VIURE I SOBREVIURE A MONTREAL
FONT: Júlia (HEC)
Han passat vuit anys i recordo el dia que esperava embarcar a Heathtrow per venir, mentre pensava: “Quina importància tenia a quin racó de món anava a parar?”. I explicava que “tenia 56 anys i marxava amb la idea de tornar als 64, simplement pel fet que el meu contracte era per a vuit anys. Què ingenu! La vida ja m’havia demostrat manta vegades que no es poden fer plans”. (veure “Històries reals i alhora imaginades” del 19 d’agost de 2021).
Havia arribat el moment i estava a casa conversant amb en Harry Schorr, amic des de la meva primera estada al Canadà, quan era jove.
-Que ràpid passa el temps, Armand. I doncs, has decidit què faràs? Durant aquests anys no m’ha semblat que tinguessis al cap tornar a Catalunya.
-Crec que tinc alguna idea sobre què penso fer de forma immediata. No, no tornaré a Catalunya. No em calia viure intensament vuit anys aquí, un país civilitzat i veritablement democràtic, per tenir clar que Espanya és una anomalia de la història sense solució. I el que ha passat els últims anys a Catalunya… Quan veig l’actual Govern rendit al botxí!!! Mira, aquests anys m’han permès tenir un passaport canadenc, i això em dona opcions…
-Has conservat l’espanyol?
-L’he conservat simplement perquè és un passaport de la UE i això, encara dona opcions, també. No descarto tornar a Europa. Una illa grega tranquil·la, per exemple? No ho sé. Pel que fa al meu país, el que passa allà em fa sentir com un exiliat que no pot tornar. Puc tornar i hi tornaré de visita. Però no pas a viure-hi… Em quedaria aquí si no fos l’hivern. Hi ha dues coses a les que no he aconseguit renunciar: sol i temperatures suaus (tampoc m’agrada la calor intensa) i tenir l’opció d’anar a caminar per la platja i veure el mar. Res més que el que t’acabo d’esmentar fa que no em quedi aquí permanentment. Però sí que compto estar-hi de maig a octubre aproximadament. La resta de l’any? Tinc moltes opcions si combino climes tropicals amb estius australs. Penso en Costa Rica, Piriapolis a l’Uruguai, algun lloc de la costa nord-est de Brasil, entre Sergipe i Ceará, Sint Marteen, Nova Zelanda, illes Chatham incloses. Potser algun any Florida com qualsevol jubilat canadenc arquetípic (riures). No tinc intenció de comprar cap casa enlloc. El lloguer em dona llibertat. I… Tampoc tinc intenció, per ara, de vendre la casa del Delta. Un amic molt curós l’utilitza, no de forma permanent, el que permet que estigui mantinguda i que hi pugui anar alguna quinzena de dies a la primavera o la tardor. Tinc molt clar que no vull passar ni un sol dia de l’any en cap lloc del món que concentri piles de persones, masses humanes. Recordo quan el Delta era tranquil a l’estiu. Em diuen que ara, al juliol i a l’agost, la gent s’ha multiplicat. Això no és per a mi. Però al maig, juny, octubre, novembre, hi ha poca gent i el clima és molt agradable. No ho sé. No vull planificar. La vida és imprevisible. Si a tu t’haguessin dit quan erets jove que et dedicaries al crafting a Vermont… Com havies imaginat la teva vida? Pensaves que envelliries amb una tercera parella en un poblet de Vermont, Harry?
-És clar que no. De jove m’imaginava fent una carrera professional brillant que em permetria realitzar-me. Estava segur que allò de què “fins que la mort ens separi” seria una realitat amb la Margaret i que la família, els amics, l’entorn social, em proporcionarien la felicitat. I…
-I què, Harry?
