“Jo només sé que no sé res” és l’expressió de la màxima saviesa, el reconeixement humil de la realitat humana. La d’un ésser tan peculiar que essent finit aspira a l’infinit. Un ésser que quant més sap més clar veu que la veritable saviesa no està a l’abast de l’home. A partir d’aquí, el desig d’aprendre dignifica i l’adopció d’una actitud modesta pel que fa al saber i al conèixer, ajuda a afrontar més adequadament la realitat.
El guió del nostre temps, però, exigeix actuar com si es sabés tot, com a mínim com si es tingués resposta per a tot. I de pressa. Molt de pressa. Però la crisi actual està posant de manifest que ningú sap donar-nos gaires respostes al que voldríem saber de la mateixa, malgrat la majoria de persones, en especial les que tenen projecció pública, sentin la necessitat d’actuar des de la seguretat que dóna creure, o simplement fer veure que se sap.
Escoltem economistes, que acumulen molts coneixements i informació, però que no passen de fer bo aquell principi ja emprat irònicament de què “la caixa d’eines” que tenen només els hi permet interpretar la realitat “a posteriori”, podent existir tantes interpretacions de la mateixa com economistes hi hagin.
Uns altres que semblen haver oblidat que el seu coneixement és limitat són els tertulians. Els noticiaris de la ràdio i de la TV s’han transformat en tertúlies on personatges que, si bé en el millor dels casos han conreat alguna especialitat, són prou agosarats per parlar de qualsevol cosa, massa sovint sentint-se obligats a fer com si sabessin de què parlen. Poques vegades hem sentit a algun d’ells contestar: “Perdoni, prefereixo no dir res, perquè d’aquest tema no en tinc una opinió sòlidament formada”.
I és clar, els polítics… La corrupció massa generalitzada i l’excessiva laxitud moral no fan més que agreujar una realitat preexistent, ben definida per Max Weber quan deia: “La consciència de tenir una influència sobre els homes, de participar en el poder sobre ells i, sobretot, el sentiment de manegar els fils de la història, eleven al polític professional, fins i tot a aquell que ocupa posicions formalment modestes, per damunt del quotidià. La qüestió que es planteja és quines han de ser les qualitats que li permetran estar a l’alçada d’aquest poder -per limitat que sigui- de la responsabilitat que recau sobre ell”.
És a dir, la pregunta sobre els atributs i les qualitats dels que han de liderar i, potser ser referents (o no), ve de lluny. La rabiosa actualitat precipita algunes respostes que, segons com, pot semblar que ja deixen de banda la qüestió del saber. Se’ls hi demana no mentir, actuar amb honestedat, ser valents, tenir capacitat de plantar-se, saber escoltar… És a dir, la percepció ciutadana de la política i els polítics ens porta directament al famós sistema de valors, els que permeten sospesar i actuar des de la percepció honesta del que pot ser més convenient o, com a mínim, menys lesiu.
Crec que avui apreciaríem molt que d’aquesta marea d’actors que han de fer com si sabessin, aparegués en escena un bon home, o una bona dona, prou savi i modest per reconèixer que, tot i no saber res, tot i ser un miserable humà que no té resoltes les qüestions fonamentals sobre l’existència -Qui sóc? D’on vinc? Què faig aquí? Cap a on vaig? Existeix Déu? Per què existeix el mal?…- exposés alguna constatació, amb tants dubtes com es vulgui però que, conscient de la inexistència de veritats absolutes i de solucions universals, ens plantegés alguna cosa del tipus següent:
“He llegit i escoltat diversos economistes que han associat un valor positiu com és l’austeritat a programes de dràstiques retallades socials. N’he sentit i llegit que s’han expressat en sentit contrari. Jo, pobre de mi, no entenc res. Però la meva formació en recerca -també el simple ofici de viure-, m’ha ensenyat que el mètode assaig-error fa bo el principi popular que dels errors -i dels èxits també- se n’aprèn. Tots aquests economistes, els d’un bàndol i els del contrari, estan de sort. A diferència del que els hi passa a molts investigadors que, per la naturalesa i/o el context i el moment dels fets investigats, moren sense haver pogut treure conclusions a partir de constatacions empíriques; aquests economistes de la crisi han tingut la sort que les seves teories han estat comprovades empíricament i avui es pot parlar de resultats. Els experiments duts a terme a la zona Euro en condicions extremes en llocs com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia.. semblen permetre plantejar la hipòtesi -formulada sobre una mostra de població estadísticament significativa- que, si bé al principi, en algun cas, les retallades van tenir efectes correctius positius i van fomentar una austeritat higiènica, ara semblen haver-nos portat al llindar de la misèria.
Potser les retallades de la despesa pública, en un context de malaltia financera -i humana- greu, han expulsat massa gent dels seus llocs de treball. Aquestes persones ja no poden consumir béns prescindibles -que fins aquí, mira… encara podríem dir que estan de sort -, però el problema, en massa casos, és que ja comencen a tenir excessius problemes per consumir béns essencials. Els diners no circulen. Sembla que en algun lloc n’hi ha, però no circulen. Els diners tenen por i s’amaguen. Estem en un cercle viciós tendent cap a l’empobriment generalitzat, que potser seria bo aturar. Com? Doncs què volen que els hi digui… no ho sé. Però veig que els americans i els japonesos s’han posat a fabricar diners i a abocar-lo als mercats i alguns diuen que potser això aniria bé. Ep! Adverteixen uns altres: D’acord, però abans caldria fer d’una vegada les reformes estructurals que, increïblement, encara no s’han completat! Si no ja sabem què passa: quan apareix diner, tot és relaxa i… tornem-hi… a malgastar-los. A dilapidar-los -per raons electorals o d’altres més obscures- en aeroports com el de Castelló, AVE en els que no hi puja cap viatger, autopistes de peatge a Andalusia -buides, perquè discorren en paral·lel a autovies gratuïtes-, hospitals faraònics com el de Reus o en mantenir Ministeris que, com els de Cultura i Sanitat, es podrien tancar per manca de competències. Fer això seria no haver après la lliçó!
Cal dir que també escolto economistes contraris a engegar la màquina de fer bitllets perquè això provocaria un grau d’inflació que… ara no sé si diuen que no seria bo o que als alemanys no els hi agradaria o les dues coses… No ho sé. Però em sembla que aquests afortunats que han pogut comprovar empíricament els resultats de les seves teories, haurien de seguir mantenint alt l’esperit innovador i de recerca i continuar experimentant. Proposar noves proves del tipus assaig-error. En la mesura que en tot allò humà no hi ha certeses i que cal arriscar, no veig massa alternatives a seguir provant noves fórmules. Dels efectes de les retallades ja tenim certeses: no han donat els resultats pretesos i han tingut efectes col·laterals devastadors. Quedar-nos on som és altament perillós per a la condició humana”.
Estaria bé escoltar quelcom així o semblant, no? Amb una mica de sort potser aniríem millor o, com a mínim, i a la vista que el que s’ha provat fins ara no ha funcionat, tindríem l’esperança que proporciona allò que encara no ha fracassat. Potser els presidents dels Estats Units i de la Xina, igual com van fer amb Zapatero, trucaran ara a Rajoy -abans hauran de convèncer, però, a la Merkel- i li donaran les indicacions pertinents sobre les característiques del nou experiment a dur a terme que esperem, que aquest cop, doni millors resultats.