SETEMBRE, MES D’ACONTEIXEMENTS QUE MARQUEN

17 de setembre de 2026

PAU, CARLA, CLAUDI I ENRIC

Avui fa 38 anys que va néixer el meu primer fill, el Pau. Aquell naixement, com el de l’Oriol el desembre de 1993, sempre els he sentit com els moments més importants de la meva vida. Setembre, a més, ja havia quedat lligat molts anys enrere a un altre moment important de la meva vida, perquè jo mateix em vaig casar per primera vegada un sis de setembre.

Mentre escric, les campanes de l’església de Riudaura toquen les 12 h. Vaig arribar a Can Varilla ahir, tard al vespre, just a temps de veure una nova golejada del Barça, aquesta vegada contra el Racing de Santander (7-2). Havia plogut i la carretera d’Amer a Olot estava molla i sense pràcticament cap cotxe. La boirina que s’enganxava als arbres completava una estampa bucòlica de gran bellesa. Aquest paisatge era encara més impressionant a la carretera que, abans d’arribar a Olot, trenca cap a la Pinya i Riudaura. Estreta, prou sinuosa, solitària i silenciosa.

El dia ha començat de la millor manera que podia començar, amb una trucada del meu fill Pau el dia del seu aniversari. El d’ahir va acabar a Amer amb l’Oriol, l’Adriana i els seus pares, els meus consogres —oficialment ho seran dissabte, però ja els considero així—, a casa d’ells. Una casa molt gran, amb un jardí/hort/espai verd preciós, situada exactament davant de la porta principal del monestir de Santa Maria d’Amer, a l’altra banda del carrer, i que formà part de l’antic complex monàstic. Era la infermeria del monestir i molts anys després va ser la casa del senyor metge del poble. Encara ara s’hi pot veure la consulta d’aquell bon home, amb una taula d’exploracions i tot d’estris mèdics que avui ja són de museu. En aquesta mateixa casa hi va néixer l’any 1904 don José María de Porcioles, alcalde franquista de Barcelona procedent d’un catalanisme conservador i pragmàtic. El seu pare era el notari d’Amer. Una casa que es troba a dos-cents metres escassos de la pastisseria Puigdemont, situada als baixos de la casa on va néixer el president Puigdemont l’any 1962. Aquell primer dia vaig entrar a la pastisseria a comprar un pa de pessic perfumat amb ratafia. Entre els amics convidats al casament i que compartiran aquests dies amb mi a Can Varilla hi ha en Joan Oliveras, bon amic d’en Carles Puigdemont. Jo també conec bé en Carles des de la joventut, de fa molts anys.                                                   

Demà passat, dissabte, l’Adriana només haurà de travessar el carrer per entrar al monestir de Santa Maria des de casa dels seus pares i casar-se amb el meu fill Oriol. Són dies marcats, doncs, pels records i les vivències relacionats amb els meus dos fills.

En el trajecte d’Amer a Riudaura, vaig passar per les Planes d’Hostoles, un lloc estretament lligat a la família del meu amic Joan Oliveras. El seu avi, el Dr. Salvador Oliveras, va ser un d’aquells metges de poble d’abans. El seu pare, el Dr. Joan Oliveras, hi va néixer i va arribar a ser un anestesista conegut per haver introduït a Espanya l’anestèsia epidural en el part. També hi va exercir el meu bon amic i company de carrera, el Dr. Josep Capdevila. Tres metges i, a través d’ells, una part de la història d’aquest poble que per a mi ja no és només un nom en el mapa.

No ho puc afirmar amb certesa, perquè la resistència de la vida humana i la medicina no obeeixen a cap llei de predictibilitat matemàtica. Però jo estic convençut que el meu fill Pau viu, o com a minim viu sense seqüeles neurològiques, gràcies al Dr. Joan Oliveras. Durant el part, el Pau va iniciar un procés de patiment fetal que, si no arriba a ser per la intervenció del Dr. Oliveras, crec que no hauria acabat bé.

CASA COLOMER DOMÈNECH. UNA CASA AMB HISTÒRIA

Els catalans, com tots, tenim un origen rural, encara que sigui pel simple fet que les ciutats grans van arribar més tard. La burgesia catalana no representa cap excepció. Trobo bonic que el meu amic Joan Oliveras, que és, sense cap mena de dubte, allò que en un temps se’n digué “un senyor de Barcelona”, , de la Barcelona socialment i culturalment burgesa, estigui tan a prop, generacionalment parlant, de la Garrotxa.

