El bar de la Roser
“A l’illa, per anys que hi visquis, sempre et consideraran foraster. Jo vaig arribar fa 20 anys, he après a parlar com ells i m’he esforçat tant com he pogut per integrar-me i… res! Segueixo sent forastera a l’hora de la veritat”.
En Nicolau i jo vàrem arribar a un restaurant prop del port amb la intenció de sopar. A l’entrada, per fora, hi havia una bota d’aquestes que es fan servir per fer un aperitiu mentre esperes i/o per fumar. En Nicolau es va adreçar a una persona que estava dreta, recolzada precisament a aquesta bota, fumant i prenent una cervesa. No sé per què vaig interpretar que era un cambrer o cambrera, o encarregat o encarregada, o amo o mestressa d’aquell restaurant. De tota manera l’aspecte d’aquella persona i la seva manera de vestir no s’adien al que es desprenia del restaurant…
Mentre en Nicolau i aquesta persona parlaven, jo m’esforçava en dilucidar si es tractava d’una dona o d’un home. No em va resultar fàcil. La veu tampoc m’ho va acabar d’aclarir. Una veu forta i ronca -segur que el tabac hi havia ajudat- que tant podia ser masculina, com femenina. Barba no semblava tenir-ne, però als pectorals no hi apreciava cap protuberància… En fi.
Com que la conversa entre en Nicolau i aquella persona era animada i no semblava acabar-se, jo em vaig asseure en una taula de la terrassa. En Nicolau va fer el mateix, però aquell ésser humà es va palplantar al costat de nosaltres dos -asseguts- i seguia xerrant amb en Nicolau. Jo tenia gana i pensava “potser que almenys ens prengui nota”, perquè les cartes feia estona que ens les havia portat un cambrer.
Finalment aquella persona va deixar-nos -momentàniament- per entrar a l’interior del restaurant i en Nicolau, a banda d’aclarir-me que era una dona amiga seva, em va dir que no tenia res a veure amb el restaurant!!! Em vaig afanyar a cercar un cambrer autèntic del lloc, perquè la gana m’estava començant a provocar ansietat i l’ansietat, gana!
Un cop vàrem poder fer la comanda, ja més tranquil em vaig adaptar millor a la presència -de nou- d’aquella dona, que va resultar ser la propietària d’un bar situat uns metres avall. En Nicolau li va dir que quan acabéssim de sopar hi aniríem a fer una copa. I així va ser. Vàrem, però, poder sopar tranquil·lament i la conversa, com sempre, va ser interessant i agradable.
-Saps el Pepe, el marit de la Maria?
-La valenciana?
-Sí. Doncs el tipus s’ha quedat a viure a l’illa i es vol morir aquí tranquil·lament. Bé, de fet tot sembla indicar que vol accelerar el trànsit. Tot sovint me’l trobo al supermercat amb un carro ple. Ple d’ampolles de vodka. La Maria diu que no para de beure i no entén com aguanta tant!
-Ostres, és un astrofísic brillant, no? És clar que, quan ja en tens prou… doncs ja en tens prou!!! No faré pas judicis morals al respecte.
-No, no. Jo tampoc. És un tipus extraordinari, dona gust parlar amb ell, ha viscut el que no està escrit i ara, ara ja en té prou… La Maria s’ho pren prou bé. Fa la seva vida ella… Saps? Jo també em quedaria a viure a l’illa. Però la Dora em diu que em psicotitzaria i m’alcoholitzaria… I crec que té raó. De fet és el que li ha passat al Pepe. Bé, aquell psiquiatra que corre per aquí diu que de psicòtic ja ho era. Aquí s’ha alcoholitzat i se li ha desfermat la bogeria aquella dels que són extraordinàriament intel·ligents.
