Font: VILAWEB
De la mort de Francisco Franco al llit? De l’ascensió al tro de Joan Carles I? De l’arribada de la democràcia? De quina democràcia?…
Quan Franco va deixar de governar Espanya, perquè es va morir ―no per res més― el 20 de novembre de 1975, a Europa, el declivi de l’Estat del Benestar ―avui ja en la unitat de “cures pal·liatives” ― que havia permès viure una de les millors èpoques de la història durant gairebé 30 anys, iniciava la seva malaltia crònica.
Des d’aleshores fins ara, a Espanya, va començar la substitució del règim del 39 pel règim del 78. El que va ser titllat de “transició democràtica modèlica” ha acabat sent un sistema democràtic de dubtosa qualitat. Al principi, venint d’on veníem, qualsevol apertura era una millora. Però després es va anar veient que el “atado y bien atado” acabaria sent impossible de deslligar del tot. El Rei, successor de Franco prescrit a dit pel dictador i estructures fonamentals de l’Estat com part de l’exèrcit (malgrat els esforços de Narcís Serra i sobretot Eduardo Serra per democratitzar-lo), els cossos i forces de seguretat de l’Estat, la cúpula del poder judicial, els servies d’intel·ligència, determinats membres de cossos funcionarials denominats d’elit, han fet possible un “franquisme.2”, amb la connivència del Règim del 78. Isidoro es va transformar en el “Sr. X dels GAL”, Alfonso Guerra va acabar mostrant la seva veritable cara totalitària, Fraga es va transformar en Aznar i la Pasionaria en l’estereotip “progre” que pot simbolitzar, icònicament, Colau o Pablo Iglesias que, mentre els deixin fer sapastrades presentades com a “beneficis socials” o malgastar diner públic en bestieses estèticament ofensives o “innovacions urbanístiques” del nivell de l’aeroport de Castelló de Carlos Fabra, salivegen quan saluden al Rei i pacten amb el PP, Manuel Valls o el diable si cal, per tal de mantenir cadires i sous per a un exèrcit de vividors servils ensinistrats per pronunciar proclames “progres” amb to de superioritat moral.
Aquesta és la meva manera de veure el règim del 78. Segur que n’hi ha moltes més, i també ciutadans que honestament creuen viure en una democràcia homologable. Jo, modestament, crec que no.
_____________________________________________________
Font: ILAD Media
Com he apuntat manta vegades i és sabut ―cal reiterar-ho, doncs? Doncs… penso que sí― des de la fi de la II Guerra Mundial i fins la crisi del petroli de 1973, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana (amb el contrapès del que hi havia a l’altra banda del teló d’acer), van balancejar bé regulació i intervenció pública, d’una banda, i mercat de l’altra, en el marc d’un sistema de valors prou sòlid i una situació econòmica que permetia mantenir un Estat del Benestar sostenible. La classe mitjana tenia un gruix que ja no té, i esmorteïa la iniquitat entre els més desafavorits i uns rics menys rics ―i menys “destroyers”― que els actuals. L’economia era més productiva que financera i no havia arribat la globalització. En aquell període ―de dictadura a Espanya― el sistema democràtic, en general, i els polítics en particular eren més ben valorats i respectats que en l’actualitat (veure “Ens volen contents i enganyats” del 18 de novembre de 2024).
Estic d’acord amb l’amic Xavier Roig, quan diu que la influència de l’esquerra va ser positiva fins els anys 80.
En termes de sostenibilitat de l’Estat del Benestar, la crisi no és que no es percebés (la vaig viure des de la Generalitat de Catalunya quan el 1986, si no s’arriba a assolir l’anomenat “acord Almúnia-Cullell ― ministre de Treball i Seguretat Social d’Espanya i conseller d’Economia de la Generalitat― com deia Xavier Trias, “haguéssim hagut de baixar la persiana”), però no havia arribat a la fase terminal actual.
Xavier Roig diu (veure el post “Què hem de fer amb els extrems” del 8 de gener de 2025 al bloc Parlem Clar): “Els noranta van significar la passada de rosca d’aquesta esquerra. La desconnexió amb les necessitats reals de la població, un autoencimbellament que els ha portat a la creença d’una superioritat moral”.