La nit passada a Riudaura la temperatura ha baixat fins als 10 graus i en aquest moment, mentre escric al jardí de Can Varilla, és molt agradable. Penso que és una sort poder parlar de tants llocs del món amb els quals puc establir vincles entre propers i molt propers i que la vida hagi dut un fill meu a casar-se en aquest territori.

_________________________________________________________________________

18 de setembre de 2026

PARC DE PEDRA TOSCA. ANNA ALSINA, JOAN OLIVERAS, JOAN COLOMER, NÚRIA VILADOT, JOSEP M VIA, ANNA BORRELL

Amb part dels amics convidats al casament de l’Oriol havíem decidit compartir Can Varilla, a Riudaura. No només per una qüestió pràctica. També em feia il·lusió que aquests dies no quedessin reduïts a arribar al casament, celebrar-lo i tornar a casa, i que poguéssim viure plegats una mica la Garrotxa. Van arribar ahir a la tarda i el dia d’avui ha començat amb un bon esmorzar i una llarga tertúlia, sense presses. El matí era més aviat tardorenc, gris, fresc, amb una llum esmorteïda que feia més verds els prats i més fosques les pedres i els troncs dels arbres. Després, a estones, va acabar sortint el sol. La Garrotxa té dies així, en què el paisatge va canviant sense necessitat que passi gaire res.

Abans de trobar-nos amb en Joan Colomer una passejada per Riudaura ens va permetre conèixer una mica el poble. És un llogaret petitíssim, silenciós, de cases de pedra, carrers curts i muntanyes molt a prop. No cal gaire estona per recórrer-lo, però tampoc no cal gaire més per entendre que forma part d’un paisatge que va molt més enllà del poble mateix. Des de Can Varilla, els prats, els boscos i les muntanyes envolten la casa i aquell matí gris tot tenia una calma que convidava a caminar i a mirar.

En Joan Colomer ens va portar després al Parc de Pedra Tosca, al Bosc de Tosca, a les Preses. És un itinerari senyalitzat que arriba fins als vint-i-cinc punts i travessa un territori volcànic transformat durant segles per la mà de l’home, entre camins estrets, murs de pedra negra, artigues, cabanes, clarianes i arbres que a vegades semblen haver crescut allà exactament per ocupar el lloc que ocupen. En Joan coneix bé l’Escola de pintura d’Olot i sap mirar aquell paisatge també amb ulls de pintor. Caminàvem i ens anava fent veure coses que probablement sols no hauríem vist. Un prat, una línia d’arbres, una clariana, la llum entrant entre les branques. Ens parlava de Joaquim Vayreda, de Berga i Boix, dels pintors que van fer d’aquests paisatges una manera de mirar la Garrotxa. No es tractava tant de buscar el lloc exacte d’un quadre com d’entendre d’on havia sortit aquella pintura. Mirant aquells verds, la humitat dels boscos, els prats tancats pels arbres i aquella llum canviant, no costava gaire entendre-ho. En Joan explicava bé, sense fer una lliçó, i el paisatge i la pintura s’anaven barrejant en la conversa.

La següent parada va ser Sant Privat d’en Bas, on volíem a comprar embotit de la Garrotxa. Dit així pot semblar una qüestió menor, però en aquests pobles el menjar també forma part del paisatge i de la manera de viure. Les botifarres, el fuet, la cansalada, el pa, les botigues petites on encara et tallen el que demanes i t’expliquen d’on ve, tenen poc a veure amb convertir la gastronomia en espectacle. Formen part de la vida normal del

CEMENTIRI LES PLANES D’HOSTOLES

país. Sant Privat, al peu del Puigsacalm, amb les cases de pedra i els carrers estrets, completava bé el matí.

El dinar va ser en una d’aquelles fondes que encara queden als pobles i a peu de carretera i que, segons ens va explicar la mateixa propietària, cada vegada  són menys. Cases de menjar de tota la vida, sense pretensions, amb un menjador on podries ser perfectament a la masia dels avis i una cuina que no necessita explicar-se gaire. Fesols, botifarra, cansalada, patata amb mongeta tendra, plats cuinats com s’han cuinat sempre i postres fetes a casa. Menjar del lloc, fet al lloc i sense necessitat de disfressar-lo de res. Hi vam menjar molt bé. I mentre dinàvem vaig pensar que seria una llàstima que acabessin desapareixent aquests establiments perquè amb ells desapareixeria també una determinada manera de menjar, de servir i fins i tot de conversar al voltant d’una taula.