-Vols dir que a tu et passaria…? Ja saps que jo visc tot el temps que puc en una mena “d’illa” també. No perquè estigui rodejada d’aigua per totes bandes, sinó perquè viuen bastant aïllats i deixats de la mà de Déu. Allà hi ha gent com el Pepe. Jubilats, prejubilats o joves que han fugit de la ciutat, molts d’ells solitaris i sí que beuen bastant, sí. I més d’un ha perdut la xaveta, sí…
Havent sopat, vàrem anar cap al bar de la Roser. Era l’últim del passeig. Més enllà només es veia foscor i davant el mar, igualment fosc. La fortor de maria era més que remarcable. Una dona sola, asseguda en una taula a la terrassa, sempre somrient, sense dir res i empalmant un “canuto” amb l’altre, era la proveïdora d’aquell aroma. Durant l’hora que vàrem estar allà, va prendre quatre whiskys. A la taula del costat, just a l’altre cantó, hi havia una altra dona sola, però aquesta ben disposada a parlar. Tampoc parava de beure. Es deia Palmira i era la parella de la Roser. Se la veia una dona resignada a algun o alguns tipus de fatalitats. Amb la mirada trista explicava amb molta naturalitat una sèrie de mals i mostrava cicatrius conseqüència d’accidents diversos. Diries que ella estava preparada per a un atac de cor fulminant o per morir de cop sota l’impacte d’un mal llamp sobtat. Jo estava meravellat de com en Nicolau trobava temes de conversa amb la Palmira. Se l’escoltava amb interès. No era res fingit, impostat, forçat. Ell posava tots els sentits en el que aquella bona dona li explicava. Entretant la fumadora de maria del costat, seguia sense immutar-se, amb un somriure permanent i reposant el got de whisky, tan bon punt quedava esgotat.
Tot d’una va arribar un home en moto que, pel seu aspecte -i el de la moto- es tractava, sens dubte, d’un llogarenc amb pinta de freqüentar assíduament el punt de trobada de “gent especial” que semblava ser el bar de la Roser. Va asseure’s amb la Palmira i van iniciar una conversa animada que no semblava tenir fi. Nosaltres vàrem estar ben bé una hora en aquell “centre nocturn d’experimentació social”. La meva sensació és que la conversa era intranscendent. Ben mirat, però, qui pot mesurar la transcendència d’una conversa…?
La composició de la terrassa quedava completada per un parell de dones assegudes en una taula que, sens dubte, no eren aborígens. Parlaven un altre idioma i vestien de forma, podríem dir que elegant -massa recarregada i carrinclona pel meu gust- però inadequada pel lloc i pel moment -sempre segons la meva manera de veure, és clar!-. Vaig arribar a la conclusió que eren parella -extrem que em va confirmar la Roser- i vaig deduir -això ja és cosa meva- que allà, malgrat tenir poc a veure amb aquella “fauna” local, estaven còmodes, disteses i no se sentien jutjades.
El gintònic que vaig demanar tenia un gust estrany. A banda les rodanxes de cogombre i les herbes aromàtiques que duia, el color no era gaire blanc. Era més aviat grisós. A mi em va semblar que la ginebra era massa dolça, però no podria assegurar que aquesta sensació no fos produïda per alguna de les herbes que flotaven dins la copa… Era un producte fruit de la capacitat innovadora de la Roser.
La Roser, quan ens va haver servit els gintònics a en Nicolau i a mi, es va quedar dreta parlant, fumant i bevent. La cervesa de l’hora de sopar a aquelles hores ja havia donat pas a algun destil·lat. No sé quin…
Finalment la Roser va acabar seient amb nosaltres i la conversa entre ella i en Nicolau va ser animada. Varen parlar de la gent del poble, de pesca, de vents, de navegació… Jo, com sempre, em sentia aliè. Present, estava allà, però aliè. Em fixava en el Nicolau i m’adonava que la conversa realment li interessava. El cap se me’n va anar i ja no era capaç de continuar concentrant-me en mirar de seguir la conversa i, encara menys, participar com, de forma massa optimista, havia estat la meva intenció inicial.
No em vull entretenir gaire en un aspecte secundari en sí mateix i ja no diguem si pensem en com és en Nicolau. Navegar amb el seu vaixell era un plaer. Li agradava el mar, navegar, fer submarinisme i… De fet, es tracta d’un home amb una gran curiositat que ho vol conèixer tot. Que jo sàpiga no s’ha dedicat mai al golf, a l’equitació no ho tinc tan clar i imagino que el tenis li deu agradar com l’esquí, que sé que li agrada i ho fa bé. Ja veieu per on vaig… No crec que la idea d’una tertúlia al Polo o al Tennis Barcelona, l’atreguin gaire. Entre altres coses s’hauria de vestir d’una manera que no és la que li agrada, tot i que tampoc estic segur que abandonés el seu estil, que li és molt propi. Com gairebé tot el que té, com ell mateix, és discret per fora i de gran qualitat per dins. Qualitat humana també. En fi… En qualsevol cas el veig més al bar de la Roser.