Aquella crisi de la sanitat catalana del 1986 ―que, com sempre, es va mitigar, que no resoldre, amb un “parche”― era una nimietat si la comparem amb la situació actual de llistes o temps d’espera inacceptable, no ja als hospitals, també a l’atenció primària de salut, o si la comparem amb el que passa a l’ensenyament amb informes PISA que fan vergonya, mentre es continua fent desaparèixer l’estudi de les humanitats en el currículum escolar, o la comparem amb l’increment del percentatge de persones grans que moren, esperant per ser avaluades del grau de dependència o, un cop avaluades, abans d’accedir a una plaça residencial.
Des d’aleshores fins ara, l’esquerra, fins i tot arrossegant en alguns casos la dreta, ha anat ampliant ―o, encara més, reivindicant infinitat de serveis des de l’oposició― la cartera de prestacions socials i serveis públics, sense el finançament necessari. Van intentar fer-nos creure que érem rics i han acabat repartint les engrunes fins que el sistema de prestacions socials ha quedat tocat de mort.
_____________________________________________________________
JUSTIN TRUDEAU A VOGUE
Al que s’anomena Occident, la població està cansada d’aquestes polítiques. L’escepticisme, quan no el rebuig de la manera de fer política dels polítics i de la mediocritat creixent que s’ha instal·lat en aquesta corporació, ha portat a una desafecció incremental. I a un terreny abonat pel creixement dels populismes, en especial d’ultradreta.
Al Canadà acaba de dimitir el primer ministre Justin Trudeau. Podem discutir si el Partit Liberal del Canadà és realment socialdemòcrata o no, com ho podem discutir respecte al Partit Demòcrata dels Estats Units. Ja sabem que la dinàmica americana no es pot correlacionar mimèticament a la dels països europeus. Però en clau europea, serien partits de centre-centre, centre-esquerra.
Així doncs, Trudeau, que no és la dreta-dreta, ni molt menys la ultradreta ―no és més de dretes que Pedro Sánchez―, a banda d’aproximar-se en primera instància al jovent usant Instagram com Trump i Musk usen X, i dedicar-se a aparèixer en portades de Vogue, amb les seves polítiques “progressistes”, haurà aconseguit que el conservador Pierre Poilievre guanyi les eleccions federals.
Justin Trudeau es va cansar de dir que la situació financera del Canadà era envejable dins del conjunt de països del G-7. Quan va arribar al poder, el deute públic era de sis cents mil (600.000) milions de dòlars i ara és el doble: un milió dos-cents mil (1.200.000) milions de dòlars. És el que té ser “progressista”. És el que ha portat Trudeau a envair competències de les províncies (Canadà és una federació de províncies), creant, per exemple, places d’escola bressol o oferint serveis bucodentals, obviant les seves responsabilitats, entre altres, en defensa fins enervar els seus socis de l’OTAN. Dèficit públic, desbocat, prestacions socials i disminució de despesa en defensa: política d’esquerres, no? Sí. La que l’ha portat a dimitir i durà Poilievre al poder.
Pierre Poilievre no és exactament Trump (com Trudeau no ha estat Biden). Però la seva política de dreta serà dura i si no acaba sent d’ultradreta serà perquè, molt probablement, Trump voldrà debilitar el Canadà ―per dominar-lo― incrementant irracionalment els aranzels a les importacions i Poilievre, si no es vol fer crucificar, haurà de diferenciar-se de Trump.
_____________________________________________________ 
Al Canadà guanyarà Pierre Poilievre i caldrà esperar per veure quina direcció agafa. Als Estats Units ha guanyat Trump, a Itàlia governa Melloni, a l’Argentina, Milei. A Àustria, el partit ultradretà FPO va guanyar les eleccions amb quasi el 29% dels vots. Per excloure’l del tauler, s’ha intentat constituir un “cordó sanitari”, format per conservadors, socialdemòcrates i liberals. No ha estat possible, i l’ultradretà Herbert Kickl ha estat encarregat pel president de formar govern. La situació a França és ingovernable. Els ultres de dreta (Le Pen) i d’esquerra (Melenchon) somien en expulsar Macron del poder i amb ell qualsevol govern “clàssic”, per anar a unes presidencials entre extrems: Le Pen versus Melenchon. A Hongria, fa 12 anys que governa la ultradreta, i a Polònia, el govern és també ultradretà.
I no hi ha més governs d’ultradreta, gràcies als “cordons sanitaris” al poti-poti de partits col·ligats per evitar els extremistes. És el cas d’Espanya. Quant temps poden aguantar en el mateix vaixell PSOE, Podemos o com sigui que es diguin, Bildu, PNB, ERC, Junts i no sé qui més per evitar un govern (més Ayuso que Feijóo) del PP col·ligat amb VOX?
