Font: LLEIDA.COM
Us recomano aquesta entrevista al periodista Gaspar Hernàndez, en la que explica la seva evolució des del que en podríem anomenar periodisme convencional a un tipus de periodisme que informa a partir de continguts que són de permanent actualitat i que interessen o haurien d’interessar tothom.
Retrata amb respecte i molt pedagògicament el paper dels Media, dels informatius, de les notícies, en la nostra societat. L’entrevistador li fa notar que, amb la seva evolució, ha fugit del dia a dia. Pensem per un moment en el calat d’aquesta afirmació. Com es menja que un periodista abandoni el “dia a dia” en la societat de l’acceleració infinita de la pressa en la que, en un tres i no res, una notícia, normalment negativa, desplaça el que fa uns minuts semblava que era la notícia ―sempre negativa― del dia?
Reprodueixo algun fragment:
“Poder fer ràdio sense pressa és un descans, després de venir de l’època frenètica (de la que venia). Ningú em marca l’actualitat. Es tracta d’una actualitat constituïda de temes intemporals, temes de tota la vida. Després de venir dels informatius i de l’actualitat, vaig descobrir que allò que considerem que sembla cada dia tan important, amb el pas del temps no és tan important. Només són importants notícies comptades, però no tot el que nosaltres diem que és tan important. I jo em vaig fer un tip de dir-ho a Catalunya Informació: això que estem dient ara és molt important i sembla que el món s’atura. Nosaltres, com a mitjans, posem molt l’èmfasi en una declaració d’un polític X, que veus que en aquell dia aixeca molta polseguera, però que, amb el pas del temps, no acaba tenint tanta importància com la que li vàrem donar”.
A partir d’aquí, les preguntes de l’entrevistador ―potser un pèl sorprès― i sobretot les respostes d’Hernàndez, em semblen reveladores:
―Aquest fet (relativització de la rellevància de la major part de notícies) et va permetre allunyar-te de la política?
―Sí, totalment.
―No toques temes polítics?
―Gens ni mica, gens ni mica. No els toco. Ja hi ha companys que…
―Però per què? Perquè vas quedar saturat o perquè no t’interessa?
―Sí que m’interessa personalment, però en el moment en el que em pregunto: “Com puc jo posar un gra de sorra, com a periodista i a través de la radio que jo m’estimo, que és Catalunya Ràdio, per fer un món millor, per fer una societat una mica millor?”. Bé, hi ha companys, grans companys, que fan grans programes en aquesta casa, informatius en aquesta casa, i jo puc fer un altre tipus de continguts, que abans n’hauríem dit “bones notícies”, però no són notícies, i que tenen més a veure amb aquells temes que ens afecten a tots. A tots sense excepció. Tenen a veure amb la família, amb el fet que tots volem estar bé, tenen a veure amb la psicologia, amb el comportament, amb la nostra personalitat, amb els estats d’ànim, amb
les emocions. En aquella època, d’emocions no se’n parlava, i a mi em deien: “Què fa un home com tu parlant d’emocions?” (fa vint anys d’això)… Aleshores jo, en aquell moment, em pregunto: “Parlant de política, estic parlant del més important de l’experiència humana, nosaltres com a persones?”. Home, jo crec que té molta importància, perquè gràcies a l’acció política s’ajuda molta gent, es gestiona el dia a dia…
―I que molts s’hi han deixat la pell perquè hi pugui haver aquesta pràctica política…
―Efectivament. Però com que això ja ho estan fent altres companys que ho fan molt bé, jo puc tirar cap a una altra banda…
_________________________________________________________
LA INDÚSTRIA DE LA FELICITAT (Font: ZONA SEC)
Els lectors del bloc sabeu ―ho he escrit en molts dels post― que la percepció que tinc del món occidental i occidentalitzat, em fa pensar en un manicomi. El concepte de “normalitat”, d’allò que es considera “normal”, no és altre que allò que la majoria de la gent decideix que és normal. Poques persones s’aturen a reflexionar amb deteniment sobre les conseqüències d’associar felicitat amb riquesa. La riquesa, l’acumulació de diner, en el sistema capitalista s’assoleix ―al marge de l’economia financera especulativa i altres pràctiques…― treballant molt per incrementar sense aturador la producció de béns i serveis. Per incrementar la producció, cal estimular el consum. Per consumir, cal guanyar diners i/o endeutar-se. Per consumir molt, s’ha de treballar molt, i aquest model es tradueix en un increment alarmant dels problemes de salut mental, en el relativisme i la manca de valors sòlids, en el que, en paraules de Bauman, en podríem dir “la vida liquida”.
Per altra banda, per estimular el consum (manipulant tant com calgui la massa), s’ha de produir molt i s’ha de contaminar molt.
