L’any 2019 vaig descobrir L’Eroica Caffè a cinquanta metres de casa, quan encara vivia a Barcelona. Té mèrit, perquè devia haver passat centenars de vegades per davant d’aquell local del carrer Consell de Cent i, no sé ben bé per què, m’havia convençut que era una mena d’obrador de pa. Fins que un dia hi vaig entrar per deixar-hi una bicicleta i vaig descobrir que aquell lloc, que havia tingut tan a prop sense saber gaire què era, amagava una història que, set anys després, m’ha portat inesperadament fins al lloc on havia començat tot.
El local era l’Eroica Caffè. Hi havia bicicletes antigues, mallots, fotografies, ciclisme projectat a les parets i una vella màquina de cafè Faema que semblava haver viscut més que la major part dels clients. Hi havia també el Miquel i la Graciela, els propietaris, amb qui aquell primer encontre acabaria convertint-se en una relació agradable que ha continuat fins avui. Encara hi vaig sovint quan soc a Barcelona i, de fet, avui mateix, des de la Toscana, els he enviat les fotografies de L’Eroica que acabo de viure. Aquell dia del 2019 hi havia anat per deixar una bicicleta i en vaig sortir amb material per escriure dos posts al bloc. De vegades surto de casa a fer una cosa perfectament concreta i torno amb una història. El que no podia imaginar aleshores era que, set anys després, aquella història em trobaria a mi.
El Miquel i la Graciela ( Veure Eroica Caffè, un espai molt especial i màgic (I), de 3 de desembre de 2019) em van parlar de Giancarlo Brocci, metge de formació i apassionat pel ciclisme clàssic, que el 1997 va reunir a Gaiole in Chianti, a la Toscana, noranta-dos sonats disposats a pedalar amb bicicletes antigues pels camins blancs d’aquesta preciosa regió italiana. Dic sonats amb afecte i, després del que he vist aquest matí, amb admiració. Aquells noranta-dos han acabat generant un moviment que avui aplega milers de persones. Brocci volia recuperar alguna cosa del ciclisme de Bartali i Coppi, dos monstres sagrats que van arribar a dividir Itàlia en dues aficions rivals, però també volia contribuir a salvar les strade bianche, aquells camins de terra i grava que travessen la Toscana i que corrien el risc d’anar desapareixent sota l’asfalt (Veure Eroica Caffè, passió per la gastronomia, el ciclisme, i … (II) de 3 de desembre de 2019).
La qüestió, però, anava bastant més enllà de conservar carreteres velles o bicicletes d’acer. Al darrere hi havia una determinada idea de l’esforç, del paisatge, de la companyonia, del plaer i, fins i tot, del temps. Tot això m’ho havien explicat a Barcelona l’any 2019 i aquest matí, set anys després, m’ho he trobat davant dels nassos. He vingut a passar unes setmanes a la Toscana sense pensar remotament en L’Eroica. Tenia al cap Florència, Siena, la Val d’Orcia, les Crete Senesi, el Chianti, caminar, llegir, escriure i intentar viure uns dies sense convertir el viatge en una gimcana turística i, un cop instal·lat a Rapolano, he descobert que aquest cap de setmana (el primer cap de setmana d’octubre) se celebra L’Eroica original, la que va començar a Gaiole in Chianti, i que la tinc aquí mateix. Hi ha casualitats que semblen una mica massa ben organitzades per ser casualitats.
Una cosa és veure una bicicleta antiga penjada a la paret d’un restaurant de Barcelona i una altra haver-la vist aquest matí avançant per una strada bianca, botant entre pedres i sots, amb un individu al damunt
vestit amb un mallot de llana i unes cames que, a diferència de la bicicleta, no són cap peça de museu. I una cosa és que t’expliquin que L’Eroica no és pròpiament una cursa i una altra haver-ho entès de cop quan he arribat a un avituallament. Era esperable trobar-hi alguna versió ciclista de la litúrgia esportiva contemporània, com gels, barretes energètiques, begudes isotòniques o gent mirant el rellotge abans de tornar a pedalar? M’hi he trobat una cosa bastant diferent.
