Font: Diario Medico
L’Administració catalana s’ha desenvolupat a imatge i semblança de l’espanyola, que no és exemple per res notable. Quan es parla d’independència s’apunta la necessitat de definir un model de país, de comptar amb un model productiu, de creixement econòmic, cultural, de defensa, de justícia… Però no tant de què l’Administració catalana deixi de ser un embalum feixuc. Aquest oblit es pot pagar molt car.
El Dr. Joan Massagué, en una entrevista al Diari “ARA”, preguntat sobre si una Catalunya independent tindria més recursos per investigar millor, proporciona una resposta caracteritzada per una intel·ligència fina i una gran capacitat de, subtilment, posar el dit a la nafra. Contesta el següent: “És molt difícil de dir. Si agafem la Catalunya actual i la fem independent, tenim Mas-Colell i els seus al càrrec de la investigació i ho fan molt bé. Però hi ha alguns problemes”. I a partir d’aquí, introdueix el problema del dany provocat pel model administratiu. No parla de diners, de manca de recursos. Parla d’unes característiques molt concretes de l’Administració catalana que suposen un atemptat al sentit comú i la intel·ligència. Diu Massagué: “ Les universitats catalanes carreguen amb dècades, per no dir segles, amb una manera de fer desproveïda de l’agilitat que cal avui en dia per gestionar la investigació, per captar nous talents, per la mobilitat del personal… L’estructura acadèmica del funcionariat de les universitats està renyit amb això. Em sembla que només una part petita de les traves deriven del fet que Catalunya formi part d’Espanya”.
Parafrasejant Massagué diríem que el sistema sanitari català, igual que les universitats, no disposa de l’agilitat -de la que sí que disposava fins fa pocs anys!!- per gestionar la investigació, per captar nous talents, per la mobilitat de personal… Encara no està tan malament com el sistema universitari, però s’hi aproxima per la política que es du a terme que, atenció, de facto, la determinen no tant els polítics com els alts funcionaris i departaments jurídics de la Generalitat. Aquests, a base d’interpretar el marc legal amb una mentalitat determinada (la del funcionariat espanyol de tota la vida), acaben suplantant els polítics en les seves decisions. Més en un moment en el que pels escàndols de corrupció, la sensibilitat és màxima per fer les coses “d’acord amb la legalitat”. El problema és qui interpreta la legalitat, com ho fa i amb quins interessos. I la legalitat no la interpreten els electes que votem. Estem excessivament governats per un sottogoverno de funcionaris que té per objectiu perpetuar-se i expandir-se en base a una concepció juràssica de la funció pública.
El sistema sanitari públic català, va ser concebut en una Catalunya que ,com ara, formava part d’Espanya. El deteriorament creixent que ve patint des de la segona part dels anys 90-2000, no s’ha aturat. Aquest, més que ser una variable dependent de formar part d’Espanya o no formar-ne, es deriva d’una concepció administrativa molt perniciosa. Les bases del desastre no les ha posat el Govern actual, però tot i així no és capaç de revertir-les.
Ara mateix, en aquest cas sí, un estament polític de primer ordre, el Parlament de Catalunya, està a punt d’aprovar una mesura que lluny de contribuir a fer l’Administració més moderna i competitiva, suposa una nova regressió. Es tracta d’una igualació lineal i a la baixa dels salaris dels directius públics, que acabarà abastant si no es corregeix, el funcionament dels serveis mèdics des de l’organització de l’atenció d’urgències als trasplantaments d’òrgans, passant per moltes altres activitats clíniques i de recerca. Excloure de la mesura, com sembla que es farà, determinats programes de recerca (tipus Centres CERCA i Programes ICREA), no resol el problema per a la recerca biomèdica. S’ignora que aquesta no es pot deslligar del sistema sanitari. I molts investigadors són metges contractats fora de conveni, amb gran capacitat de produir i atreure recursos privats i públics, que ara es poden veure afectats per aquesta mesura populista d’igualar sous. Mesura que es presenta com una aposta per l’equitat, quan en realitat és una decisió desastrosa amb vocació, volguda o no, d’expulsar els millors del sistema públic.
Però més enllà de l’impacte negatiu sobre la recerca i l’activitat clínica, també resulta denigrant pels gestors i directius públics. Si la Catalunya independent necessita gestors públics de primera línia per fer possible l’agilitat necessària en la gestió que reclama Massagué, com vol aconseguir-se això aplicant un model retributiu de matriu funcionarial? Com vol fer-se sense diferenciar retributivament la vàlua i la capacitat d’obtenir resultats? Hi ha millor manera de reconèixer i atraure els millors que fomentar la competència per aconseguir l’excel·lència (en recerca, en clínica i en gestió)?
Quan Massagué diu que “em sembla que només una part petita de les traves deriven del fet que Catalunya formi part d’Espanya”, té tota la raó. En un moment en el que la potencial independència de Catalunya s’associa, entre altres, a la voluntat de fer un país millor, no es pot continuar promovent l’actual model de funció pública orientat a envair i malmetre de la pitjor manera allò que encara funciona per haver-ne estat preservat. Però si continuem formant part d’Espanya també hem de modificar aquest aspecte. Tenir una bona Administració no ha de dependre de ser o no ser espanyols. És una urgència. Hauria de ser una prioritat.