Durant anys vam viure amb molta esperança i confiats que l’Estat de Dret fruit de la transició democràtica, ens duria cap a l’homologació europea, en un moment en el que la percepció d’Europa era la d’un ideal llargament perseguit. Crèiem o com a mínim pensàvem, que podíem aspirar a què els governs fossin raonablement honestos, que la política fes bo el principi aristotèlic que la fa indissociable de l’ètica i que l’economia de mercat convenientment regulada pels poders públics, en una societat amb predomini de les classes mitjanes, ens proporcionaria un marc democràtic estable i un Estat del Benestar generós.
Què ha passat? Una crisi de valors que ve de lluny, creixent i sostinguda en el temps, quan s’ha manifestat en forma de crisi política i sobretot econòmica, ha provocat l’actual crisi social, de manera que tots els elements esmentats s’han vist qüestionats i/o bruscament alterats.
Fa molts anys que es va començar a operar una mutació de les referències ètiques i una descomposició dels vincles i controls socials tradicionals. Des del món de l’Església, des del de la filosofia, del de la sociologia… fa molt temps que s’analitza la crisi de valors i que es fan advertiments i propostes.
Hervieu-Léger, analitzant la crisi contemporània del cristianisme, proposa una sèrie de reflexions que van més enllà del fenomen merament religiós, quan diu que “els individus es determinen religiosament en funció de l’interès personal que poden trobar en aquesta elecció, ja sigui en termes de benestar psicològic, ja sigui en termes de racionalització simbòlica de les seves condicions existencials”. Certeau proposava, ja fa més de quaranta anys, que “la ruptura que s’havia produït en el sí de les institucions eclesials consistia en l’allunyament cada dia més gran entre el que deien i el que feien, entre les paraules i les obres, entre la proclamació d’uns ‘principis generals’ i les praxis quotidianes”. No semblen reflexions gaire allunyades de les que utilitzaríem per descriure el que passa a l’interior dels governs, dels partits polítics, sindicats, institucions diverses i, fins i tot, moviments socials de diversa índole, inclòs el populisme emergent d’aquesta crisi. Quan Beppe Grillo, a Itàlia, es justifica dient que els que conformen el Moviment 5 Estrelles són radicals d’esquerres, per evitar reconèixer obertament (que consti que tampoc ho nega) que als seus mítings hi ha militants feixistes que l’aclamen embogits, cau de ple en el mateix tipus de contradiccions que afecta qualsevol organització de la societat moderna.
Tornant a l’anàlisi de la crisi del fenomen religiós, quan Balandier proposa que generalment “en els nostres dies, la creença religiosa es redueix progressivament a unes construccions ideològiques i simbòliques, amb infinitat de rostres i aparences, que són el resultat (…) dels tòpics moderns imposats pels mitjans de comunicació, de la realització personal (‘cultura del jo’) i de la creixent mobilitat que és pròpia de la omnipresència social i cultural de l’ individualisme”; està assenyalant l’arrel comuna del problema econòmic, polític i social que ens consumeix lenta, però sostingudament: la crisi de valors.
De la mateixa manera que en el món de l’Església, hi ha elements amb capacitat d’anàlisi, d’autocrítica i de comprensió de la realitat, que no conceben aquesta institució com quelcom inamovible i promouen -amb més o menys èxit- la necessitat d’adaptació de la mateixa al canvi social, el mateix hauria de passar amb l’erosionat Estat de Dret espanyol. Els arquitectes encarregats de mantenir-lo dret, haurien de comprendre i acceptar que l’alteració de la realitat social requereix repensar estructures d’Estat i marcs legislatius.
He dedicat varis posts a assenyalar -a partir del fet que una majoria de catalans no trobem cabuda en l’actual projecte espanyol- que el debat entre legalitat i legitimitat es reprimeix sense miraments. Per fer-ho s’apel·la a conceptes formalment democràtics i a una legalitat establerta, a una Constitució, oblidant que es va aprovar en un context en el que el cadàver de Franco encara no s’havia refredat del tot i en el que l’actual cap d’Estat -que ens va deixar en herència el dictador-, va ser validat perquè, en primer lloc, no quedava més remei (com demostra la posició pragmàtica de Carrillo i tants altres) i perquè es veia com una esperança, si més no instrumental, lluny de la trista realitat que és avui.
El problema s’esdevé quan la realitat social canvia, però l’ordenament jurídic, la Constitució i tot l’entramat legal i institucional que determina l’Estat de Dret continuen inamovibles, incapaços d’interpretar correctament el canvi i d’adaptar el marc legislatiu a la nova legitimitat que s’expressa. En aquest context, si les institucions no rectifiquen, perden el respecte de les persones, fins a extrems que també convé analitzar amb cura i delimitar raonablement.
