ESCOLTANT EL SILENCI DE GELIDA A QUERALBS

Nu allongé de dos
ARISTIDES MAILLOL

Avui m’he despertat amb un article de Jordi Nadal, que me l’ha enviat l’amic Pedro Cano. Tal com li he dit, una veritable dosi de saviesa per començar el dia.

Parla l’autor d’un amic seu, que li anuncia una mena d’acomiadament de “tot això”, amb “humilitat, serenitat, vulnerabilitat i tendresa.

Em va agafar les mans i em digué: ‘Ja no tinc res a dir’”. Acaba l’article recordant que, en una ocasió, li va preguntar a l’amic: “Quin consell li donaries a algú que comença a aprendre a la vida?”. Resposta de l’amic: “Que escolti”.

Li envio l’article a quatre persones estimades i una d’elles em respon:

“Impecable. És exactament això. L’art d’escoltar, que practiquem tan poc, presoners com som del de dir coses, de vegades inútils i sense sentit. Hi ha un altre espai màgic que, a Occident, i especialment els llatins, hem oblidat des de l’era dels clàssics grecs, i que, en canvi, a Orient, Japó especialment, han sabut convertir en instrument fonamental. L’espai del silenci. L’art de compartir silencis. Té una força brutal d’aproximar els esperits. Compartir silencis i escoltar, vet ací la qüestió…”.

Esmorzo mentre escolto la ràdio. La meva dosi de suposada “informació”, ja es limita a aquesta estona matinal i em comença a sobrar.

Tot d’una entrevisten Marta Vilalta i començo a escoltar atentament el que diu. Cal escoltar tothom. Cal donar l’oportunitat a tothom. Però, arribat a un cert punt, cal deixar de perdre el temps. Les frases d’aquesta política eren buides de contingut. Una dona que parla de pressa i parla, parla i parla sense aturador, per no dir res. Una “encarregada” de vendre el missatge contrari al que ha estat històricament l’essència del seu partit. He posat música clàssica, i el soroll barruer s’ha transformat en art, en vida. He substituït la toxicitat, per aliment per a l’esperit.

_________________________________________________________________________________________

Si no l’heu vist, considero imprescindible que mireu l’entrevista/reportatge fet a l’Àlex Susanna, emesa l’endemà de la seva mort (https://www.ccma.cat/3cat/alex-susanna/video/6294153/) i enregistrada a primers de juny.

L’entrevista cal veure-la. No té sentit mirar de resumir-la, però sí comentar algun passatge, algunes impressions.

En un moment determinat, Jordi Lara ―escriptor, dedicat també a la cinematografia i al periodisme cultural―, fent l’entrevista li pregunta a l’Àlex:

“Si cada dia tots nosaltres llegíssim un poema, podríem abandonar els ansiolítics?”.

I l’Àlex respon:

“Probablement. És que no som conscients de fins a quin punt la lectura d’uns pocs poemes, tu has dit un, podríem dir tres o quatre  ―és a dir, quan dic lectura, vull dir relectura, d’uns pocs poemes― és la drecera més ràpida per tornar a nosaltres mateixos després d’un dia feiner. La lectura d’uns pocs poemes, aportaria aquest plus de sentit que li manca a la vida. És evident. La vida és generosíssima per la diversitat, pel nombre d’experiències que ens regala. Algunes de molt felices. Altres de molt doloroses. Però és igual. Només la poesia és capaç de trobar aquest sentit. Per això, en els moments claus, naixement, mort, casament… què fem si no recórrer a la poesia? Això és molt revelador. Els poetes som una mena de resistents del sentit, en un temps en què la creació contemporània busca altres coses. Però no busca la creació de sentit. I jo crec que la poesia té l’immens privilegi, com d’haver-se parapetat en aquesta trinxera del sentit”.

Comentant l’entrevista i aquesta part en concret amb un col·lega metge, en un moment en el que fa temps he diagnosticat la societat actual, com “afectada per una greu patologia mental col·lectiva” i en la que el consum de psicòtrops és forassenyat, li vaig proposar el següent. Imagina que et ve a veure un d’aquests pacients híper estressats i ansiosos que no dormen ni amb Valium 10, i que li dius: “Ha provat de llegir poesia?”. Vàrem coincidir en què no seria una mala idea. Lou Marinoff ja ens va oferir Més Plató i menys Prozac. Segur que sí! Menys Valium i més poesia. També!

___________________________________________________________________________________

Coincideixo amb l’Àlex que la vida en el segle XXI pot estar mancada de sentit, i per a moltes persones ―en siguin o no conscients― no té cap sentit. No crec en les receptes universals. Però la poesia, l’art, la creativitat en general i l’artística en particular, poden donar ple sentit a una vida.

