcelona es van emplenar de ciutadans d’aquests països i les nits a les Rambles, dominades per la samba, cantada, tocada i ballada per milers de brasilers, varen ser inoblidables. Els tiffosi, els argentins i la torcida brasilera, amb altres estrangers i els locals, deixant tota rivalitat a banda, gaudíem junts de la festa.

Vaig tenir el privilegi de veure tots els partits de l’Argentina de Maradona, perdent 1-2 contra Itàlia i 1-3 contra Brasil.

El dia 5 de juliol jo feia 24 anys, però no em van fer el regal que més m’hagués agradat. Es van enfrontar la millor selecció d’aquell Mundial, Brasil, amb una Itàlia que havia començat fluixa, però que va anar creixent més i més. Tant que va guanyar el Mundial! Comparable, fins a cert punt, amb el que ha viscut Argentina a Qatar.

Sigui dit de pas, que aquell mateix dia, del meu aniversari, la selecció amfitriona, Espanya -encara no li deien “la Roja”- va quedar formalment eliminada. Jugava contra Anglaterra al -com no?¡- Santiago Bernabéu, però quan va començar el partit ja estava eliminada, per la derrota que li havia infligit Alemanya prèviament. Davant el ridícul fet, donades les expectatives exagerades, generades, -va quedar dotzena de vint-i-quatre, la pitjor classificació d’una selecció amfitriona, fins aquell moment!- es va arribar a dir que els jugadors bascos no havien jugat a guanyar (!). Feia setze mesos de la patètica xarlotada de Tejero i ETA, encara era ETA. Era quan es va començar a detectar símptomes, de que la democràcia espanyola deixa de ser-ho, quan es tracta de “poner en peligro la integridad territorial”. Qui deia que futbol i política no tenen res a veure?

Gràcies a això, però, a Barcelona ens vàrem lliurar d’haver de suportar la mediocritat futbolística espanyola del 82, i vàrem poder gaudir d’Argentina, Brasil i -cap al final també- Itàlia.

Aquell 5 de juliol, però, la que alguns qualifiquen de millor selecció de Brasil de la història (per a mi est à clar que aquesta va ser la de Pelé del 1970), amb el gran Socrates (metge, fumador i bevedor que amb una alçada de 1,92 metres calçava una bota del 38!), Zico, Falcao, Toninho Cerezo… no va poder amb la Itàlia de Dino Zoff (amb 40 anys), Gentile, Conti, Tardelli, Graziano, Antognoni i, sobretot, Paolo Rossi, que amb un hat-trick —ja havia marcat els dos gols que li va fer Itàlia a Argentina—, va superar els gols de Sócrates i Falcao. Brasil en tenia prou amb empatar per passar a semis. Però… no!

Il bambino di oro, Polo Rossi, va renéixer en aquell Mundial. Seleccionat després d’haver passat dos anys apartat del futbol, per l’escàndol del “Tottonero” (“quinieles negres”, una trama de falsificació d’apostes), va esdevenir l’estrella que va eclipsar Socrates i Maradona. Rossi, per cert, moriria quinze dies després de Maradona, el desembre de 2020, d’un càncer de pulmó.

El dia 5 de juliol de 1982, quan em vaig asseure al camp de l’Avinguda de Sarrià, anava disposat a viure en viu i en directe el que el juny de 1970, a pocs dies de fer 12 anys, vaig viure per televisió. Però, ni Socrates, ni Zico, ni Falcao, eren Pelé. Potser sí que, com deien alguns, el conjunt, era comparable al de Pelé i Tostao. Però el porter Valdir Peres, poc encertat en els gols de Rossi, Oscar, Luizinho i Serginho, baixaven lleugerament la mitjana. L’emoció era màxima, el partit, igualat i desesperant. El jogo bonito s’estavellava contra l’horrible catenaccio d’Itàlia —que en la primera fase no havia passat de l’empat i es va classificar per fer un gol més que Camerun— va fer un gol més que la sensacional canarinha… Compte tingut, que amb un empat en tenien prou, potser jugant al catenaccio per un dia… Però aquell equip només sabia atacar! Llàstima que Pelé feia cinc anys que s’havia retirat!

Aquests són una part dels records i sentiments que m’ha desvetllat la mort de O Rei. Un brasiler il·lustre, un ídol nacional. Aquests dies ho veurem, i penso que val la pena intentar entendre el que veurem. Només cal fixar-se en la coordinació que han fet del seu sepeli, amb la presa de possessió de Lula de Silva com a president. Penso que el sentit de la contraprogramació en cas de coincidència, hagués estat clarament desfavorable a Lula, en tots els registres dels diferents tipus d’audiències. Des de les televisives, fins l’activitat generada en xarxes socials, passant per tot tipus de Media, digitals o no.

PAOLO ROSSI
IL BAMBINO DI ORO

Agraeixo infinitament Pelé per tot el que va aportar al món del futbol, entès amb tota la seva grandesa, i pel que va fer viure al nen de quasi 12 anys que era jo, quan el vaig descobrir, i quan el vaig reviure, el dia que jo feia 24 anys, en directe, malgrat aparentment no ser-hi, al menys al terreny de joc, no sé si potser a la llotja. Descansa en pau, amic meu, encara que no sabessis que ho eres.