AVUI VOLIA ESCRIURE SOBRE EL PROCÉS, PERÒ…

AMB CHARLES TILQUIN

El 25 de febrer de 2014 vaig escriure (veure post “La meva intenció era escriure sobre la qualitat democràtic i el paper de les elits”) el següent:

“He escrit tota la meva vida. Escriure és per a mi una activitat imprescindible, una forma d’expressar el que porto dins, de comunicar. M’obliga a estructurar idees, pensaments, i a trobar canals adequats de sortida als sentiments. Però és molt més que tot això. És quelcom que m’ajuda molt en el meu intent, més o menys reeixit, de desenvolupar-me com a persona. I m’ajuda també a aprendre”.

El cert és que fa temps que no escric amb la freqüència en què ho havia fet en els últims anys. En primer lloc vaig decidir deixar d’escriure sobre sanitat. A continuació vaig deixar d’escriure sobre política i sobre el país. Només em quedava la línia que anomeno “humanisme”, molt vinculada a sentiments.

Fa massa temps que escric poc. Mal senyal. Sens dubte. Al principi m’estressava no fer-ho. Poc a poc he anant aprenent a ser indulgent amb mi mateix, i he deixat de fustigar-me pel fet de no escriure. Ja tornaré a escriure com ho feia, amb regularitat. I segurament escriuré de nou sobre sanitat, sobre política i sobre el nostre torturat país, entre altres coses.

En el mateix post esmentat, escrivia també:

“Un factor determinant a l’hora de millorar la capacitat de navegar acceptablement per aquesta vida, ha estat procurar envoltar-me de persones millors, més ben formades i més sàvies que jo, a les que mai estaré prou agraït per tot el que m’han aportat i he après d’elles. La sort també hi ha influït, ja que la vida m’ha donat l’oportunitat, més enllà de la meva pròpia família, d’haver tingut mestres i professors extraordinaris a l’escola i a la universitat (alguns d’ells mestres de vida), que em van ensenyar a qüestionar-me a mi mateix i a tot el que m’envolta. Em van ensenyar a aprendre, em van ensenyar metodologia de l’aprenentatge i, es deia així, metodologia de la recerca. També he tingut la fortuna de tenir uns caps (“jefes”), exemplars en el sentit literal de la paraula. En especial i per damunt de tots en Xavier Trias i també Charles Tilquin”.

Curiositats de la vida, els dos van néixer el mateix dia de l’any 1946…

Ahir vaig rebre amb una tristesa immensa la notícia de la mort de Charles Tilquin. Quebequès d’origen belga, va morir al seu país natal, on serà enterrat avui. Se’m fa difícil traslladar la sensació d’impotència que em va provocar no poder anar a la cerimònia d’acomiadament, juntament amb la dificultat de poder traslladar el condol al seu fill, únic familiar que tenia, a banda de la jove i tres nétes. Finalment, ja de matinada, vaig aconseguir l’adreça de correu electrònic del fill de l’amic i li vaig enviar un missatge de condol que, afortunadament per a la meva pau d’esperit, ha rebut i ha contestat. Pot semblar estrany, però sentia la necessitat de, davant la desaparició i la impossibilitat d’estar present en l’acomiadament, poder trobar un representant seu per compartir molt sincerament i de cor tots els meus sentiments.

Abans de continuar, vull subratllar el fet que fa més d’un mes que no escric i que l’últim escrit, com aquest en gran part, era un obituari. No pretenc ni desitjo seguir per aquest camí. És cert que en 5 anys, algunes morts properes i molt sentides han motivat un petitíssim nombre de posts de condol en aquest blog. En aquestes últimes setmanes, constato que només l’impacte brutal de morts properes ha pogut desencallar la meva sequera productiva. Però un dia o altre tornaré a escriure (espero que abans que algú escrigui el meu obituari!) amb l’assiduïtat que ho he fet durant anys. De fet avui estava decidit a escriure sobre “el procés”. La mort d’en Charles ha alterat els plans.

