He de començar dient que soc un nouvingut a les Terres de l’Ebre. Buscava un racó, d’unes característiques determinades, que només vaig ser capaç de trobar en aquestes terres del sud i a l’Alt Empordà. Si he de ser sincer, l’Empordà em tirava. L’havia freqüentat pel fet de portar tota una vida d’estiueig, vacances diverses, caps de setmana i temps d’esbarjo, al Baix Empordà. El clima, però, va fer que em decidís per les Terres de l’Ebre.
No les coneixia, més enllà d’unes poques visites esporàdiques. I… què voleu que us digui, me n’he enamorat. Aquest món desconegut m’ha resultat molt atractiu. I ara… ara, corro el risc de començar a fer algun comentari propi dels que a l’Empordà anomenen els de “can fanga”.
Divendres passat escoltava en Jordi Basté entrevistant un ramader, en Pere Jornet, que va perdre 200 ovelles a l’incendi de la Ribera d’Ebre. La sensació va ser estranya. Avanço que, lluny de criticar en Basté, m’hi identifico força en la incompetència, no pas professional en el seu cas, simplement la pròpia dels “urbanites”, per abordar aquella realitat rural. Res que no es viu pot ser interioritzat i els de ciutat, per més empatia i ganes que tinguem de comprendre aquell món, sempre seguirem sent de ciutat. Quedi clar: jo ho hagués fet molt pitjor que en Basté. Però… ser notícia quan el teu món, la terra, el que més estimes, ha estat devastat, per deixar de ser-ho quan l’incendi s’ha extingit i et tornen a l’anonimat perquè ja no interesses… La situació és de cruesa, perquè si la teva vida és desviure’t pels animals, que aquests morin cremats…!!!
Potser soc ingenu, però en la solidaritat que es va desfermar entre pagesos i ramaders, hi havia molt sentiment, molt compromís, gent de pedra picada pels que el territori, els camps, el bestiar, són la materialització del país, l’obra divina, la seva vida!!!
Un ramader solidari d’una zona allunyada de la terra cremada deia, referint-se a Jornet i a tots: “Tot això ho fem perquè el territori no quedi més buit del que està: si no hi ha bestiar, el territori es mor. Aquesta persona (Jornet) és molt legítima de no voler continuar, però si vol continuar, que no sigui per falta de bestiar”.
Jornet li deia a Basté que d’entrada, la sensació era de sentir-se ensorrat i de no tenir més força per tirar endavant. La solidaritat i, sobretot els ànims i l’empenta d’un fill jove -en la vintena- el van conduir a decidir tornar a començar de zero!!! Menys mal que alguns joves estan disposats a continuar. I potser serà una generació amb més capacitat de fer-se escoltar.
Pau Ciuraneta, un pagès i ramader de 25 anys a qui les flames de l’incendi de la Ribera d’Ebre li van cremar tot, posava descarnadament el dit a la nafra. Deia: “Ens teniu i ens heu tingut sempre abandonats. Això, entre tots, hem de fer que canviï“.
Segons informació de “Nació Digital”, Ciuraneta reclamava més atenció per part de les administracions, a qui acusava de “només posar pals a les rodes“. En un discurs emocionant i abraçant totes les parts del territori català que són “el rebost de Catalunya“, instava a reconèixer la tasca dels pagesos, dels ramaders i els productors del territori.
He d’insistir en què, per respecte, reconec que per més que m’ho pugui semblar, segur que jo no em puc posar del tot en la pell d’aquesta gent, tot i l’empatia extrema que em generen, incrementada per l’estima creixent que sento per les Terres de l’Ebre i la gent que hi vaig coneixent. Però sí que puc compartir del tot la denúncia que fa Ciuraneta dels Media. Uns voltors fastigosos i insensibles moguts només per les audiències i la facturació!!!
“Ahir tot això era un mar de mitjans, aprofitant-se del ‘morbo’ i venent una exclusiva a partir del nostre patiment“, afirmava assenyalant els seus conreus cremats. Ciuraneta apel·lava a la seva generació, “la més complicada“, i reblava una crítica sobre el món rural: “Som molt més que un ‘instastories’, que un debat a Twitter i qualsevol micromecenatge que us permet tenir l’ànima tranquil·la“.
La notícia de “Nació Digital” concloïa:
“El pagès i ramader ha destacat el món rural, la seva lluita per mantenir el paisatge, les terres conreades i no perdre la vegetació. Ha aplaudit la tasca d’aquest món, que afirma que ‘allà on altres hi veuen misèria, ells hi veuen futur i poder guanyar-se la vida’. Ciuraneta ha volgut aplaudir la tasca de tots aquells que han lluitat contra el foc, extingint l’incendi i aquells que lluitaran per tornar a refer tota la terra cremada”.
Des que vaig començar a freqüentar les Terres de l’Ebre, vaig constatar el sentiment d’abandonament que tenen els seus habitants. A partir d’un punt que no sabria detallar, a mesura que s’avança pel sud del Baix Camp i t’aproximes a la Ribera d’Ebre i al Baix Ebre, trobes un territori diferent, amb personalitat pròpia. Si “Tabàrnia” existeix o va existir algun cop, estaríem parlant de les antípodes d’aquest territori real o fictici.