A Alemanya, l’actual govern, format per una concentració de partits, està a l’espera de què passarà en les eleccions del mes vinent, amb una ultradreta a l’alça. Finlàndia, Suècia… El pes de l’extrema dreta, és creixent.
Què està passant?
______________________________________________________
Font: CRÍTIC
Ot Bou (“La llei de la selva“, Vilaweb, 10 de gener de 2025), com d’altres analistes, polítics i ciutadans, propugna la tesi que l’emergència de la ultradreta a tants països està provocada per l’acció orquestrada de personatges com Trump o Milei, d’aquells que ―diu Bou― Ianis Varoufakis ―gauche caviar, dic jo― va anomenar senyors feudals d’Internet. Parla dels rics i poderosos que idiotitzen a la població i la confonen amb debats que afavoreixen l’extrema dreta. Gent que vol substituir la democràcia per “la llei de la selva”. Bé…
En primer lloc, ni Trump, ni Milei, ni Melloni ni Urban, ni… són la causa del problema. Més aviat en són la conseqüència. Altra cosa és que una població farta de sentir-se enganyada, de suportar determinats nivells d’inflació, de veure que malgrat els impostos es mantenen o pugen, els servies públics es deterioren, de…, gran part d’aquesta població deixa de votar, i una altra part, ja sigui per despit o per provar sort, fa un vot “antistablishment”, antisistema. Perquè aquests candidats, sovint sorgits de medis socials desafavorits i/o fets a sí mateixos, detesten tant com els seus votants el que per a ells és l’establishment. I l’americà mig sap diferenciar un home que parla el llenguatge ―barroer― del carrer com Trump, d’un membre de la família Kennedy o dels Rockefeller. Com un francès sap diferenciar Le Pen de Bernard Arnault o un italià Melloni de la nissaga dels Agnelli.
Segonament, si els resultats electorals et porten a dir que el problema és que la gent ha estat manipulada, que no saben el que voten, que no saben votar o ―que també ho he escoltat― són feixistes… Aquests sí que són arguments que no respecten la natura del sistema democràtic.
Penso que el principal enemic de la democràcia és la pròpia evolució de la mateixa. En el cas d’Espanya, la decadència que ha portat a encunyar la denominació de “règim del 78”.
Hi ha qui opina que la decisió de celebrar el 50è aniversari de la recuperació de la democràcia ―i de la mort del dictador, que, per sort, no gaudia de vida eterna― persegueix mostrar els horrors del franquisme, en especial a ciutadans joves que no el van viure, i que ara, tips de la política i els polítics, en el fons de l’establishment, se senten atrets pel discurs fàcil i demagògic de la ultradreta.
Si el motiu fos aquest, en opinió meva, perden el temps. Els causants de la gran desafecció política que impregna la nostra societat, no són els més indicats per “reeducar” una ciutadania que ja no els aguanta.
___________________________________________________________
Font: ElPlural
Acabo sintetitzant gran part de l’expressat en el post anterior “Consciència autocrítica d’espècie (humana)” del passat 9 de desembre, perquè sento que posa en context real la situació exposada.
Res és per sempre. El model capitalista està exhaurit, i ara per ara no hi ha alternativa. La crisi de la democràcia coincideix amb el declivi del que durant tres dècades va ser un model d’èxit: capitalisme més o menys regulat i Estat del Benestar. Una minoria cada vegada més minoritària controla la pràctica totalitat dels recursos econòmics mundials, de forma directa o indirecta. La iniquitat augmenta i la resposta, ara per ara, continua sent creixement i més creixement. Producció i contaminació. Consum i viure pel consum. Ansietat, problemes de salut mental, consum desaforat de psicòtrops i…
Com deia en el post citat, després de la civilització grega, va venir la romana, després les invasions bàrbares, segles de foscor durant l’Edat Mitjana… El Renaixement va trigar molt en arribar!
Penso que estem en un final de cicle en el que conviuen encara la reacció ―molt humana― d’aferrar-se al conegut i intentar millorar-ho o recomposar-ho i el desencís, quan no la desesperació, de llençar el que ja és inservible a les escombraries. No podem continuar analitzant la realitat present amb models ―econòmics, polítics, socials, sistemes de valors…― obsolets. Desconec quan arribarà i com serà la propera renaixença. No sé el que pot arribar a passar abans que arribi. Però penso que pel camí hi haurà, per dir-ho suau, sotracs.