L’any 1980 vaig visitar el Québec dos mesos després del primer referèndum d’autodeterminació dels dos que han tingut lloc en aquesta, encara, província canadenca. Vaig conèixer Louise Harel, aleshores vicepresidenta del Parti Québécois (després va ser diputada, diverses vegades ministra, presidenta del Parlament del Quebec i candidata a l’alcaldia de Montréal) i Jean-Yves Duthel, en aquella època assessor del mític René Lévesque, fundador del Parti Québécois l’any 1968 i impulsor del referèndum d’autodeterminació de 1980. El novembre de 1987, essent jo estudiant a la Université de Montréal, vaig assistir a l’enterrament del “pare de la pàtria quebequesa”  Lévesque.

Durant la meva visita l’any 1980 vaig decidir que un dia o altre aniria a completar els meus estudis i, per tant, a viure i conèixer a fons aquell entranyable país francòfon rodejat d’anglòfons per totes bandes.

L’any 1985 havia conegut a Barcelona Charles Tilquin, investigador i professor del Departament d’Administració de Salut de la Universitat de Montréal, i em va animar a fer el cop de cap. El juliol de 1986 vaig arribar per instal·lar-m’hi. El primer que vaig fer va ser anar a veure en Charles al seu despatx de la universitat. El juliol a Montréal és el mes de vacances per excel·lència. A la universitat, a banda d’en Charles i del conserge, poca gent hi havia. Sense saber-ho estava coneixent un home profundament solitari que pràcticament vivia al despatx. Em va rebre amablement i deixant-me sentir des del primer instant la seva hiperactivitat. Jo només pretenia saludar el meu tutor en una visita de cortesia i vaig sortir del seu despatx amb feina, un despatx adjudicat i el compromís de començar a treballar en l’equip de recerca que dirigia l’endemà!!!

Jo havia anat a Montréal un mes i mig abans de l’inici de les classes per practicar l’idioma, instal·lar-me i aclimatar-me. Li vaig dir també que desconeixent la duresa del programa d’estudis no gosava intentar compatibilitzar estudis i treball. Però ell va insistir que acceptés el lloc d’agent de recerca, dient-me que un metge no hauria de tenir problema en treballar i treure excel·lents resultats en els estudis!!! Vaig pensar: “Si li dius que no, es pensarà que ets un gandul!”. I vaig acceptar.

L’endemà em trobava assegut al despatx amb un munt de bibliografia i dades per revisar, en anglès i en francès, i amb ambdós idiomes força rovellats. Al cap d’un mes vaig començar les classes, precisament amb l’assignatura del Charles (Investigació Operativa). Classes de matemàtiques avançades en francès i bibliografia en anglès, per a un metge que no feia matemàtiques des de l’any abans de començar la carrera!!! Això al matí, i a la tarda a treballar. Només quedava la nit per estudiar!!!

Sense adonar-me’n va arribar l’hivern, el fred polar i la neu a dojo, i em vaig trobar dret al despatx, mirant a través de la finestra com s’apilava la neu a terra, i preguntant-me qui carai m’havia enredat a embolicar-me d’aquella manera!!! Qui? En Charles. No únicament -jo ja feia anys que ho tenia previst, per tant, jo el primer- però sí que hi va contribuir molt.

Potser us demanareu per què la mort d’un home així m’ha entristit tant. Darrere d’aquell enginyer d’aparença freda, s’hi amagava un home sensible i ple de sentiments. Fort, decidit, pragmàtic, orientat a l’acció, hiperactiu, però ple de sentiments.

Tornant a la meva arribada, el segon dia de treball, veient-me preocupat i mancat de temps per buscar pis i fer les mil coses que cal fer quan t’instal·les en un país que no és el teu, en Charles em va venir amb les claus del seu cotxe a la mà i un plànol de Montréal i em va dir: “Mira, jo tinc molta feina i no tinc temps d’acompanyar-te, però et deixo el cotxe perquè busquis pis i facis el que hagis de fer i per qualsevol problema o si necessites ajut, ja saps on sóc”. Montréal té quasi 500 km quadrats de superfície (5 vegades Barcelona), les distàncies són llargues i, el 1980, si bé la xarxa d’autobusos era bona, les línies de metro (al contrari que avui), eren escasses i totalment insuficients. El cotxe i el mapa (no sabíem el que era un GPS encara) varen ser de gran ajut.

A partir d’aquí la relació es va anar intensificant. Els membres de l’equip de recerca érem com un cert substitut d’una família que gairebé no tenia (un fill, aleshores petit, en custodia compartida) i sovint, amb ell o fins i tot sense ell, dinàvem plegats al seu immens despatx en el que tenia 3 taules, una de les quals molt gran, que ens permetia donar compte del contingut de les nostres lunch-box.