Hi arribaven ciclistes suats, amb la cara coberta de pols i, els que duien barba, amb els pèls emblanquinats per aquella farina fina de les strade bianche. Alguns semblaven haver envellit deu anys des de la sortida. I el contrast era magnífic perquè, en lloc d’una taula carregada de productes concebuts en algun laboratori per recuperar exactament no sé quants grams d’hidrats de carboni per hora, els esperaven pa, formatges, embotits, pizza, focaccia, pastissos i altres menges senzilles de la terra, a més de vi i cervesa. Aquells homes i dones que arribaven amb l’aspecte d’haver travessat mitja Toscana enmig d’una tempesta de guix deixaven la bicicleta, s’eixugaven la suor i s’acostaven a una taula que s’assemblava bastant més a la d’una festa de poble que a un avituallament esportiu.
Es menjava assegut o dret, es parlava amb qui es tenia al costat i alguns s’hi quedaven prou estona per fer pensar que el cronòmetre, si és que n’hi havia algun, havia deixat de tenir gaire autoritat. Al capdavall, resulta que per continuar pedalant també poden servir el pa, el formatge, un tros de pastís i un got de vi. Bartali probablement ho hauria entès millor que molts nutricionistes esportius contemporanis. Hi ha coses que només poden passar a Itàlia!
La gent que s’hi aplegava era un espectacle en si mateixa. Alguns anaven vestits amb una elegància ciclista impecable, amb mallots i gorres que feien desfilar davant meu moltes de les imatges del ciclisme amb què vaig créixer. Si Bartali i Coppi pertanyien encara al relat que m’havia arribat dels grans, Eddy Merckx, Felice Gimondi i Raymond Poulidor ja formen part dels noms que vaig sentir i seguir de jove, quan el ciclisme tenia per a mi alguna cosa d’epopeia. Veure ara aquells colors damunt les bicicletes d’acer, per les carreteres blanques de la Toscana, produïa l’estranya sensació que totes aquelles èpoques s’havien barrejat durant unes hores. Naturalment, l’èpica també admetia matisos. Hi havia panxes considerables sota el mallot, barbes monumentals i individus que, si en lloc d’una bicicleta haguessin tingut una Harley-Davidson al costat, haurien pogut passar perfectament per membres dels Hells Angels. Tots, però, semblaven estar on volien estar i, sobretot, ningú no semblava tenir gaire necessitat de res més que passar un dia entre agradable i inoblidable.
Aleshores he descobert que, a més de menjar i beure, aquella gent ballava. La música no era un simple acompanyament ambiental i, com més hi penso, més em sembla que explicava molt bé l’esperit de la festa. He sentit Little Richard, We Go Together de Grease, Can’t Take My Eyes Off You en la versió de Gloria Gaynor, Felicità d’Al Bano i Romina Power, els Gipsy Kings, La notte vola de Lorella Cuccarini, Maracaibo de Lu Colombo, The Tremeloes i altres cançons que ara no sabria reconstruir amb exactitud. També un twist que reconec perfectament però que no he aconseguit identificar.
La barreja és deliciosament poc ortodoxa. Hi conviuen el rock-and-roll dels cinquanta, el pop dels seixanta, Grease, la música disco, la cançó popular italiana dels vuitanta i els Gipsy Kings, sense cap pretensió de reconstruir fidelment l’època de Bartali i Coppi. Aquí hi ha, em sembla, una de les gràcies de L’Eroica. No fan arqueologia musical ni intenten viure unes hores com si fóssim al 1950. Les cançons tenen una altra funció. Són populars, immediates, desacomplexades, es reconeixen als primers compassos i fan molt difícil quedar-se quiet. 