La vida de l’Àlex era art i cultura, i la percebo com a humanament plena. Ja ho vaig dir en el post anterior (veure “El final de vida de l’Àlex Susanna pocs dies després de la mort d’en Fermí Puig” del 27 de juliol de 2024), no era creient. La transcendència i, a la meva manera de veure, la connexió amb l’esperit intangible, el que dona sentit a la vida i la projecta més enllà, ho trobava en la poesia, en els dietaris, en la pintura, l’escultura, la música. Les arts. “Al cap d’avall, si la vida pogués ser realment vida, potser jo no escriuria”, va dir l’Àlex.

Estic segur que el seu cervell i la seva ànima d’artista li van donar l’energia necessària per afrontar la malaltia amb la força i la valentia que ho va fer. Al principi no es va sentir en condicions d’escriure. Jo l’hi vaig proposar pocs dies després del diagnòstic. No. No era el moment. Però finalment ens deixarà una última obra pòstuma, el dietari L’any més inesperat, que apareixerà el mes vinent. L’esperem amb amor.

_______________________________________________________________________________________

Dijous passat, dia 1 d’agost, vàrem acomiadar, al jardí de casa seva a Gelida, l’Àlex Susanna. Va ser un comiat bonic, ple de vida, en el que el parell de centenar d’assistents escàs, vàrem brindar amb cava.

Asseguts en dues columnes de cadires situades a modus d’amfiteatre com volent abraçar l’arena, a l’esquerra de la qual, una taula sostenia

LA MA DE PERICO PASTOR: FEINA FETA

l’urna amb les cendres de l’Àlex i una mica més a l’esquerra, assegut, hi havia el pintor Perico Pastor que, mentre es desenvolupaven els parlaments i la interpretació de peces musicals, va pintar, amb colors molt vius, l’urna. A la dreta, la Núria Viladot i els seus fills.

Dinou persones, fonamentalment escriptors, artistes i uns quants familiars, varen llegir poemes i també altres passatges, principalment de dietaris. Després de cada tres o quatre lectures, el guitarrista i compositor Jaume Torrent, va interpretar obres pròpies o alienes. Tots els presents eren, érem, familiars o amics de l’Àlex.

La primera lectura va ser del poema de l’Àlex “Llibre de família”, en veu del propi Àlex. I a partir d’aquí… sensacions, records, sentiments, links, variats El sopar, en aquell mateix jardí, de la revetlla de Sant Joan de l’any 2020, quan molts pensaven que la COVID acabava. La contemplació del cel de color blau cel intens, nítid. La silueta del vell casalot i de la torre que el corona, com un retall en aquest cel. Sensació de calor intensa, tot i estar a Gelida i malgrat vorejar el capvespre. En Jordi Llavina, excel·lent mestre de cerimònia. La música, de Jaume Torrent. Només calia tancar els ulls i connectar amb una altra dimensió. De tant en tant, els ulls es clavaven en l’urna damunt la qual, mentre en Perico Pastor la calorejava i treballava, jo hi veia la cara somrient de l’Àlex. Sensació de pau i d’amor. No de tristesa. Pocs funerals religiosos m’han fet connectar més amb el sobrenatural. Els germans de l’Àlex i en Biel, el seu fill gran, llegien poemes i altres peces literàries. El record d’aperitius en aquell jardí, de l’ultima abraçada amb l’Àlex, allà mateix, l’11 de juliol. L’acomiadament etern. La seva última pregunta, “com serà el moment…?”, em tornava dolçament al cap. L’impacte de veure en Francesc Parcerisses ―un dels 19 lectors― que als quasi 80 anys segueix sent idèntic al seu germà bessó univitel·lí i amic, David. Una vegada més, com en presentacions de llibres de l’Àlex i altres actes literaris, vaig pensar: “Ostres, què hi fa en David aquí? Ah, no! És el seu germà”. La referència de l’Emili Rosales, editor de l’Àlex, als arrossars del Delta i el seu accent ebrenc, em van reafirmar en el sentiment d’estima cap aquestes terres d’acollida que ha anat creixent dintre meu. El record de la passejada fins el far del Fangar amb l’Àlex i la Núria, i altres amics. L’arròs que vàrem compartir ells dos i jo amb 19 persones més, al porxo de casa, amb la mateixa punta del Fangar i el mar al fons. Records de dinars al saló menjador del casalot que tenia a la meva esquerra, farcit de quadres, escultures, piles de llibres, de CDs… Un dels cosins de l’Àlex, en Quim Nadal, després de llegir un fragment del dietari que l’Àlex va escriure durant la pandèmia, El món en suspens, va fer uns comentaris el nivell dels quals, resulta inimaginable en un polític d’avui dia (em va fer enyorar els polítics “d’antes”!). L’Agustí Torelló va oferir el seu cava. Després que en Perico Pastor ens parlés del que havia pintat damunt l’urna amb les cendres de l’amic ―referint-se expressament a les controvèrsies mantingudes amb l’Àlex durant anys―, tots vàrem brindar amb el cava de l’Agustí i vàrem aplaudir, de ben segur, amb sentiments diversos. El meu era, predominantment, un bon record i la sensació de molta pau d’esperit. Vaig brindar amb l’urna i em vaig sentir correspost! En Biel va fer el comiat. A la meva dreta hi tenia en Joan Oliveras, l’Anna Borrell, l’Anna Alsina i l’Albert Carné. A la meva esquerra, la Romina el Brownie, i a l’extrem de la filera, en Marcel Riera que, després de mirar el cel i tancar els ulls, va abaixar el cap i va començar a escriure en el seu telèfon cel·lular el poema següent:

