NADAL I… LA RESTA DE L’ANY

Avui és Nadal. Des de fa dies, i sobretot ahir, rebo, vaig rebre, felicitacions de persones properes i estimades, sí, però també d’altres, moltes que no conec gaire o que simplement no conec. Si ho poso en el context de la vida quotidiana, no és habitual.

Una amiga m’envia un missatge que diu: “Bon Nadal. Si és que t’agrada el Nadal...”. M’ho diu a mi, però interpreto un sentit més general: sap que a molta gent el Nadal no els fa feliços, els entristeix o simplement no els hi agrada.

Nadal significa, hauria de significar, es voldria que signifiqués pau, amor, fraternitat universal… És un període, uns dies, potser només un dia o unes estones de treva, en un món que ens agradaria que fos més humà. Fins i tot molts dels que quotidianament maltracten o humilien el proïsme, durant la treva nadalenca senten la necessitat de fer una aturada i desitjar el millor a tothom o gairebé, ves a saber si fins i tot a algunes de les seves víctimes, sense potser saber ni tan sols que ho siguin.

A la porteria de casa recullo el diari “ARA” i m’adono que, perquè és Nadal, els qui el fan han sentit la necessitat de trobar 50 bones notícies. Està bé! L’explicació que en fa la directora a l’editorial és un meravellós reflex de la societat en que vivim, més enllà del món periodístic al que ella es refereix.

Comença dient: “Sovint els periodistes quedem atrapats per una visió negativa del món. Els fets, per passar a la categoria de notícia, necessiten ser nous, sorprenents, impactants, insòlits, greus, i aquestes condicions, que són necessàries per captar el nostre interès i el dels nostres lectors, s’acostumen a donar més fàcilment en les notícies negatives. El magnetisme del titular en majúscules, de la xifra més alta, del decibel exagerat i l’acceleració de la realitat fan que els diaris siguin, sovint, un catàleg de la misèria de l’ànima humana amb la seva tristesa, violència, impotència i maldat”.

Els periodistes no són millors ni pitjors que la resta de mortals. Tenen més arribada, això sí, el que fa que puguin fer més mal i també que tinguin l’oportunitat de plantejar-se com, canviant actituds, podrien contribuir decisivament a construir un món millor. En especial els que, conscients que ven més allò que destrueix i fa mal, les notícies negatives -el que tampoc parla gaire bé dels destinataris de les mateixes-, s’esforcen en crear-ne fins i tot on no n´hi ha, o en magnificar fets intranscendents fins a provocar que allò que no té més, sembli un gran escàndol.

El món en el que vivim, que és el que reflecteixen els diaris, és com és. I l’esforç que fan els de l’“ARA” perquè és Nadal -“revoltar-nos… (i) treballar en un diari de bones notícies”- és el mateix que fa la majoria de la gent el dia de Nadal, necessitats com estem tots de “ser més bons” i construir un món millor o simplement frenar una mica la carrera esbojarrada que hem emprès per destruir el planeta, tasca en la que, per desgràcia de tots, hi posem molt i massa empeny i energia i desgraciadament estem excel·lint. “Una visió de pessimista”, diria un bon amic meu. I jo replicaria expressant el meu desacord: “Pessimista?”.

Són pessimistes els de l’“ARA” per reconèixer la realitat? No. Cal censurar o titllar d’“exercici de bonisme”, l’esforç de fer un “diari de bones notícies el dia de Nadal”? No. Al contrari. Com no cal censurar els milions de persones que un dia a l’any, el de Nadal, desitgen el bo i millor a tothom. Més val això que res. En tot cas cal reflexionar sobre què ens caldria per tal que això que passa el dia de Nadal, estigués més present tot l’any.

Cal admetre que els que més habitualment s’esforcen per evitar caure en la negativitat, els que gairebé sempre són capaços de trobar la part positiva a qualsevol situació o esdeveniment -bufanuvols i simples d’esperit exclosos-, els que excel·leixen de veritat, els sants -que n’hi ha- són persones amb molta vida interior, capaços de desconnectar del “soroll del món”, el mateix que amplifiquen els Media. Cal fugir del soroll per ser positiu, a menys que es tingui una gran capacitat de, per soroll que hi hagi, no perdre la connexió amb l’essència humana que es troba en l’interior d’un mateix i dels altres. Pocs ho aconsegueixen, però n’hi ha. Per tant, donat que és possible, cal perseverar…

Però com deia, això no significa ignorar la realitat. És més, si no es percep adequadament la realitat, resulta impossible millorar. Allò que no s’identifica com a millorable no es pot millorar. Parlar obertament de la realitat i descriure-la com és, no té res a veure amb el pessimisme. No considero tampoc, per exemple, que el Papa sigui pessimista quan diu -ho he escoltat per la ràdio i no ho puc reproduir literalment, però sí transmetre el missatge- que cal rescatar el Nadal de les llums del comerç que arraconen la llum de Déu i del nostre afany pels regals, mentre ens mantenim insensibles als que estan marginats.

