MONS SUPERPOSATS (3). EL RETORN ALS ORIGENS

Una vegada a Europa, a Londres, l’Abraham J. Steinberg va trigar un parell de dies en viatjar i arribar al seu país natal. Es difícil saber quants dies va romandre-hi abans d’anar a Barcelona.

Però de tot el que reflecteix el manuscrit, l’essencial per comprendre la seva història es concentra en tres fragments.

Aquest és el primer:

“No sabria explicar què, quina força, quin estrany fenomen, em va portar a voler tornar al meu passat.

De fet era com anar a veure una vella pel·lícula filmada en un altre espai i en un altre temps. Pel·lícula de la que jo era protagonista secundari. La resta de personatges, els principals, els de veritat, havien mort feia anys.

Era clar però que jo ja no era aquell de fa vint, de fa trenta, de fa quaranta anys enrere. La meva circumstància no era la mateixa. Jo tampoc era el mateix. Jo no era jo. Jo només existia en el present. Com a personatge del passat també estava mort.

Però no sé perquè aquell dia vaig saber trobar algun vincle entre aquest dos jos, el d’anys enrere i el d’ara…

…Vaig anar aproximant-me a la porta de la vella mansió familiar que malgrat haver-la heretat, mai la tenia present. L’havia abandonat totalment.

L’última vegada que havia caminat per aquell camí era polsegós i no hi havia asfalt. La pols de les estacions seques es tornava fang en les humides. Aleshores no hi havia asfalt. Ara sí que n’hi havia. Qui devia haver decidit asfaltar aquell camí que portava a un cul-de-sac ocupat per una mansió fantasmagòrica i morta? Qui estava interessat en arreglar un camí que només conduïa cap un món inexistent, cap a un món de morts, cap al no res?

La casa que havia estat la nostra casa, estava atrotinada, abandonada, oblidada. L’aspecte dels jardins era deplorable. Estaven plens de matolls i bruts, amb fulles i branques seques caigudes dels arbres per tot arreu …

Era evident que les meves germanes, si és que encara vivien, no se n’havien ocupat. De fet l’hereu era jo. Tampoc podia esperar que una hipotètica nostàlgia comportés tant altruisme!!!

Algunes portes i finestrals tenien els vidres trencats. Vaig traspassar la porta i vaig anar escales amunt. Directe cap a la torre, que com si d’una antiga torre de guaita es tractés, coronava la mansió. Tenia finestres a les 4 parets. Vaig anar-me girant alhora que mirava al meu voltant. Un calfred em va recórrer l’espinada.

Vaig asseure’m en una cadira tan vella com jo mateix, plena de teranyines i vaig fixar la mirada en direcció a la porta d’entrada de la mansió, a través de les finestres de la paret nord.

Mentre respirava lenta i reposadament, el temps anava corrent enrere.

De cop vaig començar a veure imatges del passat. Vaig entreveure la Mary portant-me agafat de la maneta. Jo era molt petit. M’havia vingut a recollir al parvulari. Pobre Mary!

Van anar apareixent en Leo, en Mike, en Bob, en Charles, la Julie, la Patricia, la Jenny… Totes aquelles persones que per una raó o altre feien la vida més fàcil i agradable.

Vaig continuar enrere en el túnel del temps amb la mirada perduda en l’horitzó infinit i vaig reviure algunes escenes horribles, pròpies dels anys posteriors a la guerra. Vaig veure els nazis cremant els llibres de l’avi i fets molt més desagradables encara. Tant, que em fa angúnia descriure’ls.

Tot tornava. Vaig veure el llibre de cants de la Sinagoga mig cremat pel jardí. També vaig veure allà a la torre, la meva taula d’estudi, damunt la qual, els quaderns d’àlgebra, els apunts de la Universitat. I també vaig tornar a veure la pluja del mes de maig…

Em veia a mi mateix assegut al bell mig d’aquella torre, estudiant els exàmens finals, en primaveres plujoses, plenes de sentiments i neguits de joventut.

Van tornar aquelles llunyanes nits d’estiu en les que vivia la meva solitud habitual amb un regust especialment dolç…Només les amigues de les meves germanes s’entossudien en provar de fer-me veure, de manera més o menys subtil, que no podia continuar tancat en mi mateix. Però jo, aleshores, desconfiava de les intencions d’aquelles noies i les ignorava.

Però tot allò ja no existia. Només tenia virtualitat en algun racó del meu cervell o de la meva ànima. Ningú més apart jo mateix, vivia per recordar-ho. Tot allò ja no tenia cap sentit en aquell moment.

Malgrat tot alguna cosa dintre meu m’impulsava a continuar la recerca. Vaig baixar des de la torre fins el tercer pis, l’espai on hi havien les nostres habitacions. Els pares dormien en aquell pis, en una ala de la casa que només ocupaven ells i que quan érem petits sempre havia estat envoltada d’un cert misteri. Vaig tenir el reflex propi de la infància i, sobretot, de les tornades de matinada de l’adolescència, de no fer soroll per no despertar els pares!!!

No em vaig aturar però al tercer pis, i vaig continuar baixant fins el segon. Al segon hi havia el saló màgic, el despatx-sala d’estar de l’avi, amb un finestral a través del qual es veia el gran teatre del món. El mirador del món.

De cop em vaig trobar davant de la porta doble que donava pas a la sala màgica. Vaig obrir les dues fulles enèrgicament i davant meu va aparèixer aquell racó tan especial en el que hi havia passat moments de tot tipus al llarg de la meva vida.

Curiosament allà tot estava igual. Semblava que el temps no hagués transcorregut. Fins i tot es veia net. Els vidres estaven sencers i no hi havien teranyines.

A la dreta hi havia el piano de l’avi, com sempre damunt la catifa persa que no semblava arnada.

