Henry D. Thoreau
El passat dia 8 escrivia sobre la manca de referents que sembla tenir molta gent en el nostre món i la necessitat d’intentar ser el més coherent possible amb un sistema de valors propi. Diguin-li si volen, necessitat de tenir una “filosofia personal”.
Parlava de com la buidor i la necessitat de no parar (“estic molt ocupat, no puc pensar”), per evitar el pànic de confrontar-se a un mateix i trobar massa coses desagradables, dominen les nostres vides. En fi, em referia a com podíem pretendre fer res pels altres (estimar al proïsme és l’única cosa que pot donar sentit a una vida), si primer no pensàvem en què passa dins de cadascun de nosaltres. Ser prou humils i valents per mirar-nos al mirall abans de criticar ningú i queixar-nos de què el món en el que vivim és un… fàstic!! En l’últim post em referia a com les xarxes socials, a partir de la idea que intento sintetitzar amb aquest resum, podien esdevenir armes de destrucció tant massiva com injusta i de contribuir a que aquest món, pugui semblar realment un fàstic. Encara que per més que insisteixin (els de certes xarxes socials i tutti quanti), em nego a acceptar que ho és!!
Aquesta manca de referents propis -sovint fruit de la comoditat de no passar gaire estona buscant-los-, ens porta a reivindicar lideratges exemplars que ens guiïn pel bon camí: polítics, religiosos, socials, empresarials… I ens decebem quan no els acabem de trobar, si és que no fem ús pervers de les mancances dels líders públics, per fer “tir al blanc” i poder seguir queixant-nos sense revisar les pròpies conductes, actituds i valors.
Aquests líders o suposats líders, quan van triar carrera universitària, deurien raonar en termes semblants als de la majoria. Què esperaven de la formació? Adquirir coneixements? Millorar la seva formació com a persones? Les dues coses? Cap de les dues? Segurament algú estarà temptat de respondre (pensant en els nostres líders) que “cap de les dues, són uns pocavergonyes”. A tothom que contesti això li pregunto: “I tu?” Què et va moure a triar carrera? T’importava conèixer millor el que s’amaga en el més profund de tu mateix? O pensaves només en adquirir coneixements i competències?”. Vagi per davant que no pretenc jutjar. Pretenc -pecador com sóc que continuo esforçant-me per millorar- fer pensar.
Hi ha qui opina que l’estudi de la filosofia- i de les humanitats en general- és una pèrdua de temps. Aquesta societat utilitarista en la que compta més el “tenir” que el “ser”, ens ensenya que per guanyar-nos la vida és millor estudiar management o Dret (Medicina ja fa temps que no!) que Filosofia, Història o Art. Preguntar-se: Qui sóc en realitat? Què faig aquí? En què consisteix la vida? Què és el bé? Existeix Déu? Com he d’interpretar el sentit de la mort?… no és una pèrdua de temps estèril? Ho és?
Daniel Gamper (professor de Filosofia a la UAB) mentre afirmava en un article coses tan rellevants com que “la finalitat de la filosofia rau en sí mateixa, i en això s’assembla a l’amor. Si algú està enamorat, no li demanem per a què li serveix…”, deia de passada pels utilitaristes que “els llicenciats en Filosofia no tenen un índex d’atur superior al d’altres estudis. Solen trobar feina”, deia, “potser a causa de la particular flexibilitat intel·lectual que adquireixen en contacte amb els textos i problemes filosòfics”.
Més enllà del sentit pràctic -mal entès-, em referiré a la magnífica conferència que va pronunciar Xavier Antich a ESADE, el maig de l’any passat. Es titulava “Per què necessitem les humanitats? Conviure amb els clàssics per viure el present”. Ell és filòsof i professor titular d’Història de les idees estètiques a la Universitat de Girona. En la conferència explicava amb passió i entusiasme, com compartint amb els seus estudiants la grandesa, la bellesa, la sensibilitat el desafiament intel·lectual que contenen les obres de Plató o Kant, Rembrandt, Velázquez o Tàpies, Bach, Mozart o Shakespeare… sentia que aquestes provoquen una fascinació i un impacte en els joves que en molts casos s’ha mantingut intacte durant anys. Antich diu no dubtar de què “el contacte amb aquests testimonis de la nostra tradició cultural, descomunals per la seva perfecció, és útil en la formació dels joves”. I afegeix que “són imprescindibles per als adults i els professionals competents en qualsevol àmbit com a eines en el camí -al qual tots aspirem- envers una vida plena, intensa i realment madura, és a dir, profundament auto conscient i crítica… Tenim a la nostra disposició un immens cabdal de riquesa capaç de fer-nos millors i de fer millor, també el món que habitem amb els altres”.
En fi, ens recorda Antich com Martha C. Nussbaum (Universitat de Xicago), afirma que “la urgència en la rendibilitat en el mercat global” ens aboca al “risc de perdre certs valors d’importància enorme pel futur de la democràcia”. Valors que les humanitats en general ens ajuden a actualitzar i que acaben sent decisius per fer-se una idea ponderada i crítica sobre temes tan diversos com la justícia social o un determinat model econòmic.
L’art, la filosofia, la teologia… les humanitats, ens ajuden a connectar amb nosaltres mateixos, a desenvolupar el nostre món interior, el nostre pensament crític, la capacitat d’avaluar ponderadament… I com diu Antich citant a Nussbaum, els valors derivats d’una formació que integri aquests aspectes “són essencials per a la formació i el desenvolupament d’una ciutadania autènticament democràtica, respectuosa amb la diversitat i capaç d’orientar-se en la complexitat canviant del nostre vertiginós món global”.
La conferència d’Antich va ser pronunciada en el marc del taller d’Humanitats de la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d’ESADE: humanitats/governança democràtica/escola de management!!
L’admirat amic Àngel Castiñeira és el director d’aquesta càtedra i no fa gaire assenyalava citant l’Aspen Institute que “el líder del futur haurà de conèixer tan bé la seva feina com a ell mateix. No t’estranyi, per tant, que et formuli aquesta pregunta: com de bé et coneixes? Quins són els teus propòsits? El lideratge és fonamentalment una qüestió de com ser, i no tan sols de com fer. Coneixes la teva condició interior, o et farà por explorar el teu estat interior i els seus fantasmes?”.
Els nostres líders tenen incorporat en el seu bagatge el coneixement de la seva ànima i de les seves pors i fantasmes? Els hi tenim nosaltres? No val la pena pensar-hi críticament abans de criticar? Ja no dic d’insultar, vexar o maltractar públicament!!
Com deia Henry David Thoreau, filòsof americà del s.XIX: “Ser filòsof no consisteix en el sol fet de formular pensaments subtils, ni tan sols fundar una escola… Consisteix en resoldre alguns dels problemes de la vida, no en l’àmbit teòric, sinó en el pràctic”.
El fals dilema de la medicina humanista i la medicina científica, real, però alhora innecessari, ja que no són mútuament excloents, em fa pensar en la frase del Dr. Rozman: “Per ser un bon metge cal ser una bona persona”. Per ser un bon polític, un bon empresari, un bon treballador, un bon sindicalista, un bon periodista, un bon ciutadà… també.
En aquest món sorollós i esbojarrat, la filosofia, la teologia, l’art, les humanitats… no són matèries sobreres. Ans al contrari, són molt necessàries. Dedicar-hi temps no és perdre’l. És una aposta per intentar contribuir a què el nostre món no faci “tant fàstic”. Que, insisteixo, no en fa tant!!!