LA SOCIETAT DEL RENDIMENT IL.LIMITAT

En l’últim post (veure “Ètica, estètica i fariseisme”) vaig escriure:

“Malgrat el país oficial em té esgotat, intento no renunciar a contribuir -en la mesura que en sigui capaç-  a què no perdem del tot el sentit comú i m’esforço per confiar en què el país real encara val la pena. Penso que escriure pot ser una forma d’intentar-ho”.

Fa uns dies, contrastant aquesta idea amb un col·lega, em va recomanar el llibre “La societat del cansament” de Byung-Chul Han, en el que descriu l’inici del segle XXI, com caracteritzat per la depressió, el trastorn límit de la personalitat (TLP), el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) o la síndrome del desgast ocupacional (SDO)…

El llibre fa reflexionar. En reprodueixo un fragment com en podria triar un altre:

“(…) La societat del segle XXI ja no és disciplinària (hospitals psiquiàtrics, presons, casernes i fàbriques), sinó una societat de rendiment (gimnasos, torres d’oficines, bancs, avions, grans centres comercials i laboratoris genètics). Tampoc els seus habitants no s’anomenen ja ‘subjectes d’obediència’, sinó ‘subjectes de rendiment’. Aquests subjectes són emprenedors d’ells mateixos.

(…) La societat disciplinària és una societat de la negativitat (…), de la prohibició (…). La societat del rendiment (…) es caracteritza per la positivitat (…). A la societat disciplinària encara la governa el no. La seva negativitat genera bojos i criminals. La societat del rendiment, ans al contrari, produeix depressius i fracassats (…).

A partir d’un cert punt de productivitat, la tècnica disciplinària, és a dir, l’esquema negatiu de la prohibició, arriba de cop i volta al seu límit. A fi d’augmentar la productivitat se substitueix el paradigma disciplinari pel rendiment, perquè a partir d’un nivell determinat de producció, la negativitat de la prohibició té un efecte bloquejant i impedeix un creixement ulterior. La positivitat del poder (ser capaç) és molt més eficient que la negativitat del deure (…). El poder (fer) eleva el nivell de productivitat obtingut per la tècnica disciplinària, és a dir, per l’imperatiu del deure. En relació amb l’increment de productivitat no es dona cap ruptura entre el deure i el poder, sinó una continuïtat.

Alain Ehrenberg situa la depressió en el pas de la societat disciplinària a la societat del rendiment: L’èxit de la depressió comença en l’instant en què el model disciplinari de gestió de la conducta, que, de forma autoritària i prohibitiva, va atorgar els seus respectius papers tant a les classes socials com als dos sexes, és abandonat a favor d’una norma que indueix a l’individu a la iniciativa personal. Que l’obliga a esdevenir ell mateix (…). El deprimit no està a l’alçada, està cansat de l’esforç d’esdevenir ell mateix (…).

L’home depressiu és aquell animal laborans que s’explota a sí mateix, és a dir: voluntàriament, sense coacció externa. Ell és, al mateix temps, botxí i víctima (…). La depressió es desferma en el moment en què el subjecte de rendiment ja no pot poder més.

Al principi, la depressió consisteix en un ‘cansament del crear i del poder fer’. El lament de l’individu depressiu, ‘res no és impossible’, no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de sí mateix i a l’autoagressió (…). La depressió és la malaltia d’una societat que pateix sola l’excés de positivitat. Reflecteix aquella humanitat que dirigeix la guerra contra ella mateixa.

El subjecte de rendiment està lliure d’un domini extern que l’obligui a treballar o fins i tot l’exploti. És amo i sobirà de sí mateix. D’aquesta manera, no està sotmès a ningú, més ben dit, només a sí mateix. En aquest sentit, es diferencia del subjecte de l’obediència. La supressió d’un domini extern no condueix a la llibertat; més aviat fa que la llibertat i la coacció coincideixin. Així, el subjecte de rendiment no s’abandona a la llibertat obligada o a la lliure obligació de maximitzar el rendiment. L’excés de treball i de rendiment s’agreuja i es converteix en autoexplotació. Aquesta és molt més eficaç que l’explotació per altres, perquè va acompanyada d’un sentiment de llibertat. L’explotador és al mateix temps l’explotat. Víctima i botxí no es diferencien. Aquesta autoreferència genera una llibertat paradoxal que, a causa de les estructures d’obligació immanents a ella, es converteix en violència”.