El dia va continuar a les Planes d’Hostoles d’una manera diferent. Els pares d’en Joan Oliveras els havia conegut molts anys enrere. El seu pare, el Dr. Joan Oliveras, forma part d’un dels records més decisius de la meva vida. La seva esposa, Mariona Bagués, la mare d’en Joan, era tota una senyora de Barcelona, nascuda i criada en una família de la burgesia barcelonina vinculada al mecenatge i a una manera discreta d’entendre el compromís amb la societat. La seva família tenia panteó al cementiri de Montjuïc, però ella havia dit que volia ser enterrada allà on decidís el seu marit. Va morir abans que ell i el Dr. Oliveras va decidir que fos a les Planes d’Hostoles. Anys després ell també hi seria enterrat, al seu costat.

Al cementiri, en arribar a la tomba dels pares d’en Joan, ens vam apartar i el vam deixar sol. Hi ha moments en què acompanyar vol dir també saber-se retirar i respectar, en aquest cas, la intimitat de l’amic.

Després me’n vaig anar a Joanetes. La meva mare havia arribat des de les Terres de l’Ebre per passar-hi la nit i poder assistir l’endemà al casament del seu net. Tenia ganes de veure-la allà. Els meus dos fills van venir també a trobar la seva àvia i el Pau ho va fer acompanyat del Claudi i l’Enric, que anaven a veure la seva besàvia. En una vigília de casament que inevitablement feia mirar endavant, aquella estona reunia, sense haver-ho buscat gaire, bona part de la història familiar que ens havia dut fins allà. La mare, els fills, els néts i jo mateix, cadascú en un moment molt diferent de la vida, compartint una estona abans d’un dia important per a tots.

A Joanetes hi havia també els bons amics Xavier Ranera i la Sílvia, la seva dona. La mare d’en Xavier, la Maria, havia anat a escola amb la meva mare a Sant Cugat del Vallès. Han passat molts anys d’aquells temps d’escola, però hi ha records que sobreviuen d’una manera curiosa al pas del temps. En veure en Xavier, la mare li va deixar anar amb tota naturalitat una frase que em va agradar especialment, “Per

SOPAR A RIUDAURA. NÚRIA VILADOT, JOSEP M VIA, XAVIER RANERA, ALBERT CARNÉ, JOAN OLIVERAS, SILVIA BARBERAN

mi sempre seràs el fill de la Maria”. Em va semblar una d’aquelles frases senzilles que només poden dir les persones que han viscut prou anys per veure com els fills dels altres deixen de ser nens, es fan grans, envelleixen fins i tot, i continuen sent, en algun racó de la memòria, els fills d’aquells amb qui van compartir una part de la joventut.

El sopar amb els amics que érem per allà, als quals es van afegir en Xavier i la Sílvia, va posar punt final al dia. Després d’un dia de paisatge, pintura, records familiars i retrobaments, venia de gust acabar-lo al voltant d’una taula, parlant de tot i de res, sense més programa per complir. L’endemà es casava l’Oriol.

_________________________________________________________________________

19 de setembre de 2026

El més bonic del dia va ser, sens dubte, viure, veure, sentir la felicitat absoluta que irradiaven l’Oriol i l’Adriana. Veure els amics d’escola de l’Oriol, nanos —ara ja joves adults— que conec des de petits. Alguns des del parvulari i que recordo de festes d’aniversari i celebracions. I és que l’Oriol és una persona que es fa estimar. Molt bon amic dels seus amics. A banda dels amics de l’escola, hi havia els de la universitat, els dels anys d’estudis a l’estranger, els de les diferents feines… Per on passa l’Oriol arreplega gent que l’estima molt i que ell estima. Dona gust. L’Adriana, Déu n’hi do, també! És probable que aquesta característica, comuna a tots dos, sigui un dels elements que els ha unit.

Està bé celebrar el que de veritat ens fa il·lusió i, sobretot, compartir-ho amb les persones que t’importen, que estimes. Per a mi també va ser un regal compartir la felicitat del meu fill i poder-ho fer també amb el seu germà, amb els meus dos fills, amb les seves parelles i amb els meus néts. També amb la resta de la família i amics, però especialment amb ells.