Què és el que fa que, malgrat tot, el Nadal desvetlli sentiments forts i especials, d’alegria, amor i felicitat o de tristesa i enuig, però sentiments al cap i a la fi? Dono la meva opinió. No té més valor que aquest, una opinió.

Per a mi, la clau del que en podríem anomenar “efecte Nadal”, més enllà del sentit religiós i el que pugui significar pels creients, el que pot fer que el Nadal ens emocioni, és la connexió -més o menys conscient- amb el que significava el Nadal en la infantesa. Encara ara escoltem de vegades dir que el Nadal és alegre si hi ha criatures a casa. Es podria dir que cal recuperar la innocència i la bondat dels nens per trobar el veritable sentit del Nadal.

El meu record del Nadal és bonic. Segur que hi ha una part d’allò que “qualsevol temps passat va ser millor”. Però recordo el fred del desembre -segurament, canvi climàtic a banda, les calefaccions no eren tan bones com ara-, l’escola acabava, fèiem el pessebre entre tots, un concurs de nadales… La cantarella dels nens del “Colegio de San Ildefonso”, fèiem la carta i amb els amics parlàvem del que ens portarien els Reis…

Recordo un any que feia molt fred i que com tants altres, vaig anar amb els pares a la Missa del Gall al Monestir de Sant Cugat, el meu poble. Eren els anys 60 i en tornar cap a casa ens vàrem creuar amb una colla d’immigrants andalusos que celebraven la “Nochebuena” en un moment en què la major part de famílies catalanes no feien gaire res especial, Missa del Gall a banda. Anaven força beguts, cantaven i tocaven una simbomba i panderetes. Els meus pares em van explicar que els espanyols feien un gran sopar la nit de Nadal i ho celebraven d’una forma diferent. Aquella escena va provocar un efecte xocant en la meva ment d’infant. Avui, quan ho miro amb els ulls d’un fill que ha emigrat cercant un futur millor, aquell record s’enriqueix amb molts matisos… No sempre és fàcil posar-se en la pell dels altres.

Aquesta és la meva percepció, sí. El record del Nadal infantil manté viu el Nadal i determina -per contrast amb el mateix amb el pas dels anys- l’evolució del significat del Nadal. El dinar de Nadal, l’escudella, la carn d’olla, el capó, els torrons, les neules i els primers tasts de cava, que aleshores n’hi dèiem xampany. Els canelons de Sant Esteve, el dia dels Innocents, el dia de l’home dels nassos, la carrera de Sant Silvestre, les campanades des de “la Puerta del Sol”, en rigorós blanc i negre, el Concert d’Any Nou, els salts d’esquí i… la nit de Reis!!! La cavalcada, l’emoció de donar la carta al Rei negre, el record del somriure del meu pare amb els ulls brillants fent-me viure amb intensitat i naturalitat que aquells mags que teníem davant eren els mateixos que havien anat a adorar el Nen Jesús. Per ell, que era creient, aquest detall era important. Malgrat això, amb els anys i veient els meus dubtes, la història es va anar adaptant i ja no eren els mateixos, però eren els seus descendents.

Els dies abans, a mesura que s’apropava el dia de Reis, anàvem acostant ses majestats al Nen Jesús en el pessebre. El dia 6 de gener la màgia era absoluta. L’emoció, indescriptible. Inenarrable!!! El dia 7, dia de l’aniversari de la meva mare, era per jugar i el 8 de gener tornàvem a escola però els mestres ens permetien que durant una estona ens expliquéssim què ens havien dut els Reis i fins i tot portàvem alguna de les joguines a l’escola. Em deixo la dècima, el Caga Tió i el record emocionat de com vibrava el meu avi amb el Nadal. Però els grans vibraven perquè hi érem nosaltres: el veritable sentit del Nadal coincideix amb la innocència i la bondat dels nens!!!

Ahir vaig anar a buscar un dels meus fills a l’aeroport. Aquell nen que fa un parell de dècades, tal dia com avui feia cagar el Tió i recitava dret a la cadira el verset nadalenc, la dècima, avui viu i -fonamentalment- treballa a Xile. El Nadal ara serveix per veure’l i gaudir d’ell uns dies… El significat del Nadal ha canviat…

Tornant de l’aeroport em va comentar la sensació d’estranyesa que li provocava “venir de vacances a Barcelona”. La que potser senten molts dels joves que han hagut de marxar per força perquè el nostre país no els oferia el que s’esperaven i segurament mereixien… La que es tradueix en sentiments ben diferents de l’alegria amb la que vivien el Nadal quan aquests nois que comencen a llaurar el seu futur eren nens.