Abans parlava de l’Empordà, on els pobles, en general, són bonics. A l’Ebre, en general, no ho són. Hi ha digníssimes excepcions, com Miravet per citar un exemple, però en general es tracta d’un urbanisme caòtic allunyat de les pautes més elementals de l’estètica. Malgrat això, i malgrat les estadístiques, no tinc la percepció de pobresa. En els pobles que més freqüento, tinc la sensació que la gent es guanya la vida i que, a la seva manera, viuen bé. Potser encara conserven un arrelament a la terra -quan es refereixen al seu territori, als seus productes, parlen de “lo terreno”– i a la natura que els permet posar una mica més en pràctica que als “urbanites” allò que el diner no fa la felicitat. Però es senten abandonats… I desgràcies com la de l’esmentat incendi, incrementen aquesta sensació. Entenc perfectament al Pau Ciuraneta indignat per ser notícia només en la desgràcia i per la necessitat de consum de morbo que té la nostra societat. D’aquí una o dues setmanes tots els que han baixat de Barcelona -a ajudar de veritat, a captar vots, o a explotar informativament la desgràcia- desapareixeran del tot i ells seguiran allà amb els seus problemes.
Jo no puc parlar gaire perquè -i això intentaré explicar-ho molt bé per no ser malinterpretat- els forasters que convivim amb ells, en part, no pas com a elecció conscient, hem anat a parar allà cercant una tranquil·litat difícil de trobar en altres llocs propers al mar, tranquil·litat que no és aliena a l’esmentat abandonament. Lluny de desitjar que l’abandonament persisteixi per mantenir la tranquil·litat, pertocaria reclamar l’atenció de “Barcelona” -fins i tot potser de Tarragona- per resoldre i millorar problemes bàsics. Els nouvinguts també patim molts dels seus problemes. M’hauria de remuntar als anys 60 del segle passat, per recordar tants talls de corrent elèctrica i de subministrament d’aigua com he patit allà des que hi soc. L’estat de les línies d’alta i de mitja tensió i de les conduccions d’aigua no és el que hauria de ser, ni de bon tros. No està a l’alçada del nivell mig de Catalunya. Només és un exemple.
A banda dels nadius o assimilats, la població està composada per un munt de jubilats estrangers -en general europeus- i neorurals i residents permanents o quasi, provinents de territori metropolità, que busquem, no pas viure més a prop de centrals nuclears, però sí viure amb més pau, respirar un aire més pur i evitar les aglomeracions humanes pròpies de la metròpoli o de les zones de vacances típiques -de mar o muntanya- a les que fugen els de Barcelona.
Arribes al poble, t’atures a comprar pa -pa, no el que venen com a pa a tants llocs- a la fleca. La Maite, sempre atenta i sol·lícita gaudeix explicant-te que forma part d’una família que fa 60 anys que fan de forners. Deu ser de la segona generació. No és tant, però conserven la passió per l’ofici: “Si vols pa de llavors, truca’m el dia abans perquè així te’l preparem”.
Amb els anys s’ha dedicat a la pastisseria i la rebosteria. Els torrons de Nadal -com les mones de Pasqua o la coca de Sant Joan- són deliciosos. I ella, sense pressa -mai hi ha pressa, el ritme és un altre- t’explica amb tot luxe de detall com preparen tots els productes.
M’agrada també fer una parada a la ferreria. Un taller d’artesans dels que ja no es troben. Em varen fer una escala exterior de ferro que si la necessités a Barcelona no sabria on anar-la a buscar i la que trobaria no estaria segurament tan ben feta com aquella. En Josep Ma pare i en Josep Ma fill representen la tercera i la quarta generació d’una família de ferrers, respectivament. Afeccionats a la música, a través d’una banda i de grups de música popular, enriqueixen el teixit associatiu del poble. Són uns enamorats del seu ofici, transmeten calma i serenitat, i tampoc tenen mai pressa. Això sí, els encàrrecs triguen el que triguen. Però amb ells se’ls veu feliços. També comparteixen amb resignació la sensació d’abandonament abans referida, però que no els treguin d’allà, de “lo terreno”, del seu medi.
Bé… aquest no deixa de ser un escrit d’un de “can fanga”, que valora el que no té. No crec que la Maite, amb els del poble, dediqui tanta estona a destacar la qualitat de la matèria prima natural i fresca que utilitzen ni la manera artesanal que tenen de fer la feina. Però, és clar, ja sap, ja saben, que els que venim de Barcelona, si bé no patim l’abandonament que es pateix allà, si bé no tenim la sensació de ser “el cul del món” pel que fa a les prioritats
públiques, fa temps que ens hem acostumat -com deia aquell- a què els tomàquets no facin olor de tomàquet i l’anomenat “pa”, sigui una barreja de ves a saber què, al punt que l’Administració ha acabat traient una norma que indica “com s’ha de fer el pa”!!! Fa pocs dies a la ràdio escoltava una funcionària de la Generalitat, descrivint amb entusiasme aquesta norma des del convenciment del valor de regular-ho tot!!! Quin horror!!! Al poble, sense necessitat de tanta norma, fan un pa exquisit, bo, natural i fet amb productes de proximitat. El deixes damunt el marbre de la cuina i al cap de tres o quatre dies pots seguir consumint-lo sense problemes.
Em pregunto si al sud han valorat tot el que poden arribar a perdre si un dia les administracions decideixen que els treuen de l’abandonament: que Déu els agafi confessats, pobres!