Els fills troben les seves parelles i aquestes i les seves famílies et poden agradar més o menys. Res obliga a relacionar-te amb famílies que no has triat si no t’hi trobes bé. No és el cas. Al contrari. I, en aquest cas, amb la família de l’Adriana he tingut molta sort.

A la Dolors, la seva mare, una dona d’Amer, de la Selva, infermera de l’hospital Josep Trueta de Girona, la vaig conèixer abans que a la meva jove. De fet, va ser ella qui em va informar que els nostres fills estaven iniciant una relació!

Al pare de l’Adriana, en Joan, de Sant Feliu de Pallerols, de la Garrotxa, l’he anat coneixent i ens hem fet amics. El fet que sigui pintor d’una nissaga de pintors garrotxins va fer que li presentés dos bons amics meus, vinculats, per raons diferents, amb l’art i, més concretament, amb la pintura. Junts, plegats, hem compartit unes poques visites a museus —ja en vindran més— i uns quants àpats. En Joan és un home il·lustrat, interessat per l’art, la literatura, la filosofia, la religió, l’espiritualitat. Un home d’una força i una vitalitat extraordinàries, enamorat de la seva filla, l’Adriana. Em sembla extraordinari poder substituir un terme que em sembla horrible, “família política”, per un de preciós, “amistat”.

El dia va ser esplèndit, assolellat i amb una temperatura agradabilíssima, després de dies de pluja i temps

JOAN COLOMER RECORDANT VAYREDA

incert. Em vaig aixecar d’hora, vaig esmorzar amb els meus amics a la casa que vam llogar per a l’ocasió i vaig anar cap a Amer. La Garrotxa, verda i preciosa. La Selva també. A Amer vaig trobar-me amb la meva germana, en David, el seu marit, altres familiars i amb el meu fill Pau, amb la Carla i els meus néts, el Claudi i l’Enric, ben mudats per poder recórrer la catifa vermella que anava des de la porta del monestir d’Amer fins a l’altar, per fer entrega als nuvis de les aliances. En Pau, amb el Gustavo, amic d’escola de l’Oriol, estaven acabant de repassar el vers que, com a padrins, anirien a llegir a la núvia a casa seva. La cerimònia va ser molt bonica i la va oficiar un diaca, home casat que parlava amb propietat de la parella (“Mai parlo de res que no hagi experimentat almenys una vegada a la vida”, va dir santa Teresa), cap de la policia local d’Olot, que, amb un llenguatge col·loquial i proper, va meravellar els assistents. Tothom coincidia a dir que l’Església catòlica tindria més adeptes si els seus ministres fossin com aquest home.

La celebració va continuar després a Sant Privat d’en Bas, envoltats d’un d’aquells paisatges que ajuden a entendre que a Olot i a la Garrotxa nasqués una escola de pintura de primer nivell. En un moment del dinar, en Joan Colomer va parlar als nuvis i als que els acompanyàvem. Ho va fer com és ell, parlant de la seva filla, del matrimoni, de la vida i també de la manera com l’art ens ajuda a mirar el món, amb alguna picada d’ullet entranyable a l’Adriana que només un pare es pot permetre en un dia així. Enmig del parlament va recuperar uns versos del segle XII que, en aquell indret, amb el Puigsacalm al davant i després d’haver-lo sentit el dia anterior parlar-nos de Vayreda i dels pintors olotins, semblaven escrits també per a aquell paisatge.

Omnis mundi creatura
quasi liber et pictura
nobis est, et speculum.
Nostrae vitae, nostrae mortis,
nostri status, nostrae sortis
fidele signaculum.

Alain de Lille —Alanus ab Insulis—, segle XII

Tota criatura del món,
com un llibre, una pintura
i un mirall, és per a nosaltres.
De la nostra vida, de la nostra mort,
del nostre estat, de la nostra sort,
és un signe fidel.

La cita li esqueia especialment. El paisatge convertit en llibre, pintura i mirall, observat per un pintor de la Garrotxa en el casament de la seva filla, mentre davant nostre s’alçava el Puigsacalm. En Joan va voler, a més, que tots els convidats s’enduguessin un record seu d’aquell dia. Va fer una tirada de cent cinquanta serigrafies de Recordant Vayreda, un quadre seu que prolongava d’una altra manera aquella mateixa conversa entre pintura i paisatge que havíem mantingut el dia anterior. Una obra d’en Joan per a cadascun dels assistents, feta expressament per al casament de la seva filla i del meu fill.