Durant el trajecte van sortir aspectes de la vida quotidiana al Con Sud que conec força per haver-hi treballat durant anys. Mai viscut, com és el seu cas, però sí treballat en períodes de curta estada. El contrast que suposa canviar de cop d’estiu a hivern, la sensació de què Nadal no és Nadal a 27 graus i quan a les 9 del vespre encara no és fosc. Parlant amb ell he recordat com una vegada, no gaire lluny de Nadal, a Montevideo, mort de calor, em va impactar veure un Pare Noel suant la grossa a les portes d’uns grans magatzems.

Ell meu fill em deia quelcom que sospito que en part tenia a veure amb el seu propi record del Nadal infantil. Deia que per a ell, Nadal era hivern i que li costava tenir la sensació de Nadal a l’estiu i sense llums als carrers.

També, parlant de la vida quotidiana a aquell país, em deia que agraïa el fet de no sentir el grau de crispació i mal humor que havia experimentat els últims anys a Barcelona. Destacava també que per comparació sentia que la nostra societat està molt més deteriorada per l’enveja. Potser podríem dir, en un sentit figurat, que “necessiten menys la treva nadalenca”? Segur que hi haurà qui opinarà que no per molts altres motius. De fet el meu fill es referia segurament a l’ambient que respira a la feina i entre el món dels expatriats, ja que Xile no es caracteritza precisament per ser una societat igualitària i, per exemple, el risc de robatori o atracament és superior al de Barcelona…

Però Nova Zelanda sí que és una societat igualitària, tranquil·la i segura. I en parlo perquè el fet d’haver-hi estat recentment em manté el record fresc (veure post “Records del Mar de Tasmània”). A principis de setmana jo comentava quelcom semblant amb un grup d’amics referint-me al fet que dona gust sortir de la tensió, l’agressivitat patent al carrer, l’enveja que deia el meu fill, i l’odi creixent, hi afegeixo jo, ja que fa temps que estic preocupat per com incrementa aquest sentiment per diferències de classe, nacionals i religioses en les nostres societats europees. Em va cridar molt l’atenció a Nova Zelanda com estava present el sentiment d’alegrar-se quan les coses li van be al proïsme. I no era Nadal!!! L’amic al que em referia al principi, present a la reunió, em van titllar -com no?!- de pessimista (!).

De ben segur que hi ha molta gent -també entre els meus familiars i amics- més positius que jo. Però, perquè precisament no m’enganyo -visc en un país en el que el diari el dia de Nadal ha de cercar bones notícies per celebrar-ho- tracto de trobar les condicions que em facilitin ser positiu i poder aportar a la societat.

En aquest moment, però, ni titllaria de pessimista ni criticaria ningú que decidís abandonar Catalunya per instal·lar-se en una societat més sana i saludable per a la ment i l’esperit. Més dominada de forma habitual per “l’esperit nadalenc”. Per ara no preveig que sigui el meu cas. Ara bé, en la mesura que lluny dels sants, no sóc prou virtuós per mantenir l’esperit suficientment pacificat en el “soroll de ciutat”, en la selva de “l’actualitat” en el sentit descrit per l’“ARA”, sí que cada dia sento més la necessitat de buscar algun racó tranquil per viure. En el nostre país encara en queden…

D’aquí a una setmana, el dia 31, tornaré a acompanyar el meu fill a l’aeroport perquè pugui arribar en bones condicions a treballar el dia 2 de gener a Santiago de Xile. El pas de l’any 2016 al 2017, el viurà sobrevolant l’Atlàntic en algun punt del camí. Què diferent serà per a ell estar ja a Xile el dia de Reis, del que era viure’l a casa quan era petit! Què lluny segurament aquell esperit nadalenc!

Però avui encara és Nadal. I tot i que la meva infantesa queda lluny i la dels meus fills no tant però també, i malgrat no tenir encara néts jugant amb el Nen Jesús i els camells dels Reis, aquest any també he posat a casa el pessebre, l’arbre de Nadal i il·luminació pròpia al balcó. No sé si el meu amic, que em considera pessimista i s’enfadaria amb mi si un dia decidís marxar del país tip com estic del clima social, polític i mediàtic que mina la convivència, no sé si llegirà aquest post…

El llegeixi o no, ja pot anar dient, que jo ni em considero pessimista, ni renuncio a la idea de seguir treballant des de les meves possibilitats per contribuir modestament a fer un món millor. I si algú creu que li resulta més fàcil lluny de la toxicitat de Catalunya, s’ha de respectar. Al cap i a la fi, si hi ha capacitat de generar energia positiva, es generi on es generi, se’n beneficia tothom.