La lectura d’aquest llibre, inevitablement et fa pensar en com vius i, per seguir el contingut del paràgraf reproduït, penso que tracto de ser “emprenedor de mi mateix”, però no amb la finalitat d’incrementar el rendiment, almenys entes en un sentit econòmic, materialista. Intento pensar que “sóc capaç, que tinc poder per” produir d’acord amb una ambició material limitada i deixar  temps per produir d’una altra manera -sense pressió- i intentar aportar algun valor afegit, en aquest cas escrivint.

Constato, però, dues realitats coherents amb la bogeria col·lectiva, amb la societat cansada.

En primer lloc, sí, realment visc força envoltat de persones que han optat per l’autoexplotació sense aturador esdevenint botxins de sí mateixos i per tant víctimes de la seva “elecció” vital. Una mirada al meu voltant em permet veure metges amb síndrome de burnout (cremats), directius, professionals i treballadors estressats amb manifestacions psíquiques i físiques -en ocasions greus-, amb somatitzacions i sociopaties diverses.

Segonament, constato que no tothom comprèn -i molts jutgen malament- que no m’imposi l’obligació de rendir tant com pugui i sense gaires límits. No es comprèn que intenti -amb més o menys èxit- substituir el principi de viure per treballar que va dominar completament la meva vida fins els 50 anys, per l’intent de treballar per viure. Algun “hiperaccelerat”, persones que han perdut la capacitat de fer res més que treballar -i no em refereixo als que ho han de fer per necessitat- creu que no treballo. I quan explico que sí que ho faig -això sí, intentant acotar el temps laboral- però que ho faig perquè no em queda més remei, quan els hi dic que si pogués em “jubilaria”, em diuen que com puc dir això amb l’edat que tinc… Suposo que no tothom entén que desprès d’una determinada trajectòria professional i vital, es legítim arribar a la conclusió que el valor afegit més gran que es pot aportar -o almenys que es pot intentar aportar amb èxit variable i desigual en el temps- és mitjançant alternatives al treball convencional, en el meu cas l’escriptura. I això sense que necessàriament tingui res a veure amb ser un professional d’escriure -no soc prou bo per això- és una forma més aparent que real de “jubilar-se”.

Seguint la lògica del llibre de Byung-Chul Han, el meu intent deliberat de no caure en el parany de l’hiperrendiment per la via de l’autoexplotació sense autocompassió, pot preservar-me del risc de la depressió. És cert, però, que la meva opció comporta un cert aïllament social (procuro que sigui un aïllament selectiu adreçat als grups socials més malalts d’hiperrendiment, per tant aïllament preventiu del risc d’emmalaltir) que afegit a la manca de vincles, comuna en un món caracteritzat per la fragmentació i l’atomització social, com apunta el propi autor, també comporta risc de “depressió”. Però… la vida no està mai exempta de riscos!

Crec en el valor de compartir a través del blog visions i reflexions de la vida quotidiana. En diferents entrades m’he referit a què de ben segur, moltes d’elles, són pobres, poc aporten. Però alhora -i també ho he esmentat en més d’un post- sé que tinc lectors. Coneguts alguns i -suposo- que desconeguts la majoria.

Per poc que aconsegueixi contribuir en algun moment i en petita mesura a esmorteir el cansament social, la depressió de la societat del rendiment (i del consum desenfrenat com a gran manifestació del materialisme i la deshumanització), ja em dono per satisfet.

Ja fa temps que vaig abandonar gairebé del tot “l’actualitat informativa” com a material a partir del qual escriure. M’interessa més la vida quotidiana i particularment les emocions humanes que són el que “de veritat importa a la gent” -com diuen els polítics- i no pas els grans fets polítics i econòmics als que no nego pas la importància, que és molta. En tot cas m’interessen en la mesura que també determinen moltes emocions.

Practicant amb l’exemple, em referiré a un episodi recent que em va satisfer molt: una entrevista amb una persona jove que volia contrastar amb mi el seu enfoc de carrera professional. Es tracta de quelcom que faig amb una certa freqüència, però aquest cas em va resultar molt estimulant. Abans, però, una qüestió prèvia…