La contundència ha de ser la mateixa, tant a l’hora de demanar els canvis normatius i institucionals (ja sigui pel reconeixement al dret a decidir si els catalans volem seguir involucrats en un projecte espanyol caduc, ja sigui per decidir si l’Estat ha de ser una monarquia o una república, ja sigui perquè les reivindicacions de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca siguin legalment contemplades, ja sigui pel que sigui…); com ho ha de ser a l’hora d’exigir que en la reivindicació i la defensa dels drets, es tingui clar quines línies vermelles no es poden traspassar en cap cas. La legitimitat es perd quan la intolerància cap a qui pensa diferent o cap a qui no fa el que tu vols, dona lloc a actituds i accions agressives, insultants, menyspreables i, com estem veient aquests dies, feixistes (veure el post de 26 de març “Jordi Basté contra l’assetjament al dret a discrepar. El cas de Pia Bosch”). També per això, per eradicar el risc que el feixisme rebroti a partir de manipular la indignació social, cal transformar l’actual Estat de Dret. I encara que la dificultat per modificar la resposta i canviar determinades actituds per part de les classes dirigents pugui resultar exasperant i acabar constituint una manca de respecte democràtic i una desconsideració cap a la majoria social, la solució no passa en cap cas, mai, per pagar amb la mateixa moneda o equivalent.
El mes de novembre passat, el filòsof Francesc Torralba va pronunciar una magnífica conferencia titulada “Els fonaments prepolítics de la política”. És a dir, allò que cal, el bagatge que es necessita, per fer política. Allò que si no es té, acaba transformant la grandesa de la política en un joc maquiavèl·lic, en un lamentable espectacle de masses, en el resultat del dictat dels mercats, més enllà del bé comú o de l’interès col·lectiu. Es referia als principis ètics que han portat més que -com proposa Torralba- a la desaparició del polític honest, -jo diria que- a l’escassetat preocupant dels mateixos, substituint-los en massa casos per una mena de cínics.
Torralba sintetitza que la crisi de la política s’explica perquè Aristòtil ha perdut la batalla front Maquiavel. La proposta d’ Aristòtil, com ja em dit, fa indissociables ètica i política, mentre que Maquiavel propugna que el “Princep” que vol ser polític i desenvolupar llargament la seva carrera, no ha de tenir escrúpols.
Si tornem per un moment a la reflexió de Certeau sobre “l’allunyament cada dia més gran entre el que deien i el que feien (les institucions eclesials), entre les paraules i les obres, entre la proclamació d’uns ‘principis generals’ i les praxis quotidianes”; veiem com ja hem dit que no es gaire diferent de la distància que hi ha entre Aristòtil (el que hauria de ser) i Maquiavel (el que és). I com deia també abans, això aplica a quasi totes les organitzacions humanes contemporànies. També als mercats, que és al que ara em vull referir. I aplica molt perquè les circumstàncies fan que des del maquiavelisme dominant, tant al món polític, com al financer, determinades connivències entre ambdós, acabin sotmetent el primer al segon.
Davant d’aquest fet, hi ha molta gent que des de la bona fe i l’ètica, indignats o preocupats, acaben caient en plantejaments involuntàriament maniqueistes que els condueixen a concloure que davant el risc de domini dels mercats, cal establir tallafocs radicals entre aquests i la política, entre el sector públic i el sector privat. Però el maquiavelisme, no és patrimoni de la política. Ni dels mercats. Ni tant sols de l’Església. També caracteritza la manera de fer de determinats mitjans de comunicació i de certs moviments socials. I això fa que, en aquest cas, ciutadans i grups socials “aristotèlics”, es fonguin, siguin manipulats i es confonguin amb ciutadans i grups socials (inclosos determinats partits polítics, sindicats i Media) “maquiavèl·lics”, arribant-se al bloqueig pel foment de la irracionalitat, en un terreny abonat per la legítima indignació dels primers, dels “aristotèlics”.
Alerta, que la solució no està en passar del blanc al negre. Cal trobar el gris definit per mecanismes de regulació clars, transparents, públics, de la relació entre el públic i el privat. La societat no es pot permetre, menys que mai, renunciar als recursos econòmics ni al talent que, en aquest moment, estan més en el sector privat que en el públic (veure post del dia 1 d’abril “Saber aprofitar el talent del sector privat per al sector públic i viceversa”). I això es pot fer, i s’ha de fer, des de la lògica aristotèlica.
Miquel Puig en el diari “ARA” del dissabte passat (“A les AMPA se’ls ha girat molta feina”), ens recordava que en els primers cinc anys de la crisi, el PIB ha caigut més d’un 11% en termes reals, provocant una disminució del 20% dels impostos recaptats, això malgrat l’augment dels tipus de l’IVA i de l’ IRPF. És evident l’empobriment general, és evident que les arques públiques són buides i que el diner es troba en aquests “mercats”, amb els que caldrà entendre-s’hi, sí o sí, i col·laborar-hi, des d’unes regles del joc diferents. Unes regles del joc que han de contribuir a la recuperació de les classes mitjanes, revertint la tendència cap al model propi dels països emergents (eufemisme emprat per referir-se al subdesenvolupament), consistent en el predomini d’una minoria opulenta, sobre una majoria miserable. Sóc dels que opino que la vitalitat de la democràcia està molt condicionada pel predomini social de les classes mitjanes.
Els canvis que cal operar en l’Estat de Dret, per adaptar-lo a la nova realitat social, són inviables sense comptar amb els que disposen de recursos i de talent. Que ningú s’equivoqui, la solució no està en sacralitzar el públic i endimoniar el privat. Està en la concertació entre ambdós sectors. Recordem el que dèiem en el post abans esmentat: “en els dos últims anys, 288.000 milions d’euros s’han ‘fugat’ d’Espanya”. I la fuga no s’ha limitat als diners. També se’ns escapa el talent. En gran part, és el resultat de la transformació de la discrepància en intransigència i de la cooperació en confrontació.