Quan ha sonat We Go Together, el títol mateix semblava descriure el que estava veient. Felicità tampoc necessitava cap explicació. Ningú no es preguntava què hi feia una cançó del 1982 enmig d’unes bicicletes que evoquen Merckx, Gimondi i Poulidor, o Jacques Anquetil, Luis Ocaña, Joop Zoetemelk, Roger De Vlaeminck, Bernard Thévenet, Jan Janssen i uns quants més. La gent la coneixia, la cantava i la ballava. Little Richard hi posava l’energia física del primer rock-and-roll, mentre que Maracaibo i La notte vola aportaven aquella exuberància italiana una mica excessiva que, en un altre context, potser faria somriure i que allà resultava absolutament natural. La música, més que decorar la festa, desfeia les distàncies entre la gent. N’hi havia prou amb reconèixer una tornada perquè dues persones que no s’havien vist mai poguessin començar a ballar plegades.
Entre aquella fauna humana hi havia una dona que m’ha cridat l’atenció de seguida. Anava elegantíssima, amb barret i unes sabates blanques i taronja vermellós de dos colors. Tenia certa distinció i, alhora, un punt deliciosament esbojarrat, una alegria fàcil que convidava a parlar-hi. No recordo ni com hem començat la conversa i potser això és el més significatiu, perquè a L’Eroica no sembla necessari que ningú presenti ningú. Ets allà i, d’alguna manera, ja formes part de la festa.
Al cap de poca estona m’ha explicat que les sabates se les havia fet ella mateixa i, a partir d’aquí, hem passat a parlar de com es feien abans les sabates i com es fan ara. M’ha explicat que avui moltes ja no es tenyeixen com abans perquè el tint pot arribar a ser més car que el mateix material amb què estan fetes, i d’això hem saltat a una altra cosa i després a una altra, sense cap direcció ni cap necessitat de tenir-ne. I se non è vero, è ben trovato! En algun moment m’ha preguntat per què no muntava alguna cosa semblant a Barcelona. Hem rigut i hem acabat amb un espontani ci vediamo a Barcellona. Dubto molt que ens tornem a veure mai més, però això és el menys important. He pensat que potser aquella dona, amb el seu barret i les sabates blanques i vermelles fetes per ella mateixa, m’ha explicat l’ànima de L’Eroica molt millor que qualsevol manifest.
A mesura que avançava el matí he començat a pensar que el que tenia al davant s’assemblava poc a una cursa ciclista i em recordava més altres experiències col·lectives que sempre m’han impressionat, com una colla castellera o un grup de muntanya. En tots dos casos hi ha esforç, però l’esforç individual només acaba de tenir sentit quan es comparteix. Ningú no fa un castell tot sol i, a la muntanya, el cim té una importància relativa si per arribar-hi has deixat mig grup pel camí. A L’Eroica he percebut alguna cosa semblant, una alegria comunitària sense gaire discurs, feta de la satisfacció d’estar fent una cosa exigent al costat d’altres persones que no són pròpiament adversaris.
Potser és això el que m’ha emocionat i que al principi em costava identificar. En un món que ha sofisticat gairebé tot, L’Eroica conserva alguna cosa estranyament simple i fins i tot una certa innocència, si s’entén bé la paraula. No parlo d’ingenuïtat ni de candidesa, sinó d’una absència de malícia i de càlcul. Ningú no m’ha preguntat què hi feia jo allà, ni qui era, ni a què em dedicava. La dona del barret m’ha començat a parlar de les seves sabates; uns altres menjaven, reien o ballaven amb qui tenien a prop. Durant unes hores semblava que això fos suficient.
La música ajuda a entendre per què aquesta mirada al passat no té res de nostàlgia trista. Aquesta gent no plora un món desaparegut ni el representa amb solemnitat. N’agafa algunes coses per passar-s’ho bé avui. Les bicicletes antigues, els mallots, les strade bianche, el pa, el formatge, el vi, Little Richard, Grease, Gloria Gaynor, Al Bano i Romina Power, Lu Colombo o Lorella Cuccarini no formen un museu. Formen una festa en què conviuen dècades que històricament no tenen gaire a veure, perquè el que se celebra no és una època determinada, sinó una manera bastant senzilla de ser feliços plegats.