Concloc aquest petit relat amb una imatge que, per a mi, resumeix moltes coses. L’Oriol va tenir la sort de

LES ÀVIES PILAR I CARME

poder-se casar amb les seves dues àvies, de 91 i 93 anys, assegudes a l’església i compartint amb ell un dels dies importants de la seva vida. Quatre generacions reunides al voltant d’una parella que començava una etapa nova, des de les àvies fins al Claudi i l’Enric, els meus néts. Jo també vaig voler expressar-los els meus sentiments abans que s’acabés la cerimònia. Em sembla que la millor manera de tancar aquestes pàgines és deixar que siguin aquelles paraules, dites allà, davant d’ells i de tota la gent que els estima, les que posin punt final al relat d’aquests dies.

_________________________________________________________________________

Monestir de Santa Maria d’Amer, 19 de setembre de 2026

Estimats Oriol i Adriana,

Quan fa uns dies intentava imaginar què sentiria avui, no vaig saber fer-ho. I em va semblar que era millor no intentar-ho més. No sé si a vosaltres dos us ha passat alguna cosa semblant. Hi ha moments de la vida impossibles d’imaginar fins que els vivim. Avui l’hem viscut, l’estem vivint, i em surt mirar una mica enrere, intentant entendre millor què significa estar avui aquí.

Oriol, t’he vist néixer, ser un nen, fer-te jove i arribar a l’adult que ets avui. I al llarg de totes aquestes etapes també ha anat canviant la manera d’estimar-te. Quan un fill és petit, l’amor té molt a veure amb protegir, acompanyar, estar-hi a prop. Després creix, construeix la seva pròpia vida, se’n va, pren les seves decisions i un ha d’aprendre a estimar d’una altra manera. Però és el mateix amor. Canvia la forma, no el fons. I canvia també la forma de relacionar-nos.

La nostra relació no s’ha construït principalment a través de llargues converses ni de grans declaracions. Sempre m’ha semblat que tenies una manera molt teva de preservar el teu món interior, de guardar una part del que sents i del que penses. I jo, sens dubte, també hi he tingut la meva part en aquesta manera nostra de comunicar-nos.

Les persones no expressem l’afecte de la mateixa manera i, d’altra banda, hi ha sentiments que no necessiten ser explicats perquè es fan evidents en la convivència, en els gestos, en la manera de ser-hi. Això, entre nosaltres, mai no m’ha generat cap dubte, ni tan sols quan la vida ha anat posant distància pel mig.

Perquè els quilòmetres de distància, ara París, abans altres indrets, els anys viscuts lluny de casa i les vides que inevitablement segueixen camins propis han fet diferent la quotidianitat, però no allò que ens uneix. I avui, veient-te aquí, Oriol, entenc encara millor que estimar un fill també és això, saber-lo adult, saber que la seva vida és seva i continuar estimant-lo amb la mateixa profunditat. I avui aquesta vida teva ens porta també, naturalment, fins a tu, Adriana.

T’he anat coneixent al costat de l’Oriol i he descobert una persona sensible, amorosa, amable, riallera, amb un riure nerviós en ocasions, sempre molt propera. Una persona que té cura dels altres, conciliadora, més inclinada a l’entesa que a l’enfrontament. I quan us veig junts, hi veig estimació, respecte i complicitat. Cadascú és qui és i, junts, feu una bona suma. Ho dic perquè és el que he vist durant aquests anys passats.                                                                                                                                           

Anys en què es parla molt dels joves i no sempre bé. Jo avui només puc parlar de vosaltres dos, dues molt bones persones, responsables, treballadores, brillants, que us heu sabut obrir camí.

No sé què sentiré demà. Avui sí que sé què sento. Una alegria molt profunda de veure-us aquí. Sento per tu, Oriol, aquesta estimació que ha anat canviant a mesura que t’has fet gran sense perdre res del que era. I sento per tu, Adriana, una estimació sincera, nascuda de conèixer-te.

M’emociona profundament veure-us aquí i us estimo molt. I avui us acompanya tota aquesta colla que també us estima, les famílies, els amics i, amb una menció especial, les dues àvies. Oriol, no tothom té el privilegi de casar-se amb les dues àvies al costat.

Us desitjo que sigueu molt feliços. I estic segur que aquest desig el comparteixen tots els que avui són aquí. Un petó molt fort. Us estimo.