Ells anaven parlant i jo imaginant situacions. Tot d’una vaig visualitzar a en Nicolau assegut amb sis o set personatges d’aquests que per anar a treballar van engominats, amb vestits d’Yves Saint Laurent i corbates, posem pel cas, d’Hermes. Alguns eren fills de papà més o menys inútils que amb prou feines mantenien el negoci. Altres ja l’havien ensorrat feia temps. Entre ells algun aparent nou ric i algun d’aquells que el papà, veient les limitacions del nen, havia deixat les funcions executives en aquell paradigmàtic professional extern de confiança, de tota la vida que, fent creure al nen que dirigeix, vetlla pel bé del negoci i per contrarestar les “genialitats” de la criatura. Finalment, una colla d’estressats amb dos stents de promig patint per si les borses pujaven o baixaven, pel preu del petroli, de l’or i del tipus de canvi euro-dòlar, o per si l’últim tuit del grillat d’en Trump havia provocat algun terratrèmol econòmic!
En Nicolau no formava part de cap d’aquests grups, ni semblants, tot i ser un empresari de primera. Estava al corrent del que passava a Wall Street, a la City o a Tokio, però no s’estressava. I si bé era capaç de parlar amb tothom -ja he dit que en principi tot li suscitava curiositat- jo crec que allà fent-la petar amb la Roser i bevent aquell estrany beuratge, estava molt més feliç que en aquest tipus de reunions que imaginava jo, mentre ells parlaven animadament.
Després d’un segon gintònic -no vaig gosar demanar-li a la Roser que no hi posés cogombre i herbes- vàrem marxar tot xerrant mentre caminàvem.
-T’has avorrit?
-No, no. La veritat és que em meravella la teva capacitat de conversa. Jo, com ja has vist, no sé què dir en aquests casos.
-Què va, home! Mira, el primer és escoltar, posar-te en el lloc de l’altre i comprendre el que t’està dient i…
Tenia raó. Jo quan sento que la conversa no m’interessa, ja desconnecto i ni escolto, ni parlo.
-Jo trobo que gairebé tothom diu coses interessants. T’has de posar a la seva pell.
-Mira, t’envejo. No suportes les multituds i encara menys el glamour o suposat glamour. No vas allà “on va tothom” i se suposa que algú com tu hauria d’anar. El millor és que estic segur que si hi anessis també ho trobaries interessant, perquè tu tens la virtut de treure petroli d’on no n’hi ha! T’agrada l’anonimat, els cercles petits i els personatges poc convencionals. Endevines ràpidament quines circumstàncies de les seves vides els han dut a situacions formal o aparentment marginals. Perquè tu has creat la teva pròpia situació aparentment marginal i t’hi sents d’allò més bé.
-Para, para. Ho fas massa complicat. Jo no em complico la vida. Les persones són persones i totes tenen coses per explicar. Si escoltes aprens i no és tan complicat empatitzar. Això és una de les coses importants a la vida. Vivim massa pendents de les accessòries…
-No és tan complicat dius? No saps el que em costa a mi. Estic tan centrat en mi mateix i en els meus rotllos que potser ja no soc capaç d’empatitzar més enllà de casos comptats.
De fet, no era tan difícil d’entendre el que em passava a mi. El mateix que a tanta gent: anem tan centrats en nosaltres i els nostres problemes i preocupacions, que ens costa contactar amb res o ningú que, d’entrada, no ens interessi molt.
Mentre pensava en això i caminàvem, tot d’una en Nicolau es va parar i em va dir: “Mira, demà hi tornem i tu duràs la conversa amb la Roser i…”.
“Vaga’m Déu”, vaig pensar i… em vaig passar la nit somiant amb la Roser, la seva parella, la que fumava maria, el de la moto, i personatges i monstres propis del somni que em van torturar sense pietat.
L’endemà al matí, en Nicolau, fresc com una rosa i havent dormit de meravella, em va dir: “Què, a punt per acabar el dia fent copes amb la Roser...?”.
Recordeu que aquest post començava dient que “A l’illa, per anys que hi visquis, sempre et consideraran foraster…”.
Jo crec, molt sincerament, que en Nicolau ho matisaria força… Em fa pensar en el personatge de “Zelig”. Recordeu?