Resultat, el capitalisme, el consumisme, l’associació de felicitat amb riquesa i capacitat de consum, destrueixen l’home i el medi ambient. I aquesta és la “normalitat”. Sense oblidar que cada vegada més el 80-90% de la riquesa mundial està en mans d’un percentatge ínfim de la població, el que provoca la disminució de les classes mitjanes, l’empobriment de les mateixes ―amb l’estrès que comporta veure que, per més que treballis, mai aconseguiràs el nivell de riquesa (de “felicitat”) desitjat― i l’augment de la pobresa i la misèria al planeta. Aquesta és la “normalitat” i, per ara, ningú és capaç d’apuntar ni reformes, ni alternatives al sistema que permetin humanitzar la humanitat i deixar de maltractar el medi ambient i el planeta. Per tant, aquesta normalitat, personalment, em fa pensar en un manicomi. Els que decideixen sortir del “recinte manicomial” ―com en Gaspar Hernàndez― o els que ho intentem ―amb més o menys èxit― son/som considerats pels “interns” com a persones dissidents, estranyes ―en les versions més suaus―, de les que cal malfiar-se’n o, directament, “anormals”.
Gaspar Hernàndez, home correcte i respectuós en general i amb els seus companys de professió en particular, diu que, per informar de política, no cal que ho faci ell perquè “ja ho estan fent altres companys que ho fan molt bé”. Ho facin millor o pitjor, el binomi polítics-periodistes (particularment, els que fan política), constitueixen una peça fonamental del sistema de manipulació al servei de la minoria que gestiona el capital mundial i que mou els fils i es diverteix fent teatre de titelles amb tots plegats. A partir d’aquí, es crea una mena de “Matrix”, generador d’una realitat devastadora per l’home.
_____________________________________________________________
“(…) Elogi de la inactivitat (…). La inactivitat no és el contrari de l’activitat, sinó una actitud creativa vinculada a l’ètica del respecte. Respecte a l’home, als altres i a un mateix, i a la natura (…). La humanitat és capaç de restar contemplativa en intervals de temps recurrents periòdicament i, en aquest estat, accedir directament a les realitats superiors en què es basa la seva existència” (Veure “Viure o simplement sobreviure?” del 18 d’agost de 2023).
El manicomi me’l miro des de fora i de lluny. Des de la distància, fets com el que ha passat amb els aiguats de València o la campanya electoral americana i la victòria de Trump, permeten tenir en compte moltes dimensions que, des de dins del manicomi, el rentat de cervell fa difícil considerar-les. M’ha cridat més l’atenció el tractament que han fet els Media d’aquests fets, que les fets en sí. Dedico poc temps als companys periodistes de Gaspar Hernàndez que “ho fan molt bé” ―tant que ell es pot permetre “tirar cap a una altra banda”―, perquè, sabent-ho o no, són el que els castellans en diuen “correveidile” dels titellaires que mantenen manipulats i enganyats els que, sabent-ho o no, acceleren des de dins el manicomi, la degradació social i mediambiental.
La curiositat m’ha portat a dedicar un extra del meu temps a escoltar per la ràdio, i llegir en mitjans electrònics, com s’han explicat les eleccions americanes. En general, periodistes, tertulians, opinadors…, han analitzat aquestes eleccions amb mirada europea i, en molts casos, des d’una visió d’una Europa que va existir, però que està en vies d’extinció. M’apresso a dir que dels, concretament, periodistes que he escoltat o llegit, personalment, només Josep Martí Blanch, Xavier Mas de Xaxàs i Blai Avià i Nóvoa, s’han expressat en termes més coincidents amb la realitat.
Després de la II Guerra Mundial i fins la crisi del petroli de 1973, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana (amb el contrapès del que hi havia a l’altra banda del teló d’acer), van compaginar regulació i mercat en el marc d’un sistema de valors prou sòlid que permetia mantenir un Estat del Benestar sostenible. La classe mitjana tenia un gruix que ha perdut i esmorteïa la iniquitat entre els més desafavorits i uns rics menys rics ―i menys “destroyers”― que els actuals. L’economia era més productiva que financera i no havia arribat la globalització. I el que hi voleu afegir, com, per exemple, un sistema democràtic menys degradat i qüestionat.
Bé, en general, doncs i amb escasses excepcions com les mencionades, els forjadors de l’opinió pública han qüestionat la política americana i especialment l’elecció de Trump, des de la clàssica “superioritat moral dels progressisme”, des d’aquests valors que van suportar una Europa que ja no existeix, fent semblant a què son actuals.
Han evitat analitzar per què l’extrema dreta ja governa als Països Baixos, a Itàlia i a Hongria. Que a Finlàndia l’actual govern està considerat com el més dretà de la història recent del país, i entre els quatre partits que formen la coalició que governa hi ha l’ultradretà “Partit dels Finlandesos”. Que a Àustria va guanyar les eleccions la ultradreta, i només el pacte entre conservadors, socialdemòcrates i una tercera força ha evitat que governin. Que a França tenen una situació política difícil de manegar, fruit dels resultats de la ultradreta de Le Pen en la primera volta de les legislatives d’octubre passat, i que a Alemanya, per primera vegada des de la II Guerra Mundial, un partit d’extrema dreta ha guanyat unes eleccions regionals, en detriment dels tres partits conlligats per governar a nivell federal.