Des de sempre he gaudit participant molt activament en la selecció dels meus col·laboradors. He comptat amb el concurs de headhunters, de responsables de recursos humans, però sempre m’ha agradat participar, destinar molt temps al que es coneix com “entrevista personal” dels candidats a un lloc de treball. I el currículum -a partir, és clar, d’uns mínims obvis- mai és el que més m’ha interessat. L’actitud, la intel·ligència, la sensibilitat, la capacitat de combinar-la amb fermesa, amb comprensió, amb determinació, les habilitats personals, el transfons humà… sempre m’han interessat més i són els criteris -sense desmerèixer en absolut la meritocràcia, la cultura del mèrit, al contrari- que he emprat per decidir. Alguna vegada m’he equivocat estrepitosament, és clar…

Quan vaig treballar a l’administració pública, on la major part de treballadors ho eren per haver aprovat una oposició a funcionari, el que feia era fixar-me molt en la gent jove -jo era jove i em fixava en els més joves- i intentar donar-los-hi canxa malgrat les limitacions pròpies de les regles del joc públiques que no sempre permeten que els millors surin. Però déu n’hi do la gent que vaig poder “descobrir” i impulsar. Alguns d’ells vaig poder atreure’ls després cap el sector privat i de tots vaig aprendre molt.

Mai he entès una forma d’actuar -que l’he vist practicar molt, en especial al sector públic- consistent en “triar persones que no t’eclipsin” per pors diverses. Com deia abans, em puc haver equivocat en algunes seleccions, però sempre vaig intentar triar col·laboradors amb el criteri que em poguessin substituir i fer-ho millor que jo. El que dic pot semblar vanitós per part meva, però puc assegurar que és cert i que -per compensar- no deixava d’haver-hi un punt d’egoisme en aquesta manera de fer: d’una banda aprenia d’ells i de l’altra m’assegurava l’èxit de l’equip, que també era el meu.

L’episodi concret que vull compartir va tenir lloc fa uns dies. Una persona em va demanar que rebés un jove que intentava situar-se en el mercat laboral, per escoltar-lo i en la mesura del possible aconsellar-lo. Com acostuma a passar en aquests casos, primer vaig rebre un currículum que… em va costar una mica d’entendre. M’esperava un noi de l’àmbit de comunicació, relacions institucionals, màrqueting. Potser un creatiu…

El seu posat, la manera de parlar, la mirada, denotaven algun valor afegit, de moment intangible. Al cop de poc d’escoltar-lo em vaig adonar que era una persona molt intel·ligent i madura, amb força.

Em va costar estona entendre la visió que tenia del que li agradaria desenvolupar professionalment. La intuïció, però, m’indicava que el que deia tenia ple sentit i, una de dos, o era bastant novador o bé -probablement és això- hi ha una generació de joves molt ben formada que -afortunadament- ens ha passat al davant i ja no els podrem seguir. Aquell noi tenia, té, un valor afegit notable…

M’hi vaig estar estona, el vaig escoltar, li vaig fer explicar de diverses maneres el que no entenia i vaig concloure que havia de posar-lo en contacte amb directius d’èxit, però dels d’èxit de veritat. No “màquines fredes només orientades a resultats”. Persones -amb capacitat d’obtenir grans resultats econòmics sí, però també- amb sensibilitat i lideratge basat en valors. Líders capaços de treure el millor dels valors professionals i humans dels seus col·laboradors. Vaig creure que valia la pena intentar convèncer a dos CEO de multinacional, ambdós persones d’aquestes que “viuen en un avió”, que alliberessin un petit espai de temps a les seves respectives agendes per escoltar aquell jove. Estava segur que els hi resultaria interessant.

Per a mi va ser una satisfacció trobar algú sòlid, amb valors i ben format, amb les idees clares sobre el que volia i va ser l’alegria del dia compartir amb ell una estona. Vaig aprendre, vaig gaudir i vaig sentir motius per a l’optimisme.

Després de llegir les reflexions contingudes a “La societat del cansament”, penso de nou en aquells dos directius que espero que rebin aquest noi, i en ell mateix. No conec prou a fons cap dels tres per afirmar res gaire rotundament. Pot ser que els dos primers estiguin en risc greu de ser els seus propis botxins en la societat del rendiment il·limitat. I pot ser que segons com evolucioni la carrera d’aquest noi caigui també en aquest risc. Crec, confio, que tots tres disposen de la capacitat de ser veritables amos d’ells mateixos -almenys en alguna parcel·la crucial, del tot no se n’és mai- més enllà del rendiment desfermat i que l’espai de llibertat real compensi el de coacció -que sens dubte s’autoimposen en alguna mesura-, el d’obligar-se a rendir sense límits de cap classe.

En el fons, per ara, encara crec que la millora sempre és possible…