-Doncs que vaig trigar quasi cinquanta anys en descobrir que la felicitat, ni era un estat, ni depenia de res extern a mi. La meva trajectòria professional va ser la somiada pels meus pares, brillant en termes de valoració convencional. Les coses amb la Margaret no van anar bé. Quan al cap de pocs anys de divorciar-me vaig conèixer la Lily, em vaig dir a mi mateix: “Ara sí, aquesta és la dona de la meva vida”. Seguia confiant que una altra persona em donaria la felicitat. En aquell moment, ja estava tip de la universitat i la recerca. Sempre el mateix. Projectes, protocols de recerca, competir pel fundrising, per premis i reconeixements, per… No vaig tenir problemes de salut, la feina i l’oci em van permetre viatjar per tot el món, teníem una casa preciosa aquí a Outremont, un xalet a Les Laurentides, un SUV Volvo 90, que a Nord-Amèrica feia molt esnob, també un Volkswagen Rabbit descapotable, i jugàvem a golf al The Royal Montreal Golf Club. I no érem feliços. I ens vàrem acabar divorciant…
-I què va fer que de cop “caiguessis del cavall”? Sempre hi ha un detonant que acostuma a arribar quan estàs al límit… No sé si sempre, però sí sovint, no?
-Varen ser moltes coses, Armand, que no em ve de gust remoure. Mira què em ve al cap. Ja saps que, com la major part de francòfons del Quebec de la nostra generació, vaig abdicar del catolicisme. Mai he estat creient. Ni ho soc ara, en el sentit de la religió catòlica, almenys. Un dia passava per davant d’una església i vaig entrar-hi. No hi havia ningú, a banda d’un organista que no veia. Escoltava música sacra, sens dubte en directe. Veia l’orgue, però no l’organista. Al carrer feia fred i a dins s’estava bé. La penombra feia que una quantitat generosa d’espelmes, molt ben distribuïdes, brillessin d’una manera especial. L’olor era de cera amb un toc de vainilla. Em vaig asseure immòbil, vaig respirar lenta i profundament, i vaig tenir la sensació que els meus dimonis interiors havien quedat fora al carrer. Et diria que aquest va ser, si no el detonant terrorífic que apuntes -que hi va ser-, un detonant important en el sentit de fer-me veure que allò, allà, aquell instant, era millor que el golf, el xalet i el sexe amb la Lily. Era un instant de felicitat. En cap moment vaig “enlairar-me ni il·luminar-me”. Tot era ben terrenal. Vaig començar a freqüentar aquella església i altres. Quan viatjava a Europa i podia trobar quelcom similar en grans catedrals, era sublim. Recordo un dia que mai oblidaré a la Catedral de Colònia. Poc a poc, vaig ser capaç de “desaccelerar-me” en altres entorns pacífics i tranquils. Les passejades per Les Laurentides o pel Mont Royal, van transformar-se en nous moments de felicitat. Fins i tot, el millor del golf va deixar de ser els pals, la bola i el green, per passar a ser els trajectes a peu durant el joc. Veig que somrius…
-Penso com ens costa ser clars amb els altres, sí, però també amb nosaltres mateixos. És normal que em descriguis només la punta del teu iceberg. Segurament és el que faig jo quan “m’obro” confiadament a algú. M’estava demanant si amb les explicacions que ens donem a nosaltres mateixos gosem anar més enllà d’aquesta petita part del tot que, com a molt, intuïm, però rarament veiem o volem veure… Això és el que estava pensant. A partir d’aquí, reprenent el fil inicial de la conversa, què més dona on acabis vivint. Suposo que la meva necessitat d’estar a prop del mar, de fugir de les masses i del soroll, de cercar climes suaus, equival a les teves esglésies o passejades per espais naturals. Necessitem unes condicions afavoridores de la pau per tenir moments de felicitat. No som ioguis perfectes, ni budes, ni sants, capaços de ser feliços on sigui, segons sembla…
-Estava pensant que en una vida hi caben moltes vides. Hi ha qui només en viu una. O això sembla. O això expliquen alguns. Tu també has
VERMONT (USA)
FONT: Revista Emporio
viscut unes quantes vides. Sents la necessitat d’esborrar-ne alguna?