LA LLUM DE MAILLOL (COMIAT A GELIDA)

Vas descobrir a Banyuls de la Marenda/entre cards morts al rostoll de la història/obres sublims de marbre i terracota/dones com arbres i cabells com lliris/d’un escultor sempre mediterrani.

I també vas glorificar la vida/la teva veu suau inconfusible/plantant batalla amb espasa de tinta/contra l’oblit i la barroeria/per descobrir-hi engrunes de  bellesa.

Cap vers no pot salvar la teva absència/ni cap cristall no tornarà el dring nítid de l’obstinat hedonista que, amb tacte/va beure a glops significat i forma/en uns paisatges clars que ens protegeixen.

Les escultures seran sempre pedra/els escenaris patiran pocs canvis/girarà el món amb cruel indiferència enllà del nàrtex i les espadanyes on s’arreceren capitells que et guaiten.

I ara, escoltant aquesta lletania de les cigales també enfurismades/ sotmesos tots a l’estiu més terrible/pensem en tu i no trobem les paraules al teu feréstec jardí de Gelida.

Uns déus absurds han dictat la sentència i es fan el sord davant la nostra ira/aquest dijous sota un cel sense núvols/quan el dolor no pot tapar la vida que s’espargeix amb regalims de música.

Al fons, estàtics, gairebé terrosos/els teus turons ens miren en la posta/mentre el torrent de què sovint parlaves/s’ha fos, ressec, i tu ja no pots veure aquesta llum de Maillol, inefable.

_______________________________________________________________________________________

Al voltant de l’urna mortuòria i en altres parts del jardí hi havia fotos i pintures boniques i entranyables.

En Biel, en el comiat, va explicar que poquíssims dies abans de morir, estant encara a Queralbs, l’indret on l’Àlex sent que hi té les arrels ―a la porxada romànica, al nàrtex, on diu que hi ha el cicle de la vida i de la mort complet i al costat del cementiri on ha volgut ser enterrat―, quan ja no li quedaven forces per alçar-se del llit i tenia un fil tènue de veu, va voler anar a Fontalba, als peus del Puigmal. La Núria, els fills i germans ―em penso que tots― i cunyats, el van pujar al cotxe i… Durant el camí varen dubtar vàries vegades si seguir o no. Em penso que en Biel va dir que, en un moment donat, qui conduïa el cotxe va parar i tots es van sorprendre del tros de veu que va treure l’Àlex per dir, diguem-ne “cridant”, que seguissin el viatge.

Una de les fotos mostra l’Àlex i la Núria, ja a lloc, estirats en una roca plana important per a ells dos, pel que ha significat en la seva història personal, i tota la família al voltant. El somriure de l’Àlex és el de qui ha aconseguit el seu últim somni traient forces de no se sap ben bé on. Somriure reflectit en els rostres de tots els familiars. Una foto bellíssima!

______________________________________________________

Entre les persones amb les que he intercanviat sentiments aquests dies, esmento la Marta, per la seva vinculació amb l’Àlex i els seus germans, des que eren ben petits, a Queralbs. Em fa il·lusió pensar que anirem al nàrtex de Queralbs, que, per a ella, com per a l’Àlex, també té un

BRINDEM ÀLEX!

significat que va més enllà. “Quan estic a Queralbs, necessito anar-hi sempre”.

______________________________________________________

Aprendre a callar. Escoltar. Escoltar el silenci. Fugir del soroll de les ànimes en pena que no han trobat el sentit a la vida. Foragitar el soroll que dificulta escoltar el propi interior… Conservar la pau del jardí de Gelida!

Àlex, tens tota la raó: “L’important és viure i persistir en la voluntat d’escriure, encara que sapiguem que no ens en sortirem del tot. Ni de viure, ni d’escriure.” Escoltar, callar, llegir, escriure i sentir…