Dimecres 24 de setembre de 2025. A Barcelona és Festa Major
Aquí no. Aquí el mestral ha bufat fort durant quasi dos dies. Va arribar amb la tardor. Tempestes localitzadament intenses al Baix Ebre, en les hores en què l’estiu donava pas a la tardor. Temperatures anormalment baixes per l’època. Colors impressionants. Colors de tardor i clima de tardor-inici d’hivern. Al migdia el sol acarona dolcíssimament i convida a deixar-se portar…
Mar més blau que verd. La sorra de la punta del Fangar es veu daurada. Cel de color blau cel intens, blanquinós. El verd de la vegetació es fa veure amb força. La natura va fent la seva, aliena a les cuites humanes. Sento molt especialment la seva força. Astènia tardoral. Connexió amb aquesta energia immaterial que se sent per tot. Aquests últims mesos el cap i el cos, el cos i el cap, estan adolorits i ho fan notar. Serà que, malgrat tot, l’energia tardorenca impel·leix cap al recolliment? No és energia primaveral explosiva. Però és energia que porta cap a la quietud, la calma i la reflexió. Preludi de l’hivern. Recolliment agradable. Sí, la tardor ha arribat. Enguany, per ara, el canvi estacional està ben definit.
Divendres 26 de setembre de 2025. El far es mou
Camina que caminaràs. Una hora d’anada i una de tornada. El pas entre el trencaones rocós i el restaurant “Els Bascos”, a la part més estreta, no té més de 3 o 4 metres. Anys enrere estava separat del mar per ben bé 300 metres. El Glòria el va colpejar fort. Les dunes del Fangar s’apilen gairebé arran de mar. La “barrera” de fil lligat a pals plantats a la sorra, que pretén protegir les zones de nidificació d’aus, conseqüentment també està a prop del mar. Malgrat els anuncis que indiquen que els gossos han d’anar lligats, la majoria campen al seu aire, amb el consegüent risc per a la procreació de les aus. El pas cap al far es fa estret. A mesura que camines, sembla que algú vagi enretirant el far, que s’allunyi del punt des d’on et trobes, malgrat tu vas avançant. Un cranc blau mort, un llobarro d’un parell o tres de quilos també mort, un tronc enorme de fusta i un gran tauló, també de fusta, escopits pel mar a la terra, serviran de fites per tenir una idea imprecisa, durant la tornada, del temps que manca per arribar. La Salomé fa algunes fotos. Espero que li serveixin per pintar algun quadre. M’agraden els seus quadres. L’Alain carrega una bossa amb els estris considerats necessaris per a la petita excursió. Entre ells, una peça de roba gran, una mena de manta o tovallola amb textura de mocador, que, arribats al far i després de tocar-lo i fer les fotos de rigor, ens serveix per estirar-nos plàcidament una estona a terra. Silenci millorat pel suau so del vent i de les onades del mar. Sol agradable de tardor: com les estufes catalítiques, escalfa però no crema. Caminem, xerrem, gaudim del moment, compartim. Ells venen de Sant Feliu de Guíxols. Que diferent és aquest paratge del de la Costa Brava. Veiem l’Ampolla i l’hotel Les Oliveres. Endevinem la cala La Buena, i el Morro de Gos i la guingueta del Josep. Bones sardines a la brasa a la guingueta del Josep! Veiem el color característic de la roca sota els pins del camí de ronda de l’Ampolla a l’Ametlla de Mar. Endevinem Sant Jordi d’Alfama i Calafat. Veiem la nuclear i els molins de vent que produeixen electricitat. Recordem que, juntament amb la petroquímica i les indústries que fan la vida difícil als sediments que baixen pel riu, són la diana de les
reivindicacions i protestes dels ecologistes. Fa temps que tinc clar que aquesta terra està deixada de la mà de Déu, malgrat no tenir res contra les nuclears ni els molins de vent. S’endevina l’Hospitalet de l’Infant i, a l’horitzó nord, veiem el cap de Salou, que tanca l’enorme —diguem-ne— badia, que pel sud acaba aquí al Delta. L’home que hem vist assegut impertèrrit sota una ombrel·la vigilant dues canyes de pescar que ha clavat a terra davant seu, a l’anada, continua aquí a la tornada. Igual d’impertèrrit. La Salomé i l’Alain, amb els seus companys de canotatge de Sant Feliu de Guíxols, demà faran descens pel riu des de Móra fins a Tortosa. La caminada acaba i anem a dinar als Bascos. Torrades d’anguila fumada, ortigues de mar i canyuts de primer. Paella d’arròs amb cranc blau de plat fort i menjar blanc i gelats de postres. L’Alain tasta el licor d’arròs. Migdiada sobre la sorra a la platja de la Marquesa. Sol amable i agradable. Un dia bonic.