-Bona pregunta, Harry! I tu? (riures). No sé què dir-te. Anava a respondre impulsivament que no, però… Estic pensant… Potser sí. Almenys parts importants d’altres vides o moments vitals. Durant aquests vuit anys, he viscut una sensació molt especial. Mira. Tu mateix, en Richard, la Silvie, la Lucie, i tants amics de fa quasi quaranta anys retrobats ara, vàreu conviure amb mi el final de la tercera dècada de la meva vida i ara l’inici de la setena. Us n’heu perdut tres! Si us pregunto qui he estat jo aquests trenta anys llargs, què direu? O si us pregunto què tinc a veure jo ara amb l’Armand que vàreu conèixer fa trenta i escaig anys, què direu? Soc la mateixa persona? Sí, òbviament pel que fa a la carcassa -més envellida, però la mateixa-, però i per la resta: pensaments, sentiments, idees, desitjos, el què prioritzo, formes d’expressar-me… I què hi ha de la meva ànima? Durant les tres dècades que no vàrem conviure en el mateix país, la meva vida es va veure reduïda en gran part al treball. Alguna cosa en sabeu, perquè jo he anat venint sempre, molts heu estat a casa a Barcelona, hem coincidit en diferents llocs del món, heu sabut que vaig ocupar càrrecs formalment apreciats i considerats “importants”. El que no sabeu -potser després d’aquests vuit anys una mica més- són els efectes que va tenir en mi tot allò. Vaig ser sensible al reconeixement sincer i l’adulació no percebuda com a tal (detestava els llepaculs indissimulats) i també a les agressions rebudes per la quantitat -gens menyspreable- d’enemics que em vaig guanyar per la meva manera de ser temerària, dura, frontal… Ni t’imagines quin descans aquests vuit anys aquí sense veure pràcticament ningú de tots els que acabo d’esmentar. Si ara tornés a Catalunya, me’ls tornaria a trobar, i molts no han viscut més vides, no han tingut experiències diferents. Segueixen ancorats en “aquella vida” que jo, amb la perspectiva del temps, veig com horrible. I, és clar, de què vols que em parlin? Doncs de coses de llavors que no només m’importen un rave, sinó que les detesto. I sé que la meva pau actual té un límit i el límit és aquest: retrobar-me amb els que no s’han mogut d’allà, d’allò. Reconec que no ho he superat. I no t’oblidis que soc dels que van creure en la bondat de la política i la noblesa dels polítics! Ara no tinc cap dubte que no hi ha ni un sol polític conegut capaç d’interpretar el sentiment de la major part de catalans vers Espanya i dur-lo a la pràctica. Després de tot el que ha passat aquests anys -que ho he patit en silenci des d’aquí- tornar ara allà i córrer el risc que polítics d’abans o d’ara, m’associessin encara al meu passat polític i em volguessin parlar del país, em faria posar malalt. I el mateix et dic de la feina que vaig fer a Catalunya i a Espanya, fora de la política. Reviure tot allò seria forçar-me a reviure una vida passada i enterrada. Ho viuria com una profanació de tomba per part dels que me’n parlessin. Així que, sí, tot sembla indicar que no solament necessito esborrar vides passades o parts d’elles. Ja les he enterrat. Theodor Kallifades va dir: “Quina importància tenia a quin racó de món anava a parar?”. Però no es va quedar a la seva Grècia natal. Va tornar a Suècia, on feia més de cinc dècades que hi vivia!
-Armand, recordes Tom Robinson?
-Sí, clar. Va morir, no?
-Puc confiar en la teva discreció? En Tom és viu. Negaré haver-ho dit!
-Que fort! La seva parella quan… en fi, quan pensava que havia mort, era la Laura, no? La vaig trobar al Faubourg fa uns mesos i li vaig donar les meves condolences amb anys de retard! T’anava a preguntar on viu, però clar, ja entenc que no… Però hi estàs en contacte?
