Em complau oferir l’espai del meu bloc a la Dra. Olga Pané, Gerent del Parc de Salut Mar de Barcelona.
He dedicat articles, conferències i posts, a demostrar amb dades que el model sanitari català és excel·lent, posant l’èmfasi en el concepte d’utilització pública a partir d’una xarxa formada per centres de l’ICS, empreses públiques, consorcis, fundacions, mútues i entitats privades, majoritàriament sense ànim de lucre. Res a veure amb els models impulsats per Madrid i València, ni amb cap tipus de privatització. Aquesta peça reforça l’evidència que quan més lluny s’està del model funcionarial-administratiu, dels pressupostos administratius, de les normes de la Funció Pública i de l’estèril sistema de control de la Intervenció de la Generalitat i, segonament, quanta més autonomia de gestió i independència de govern tenen els centres, millor són els resultats. Per tant, si desaparegués el model administratiu de l’ICS, estès en part a Empreses i Consorcis (EPICS), per anar al d’entitats com la Mútua de Terrassa, Sant Joan de Déu o Althaia de Manresa, per citar 3 exemples, milloraria enormement l’eficiència del sistema sanitari català. I el sistema no deixaria, per a res, de ser públic.
MODELS DE GESTIÓ SANITÀRIA EFICIENT
L’última sessió de la Societat de Gestió Sanitària de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears va tractar sobre l’interessantíssim treball de l’empresa IASIST sobre el grau d’eficiència assolit entre sistemes de gestió diferents. D’una banda el que els autors anomenen Formes de Gestió Directa (GDA) i d’una altra, el que hi diuen Altres Formes de Gestió (OFG).
La premsa va difondre abastament el treball confonent sovint el terme OFG amb gestió privada, qüestió aquesta que va quedar aclarida en el decurs de la sessió on es va constatar que entre els OFG el que hi ha sobretot són hospitals catalans, en la seva immensa majoria públics, governats sota fórmules que permeten una amplia autonomia de gestió, com són les fundacions, els consorcis i altres formats d’empreses públiques.
Els autors, a efectes de l’estudi, van classificar com a GDA els centres amb personal principalment estatutari i com a OFG centres amb personal laboral.
Els resultats són força coneguts, però per resumir, l’estudi demostra que els hospitals OFG obtenien millors resultats sobre els centres GDA en productivitat (37% més), en eficiència (30% més) i una qualitat equivalent entre els uns i els altres.
També eren millors els resultats en l’índex de cirurgia sense ingrés, en el cost de producció ajustat per línea de producte, productivitat i aprovisionaments.
Com tot, els resultats agregats sempre s’expressen en forma de campana i els millors GDA poden assolir resultats equiparables a la majoria d’OFG.
Un dels resultats a destacar que també marca diferències entre un model i altre es l’índex de mortalitat estandarditzada per risc on de nou es poden identificar millors resultats en els centres OFG que en els GDA.
Aquest darrer resultat és consistent amb el que ja fa 3 anys es va publicar en un treball realitzat per la consultora McKinsey.
En aquest treball es va trobar una correlació molt forta entre les bones practiques en gestió i la mortalitat per infart agut de miocardi (6%-7% menys de mortalitat als 30 dies en centres ben gestionats davant els mal gestionats). Què es considera bones pràctiques en gestió en aquest treball?
1.- Establir competència o sensació de competència: En aquest sentit s’entén per competència la induïda a través de la intensitat dels incentius dels directius, fins la competència per recursos amb altres centres o bé la necessitat de demostrar-se competents a fi de no ser tancats o absorbits per altres centres. Cal, en aquest sentit, també recordar allò que assenyalen altres estudis respecte de l’absorció o fusions de centres que en alguns entorns s’han manifestat en sentit contrari a l’eficiència.
2.- El percentatge de gestors amb formació clínica: El volum de directius amb formació clínica millora el resultat en millorar la comunicació clínica interna i transmetre una major credibilitat.
3.- La dimensió dels hospitals: Es demostren més ben gestionats els hospitals de més de 1.500 empleats. En aquests sentit, el treball de IASIST pot reflectir resultats diferents, atès que majoritàriament els centres OFG son centres més petits respecte els GDA. Ara bé, convé recordar que molts centres grans varen ser exclosos de l’estudi en contenir especialitats massa complexes que comprometien la comparabilitat entre centres. És segurament aquest estudi entre centres grans, una de les recerques pendents pels investigadors en la matèria a casa nostra.
4.- Una més alta autonomia de gestió: Es demostra un dels elements més incentivadors dels equips directius i de les institucions atès que permeten tant la possibilitat de desenvolupar mecanismes propis d’incentivació interna no financers i financers de manera diferenciada i sobretot una major autonomia dels serveis clínics.
5.- La propietat, el que ara anomenem governança. En l’estudi McKinsey et al, surten millor parats els centres privats, tant els non profit com els profit (a diferència d’un estudi anterior a USA, l’any 1992, deia que els profit ho feien pitjor que els non profit).
L’element més destacat que aporta la propietat no governamental és la major capacitat de captar i retenir talent (són més àgils que el sector públic) i la capacitat de premiar de manera millor i més discriminada el valor afegit intern. També es demostra en l’estudi que un element definitiu és la gestió professionalitzada (no directament pels propietaris).
En el nostre país, el model contractual, que significa la existència d’una entitat “contractable” i per tant no pròpia de l’Administració, va acompanyat de molts dels atributs assenyalats anteriorment, com ara:
- Capacitat d’establir competència interna via contractes.
- Disposar d’un entorn de gestió més proper i autònom.
- Disposar d’instruments de negociació interna, el que propicia la capacitat de generar incentius propis.
- Major facilitat per fer remodelacions organitzatives i adaptar-se als entorns canviants.
- Capacitat de captar i retenir talent, i capacitat d’instaurar mecanismes propis d’incentivació.
- Major capacitat de transferència de autonomia als
Com sabem, moltes d’aquestes condicions i característiques estan actualment en perill, a la vista del procés “d’administrativització” del sector públic impulsat des del Govern central, però aplaudit per amplis sectors de les administracions de les comunitats autònomes. Mentre que el conjunt dels sistemes públics de salut europeus s’encaminen cap a una “desadministrativització” dels proveïdors sanitaris, dotant-los de major autonomia de gestió amb tots els instruments possibles, nosaltres recorrem el camí en direcció contraria.
Una darrer comentari: L’impacte d’hospitals catalans en les OFG i els resultats favorables tan contundents, podrien derivar-se a més d’una gestió eficaç, d’un model, el català, ben estructurat i que mereixeria preservar-se? Seria determinant poder respondre aquesta pregunta per evitar-nos problemes futurs molt severs.
Olga Pané