Amb aquesta sensació he continuat el recorregut amb cotxe pujant fins al Castello di Brolio. I allà, de sobte, ha aparegut el silenci d’un paisatge immens. Les vinyes ordenen el paisatge en rengleres que segueixen les ondulacions de la terra amb una precisió gairebé geomètrica. Entre elles apareixen els xiprers i les masses més fosques del bosc, més avall s’endevinen camps i cases i, a mesura que la mirada s’allunya, els turons es
van succeint, un darrere l’altre, cada vegada més pàl·lids. La Toscana, vista des d’allà, no es contempla d’una sola vegada, sinó que es va allunyant. Cada turó n’amaga un altre, cada línia obre una nova distància i, molt lluny, les muntanyes acaben tenint un blau tan tènue que ja no saps si encara són terra o han començat a formar part del cel.
Per aquella immensitat tan treballada i tan quieta baixaven els ciclistes, i aquesta és una de les imatges que em quedaran d’aquest matí. La Toscana, modelada durant segles, semblava immòbil, mentre aquells homes i dones descendien per la strada bianca, sacsejats per les pedres i fent botar sota el cos unes bicicletes que pertanyien aparentment a un altre temps. Alguns baixaven de pressa; altres ho feien amb aquella prudència de qui sap que la bicicleta té molts anys i els ossos també. Les rodes aixecaven una polseguera que durant uns instants quedava suspesa damunt del camí, fins que el vent se l’enduia i el paisatge tornava a quedar intacte. El castell quedava al darrere, la Toscana s’estenia al davant i, entremig, avançava aquella processó una mica extravagant de bicicletes, mallots de llana i cossos sacsejats per les pedres. Impossible no emocionar-se!
Jo he fet el mateix recorregut amb cotxe, un cotxe negre que, després de seguir durant hores les bicicletes per aquells camins blancs, ha acabat pràcticament blanc. Em sembla una contribució més aviat 
insignificant al patiment eroic, però és la meva. Brocci va trobar una expressió més solemne per explicar tot plegat, La bellezza della fatica e il gusto dell’impresa, la bellesa de l’esforç i el gust de la gesta. Vista des de fora, la frase pot sonar excessiva. Després d’un matí com aquest, no tant. Aquí la gesta no consisteix necessàriament a guanyar ni tan sols a arribar al més possible. Potser per això L’Eroica resulta tan singular en una època maleïda per la pressa, la competició permanent i aquesta necessitat una mica malaltissa de ser el primer, destacar i, sobretot, assegurar-se que tothom sàpiga que ets algú. Mentre escric això, el Miquel i la Graciela m’envien des de Barcelona aquesta fotografia que il·lustra el post, amb una inscripció que diu Dopo 130 chilometri eroici, 2016. No sé si Brocci tenia exactament això al cap quan parlava de la bellezza della fatica, però la fotografia em sembla una magnífica nota a peu de pàgina de la seva filosofia.
Tot plegat m’ha semblat senzill però no pobre, antic antic sense ser, en absolut, ranci, alegre sense caure en
la banalitat i col·lectiu tot conservant un caràcter íntimament personal. Res semblava forçat. Aquell món una mica anacrònic funcionava amb una naturalitat meravellosa, com volent fer evident que complicar les coses no sempre porta a millorar-les.
Mentre tornava, amb el cotxe convertit en una crosta de pols blanca, he pensat en aquell local del carrer Consell de Cent on, set anys enrere, el Miquel i la Graciela m’havien descobert un món que aleshores només podia imaginar. Avui, inesperadament, l’he pogut conèixer des de dins i m’ha semblat de justícia enviar-los les fotografies que acabava de fer. D’alguna manera, les imatges de Brolio tornaven a Barcelona, al mateix lloc des d’on aquella història havia arribat fins a mi.