LA MEVA RESPONSABILITAT I LA DELS ALTRES

Estava dubtant si fer un post de resum de l’any 2013 o un sobre quines sensacions provoca el 2014, quan un article d’Antoni Vives (diari “ARA” de 6 de gener de 2014) ha alterat els meus plans.

En primer lloc cal agrair el fet que -qualsevol persona, però encara més- un polític tingui la sensibilitat i el valor d’escriure sobre la manca de referents que afecta massa persones en el món d’avui. Sobre la dificultat que implica intentar ser coherent amb uns valors sòlids que primer cal haver adquirit i interioritzat. La insatisfacció, la buidor, la necessitat de no parar, de distreure’s, dominen massa vides. De distreure’s d’un mateix per por d’haver de confrontar-se amb l’essència personal. La de veritat. Digueu-li “ànima” si ho preferiu. El que en el fons és llum, pot fer por i acabar semblant negror infinita.

El més senzill és estar molt ocupat i no tenir temps de… pensar en la pròpia realitat. Una estona més o menys aprofitada amb la família i a seguir treballant per poder consumir, si es té la sort de tenir feina. En qualsevol cas, consumir o desig de poder-ho fer. On sigui. En botigues o a través d’Internet. El que sigui.  Hores de TV o de connexió a xarxes socials. El que calgui per evitar el risc d’haver-se de confrontar a un mateix i descobrir la buidor o sentir por de trobar aquell forat negre.

L’alternativa no ha de ser la vida contemplativa i el no fer res. Però cal trobar l’espai de reflexió necessari i fer els deures que tots tenim com a persones. Primer amb nosaltres mateixos ja que en cas contrari poc preparats estarem per fer res de gaire bo pels altres.

Antoni Vives indica l’únic camí que pot donar sentit a una vida: estimar als altres i comprometre’s de debò. Parla de què “…cap pensament orientat al servei de la societat no és vàlid si no hi ha un compromís basat en l’afecte als altres”. I reivindica que… “torni un temps d’espiritualitat pràctica” amb independència de si “som cristians catòlics, protestants o evangèlics, musulmans hindús, agnòstics o ateus”. Es refereix a una espiritualitat pràctica com “allunyada de la superstició, de l’autoajuda, de la imaginació de baixa estofa amb la que alguns aprofitats pretenen seguir banalitzant l’ànima humana”. Afegeix: “La nova espiritualitat ha de ser la vitamina per confegir societats justes, lliures i democràtiques. No hi ha societat sense persones compromeses. El compromís tindrà aquestes arrels espirituals, o no durarà”. En resum, amor al proïsme i compromís sincer.

Fins aquí algú pot ironitzar i dir que acabem de descobrir “la sopa d’all”. I és que el problema no està tant en saber que cal fer ni tan sols en com cal fer-ho per donar sentit de veritat a l’existència. El problema està en fer-ho. Ser conscient que la nostra societat ha estat curosament concebuda per distreure’ns de nosaltres mateixos i absorbir la nostra atenció i dedicació a tota mena d’activitats que difícilment ens permetran retrobar-nos amb el més noble que tenim, si no estem preparats i molt atents.

Comentant l’article de l’Antoni Vives amb una persona jove, la reacció que va tenir em va -no sorprendre (malauradament), però sí- preocupar: queixar-se de què això no li havien ensenyat!!!

Costa de creure que la família, l’escola, la vida associativa, la universitat… no proporcionin un sistema de valors que permeti reflexionar sobre el sentit que cal donar a la pròpia existència. Culpar a tots els altres de què no han fet la feina i no començar per reflexionar sobre quina ha estat l’actitud personal en relació al sentit profund de l’amor i el sentit del compromís per donar plenitud a la vida, forma part sens dubte del que caracteritza el món en el que vivim.  “Tot m’ha de ser donat. M’ho mereixo pel simple fet d’existir. Si no m’arriba és que ‘el sistema’, els altres, la família, els amics, el sistema educatiu… tots, han fallat. Jo no hi tinc cap responsabilitat. Per cert, als meus fills que no els hi passi com a mi i que algú els hi ensenyi això tan important!!!”.

Quan culpem reiteradament els altres dels nostres mals, alguna cosa no estem fent bé. A la persona que em deia això arrel de comentar l’article de l’Antoni Vives, li diria que trobi espais per allunyar-se del “soroll infernal” que contamina el món en el que vivim. Que prengui distància, que respiri fons, que mediti, que reflexioni. Que deixi de banda els enemics, els dimonis i els pensaments negatius. Que miri de tant en tant el cel estrellat, un paisatge encisador o una obra d’art. Que es deixi envair per allò que el transcendeix i que analitzi la seva vida des de la perspectiva de les més nobles sensacions que pot provocar aquesta contemplació. Que miri dins seu. Veurà que hi ha quelcom que va molt més enllà i que pot connectar amb els valors que els pares, l’escola, l’esplai o el club esportiu li han transmès i que, de ben segur, li servirà per diferenciar el que està bé del que no ho està. Veurà que ho té tot per estimar el proïsme i comprometre’s amb els altres. Que no cal que reclami res a ningú. Que tot li ha estat donat. És hora de què pensi per què no ha sabut aprofitar i rectifiqui.

Acabo repetint una frase de Mandela (fent cas omís als que denuncien l’abús que s’ha fet d’ell amb ocasió de la seva mort): “Un sant és un pecador que continua esforçant-se”.

Qui això escriu ni és un sant, ni molt menys pretén donar lliçons a ningú. Però sí continuar esforçant-se, perseverant i recomanar -començant per mi mateix- autoexigència i reconeixement de les pròpies deficiències abans de culpar ningú dels nostres mals o dels nostres dèficits. La capacitat d’estimar i el sentit del compromís hi són. Per dur-los a la pràctica i viure d’acord amb ells, cal esforçar-se i treballar molt en un i respectar i deixar tranquils als altres.