Avui he volgut fer una cosa que tenia al cap des que vaig començar a preparar aquesta estada. Trepitjar la Toscana. No veure-la només des del cotxe, ni anar enllaçant pobles, esglésies i museus, sinó caminar-la. Entrar en aquesta combinació tan seva de vinyes, oliveres, xiprers, alzines, roures, camps oberts i boscos, passar pel costat de les cases escampades que aquí anomenen poderi, antigues explotacions agrícoles que sovint, per les dimensions i l’arquitectura, tenen més aspecte de mansió que de casa de pagès. Des de la carretera t’impregnes del paisatge. Caminant, en canvi, hi entres. Aquesta era, almenys, la idea.
He triat la Via Lauretana Toscana, una antiga via de comunicació i pelegrinatge que unia Siena amb la Val di Chiana i continuava cap a Cortona, el llac Trasimè i, més enllà, Loreto. No pretenia, naturalment, convertir-me en pelegrí. El meu propòsit era molt més modest. Fer una ruta circular d’uns set quilòmetres pels voltants de Serre di Rapolano, seguint l’itinerari 14, significativament batejat Via Lauretana e dintorni, la Via Lauretana i els seus voltants. Portava un mapa de l’Ajuntament de Rapolano on el circuit apareixia perfectament dibuixat en vermell. Sobre el paper, una caminada fàcil. Sobre el terreny, descobriria que un mapa pot ser impecable i resultar gairebé inútil si les indicacions que haurien de permetre seguir-lo desapareixen justament quan més les necessites.
He sortit de Serre di Rapolano, el petit nucli fortificat que durant segles va estar lligat a la gran Grancia de Santa Maria della Scala de Siena. Les grance eren grans centres d’administració agrícola, amb terres, magatzems i poderi, que produïen cereals, oli i vi per a Santa Maria della Scala, una de les grans institucions hospitalàries de la Siena medieval. Aquesta és la mena d’informació que, llegida abans de venir, probablement hauria oblidat al cap de cinc minuts. Però caminant em passa sovint una altra cosa. Veig quelcom que m’interessa, m’aturo, busco informació i intento entendre què tinc al davant. Ho faig per mi, perquè soc curiós i em costa passar de llarg quan alguna cosa m’ha cridat l’atenció, però també pensant que potser algun lector del bloc tindrà la mateixa curiositat. I així, mentre caminava entre finques, camps i cases escampades, vaig anar entenent què havien estat les grance i quin paper havien tingut aquells poderi. Aquella organització secular de la terra deixava de ser una dada històrica i apareixia davant meu convertida en paisatge. El que avui contemplem com una obra estètica és també el resultat del treball, de l’economia, de la propietat i de moltes generacions transformant-lo. És una idea que ja m’havia aparegut el dia anterior a les Crete Senesi. Aquells camps que jo mirava fascinat i que acabaven convertits en paisatge tenien també una història material, la mateixa que, a Asciano, havia acabat trobant la seva
SERRE DI RAPOLANO
expressió menys poètica en la gran sitja del Consorzio Agrario, il grattacielo.
El començament de la caminada ha estat menys bucòlic del que havia imaginat. Durant una estona, la Via Lauretana m’ha fet avançar per asfalt, amb les pedreres de travertí de Serre al costat. La primera impressió que m’han produït ha estat esgarrifosa. Molt dolenta. La muntanya apareixia literalment esventrada, tallada, convertida en grans parets verticals de roca, amb blocs immensos, basses d’aigua verdosa al fons de les excavacions i tota la maquinària industrial necessària per extreure’n la pedra. No sé prou de pedreres per descriure tècnicament el que estava veient, però sí que sé què em produïa. Em semblava una agressió estètica al paisatge, una ferida enorme feta a una terra que, només uns metres més enllà, tornava a ser d’una bellesa extraordinària.