-Sí. Per alguna raó va sentir la necessitat de mantenir un únic vincle amb el “món dels vius” i em va escollir per a aquesta funció! Però no viu enlloc en concret. Al registre civil figura com a desaparegut, disposa d’una nova identitat i d’un passaport europeu. No es va endur ni un sol dollar de cap dels seus comptes bancaris coneguts, que els tenia conjunts amb la Laura. Viu en un motorhome amb el que es mou pels cinc continents. Ell i vehicle viatgen -si cal en vaixell- allà on decideix que vol anar. Es relaciona amb poca gent, amb els que mai parla del seu passat ni del seu futur. Totes les persones amb les que es relaciona són marginats, perifèrics a la societat, al món “normal”, que van des de homeless a milionaris autoexclosos del món, passant per tota la gama intermèdia que puguis imaginar. Entre els homeless, també hi ha milionaris que no fan cap ús, o quasi, dels seus diners. Passats nou anys de la desaparició d’una persona, els familiars tenen dret a enregistrar-lo com a desaparegut i és el que va fer la Laura. M’escriu cartes manuscrites amb lletra de motllo, majúscula, sense remitent i que no signa. La penúltima va arribar des de Papua-Nova Guinea i la següent i per ara, l’última, des de Nepal. Suposo que trobaràs estrany que et digui que, pel que m’explica, per com s’expressa, no em sembla que hagi perdut la xaveta. Em va demanar que m’assegurés que a la Laura mai li faltaria res…
-Harry, sempre he pensat que “en tanquen més a fora que a dintre” i no em refereixo a en Tom. És possible que la vida líquida fruit de que la majoria de mortals han perdut la xaveta, el cansés. A mi em cansa molt. I fixa’t que manté relacions amb persones, que és la mesura preventiva més eficaç per prevenir els problemes de salut mental i fins i tot de salut en general. I… no és cert que tots els homeless siguin psicòpates. Fins i tot oficialment, no tots els homeless que van a parar a serveis de psiquiatria quan els detenen o pel motiu que sigui, presenten cap psicopatia ni trastorn mental dels contemplats a la Classificació Internacional de Malalties. Ha de ser molt dur per, posem pel cas, el CEO de la Molson o someone like him, -imaginem-lo infeliç ja en la seva situació-, acceptar que en Tom té la clau de la felicitat i ell no, perquè qui és “normal” és en Tom i ell no. Saber fugir dels perills reals és una virtut poc comuna, no exclusiva dels animals! Cal ser molt honest amb un mateix i molt valent per fer-ho, quan t’han programat curosament per al contrari. Sé que no és possible, però no saps el que donaria per tenir una xerrada amb en Tom!
-Saps, Armand? Coincideixo amb la teva anàlisi. Em sento, a més a més, en condicions de dir que en Tom disposa d’un sisè sentit per identificar persones autèntiques que han decidit baixar del tren. El mateix en el que viatjava en Tom. I també tu i jo. Fixa’t, però, que nosaltres encara hem parlat del passat i tu m’explicaves com et continua pesant. En Tom no ha parlat mai més del seu passat amb ningú. Mai més m’ha preguntat per la Laura. Suposo que confia que me’n cuidaré si li cal. Ni parla mai de plans de futur. Tu tens unes possibles destinacions al cap per al futur immediat i fins que el teu cor segueixi bategant. Ell no. Avui s’aixeca a l’Iraq i se’n va cap a Turquia i s’hi està fins que, per la raó que sigui -mai me les explica- decideix acampar una temporada en un altre lloc. Va estar més d’un any al Nepal, per exemple…
-Diria que hem usat en Tom per explicar-nos moltes coses. Vaig a comprar-me un motorhome, ara mateix (riures). No, no soc tan valent. Però no tornaré a Catalunya. Han estat bé aquests vuit anys. Em sembla que de moment llogaré una casa a Bora-Bora. Hi vaig conèixer un pescador que me la llogarà, prou isolada dels ressorts de turisme de luxe. De tota manera, allà els clients poc surten dels recintes luxosos. Sembla mentida! Després… Veurem.
Vàrem anar a sopar a Les Mignardises, al carrer Saint Denis. Vaig trigar un mes en desvincular-me de contractes diversos, vendre mobles i objectes varis, preparar paquets i equipatges i acomiadar-me de tothom. Trenta i escaig anys abans, aquest procés no va durar més de deu
MOTORHOME
FONT: Latinys Tiny House
dies. Anava més “lleuger d’equipatge”. I tot i l’emoció i la melangia a l’abandonar de nou aquell país, després de vuit anys, hi varen ser presents, res comparat amb el que vaig sentir en la primera ocasió, dècades abans. Recordo que una de les últimes coses que vaig fer va ser passejar per la rue Bernard i arribant on visc ara, al Parc Joyce, vaig tenir la sensació de mirar per última vegada un paisatge que no veuria mai més. Qui m’havia de dir que dècades després viuria durant vuit anys, precisament allà. Ara ja no em plantejo res semblant. Encara miro al futur. Però la mirada és més curta, no arriba ja tan lluny…