Dissabte 28 de setembre de 2025. Valors sòlids, vides boniques
La Cristina Grau va celebrar ahir el seu aniversari —amb unes setmanes de retard— i va tenir l’amabilitat de convidar-me. En total, vàrem ser 7 els convidats. Ho va preparar tot amb una il·lusió, unes ganes, una bondat que, personalment, valoro molt. La Cristina és una de les —no tantes— persones que em fan creure encara en la humanitat. Aparentment —segurament en part realment, però no n’estic segur i, si és així, em resulta secundari— discrepem en algunes qüestions com la seva visió del feminisme o de la immigració o de la catalanitat (dic bé catalanitat i no catalanisme, ni nacionalisme ni… similar). Això que dic, per a mi, és important perquè em demostra que quan les conviccions són profundes, arrelades en la bondat i la bona fe i respectuoses amb la discrepància, en aquest món de crispació i tensions, es pot conviure sense problemes des d’aquesta discrepància. Els presents van coincidir que, en els pobles, la xafarderia, controlar els veïns, posar-se en la vida dels altres, criticar, podia resultar carregós. Em vaig sentir en avantatge, perquè jo —com un altre dels convidats, nascut a Lima i arribat al Baix Ebre des de Madrid— vinc de Barcelona i només fa 8 anys que estic aquí. En primer lloc, em coneix encara poca gent —segurament més de la que crec i segurament alguna que desconec pot ser que hagi comentat de mi— i, segonament, almenys per ara, sento que m’és igual si mai sóc objecte d’aquest control social, crítica…
La vista des del balcó de casa la Cristina, sobre el port de l’Ampolla, el mar i el Fangar, és extraordinària. Agradable vista del capvespre donant pas a la nit. Un veler de prou envergadura i molt bonic, amarrat a una boia a pocs metres de la costa. Mar plana. Colors preciosos. Una de les persones presents m’explica uns fets tristos que inevitablement m’evoquen coses viscudes molt i molt a prop: com els problemes de salut mental poden afectar les relacions entre persones que s’estimen. En aquest cas, la parella s’estimava i s’estima. Són d’aquella gent que creu en l’amor per sempre i així ha estat durant 23 anys. I així és. Ara bé… Una ludopatia greu ho ha qüestionat tot. Quan s’ha vist amenaçat tot el patrimoni familiar, vivenda inclosa, i el membre de la parella afectat no pot de cap manera desenganxar-se de l’addicció, la continuïtat de la convivència ha esdevingut impossible. Quanta impotència, quin patir, que difícil a vegades acceptar els designis de l’univers!
Constatació de soledats no desitjades. De la dificultat d’aconseguir segons quin tipus de relacions aparentment desitjades, però, fins i tot creient en l’autenticitat del desig, misteriosament inassolibles o quasi, en la pràctica. Sensació que la dinàmica social arrossega la gent a maneres de viure que entren en conflicte amb els seus valors bàsics. Crida l’atenció la quantitat de gent que assegura desitjar un tipus de relacions que la pràctica demostra que la piconadora del treballar, treballar i treballar, per produir, produir i produir, per consumir, consumir i consumir, impedeix la connexió amb un mateix i amb els altres. I només queda el discurs, que esdevé nostàlgic d’un món que no sembla hagi de tornar.