I, tanmateix, mentre caminava, la condemna fàcil se m’ha anat complicant. En un plat de la balança hi havia aquella muntanya desfigurada, la destrucció de la natura, el cost ecològic i una intervenció humana que em desagradava profundament. A l’altre hi havia el que la intel·ligència, l’ofici i la creativitat dels homes han estat capaços de fer durant segles amb aquella mateixa pedra, fins a convertir-la en arquitectura, en art, en bellesa. I no era una consideració abstracta. Poc després em trobaria davant d’una petita església romànica construïda precisament amb travertí. No sé on s’ha de posar el límit ni tinc una resposta que resolgui còmodament la contradicció. Potser només cal admetre que existeix. La pedra amb què construïm allò que després ens emociona ha de sortir d’algun lloc. A la vida no tot és possible.
Poc després he arribat a Sant’Andreino, una petita pieve romànica de travertí, senzilla i gairebé solitària entre els camps. L’església és probablement del segle XII i una inscripció s’ha interpretat com una
SANT’ANDREINO
referència a l’any 1101, tot i que la datació no és del tot segura. L’absis semicircular, la pedra clara i les proporcions elementals li donen aquella força de les esglésies romàniques que no necessiten grandiositat. Al costat, uns xiprers altíssims semblaven empetitir encara més l’edifici. Tot plegat era molt bonic. I l’església era tancada. Em va frustrar especialment no poder-hi entrar. Després, precisament perquè m’havia agradat tant, vaig buscar-ne informació i vaig descobrir que durant segles havia conservat un políptic —una obra formada per diverses taules articulades— del pintor sienès Paolo di Giovanni Fei, del Trecento, avui a la Pinacoteca Nazionale de Siena. Una petita església rural enmig del camp havia custodiat durant segles una obra d’un dels pintors de l’escola sienesa. La Toscana té aquesta capacitat de deixar obres d’art allà on un no esperaria trobar-les.
A partir de Sant’Andreino, finalment, s’ha acabat l’asfalt. Han començat els camins de terra, els poderi, els camps i el bosc. He anat deixant enrere noms que en un mapa semblen pobles però que sovint són simplement cases, finques o antics nuclis agrícoles —Scannano, Cardeta, Castelnuovo, Podere Sasso, San Giuseppe—. El mapa municipal continuava dient-me per on havia de passar, però sobre el terreny les indicacions eren insuficients i, en alguns punts, senzillament desapareixien. M’he creuat amb poquíssima gent. Mentre encara caminava per asfalt, algunes persones. Després, en una bifurcació mal senyalitzada, un home gran m’ha indicat el camí adequat. En conservo un record especialment agradable. Era un home amable, amb un somriure bonic, d’aquells que et deixen una bona impressió sense haver fet res d’extraordinari. Més endavant, en una altra cruïlla dubtosa, m’han ajudat dos nens petits. Ens hauríem pogut entendre perfectament barrejant el meu castellà amb el seu italià, però un d’ells ha decidit que l’ocasió era bona per practicar anglès i s’hi ha esforçat amb un nivell encara molt elemental. Em feia gràcia perquè el seu esforç per facilitar la conversa, en realitat, la complicava. Al final ens hem entès. Curiosa coincidència, en una caminada en què gairebé no he trobat ningú, els dos moments d’amabilitat més espontània m’han arribat dels dos extrems de la vida, un home gran i dos nens. Potser la ingenuïtat encara no contaminada dels nens reapareix, d’alguna manera, al finalde la vida.
El dia hi ajudava. Havia començat amb uns catorze graus i, cap a les tres de la tarda, el termòmetre
arribava als vint-i-vuit. Sol, cel net i una calor que, venint dels mesos que vinc, no m’ha resultat gens desagradable. Caminant, els detalls apareixen d’una altra manera. El color argentat de les oliveres, les fileres de vinya, els xiprers que assenyalen l’accés a una casa o retallen una carena, les alzines i els roures, els marges, l’herba ja seca després de l’estiu, les zones més humides on la vegetació s’espesseix. I el silenci, que només es percep de debò quan els humans queden lluny. Però aquell silenci tenia una particularitat que m’ha anat impressionant cada vegada més. En efecte, no hi havia vida humana. Avui costa caminar per qualsevol lloc mínimament atractiu sense trobar altres caminants. N’hi ha als Pirineus, als Alps i als racons més impensables del món. Allà, en canvi, durant quilòmetres, no he trobat ningú.