Aquesta línia de desvirtuar la realitat i manipular, s’ha reforçat amb els titelles de la suposada “extrema esquerra” ―els homòlegs europeus dels Podemos i els seus fragments satel·litzats resultants de les guerres internes d’egos en aquest espai, els Comuns, la CUP…― que, a efectes pràctics, no són res més que mers catalitzadors del “trumpisme” a Europa.
Tot plegat, vist des de la distància, m’ha semblat antic, desfasat, irreal ―si voleu demencial, com correspon a un manicomi― demagògic… Un exercici de manipulació en tota regla. Quan a partir de centrar l’atenció en el fet que Trump és un boig perillós, induir, amb més o menys habilitat, la idea que 72,4 milions de ciutadans americans que l’han votat no giren prou rodó…
Trump ha obtingut el millor resultat d’un candidat republicà en la història dels Estats Units, ha guanyat en els set estats frontissa, ha estat el primer candidat republicà en guanyar el vot popular d’ençà 2004, ha aconseguit que un dels grups menys propensos a votar, els joves, hagi virat quasi 30 punts a la dreta en quatre anys, ha guanyat suport entre dones, homes, fins i tot homes llatinoamericans, i no només ha guanyat en estats rurals com, posem per cas, Wyoming o Idaho, sinó que també ho ha fet en estats amb important quota de població urbana com ara Pennsylvania o North Carolina, millorant resultats en estats com New York o Califòrnia. I els republicans han assolit la majoria en les dues cambres: Congrés i Senat.
Que la major part de les anàlisis del perquè dels resultats de les eleccions americanes s’hagin centrat -i girin encara- en el fet que Trump és un narcisista patològic i perillós, em sembla una anàlisi massa simplista.
La ultradreta, a Amèrica i també a Europa, és antiestablishment. I aquests “informadors”, corretges de transmissió del sistema, han quedat descol·locats amb la victòria de Trump. Però, és clar, quan com a “bon demòcrata” el que no pots és qüestionar el resultat de les urnes ―sobretot si és tan contundent― l’espai que et queda per a continuar manipulant s’estreny. Pel que fa a la facció “podemita”, l’establishment fa temps que l’ha descomptat de la partida. I els “podemites” del vell continent, que l’única revolució que són capaços de fer és la del “bla,bla,bla”, quan senten l’alè al clatell d’una revolució de fet ―no de paraula― com la de la ultradreta, perden els papers: s’adonen que el votant fart del sistema, també està fart d’ells, perquè ja són part del sistema. I o se’n va a l’abstenció o vota opcions antisistema real, com les ultradretanes. Però la conclusió no és que tots son uns feixistes!
Reprodueixo una anàlisi de Blai Avià a Vilaweb, que hauria de fer reflexionar a tota aquesta colla:
“A Missouri, Nebraska i Arizona (estats on va guanyar Trump), els electors van votar, en referèndum el mateix dia de les eleccions, a favor d’augmentar el salari mínim, una mesura que havia format part del programa electoral de Biden el 2020, però que Harris ha evitat d’esmentar en aquesta campanya. Arizona, Missouri, Montana, Nebraska i Nevada (on també va guanyar Trump) van votar igualment en referèndum en favor d’iniciatives per a protegir el dret d’avortament, precisament un dels grans eixos de la campanya de Harris i un dels grans problemes per a Trump. Fins i tot, a Florida va votar-hi a favor la majoria, tot i que no van arribar al 60% dels vots necessari per a aprovar la iniciativa.
“La dissonància entre els resultats d’aquests referèndums estatals i els de les eleccions presidencials indica ―explica Blai Avià― que els electors nord-americans no necessàriament són contraris a les demandes d’un programa polític progressista, sinó que simplement no confien que els demòcrates puguin aplicar-les”.
La frase és demolidora, però és certa. I precisa. I la referència al Partit Demòcrata es podria aplicar a molts altres partits progressistes i d’esquerres de tot el món, especialment d’Europa. Simplement, ja no són de fiar”.
Jo no parlaria de partits progressistes i d’esquerres. Parlaria de partits del sistema que, des d’aquesta perspectiva, a efectes pràctics ―no de discurs, pràctics― no es diferencien: no són de fiar!
No han entès que, en termes de polítiques, interessen, ―com deia Gaspar Hernàndez referint-se a les notícies― les que tenen més a veure amb aquells temes que ens afecten a tots. A tots sense excepció. Tenen
Font: elECONOMISTA.es
a veure amb la família, amb el fet que tots volem estar bé, tenir feina i guanyar-se decentment la vida, a poder accedir a habitatges dignes. Tenen a veure amb la psicologia, amb el comportament, amb la nostra personalitat, amb els estats d’ànim, amb les emocions…
Que els hi preguntin si no als valencians que encara treuen fang de cases i carrers!