Dimecres 1 d’octubre de 2025. Avui fa 8 anys 
Us recomano la lectura de la narració “De Pearl Harbour a Portbou: La vida de la meva família en un camp de concentració japonès”, de la periodista Elianne Ros (https://www.lavanguardia.com/internacional/20250928/11097024/pearl-harbor-portbou-vida-mi-familia-campo-concentracion-japones.html).
No voldria estar a cap camp de concentració. Ara mateix em surt dir que encara voldria menys estar en un camp de concentració japonès.
La narració de l’Elianne m’ha impactat. He estat al Japó un parell de vegades. Malgrat haver-hi estat i haver tractat professionalment amb japonesos —sempre difícil treure’n l’aigua clara— no tinc una opinió sòlida formada sobre aquest poble, més enllà dels tòpics i de les aparences. Reconec, però, una certa malfiança respecte al que puguin ocultar.
Difícil imaginar els efectes posttraumàtics col·lectius de la massacre nuclear d’Hiroshima i Nagasaki. Sigui com sigui, em puc imaginar perfectament l’exèrcit japonès torturant, brutalitzant i assassinant neerlandesos en els camps de concentració d’Indonèsia. La Segona Guerra Mundial va ser una carnisseria horrible. Sempre tenim més presents els escenaris bèl·lics i de terror del continent europeu. Però la guerra, com el seu nom indica, va ser mundial. Que ningú s’estranyi si, parlant amb un holandès que va viure aquelles atrocitats, troba que aquest pugui ser més o menys ambivalent a l’hora d’expressar els seus sentiments reals sobre el bombardeig nuclear… El cervell i l’ànima humana són intricats i complexos! Més enllà del políticament correcte…
Dijous 2 d’octubre de 2025. Quan la vida sembla més llarga que l’eternitat…
“Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra la tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat.”
“Passo tot el dia al llit (…) Per la finestra, veig que el dia és gris, baix i trist —sense vent. L’alcohol d’ahir m’ha fet passar una nit d’excitació sensual i mental. A les set del vespre, entro en la fatiga i al llit sento una sensació paradisíaca. Passo la nit dormint i escrivint.”
“La fatiga d’escriure pels diaris arribarà un moment que serà insuportable. Quan veig que a fora fa tan bon dia i jo estic amarrat, com un presidiari, a aquesta taula de la xemeneia, em desespero.”
“A can Miquel trobo Sagrera, amb Pepet Gilet, que vénen de dinar de Fitor, amb molt d’alcohol. Per l’horror que em fan els borratxos, em faig càrrec de l’horror que dec fer a la gent quan m’emborratxo. Torno a les dues.”
“Dia mort i opac, no em moc del mas. He traduït el Corpus, que potser ha quedat bé —potser. En aquesta casa, hi estic bé i hi treballo. Tinc alguns llibres a mà, m’hauria de casar amb una dona jove, amb un cos bonic i no moure’m mai més d’aquesta casa. Però sóc ja tan vell i tan arrilat!”
“L’insomni em produeix els mateixos efectes que l’alcohol: taquicàrdia, nosa al cor, com un espesseïment de sang.”
“Estar tantes hores sol és agradable, fascinador, però a la llarga és inaguantable.”
“Mal humor a primeres hores de la tarda, en llevar-me. No m’hauria pas llevat, però haig d’escriure per Destino. Quina vida avorrida i estranya. És un suïcidi lent però assegurat. Festa major de Regencós: recordo quan era jove, que hi anava, a berenar. Llavors ja m’emborratxava. L’alcohol m’ha fet molt de mal —i encara sort que, de jove, l’alcohol era filtrable. Però era fatal: als solitaris, l’alcohol ens excita la sociabilitat, ens dona el que ens falta.”
Trossos de La vida lenta de Josep Pla. I és que les coses no sempre són com semblen!