En algun moment, entre Cardeta i Casanuova, ha aparegut un llac. No n’he pogut recuperar el nom i prefereixo deixar-lo sense batejar. El veia des d’una certa alçada, a la dreta de la marxa, encaixat enmig d’aquell paisatge. Ha estat un regal. Just aleshores, però, el camí ha començat a estrènyer-se. Primer encara semblava un sender. Després devia tenir dos pams d’amplada. L’herba l’anava ocupant, les bardisses i les branques entraven pels costats i el bosc s’anava espessint. A mesura que deixava de veure el llac, el recorregut es feia més incert. Sense saber-ho, estava entrant en la part de la caminada que recordaria més.
La senyalització ha desaparegut del tot i m’he perdut dues vegades. Al principi m’ho he pres gairebé com una distracció. El telèfon encara tenia aproximadament un cinquanta per cent de bateria i Google Maps em proporcionava una orientació molt rudimentària. Els camins per on avançava no hi apareixien, però jo podia observar la petita bola blava de la pantalla i comprovar si m’acostava o m’allunyava de Serre di Rapolano. Era poca cosa, però durant una estona m’ha semblat suficient. El problema és que consultar contínuament el telèfon consumeix bateria i el cinquanta per cent va anat baixant amb una rapidesa preocupant.
El bosc s’ha anat fent cada vegada més espès fins que he entrat en una zona tan tupida que gairebé no hi penetrava el sol. Allà Google Maps ha deixat de ser-me útil i l’aventura ha perdut una mica de la gràcia inicial. No tenia camí, no tenia senyalització i no hi havia ningú a qui preguntar. Devia portar ja molta estona avançant per aquell bosc, mirant de tant en tant la bola blava quan el telèfon aconseguia situar-me, quan la bateria ha arribat al trenta per cent. La solitud que feia una estona m’havia semblat extraordinària començava a tenir una altra cara. Era el mateix silenci, els mateixos arbres, el mateix paisatge. Però ara els vivia d’una altra manera.
Abans d’endinsar-me del tot en el bosc, des de dalt d’un turó havia sentit molt lluny el soroll dels cotxes i havia arribat a distingir una carretera. M’ha tranquil·litzat. Si tot fallava, sempre podria orientar-me cap 
aquell fil de trànsit que travessava el paisatge. Feia una estona que havia volgut allunyar-me dels cotxes i ara el seu soroll em servia de referència. Les conviccions, fins i tot les paisatgístiques, tenen els seus límits. El problema ha estat que, després d’avançar pel bosc, ja no he estat capaç de retrobar el punt des d’on havia vist la carretera. Sabia que existia, però havia perdut la referència que em permetia arribar-hi.
He continuat. Al cap d’una estona he començat a veure, entre els arbres, una claror. No sabia què hi havia al darrere, però aquella llum indicava almenys que el bosc s’acabava. He avançat cap allà i finalment he anat a parar a un camí. Just al límit entre el bosc i el camí hi havia una cadena i un rètol. Fins que no he arribat a l’altra banda no l’he pogut llegir, perquè el text mirava en la direcció contrària a aquella d’on jo venia. Advertia que era una propietat privada i que no s’hi podia entrar. Aleshores he entès que probablement feia prop de dues hores que caminava perdut per dins d’una finca privada. Havia retrobat el camí, però!
He mirat enrere. Darrere la cadena quedava el bosc d’on acabava de sortir, perfectament indiferent a les meves dues hores de desorientació. Davant meu tornava a haver-hi un camí recognoscible i, una mica més enllà, Serre di Rapolano. M’he quedat uns instants quiet, més alleujat del que hauria volgut reconèixer. Feia només unes hores que havia sortit buscant precisament allò que ara deixava enrere —camins solitaris, silenci, bosc, la sensació d’allunyar-me de tot— i durant bona part del matí ho havia trobat extraordinari. Ho continuava trobant extraordinari. Però ja havia tingut prou aventura per aquell dia. He emprès el camí de tornada cap a Serre di Rapolano. Aquesta vegada, saber exactament on anava m’ha semblat meravellós!
