17 DE SETEMBRE 1988-2018

Estimats lectors i lectores, seguiu amb el costum d’escriure’m i enviar-me missatges en lloc de fer comentaris al bloc. En alguns casos -com el que ara citaré- s’entén pel fet que qui l’escriu ho fa molt personalment i, per tant, evita fer públics comentaris que opina que han de quedar en l’àmbit privat.

No obstant això, jo em permeto reproduir-ne un fragment d’un, com a forma de començar un post molt important per a mi. Diu així:

“No sé per què, i desprès d’haver anant llegint coses teves (…), em va venir a la ment la figura d’un guerriller. Amb tota l’estima que et tinc, de vegades em sembles ‘un guerriller sentimental’ i com a tal crec que estàs en un període de reintegració, no a la vida civil, sinó al món de les emocions i els sentiments. Un món al que moltes vegades, penso, t’has girat d’esquena.

Quantes vegades li has dit a algú que l’enyoraves?

Quantes de les teves ficcions t’hagués agradat que fossin realitats? Són cartes als Reis d’Orient? (…)”.

“Eren les 10 del matí a Río de Janeiro i l’he trobat esmorzant.

-Eiii!!! Bon dia!!! Com estàs? Per molts anys!!!

-Moltes gràcies, papà!

-Com va? Us ha agradat Río?

-El paisatge, la -diguem- natura, sí. Però la ciutat està molt degradada. Les faveles arriben arreu. Es veu que després dels JJOO ha caigut en picat. Sensació de risc i perill en llocs que, en principi, haurien de ser més segurs del que semblen.

-No sé… Fa anys que no hi he estat. Recordo que era una ciutat molt maca i jo vaig cometre la insensatesa de passejar, sol, a peu, de nit, des de Leblon fins a Copacabana per les roques… (Veure “Escrit intranscendent, Rio de Janeiro 21 d’abril de 1997”, del 3 de maig de 2015).

30 anys, Pau: com passa el temps!!! Et desitjo pau, serenitat, sort i molta felicitat!!!

-Moltes gràcies!”.

El meu fill fa més de dos anys que viu a Xile i sap -perquè li he dit- que l’enyoro molt. Viu lluny. El veig poc. Però avui aquest no era el tema. Ja ho sap, li he dit. Avui es tractava de felicitar-lo perquè tal dia com avui de l’any 1988 va néixer a Barcelona. En una època -que va durar anys, massa- en la que com molt bé diu qui m’ha enviat el missatge, vivia massa girat d’esquena al món de les emocions i els sentiments al que, segons diu, ara m’estic reintegrant. Crec que fa temps que m’hi estic reintegrant…

La fotografia que he triat pel post diu molt. Crec que parla per sí mateixa: la celebració d’un aniversari amb tres generacions presents: el pare, que quan jo vaig néixer tenia 30 anys, i el meu fill, que quan ell va néixer jo tenia 30 anys. Avui ell n’ha fet 30 i per a mi és un dia molt especial que vull que quedi gravat com a tal en el bloc.

Més d’una vegada m’he referit als perills inherents al món totalment interconnectat i “hipertransparent” en el que vivim tots plegats. Però avui posaré l’èmfasi en el que sempre em diu i em repeteix un dels meus millors amics, el Dr. Capdevila, en Pep: “Pensa en el que suposarà per als teus fills el dia de demà, quan tu ja no hi siguis, tenir present el pare a través del que vas escriure i publicar en aquest bloc”. I té raó. Què no donaria jo perquè el meu pare als 54 anys hagués començat un bloc i que hagués escrit fins que va morir el 2014 amb 86 anys (Veure el post “Un estiu ple d’emocions” del 15 de setembre de 2014)!!! Em conformo, però, amb les converses que vaig mantenir amb ell al llarg de la seva vida i, en especial, en els últims 8 mesos de la mateixa. Però si ara tingués obra seva escrita…!

El 28 d’agost passat va fer 4 anys que va morir el pare i em vaig plantejar escriure un post. Però no ho vaig fer. No vaig gosar fer públic els sentiments tan íntims que em dominaven. És possible que la falta “d’ofici”, pròpia de l’escriptor afeccionat que sóc, no faciliti la tasca. I arribat a aquest punt torno de nou a l’últim llibre de Sergi Pàmies esmentat i comentat en el post anterior (Veure “Ficció o realitat: CHI LO SA!” del 12 de setembre del 2018) “L’art de portar gavardina”, en el que ja vaig manifestar l’admiració que em va provocar l’exercici de “despullar-se” que posa en pràctica l’autor. Devia ser el moment de fer-ho…

En el capítol titulat “No sóc ningú per donar-te consells”, Pàmies explica de forma magistral com va evolucionar la relació amb el seu pare (Gregorio López Raimundo). Des de la fantasia que la seva mare, Teresa Pàmies, hagués tingut una “relliscada” amb Jorge Semprún de la que ell en fos fruit fins a… Ell admirava -fins que va deixar de fer-ho- Jorge Semprún, expulsat pel seu pare del Partit Comunista. Si com a molts ens ha passat -cadascú a la seva manera i en les seves pròpies circumstàncies- molts hem volgut “matar el pare” en algun moment, imagineu el que podia ser que aquell pare absent i distant al que “volies matar”, sents que maltracta aquell que en la teva fantasia i durant temps, haguessis volgut que fos el teu pare de veritat, tot sabent que, tot i remota, la possibilitat potencialment hi era.