Sovint venia a sopar a casa i no tenia pressa per marxar. Dels anys d’estudis i vida a Montréal, només afegeixo una anècdota que em va impactar molt. El primer any que vaig estar allà, vaig venir a passar el Nadal a Barcelona. Tornant em vaig trobar sobre la taula del meu despatx un examen corregit, comentat i avaluat per ell el dia… de Nadal. La imatge d’aquell home sol al seu despatx, treballant, el dia de Nadal, en aquell moment em va frapar. Em resultava molt trista i colpidora. Què voleu que us digui, en especial als que penseu que això del Nadal és (en el millor dels casos) una carrinclonada sense sentit. Reconec que avui en dia, per a bé o per a mal, ja no ho trobo tan estrany i fins i tot penso que un dia, potser, em podria passar a mi. Però aleshores em va encongir el cor!

La vida dona moltes voltes. Recordo sopars i reunions d’acomiadament -amb en Charles present en diverses d’elles- quan vaig tornar definitivament a Barcelona i un dubte, en aquell moment força esgarrinxador: “Tornaria mai més a aquella ciutat, a aquell país, que tant m’havia donat?”. Poc m’imaginava que durant els següents 30 anys hi tornaria molt sovint, que acabaria donant classes pel món amb la Universitat de Montréal i que acabaria tenint l’oportunitat d’anar-hi a treballar de forma estable. Va ser el 2013, vaig dubtar molt, finalment ho vaig rebutjar i… no sé si vaig fer bé.

Al cap de dos mesos de marxar, en Charles ja em va donar entrada a un projecte de consultoria a Tunísia, finançat per la Cooperació Americana (USAID). Ell em va obrir les portes a un món, el de la consultoria internacional, en el que hi acabaria treballant en exclusiva durant 7 o 8 anys. Amb ell vaig participar a Lugano, a la Suïssa italiana, el gener de 1989 en la fundació de l’ALASS (Associació Llatina per a l’Anàlisi de Sistemes de Salut). El juny de 1991 vàrem organitzar al Palau de Congressos de Barcelona la Fourth International Conference on Systems Science in Health-Social Services for thr Elderly and the Disabled… Moltes coses. Més enllà de la universitat, la recerca i la col·laboració professional en 4 dels 5 continents, destaco l’amistat que, en l’última dècada va ser l’únic (i el millor de tot!) que dotava de contingut la nostra relació. Era molt agradable retornar a Montréal i instal·lar-me en l’edifici Rockledge, propietat d’en Charles, on amablement em deixava un apartament. Bon record dels sopars al restaurant Le Paris Beurre, al carrer Van Horne en el barri d’Outremont (de fet, municipi dins l’illa de Montréal), ja fos en l’agradable pati a l’estiu, o en l’interior a l’hivern, després de deixar els abrics, gorres, guants, bufandes i capes de roba imprescindibles per plantar cara al fred polar del Québec. Entre 1986 i 2015 -any en el que el local va ser traspassat i va canviar de nom- hi havíem anat plegats un munt de vegades. I de fet allà ens vàrem acomiadar… definitivament. Sense saber-ho, és clar!

Aquell dia vàrem anar-hi a dinar i -potser us pensareu que el que ara explicaré es tracta d’un recurs novel·lesc, però us ben asseguro que no- recordo fotogràficament l’acomiadament. Era un d’aquells acomiadaments que no vols que ho siguin. Vàrem parlar de quan ens tornaríem a veure, si a Montréal o a Bèlgica, i es va produir una situació molt emotiva. En Charles, home enèrgic de moviments ràpids, somrient i amb els seus ulls clars que transmetien calidesa, va trencar la incomoditat de l’acomiadament dient: “En tout cas, on va se revoir à un moment donné, peu importe où”. I ja no ens hem vist mai més. Avui l’han enterrat al seu poble natal a Bèlgica.

Què curiós que aquell acomiadament i només aquell, l’últim en 30 anys de retrobaments i acomiadaments, sigui l’únic que tinc gravat a la memòria!

Afortunadament, el buit que ens deixes es pot emplenar de molts bons records. Gràcies per tot el que em vas aportar, Charles!