Sobre el piano una foto d’ell al riu Congo i un dibuix que en Picasso li va regalar a l’avi als “Quatre Gats”, uns anys abans que esclatés la guerra civil espanyola, uns anys en els que per un jueu l’Europa que acabaria essent dominada per Hitler no era un lloc segur. Tampoc Catalunya, país en el que hi va viure, era un indret recomanable durant el franquisme. Tot plegat va fer que s’hagués d’exiliar a l’Àfrica.

Els sofàs continuaven al mateix lloc. Estaven coberts per les fundes que la mare i la Mary hi posaven a l’estiu quan marxàvem de vacances.

A l’esquerra, el despatx de l’avi, amb la vella taula de vaixell i la biblioteca amb els llibres que van poder salvar-se de la crema de les SS: Marx, Cambó, Nietzsche, Marcuse, Ausiàs March, Churchill, Camus, Sartre, Saint-Exupéry, Paul Valéry, Verlaine, James Joyce…. No devien ser gent de lletres els agents del terror. Que no entenguessin el català era normal. Però “El capital” i “Així parlà Zaratustra“, entre d’altres, eren en edició alemanya… Un dibuix de Renoir i una obra de Dalí completaven la decoració.

I al fons… Ah!!… Al fons, el gran finestral, al davant del qual els jardins i les vinyes donaven pas a un horitzó que no s’acabava mai.

Vaig recordar-me a mi mateix assegut davant d’aquells finestrals. Durant anys i anys van ser els finestrals a través dels quals imaginava el món. El món que jo havia construït amb les explicacions dels meus avantpassats escapats de l’holocaust nazi, el que m’explicava l’avi els estius quan ens veiem a Paris, el que em mostraven els mestres a l’escola o el que em dibuixaven els pares i altres éssers humans.

Tot això, juntament amb tot el que llegia i imaginava, conformaven el meu món. Un món que contemplava en l’horitzó a través del gran finestral d’aquella sala màgica.

Vaig recordar, especialment, dos moments. Un, el de l’estiu abans d’iniciar els estudis universitaris. Jo era un adolescent ple de dubtes i d’inquietuds. I curull d’energia que no sabia ben bé com canalitzar. L’etapa escolar havia acabat. Vaig aparèixer a casa amb les notes. Vam celebrar-ho sopant en família. En acabar vaig pujar al despatx de l’avi. A la sala màgica. Vaig posar música i vaig seure davant del gran finestral a través del qual es veia el món. El meu passat em pesava.

Un llampec va ser el preludi d’una forta tempesta d’estiu. Vaig baixar al jardí i vaig gaudir de l’aigua en estat salvatge i d’aquella olor que desprèn l’herba seca quan tot d’una es posa a ploure a bots i barrals.

Vaig tornar a pujar al despatx completament moll. Em vaig despullar i em vaig embolicar en una manta. Vaig començar a respirar de forma relaxada i vaig continuar mirant l’infinit a través del finestral. M’esperava una vida nova a la Universitat. Però abans volia anar a descobrir el món dels meus avantpassats.

La nit va anar consumint-se al saló màgic. Els pensaments van anar desapareixent del meu cap i van anar donant pas a un estat mental de pau, alhora que a un estat corporal d’ingravitació. Vivaldi continuava sonant.

Amb la primera claror del dia vaig anar recuperant la consciència espacial i temporal. Ja tenia clar que havia de visitar centre-Europa, especialment Àustria, i que havia d’anar a Israel.

Encara no sabia que el meu pas pel món havia començat per primera vegada abans del naixement de Jesús de Natzaret, un altre jueu com jo mateix.

I ho vaig fer. Vaig viatjar durant un any i mig i vaig conèixer els llocs on havien nascut, viscut i, en alguns casos, mort els meus avantpassats.

Quan el periple va acabar vaig anar a la Universitat. I desprès vaig completar els meus estudis en un altre continent que no era l’europeu. Vaig anar a Nova Anglaterra, i va ser a la fi d’aquest període que vaig tornar de nou a casa i al saló màgic. Entretant, vaig conèixer molts Déus i molts Diables.

De nou vaig trobar-me assegut davant el gran finestral amb intenció de contemplar el món. Era com fer un test, com preguntar al buit què havia passat durant aquells anys.

Vaig tornar a experimentar aquella sensació única que només era possible en la màgia d’aquella estança. Aquell era un altre moment transcendent que, vist des d’ara, em provoca indulgència compassiva amb mi mateix¡¡¡ Havia de decidir què faria com adult en aquesta vida.

I igual que fins aleshores, vaig continuar fent un munt de coses, en general apreciades en el món en el que vaig viure. Vaig arribar a excel·lir, d’acord amb els patrons d’èxit convencionals i també em vaig generar un nombre raonable d’enemics.

El cas però, és que em sentia tremendament buit. Buit i pobre d’esperit. El benestar material en el que vivia era confortable, però alhora enganyós. I no em servia. En realitat era una trampa. Suposava un lligam que m’impedia ser lliure. No permetia que em conegués a mi mateix, que conegués el més ancestral de dintre meu, allò que m’havia portat a viure centenars de vides abans d’aquesta a la que m’estic referint, sense haver descobert mai la Veritat, ni gaires coses que si aproximessin.

De cop, em va anar dominant la sensació d’estar sumit en l’absurd. Tots aquests records, eren això, records i no res més. Res d’allò existia ja, ni tenia cap sentit en el present.

Vaig enfadar-me amb mi mateix, amb la intransigència habitual que m’aplicava a mi i als que m’envoltaven. No vaig entendre perquè havia volgut reviure en un món que ja no existia. Ara sé que si no ho hagués fet, mai hagués arribat a entendre el sentit de la vida i de la mort.”