M’ha emocionat llegir com, amb quina fina sensibilitat i qualitat literària, Pàmies passa d’aquest extrem a començar a estimar -la paraula la poso jo- el seu pare retornat de l’exili i amb la possibilitat de viure en llibertat. La transició l’explica de forma exquisida, sempre deixant entendre i no afirmant explicitament. Reprodueixo algun fragment il·lustratiu del que explico:

“Esperonat per les hormones de l’edat, jo afegia llenya al foc. Si em pogués diagnosticar, l’informe seria categòric: la suma d’adolescència i d’ínfules intel·lectuals és un còctel terrible. Per sort, el pare no va trigar a adaptar-se a aquesta sauna i de tant en tant aconseguia que tornéssim al repertori clàssic de parlar de futbol -Alcántara, Sagi-Barba, Samitier, Zamora- o a les jotes de José Oto, que escoltàvem amb un respecte antropològic –‘Treinta partes de franqueza,| veinte de desinterés | y cincuenta de nobleza| eso es un aragonés’”.

I referint-se ja al final de la vida del seu pare, del que visiblement se’n va cuidar, escriu:

“En una dimensió més íntima, també hi ha el meu armari (…). Hi conservo dos vestits del pare, per si mai m’he de casar, morir o rebre un premi prestigiós, mitja dotzena de corbates que no sabria com posar-me (encara no he après a fer-me el nus) i la gavardina d’El Corte Inglés, tan sòlida com quan la vam comprar (abans ha explicat com va acompanyar el seu pare ja molt deteriorat, a comprar aquesta gavardina a El Corte Inglés)”.

Segueix explicant que es posa la gavardina del pare per anar a una entrevista de feina que deu ser important i escriu:

“(…) Trobo a faltar els moments en què, en situacions semblants i de manera excepcional, li demanava consell al pare. L’última vegada, li vaig parlar d’una crisi sentimental que va acabar sent definitiva, però ell, que ja havia entrat en una fase de renúncies irrecuperables, em va dir que no era ningú per donar-me consells. Em va sorprendre molt perquè una de les poques missions reconegudes universalment pels pares és donar consell als fills i ho vaig atribuir al fet que, per coherència biogràfica, s’estimava més mantenir la seva condició de pare absent fins al final. Però avui vull causar bona impressió i sé que la gavardina m’hi ajudarà”.

Quina meravella!!!

Pobre pare, -em refereixo al meu ara- com somriuria si em veiés emocionat per aquestes confessions d’en Pàmies i recordés com vaig arribar a voler “matar-lo” en la meva adolescència. Jo, ambiciós, li retreia -en el que jo vivia dramàticament com una inversió de papers- que ell no ho fos. Amb els anys vaig entendre on em va dur la meva ambició i el que vaig perdre per culpa de la mateixa -moltes hores dedicades a la meva carrera en lloc de a la meva família i als meus fills, entre d’altres- i em vaig adonar que el meu pare era un home savi que va saber prioritzar el que realment és important a la vida i que no és, precisament, la carrera professional…

Els meus fills, el que avui fa 30 anys i el seu germà, -que de ben segur em van “voler matar” i no descartaria que encara ara alguna reminiscència residual en pogués quedar- crec que m’han perdonat i sobretot m’han estimat i m’estimen.

La mort del meu pare el 28 d’agost de 2014 em va agafar al Japó. Havia marxat el dia 7 d’agost, 21 dies abans. Però feia mesos, en especial els de juny i juliol que parlàvem, no tant de coses que no haguéssim parlat mai, però sí de forma diferent de les mateixes coses. I alguna confessió desconeguda fins aleshores també va caure. Jo veia a venir que el que va passar, podia passar i li vaig dir: “Saps què? Cancel·lo el viatge al Japó, hi haurà mil ocasions de fer-lo”. I em va dir: “Si us plau, feu la vostra vida normalment! Al final tindré la sensació de què esteu tots esperant que em mori!”. Em vaig poder acomiadar, no fos cas, i sort que ho vaig fer!

Pau, avui has fet 30 anys i és clar que t’hagués volgut aquí bufant espelmes i celebrant-ho junts. Però és evident que has de fer la teva vida…

Acabo escrivint sobre mi. No sobre tu. El que t’havia de dir fa temps que t’ho he dit i no voldria ressuscitar-te les ganes de “matar el pare” per poc prudent amb les coses íntimes. Però sí que vull parlar del que sento en un dia tan especial per a mi: el dia que fa 30 anys que vaig ser pare per primera vegada. I ho faig recuperant fragments d’un escrit que et vaig entregar fa anys…

“Mai oblidaré el dia 17 de setembre de 1988. Vaig sentir que la meva vida havia canviat per sempre. Mai m’havia sentit tant important, tan bé, tan feliç. Ja saps que sóc patidor de mena. I el dia que vas néixer vaig patir com poques vegades a la vida. Vam anar cap a l’hospital el divendres 16 de setembre cap a les 10 o quarts d’11 del vespre. Aquell dia era un d’aquells dies que els metges en diem un dia ‘picat’. Hi havia casos complicats i donat que el part era normal, vam esperar hores en un box d’observació fins que al final vam córrer tots…

Quan finalment vas néixer, en aquell moment, Pau, em vaig sentir l’home més feliç i més afortunat del món: No et puc explicar millor la sensació. Si un dia tens un fill ho entendràs.

A tot això ja era el migdia avançat i mentre va anar arribant tota la família ja eren les 4 de la tarda. Feia 17 o 18 hores que no menjava res i que no dormia i vaig anar a un bar proper a menjar-me un entrepà i prendre’m una cervesa i vaig veure el món, la vida, d’un color més bonic. Ni t’imagines la felicitat que proporciona tenir un fill!!!”.

Avui ha estat un regal escoltar la teva veu a l’altre costat de l’Atlàntic i reviure amb alegria aquelles emocions tan boniques. Sí, ja han passat 30 anys! Com si res! I avui les nostres respectives vides són molt diferents. Però l’essencial, més ben expressat o més malament en aquest escrit, perdura…